Arxivar per Setembre de 2010

Ed el ‘Roig’

El Partit Laborista britànic té des de fa una setmana nou líder: Ed Miliband. El seu rival en les primàries va ser ni més ni menys que el seu germà, David Miliband. El germà petit ha guanyat al gran i aquest últim, per evitar pulsions fratricides, ha decidit marxar del partit per deixar “espais lliures, sense distraccions”. David no ha amagat el seu enuig: fins fa uns dies era el favorit en les enquestes i ha perdut aconseguint el 49.35% dels vots, un marge reduït respecte el 50.65% del seu germà.

Ja hem dit alguna vegada que les eleccions primàries (i la democràcia dels partits en general) constitueix una bella paradoxa: les persones demanen democràcia interna i, al seu torn, castiguen la divisió interna. En el cas del Partit Laborista el debat sobre com s’ha de gestionar la pluralitat interna ve de lluny. L’any 1979, després de perdre les eleccions i de cloure un període en què el partit va passar de 700 mil a 200 mil militants, els laboristes van decidir introduir reformes profundes. D’entre elles, la gran novetat va ser la de dividir el col·legi electoral en tres seccions diferents: societats afiliades al partit (com els sindicats), grup parlamentari i agrupacions locals.

S’ha parlat molt de la necessitat de democràcia interna dels partits. No cal que recitem de nou els avantatges, àmpliament coneguts per tothom. Però el cas laborista ens serveix per fer un exercici de realisme i subratllar-ne dos inconvenients principals:

1) La ‘radicalitat’ dels militants. Els militants dels partits acostumen a tenir una visió ideològica més forta que els votants d’aquest mateix partit. En el cas laborista, s’afirma que el poder dels sindicats durant els noranta va impedir que el partit fes propostes més “realistes” al votant mitjà del partit.

2) Faccionalisme. Tots els partits grans tenen diverses ànimes. La facció socialdemòcrata i la ‘socialista’ dels laboristes són més aviat latents. Però si es decideixen qüestions de responsabilitat, el debat pot esdevenir una lluita aferrissada.

El 1997, però, quan Blair va presentar el seu programa, més moderat que la resta que s’havien presentat fins aleshores, va obtenir el favor d’una gran majoria. Ja se sap: sovint, quan no es té el poder, val més la pena fer algunes “concessions”. Aquest cop, Ed Miliband (Ed “el Roig”, segons la premsa conservadora) ha optat per mantenir una posició transversal entre les diferents seccions del partit, tot i que se l’acusa d’haver guanyat gràcies als sindicats. Com assenyalen alguns autors, la introducció de primàries reforça la posició dels líders. Va passar als noranta. Veurem si passa en els propers anys i Ed ‘el roig’ aconsegueix ocupar el 10 de Downing Street.

La intenció de vot (YouGov):

—————-

Pd/ Servidor, seguint el camí dels seus companys (aquí i aquí), ha marxat a fer una estada de sis mesos a la universitària ciutat d’Oxford (aquí). Seré, per tant, una mica més pesat del que és habitual amb la política anglesa. Això signfica també que demà no podré assistir als Premis Blocs, que enguany se celebren a Mataró, la meva ciutat (també és mala sort…). Sort al Pati!

Bons aliments o bon cuiner?

A El pati descobert ja fa força setmanes que estem centrats en les eleccions catalanes del 28 de novembre, fins al punt en què recentment hem obert una nova pestanya en el bloc per anar seguint l’evolució dels pronòstics per a les properes eleccions.

Aprofitant l’apareixement d’una nova enquesta, en aquest cas de El País, volem alertar de quelcom que ja fa temps (aquí i aquí, entre d’altres) en parlem: de la capacitat de les enquestes per “modular” els resultats en funció dels interessos de qui l’encarrega, el que en cercles politològics es coneix com la “cuina de les enquestes”.

Doncs bé, més enllà de ser un mite d’alguns politòlegs, la rellevància de la “cuina” en les enquestes és molt present. Avui volem presentar un altre cop unes dades calculades pel nostre company i politòleg Xavier Fernàndez i Marín sobre quina és l’estimació del biaix entre la intenció de vot real i la intenció de vot atribuïda de cadascuna de les cases d’enquestes per a cada partit polític.

Mitjançant l’estadística bayesiana, tal i com ja en vam fer us en un post recent sobre la predicció dels resultats electorals, estem en condicions de saber quin és l’abast d’aquest biaix. Els següents gràfics presenten el biaix en punts percentuals per cadascun dels partits polítics que han entrat en cadascuna de les enquestes, per les diferents empreses enquestadores (d’esquerra a dreta: CEO (Centre d’Estudis d’Opinió); EM (El Mundo); EPC (El Periódico de Catalunya); LR (La Razón); LV (La Vanguardia); i PUB (Público)):

Els resultats que es desprenen de les taules segueixen en línies generals uns patrons bastant esperables amb el perfil de cadascuna de les entitats que ha encarregat l’enquesta: així, veiem com La Vanguardia dóna un suport especialment elevat a CiU, El Mundo al PP, el Público al PSC, tot i que sorprèn que el Periódico de Catalunya sobrerepresenti en comparació amb la resta de les empreses a CiU, i en canvi infrarepresenti al PSC.

Si canviem el gràfic i presentem resultats per partit polític enlloc d’en funció de l’empresa que encarrega l’enquesta, els resultats són encara més fàcilment interpretables, tal i com es desprèn del següent gràfic:

Observem doncs que si bé el més important de les enquestes és la base del suport de vot que té cadascun dels partits -el que, continuant amb el símil de la cuina seria tenir bons aliments-, és ben rellevant com es tracten i ens presenten aquestes dades -el seu cuiner-. Les empreses que donen resultats d’enquestes no són -en la majoria dels casos- neutrals, i rere qualsevol aproximació del suport d’un partit en les següents eleccions hi ha quelcom més que uns ciutadans expressant la seva preferència política.

Fa temps que és ben conegut l’efecte de les enquestes sobre les campanyes electorals i el suport als partits polítics, especialment pel que fa a la mobilització del vot (un gran marge de victòria desincentiva els votants del partit líder a anar a les urnes) i a l’activació del vot estratègic (les expectatives d’entrada incentiven el vot popularment anomenat com a “útil”).

Els partits i els mitjans de comunicació ho saben perfectament, i és per això que les seves cuines treballen amb els fogons ben encesos….

RCat i Solidaritat: aprenem del passat?

Fa pocs dies ja vam fer referència a la irracionalitat que suposà la decisió de Reagrupament i Solidaritat Catalana, amb ideologia i objectius iguals, de presentar-se per separat: argumentàvem que electoralment és una estratègia pràcticament suicida. Avui, volem recordar una situació de fragmentació similar que es produí a les primeres eleccions al Parlament després de la Dictadura, el 1980, i podríem veure repetida el proper 28-N.

L’any 1980 davant de les primeres eleccions democràtiques a casa nostral’independentisme es presentà fragmentat en tres candidatures diferents. Cal recordar que, d’acord amb els documents del partit, ERC no apostava per la secessió. Sí que hi havia, però, diverses organitzacions polítiques independentistes disposades a obtenir representació parlamentària que

s’embarcaren en tres candidatures: Nacionalistes d’Esquerra (NE), Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional i Unitat Popular del Socialisme – CUPS.

Malgrat que en aquell moment totes aquestes formacions, especialment NE i BEAN compartien el dret a l’autodeterminació com a objectiu i es situaven a l’extrema esquerra; problemes organitzatius i sobretot personalismes feren fracassar els intents de formar una candidatura conjunta. Antics militants d’aquestes formacions han recordat que un dels esculls principals fou la rivalitat pel lideratge i la incompatibilitat entre Jordi Carbonell (NE) i Lluís Maria Xirinacs (BEAN).

Vegin aquesta crònica històrica de Gemma Aguilera, o aquesta d’en Roger Buch.

En tot cas, les dades del 1980 parlen per sí mateixes: cap partit independentista obtingué representació. El cert és, però, que lluny de ser grups marginals aquestes candidatures aplegaren prou vots per, en cas d’haver presentat una candidatura conjunta, haver obtingut representació. Si fem un càlcul ràpid veiem que: NE amb 44.798, BEAN amb 14.077 i UPS – CUPS amb 33.086; amb una candidatura conjunta probablement haurien superat els 90.000 vots, que en funció del repartiment per circumscripcions, fàcilment hauria comportat 3 o 4 diputats. Si, a més a més, tenim present l’efecte del vot estratègic els resultats haurien estat superiors.

Així doncs si només canviem els noms, 30 anys més tard, es podria repetir una situació ja viscuda per l’independentisme català.

A la caça del socialista trànsfuga

Arran de les declaracions de Pasqual Maragall en què afirmava que “ara toca Mas”, el número dos de CDC, Felip Puig, va assegurar a Rac1 que “250.000 votants socialistes es plantegen votar a CiU” (notícia). És evident que el partit deu disposar de diversos analistes (politòlegs?) que escruten les enquestes i dissenyen la campanya electoral a mida.

Però, per què 250.000? Té CiU calculat el marge de vots necessaris per poder arribar a la majoria absoluta / governar amb una àmplia majoria? Segurament. Tanmateix, la pregunta és: són molts o pocs aquests 250.000 socialistes que estarien disposats a votar CiU?

Com en tots els partits amb una base de suport àmplia (el que tècnicament s’anomenen catch-all parties) hi ha uns electors que naveguen entre dues aigües. Una base comuna. En el cas de la relació PSC-CiU, aquesta “terra de ningú” és ben coneguda: votants socialistes a les generals que s’abstenen a la Generalitat (abstenció diferencial) i votants socialistes a les generals que voten CiU a la Generalitat (vot dual).

Descartats els segons, centrem-nos en els primers: quants votants socialistes estarien disposats a passar-se a mans convergents? El CIS disposa d’un baròmetre fet a Catalunya que ens permet aproximar-nos a aquesta qüestió (és força recent: gener del 2010). Una de les preguntes qüestiona als enquestats amb quina probabilitat votarien als diferents partits, entre els quals el PSC. A través d’un càlcul de probabilitats, hem calculat que entre el 12,5% dels i el 21,4% dels votants socialistes podrien anar a mans de CiU. Quants vots representa això?

El gràfic anterior mostra com entre 210.000 i 360.000 votants socialistes a les generals tindrien algun tipus de probabilitat (mitjana o alta) de votar a CiU. Per tant, no només Felip Puig no deia quelcom impossible, sinó que fins i tot podria haver apuntat baix.

Amb tot, seran decisius? Depèn, entre altres coses, de la participació i del grau de competitivitat de la campanya. En tot cas que hi hagi més de dues-centes mil persones del partit rival que et vulguin votar, ja pot ser una bona senyal. Això sí: sempre i quan cap votant de CiU vulgui marxar al PSC…

Article publicat a Crònica.

Actualització 19/09: Avui Carles Castro, a La Vanguardia, calculava que aquests electors són “superiors a 50.000 però inferiors a 100.000”. Sincerament no ho veig clar. Depèn de com això no arriba a tres diputats. No crec, però, que ens digui com ho ha calculat

Predir el resultat del 28 de novembre

La predicció dels resultats electorals és l’objectiu de les enquestes electorals. Els diaris i els mitjans de comunicació publiquen sondatges de forma periòdica. Tots tenen una reacció comuna: la sorpresa! Ara guanyen uns, ara els altres. Ara a molta distància i ara a poca. “Com pot ser que hi hagi tanta diferència entre una enquesta i una altra?”, exclamen molts.

Com hem dit ja alguna vegada, les enquestes només són una fotografia fixa d’un moment concret de la campanya. Cadascuna d’elles està subjecte a un marge d’error, derivat en gran part del nombre d’entrevistes que es realitzen. Així mateix, la famosa “cuina” que cada casa d’empreses aplica resulta un “forat negre” que fa difícil saber en quina mesura les enquestes que es publiquen l’encerten més o menys. Això sí: totes s’hi intenten apropar el màxim possible.

No obstant això, l’estadística permet en certa manera “superar” aquesta limitació. Sabem que les enquestes són imperfectes, però diferents enquestes “juntes” alleugereixen aquesta imperfecció. L’estadística fa la resta. Això és el que ha fet Xavier Fernández i Marín, antic professor nostre a la UPF i que molt amablement ens permet publicar les dades en El Pati.

Expliquem-ho bé. Si agaféssim la intenció de vot de les diferents enquestes i les agrupéssim en un gràfic, ens sortiria això:

Com ràpidament podeu comprovar, es fa difícil d’interpretar. La variació entre les diferents “cases” i enquestes és àmplia i és perillós afirmar les tendències que segueixen els partits.

Res d’insalvable. Aplicant estadística bayesiana (veure nota a peu d’article) s’és capaç de construir quina és la tendència electoral de cada partit en base als resultats de les enquestes preelectorals. Com a resultat, s’obté aquests gràfics (punxeu a la imatge per veure la mida original).

Els punts són les enquestes preelectorals que s’han fet. La línia representa la tendència de vot. Es pot veure clarament l’augment de suport electoral cap a CiU, la davallada del PSC, d’ERC i d’CV i l’estabilitat de PP. També es fa palès com el suport a RLS (Reagrupament, Laporta i Solidaritat) ha anat creixent al llarg del temps (una advertència: l’eix de les Y, el % de vot, té una escala diferent per cada partit perquè s’apreciïn bé les diferències).

Són només alguns comentaris. Aquestes dades (i les enquestes que vagin sortint) tindran molt més suc. A partir d’avui El Pati Descobert us oferirà una nova secció fins el 28 de novembre, dia de les eleccions catalanes. Cada vegada que es publiqui una enquesta, s’inclouran les dades i s’analitzarà si aquella enquesta realment es desvia molt o no de la tendència general mostrada per la resta (hem obert una pestanya en què anirem introduint els diferents resultats).

Sense la intensió de pecar de pretensiosos, podem dir que es tracta d’uns càlculs sense precedents en l’anàlisi del comportament electoral a Catalunya. Servirà als lectors d’aquest bloc per interpretar millor la realitat i als partits per saber quina és la tendència (o l’impacte) que té el seu missatge.

És per aquest motiu que us convidem a seguir-nos i a acompanyar-nos en aquest fascinant camí: el d’acostar-nos a què passarà durant la nit electoral.

——————————-

Nota metodològica (pels curiosos i entesos): L’estimació del suport de cada partit es fa fent servir inferència bayesiana. A través d’R i JAGS se simulen els paràmetres d’interès fent servir mètodes Monte Carlo i cadenes de Markov (MCMC). Amb aquests paràmetres és possible estimar el suport latent de cada partit (el suport que no coneixem, però que podem aproximar-nos-hi en base a les enquestes). Podeu provar de descarregar les dades i reproduir els resultats.

Refredament independentista?

Les darreres enquestes publicades a La Vanguardia (Institut Noxa) han generat tota mena de comentaris sobre el suposat refredament secessionista. Si l’enquesta duta a terme pocs dies després de la sentència sobre l’Estatut presentava un 47% de suport a la independència; la de fa pocs dies, dos mesos més tard, atorgava set punts menys de suport a la secessió, un 40%. Deixant de banda els valors (qüestionats per altres enquestes) i el mètode d’enquesta, diversos analistes ja han apuntat que hi hauria un suposat “refredament independentista”. Aquest discurs coincideix amb un estat d’ànim palpable després de grans manifestacions del 10-J que sol entonar amb un escepticisme, a un tel de ceba del cinisme,  allò de: “I ara què?”. Tot plegat contrasta enormement amb la ploriferació de candidatures que es proclamen independentistes de cara al 28-N. Així doncs: es refreda l’independentisme? Un cop més buscarem la resposta a la política comparada. Ho farem a partir de les dades d’enquesta recollides per François Yale (2008, L’évolution de l’appui à la souveraineté du Québec : effets de la formulation de la question et effets de contexte).

El cas quebequès amb una tradició secessionista sòlida, dos referèndums sobre la qüestió i diversos intents de reforma constitucional, ens pot ajudar a buscar la resposta a la nostra pregunta.

Observem l’evolució del suport a la sobirania-partenariat de les darreres dues dècades:

Malgrat que el cas quebequès és diferent del català en molts aspectes, per exemple, el 1980 ja s’havia celebrat unr eferèndum sobre la sobirania-associació; en podem extreure alguna conclusió. La primera és que el suport a la sobirania, efectivament, no és estable sinó que oscil·la i sovint ho fa en funció de l’evolució de l’agenda política dels aspectes constitucionals. Els punts d’inflexió del cas quebequès corresponen a la fallida de l’acord de Meech (reforma constitucional canadenca que havia de reconèixer el Quebec com a “distinct society”), el rebuig a la segona oferta de reforma del 92′, el referèndum sobre la sobirania-partenariat del 1995, i la publicació dels escàndols relacionats amb el referèndum entre el 2005 i el 2006. Una segona conclusió és que després dels moments de possible reforma constitucional (Meech, Charlottetown, Referèndum) es produeix un refredament del suport a la sobirania, però aquest no sembla ser tan brusc comels increments de suport. Finalment, pel cas quebequès, hi ha una base de suport a la sobirania al voltant del 40%.

I el cas català? L’oscil·lació registrada per l’enquesta de La Vanguardia encara no és una dada definitiva, ha passat poc temps des de la sentència del TC i, a més a més, el canvi percentual es podria moure dins del marge d’error de l’enquesta (vegeu aquest article del company Aubachs). Tot i així, el debat continua ben obert: tendència la baixa? Eixamplament de la base independentista? Bombolla independentista?

El Pati Descobert, finalista per segon cop als Premis Blocs Catalunya

Per segon any consecutiu, El Pati Descobert ha arribat a la final dels Premis Blocs Catalunya. Després d’uns mesos de votacions, finalment aquest bloc s’ha situat en la sisena posició. Durant tot l’estiu vam ocupar la quarta per, finalment, situar-nos en la cinquena posició a finals d’agost. A una setmana de tancar les votacions vam ocupar la definitiva sisena plaça. És difícil competir amb segons quines persones (o institucions). És per això que estem satisfets d’haver superat els mil vots! Gràcies a tots pel vostre suport!

Els premis s’entreguen el proper divendres 1 d’octubre a Mataró, a la nova zona del TecnoCampus. Precisament l’únic mataroní d’El Pati no hi serà present, però la resta dels membres del bloc hi faran acte de presència.

Aquest bloc farà aviat tres anys. Fa poc vam canviar el disseny. També disposem d’un grup al Facebook i d’un Twitter des del qual, per cert, anem anunciant tots els processos electorals del nostre entorn.

Les visites han anat augmentat de forma important i, per ser sincers, ens alegra que hi hagi lectors que llegeixin segons quines coses que escrivim. Ja sabeu que El Pati Descobert intenta analitzar (interpretar) la realitat des d’una perspectiva diferent, bevent de les eines que la Ciència Política ens aporta.

Com sempre, estem oberts a tots els comentaris i suggeriments externs que ens arribin. De moment, ja n’hem inclòs un: millorar l’apartat de Qui Som, curiosament un dels més visitats del bloc. En breu hi penjarem més fotografies.

Els Premis Blocs passen i la política segueix. Les eleccions al Parlament de Catalunya ja gairebé són aquí. Per tant, passi el que passi, hi serem.


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter