Relacions de poder

Abans d’acabar aquesta setmana i aprofitant que el dia 25 de novembre va ser el dia internacional contra la violència masclista m’agradaria escriure sobre les relacions de poder entre els homes i les dones. La violència contra les dones és el màxim exponent de poder, i sobretot es manifesta a través del maltractament físic i psicològic.

Sense ser exhaustiva en les causes que provoquen aquests maltractaments, podem pensar que es dóna per a) una socialització patriarcal i b) la poca autonomia econòmica de la dona per deslligar-se d’aquesta situació. Així que podríem pensar que aquest tipus de maltractaments tradicionals disminuirien a mesura que les dones tinguessin més ingressos i per tant, més autonomia. No obstant això, això no és suficient (com és lògic) per canviar tot el substrat de la ideologia patriarcal.

Alguns estudis com el de Sandra Dema Moreno, han estudiat les relacions de poder entre les parelles que tenen ingressos similars. L’autora estableix tres models de parelles en funció de les formes de poder.

1) Parelles en la qual els dos membres treballen i obtenen uns ingressos similars. Tot i això els dos han tingut una educació de gènere que homes i dones assumeixin els rols propis del seu sexe i on el poder de la figura masculina és la norma i és inqüestionable. La igualtat de recursos, per tant, no portaria associada una igualtat a la llar.

2) Nou estil de parelles emergents, on las relacions entre els dos membres tendeixen a l’equilibri i les dones arriben a construir-se personalment com individus autònoms. En aquestes parelles s’observa que els diners juguen un paper important tant en la construcció de l’autonomia de les dones com en l’establiment del models més igualitaris.

3) Els dos membres de la parella volen una relació igualitària, però una sèrie d’obstacles impedeixen a homes i dones posar-ho en pràctica. La cultura provoca que en molts casos, tot i les dones tinguin més recursos, tolerin l’autoritat masculina. Aquesta cultura que fa que les dones assumeixin tasques de cuidadores, -a més les poques politiques públiques en aquest àmbit- això porta a la doble jornada laboral de les dones es dóna la impossibilitat de construir la independència en condicions d’igualtat. Les dones es troben en una situació de conflicte i tracten de sanar la dissonància cognitiva que es produeix entre l’ideal igualitari i la realitat de desigualtat que viuen.

En tots tres casos, la propietat dels diners és majoritàriament compartida. Però, tenir els diners en comú no és una forma de propietat tan igualitària. Si guanya més la dona, en la comunitat econòmica desapareix l’aportació de cada membre, això perjudica a les dones, ja que aquestes no se les suposa el rol de proveïdores. S’ha vist que aquelles parelles totalment igualitàries tenen les comptes separades. Es veu així que posar els diners en comú seria considerat com una estratègia per evitar l’autonomia de la dona.Encara que l’autora especifica que la manera de gestionar els diners no és una causa en si d’arribar a l’igualitarisme, sinó que depenent com s’hagi definit la parella, la forma de gestió serà beneficiosa o no.

Tenir un coixí econòmic és important, però la cultura patriarcal és el que realment condiciona el rol de poder parelles. Per canviar aquestes situacion cal una educació igualitària forta, i això és un procés lent, però pot anar evolucionant.

Anuncis

El Pati Descobert a la xarxa

Després de la divertida col·laboració amb Crònica arran de les eleccions americanes, el Pati Descobert hi tornarà a col·laborar. Llegeix-nos cada quinze dies al seu web o en aquest bloc. En aquest cas, però, pot ser encara més divertit: llibertat total de temes.

Ja tenim ganes que arribi el dia 5!

Onades secessionistes virtuals

Darrerament les cerques a google, Google Trends, s’han convertit en una veritable eina de copsar la opinió pública mundial, si més no pel que fa les issues més buscades. Amb tots els biaixos que vulgueu és prou interessant, i divertit, cercar paraules per veure quina freqüència de cerca han tingut els darrers anys. Sense anar més lluny sembla ser que la grip d’aquest any es va preveure a google abans que se’n asabentessin les autoritats sanitàries (la OMS?¿).

Des del pati descobert hem decidit analitzar l’interès pel terme secession (secessió).

Observem que des del 2004 fins a l’actualitat les cerques del terme secession, en termes absoluts, presenten una certa variabilitat. A continuació detallem què destaquen les lletres:

A) Xina promulga una llei contra la secessió de Taiwan. Sembla que la censura xinesa a la xarxa no és tant efectiva per segons quins temes. O potser hi ha un pes elevat d’internautes taiwanesos interessats en els moviments de la veïna República.

B) El govern de l’Iraq es posiciona en contra de la secessió del Kurdistan iraquià. Suposem que els internautes americans hi tenen molt a veure en aquestes cerques. En tot cas, mitjan 2005, és un moment baix de la popularitat del terme secession a Google.

C) El secessionisme de Vermont es presenta en societat. A casa nostra potser no ens en vam adonar però el secessionisme de Vermont devia ser una veritable bomba que els internautes americans no es van voler perdre.

D) El posicionament del govern indi davant les autoritats de Malàisia. Gandhi no va condemnar amb prou duresa les polítiques de neteja ètnica d’aquest país cap a les minories hindus, sembla que podria haver alimentat l’independentisme Tamil a la zona. La peita pujada que s’observa en el nombre de cerques pdoria venir dels internautes indis (hindus) preocupats pels seus homòlegs a Malàisia.

E) Sèrbia demana a les Nacions Unides que bloquegi la independència de Kosovo. El moderat augment podria venir dels serbis preocupats per la secessió kosovar.

F) L’escalada final de la popularitat del terme secession es correspon al nomenament de Sarah Palin com a candidata a vicepresidenta. La seva relació i la del seu marit amb el secessionisme d’Alaska van disparar la popularitat del terme durant la campanya americana. Curiosament sembla que ha beneficiat el “secessionisme virtual” ja que des d’aleshores la popularitat del terme ha recuperat els nivells que tenia a principis del 2004.

Ara bé, les noticies senyalades no ens permeten explicar les pujada espectacular de cerques del terme secession a finals del 2004, quan gairebé es van quadruplicar. Tampoc s’expliquen els dos pics en el volum de notícies publicades (gràfic inferior).
S’accepten hipòtesis de treball.

Nacionalisme constitucional

Continuant amb Òmnium cultural, ahir va oferir una magnífica conferència a la seu de la institució un habitant del pati descobert conegut per tots nosaltres, en Jordi Muñoz. Aprofitant que ha dedicat els últims tres anys de la seva vida acadèmica a la tesi doctoral sobre el nacionalisme espanyol exposà els principals arguments, molt resumits, que sostenen la seva tesi:

1) El nacionalisme espanyol existeix. Això que sembla una evidència, dit així, no ho és per la majoria de la societat espanyola que considera nacionalistes exclusivament a catalans, bascos i gallecs (pensem per exemple en les etiquetes de les enquestes nacionalista/no-nacionalista)

2) Aquest nacionalisme, que existeix, és més que el de caràcter banal que descriu l’autor Michael Billig. El nacionalisme banal podria consistir en un nacionalisme homologable a la resta d’estats occidentals que fan servir la bandera oficial molt més que a l’Estat espanyol o dónen suport a les seves respectives seleccions esportives. El cas del nacionalisme espanyol va més enllà perquè encara està immers en la tasca de fer coincidir les fronteres de l’Estat que ja té amb les de la nació espanyola.

3) És un nacionalisme modernitzat. Tot i que molts encara pensen en termes del nacionalisme espanyol retrògrad aquest ha aconseguit modernitzar-se i presentar-se a l’exterior com a quelcom deslligat de l’herència franquista. Existeix, també, una part de la societat espanyola sociològicament detectable que ja no es correspon amb aquest nacionalisme retrògrad sinó que s’identifica amb un nacionalisme molt més modernitzat.

4) És un nacionalisme constitucional. La Carta Magna és la pedra de toc del nacionalisme espanyol. Aquesta s’ha elevat a una categoria gairebé mitològica i actua com un element constituent d’un nou consens entre les dretes i les esquerres sobre com ha de ser l’Estat espanyol. Malgrat actuar com un nou consens la Constitució, com tothom sap, conté una herència molt important del règim anterior que cristalitzà en l’article 2.

Finalment, la pregunta inevitable va sorgir durant el debat: què hem de fer els catalans davant d’aquest nacionalisme espanyol tant en forma?

Pensament polític polièdric

Arrel de la Trobada de joves d’Òmnium Cultural, m’han vingut al cap alguns fragments del llibre Pensament Polític als Països Catalans, un compendi de reflexions teòriques i històriques sobre un bon ventall d’ideologies que s’han escampat pel territori català durant la història: anarquisme, socialisme, federalisme, independentisme, unitarisme, liberalisme i un llarg etcètera. Alguns dels textos són plenament recomenables, tot i que d’altres semblen introduïts en calçador. Us deixo amb uns fragments (provocadors, com no).

“He repetit molt sovint una afirmació d’Anthony Smith que diu que la història dels nacionalismes ha estat més la història dels seus interlocutors que no pas la història de la ideologia o dels moviments nacionalistes en si mateixos. Per tant, és per això que la diversitat de formes dels diferents graus de concreció que adopta el nacionalisme –en definitiva, el caràcter polièdric que sempre té el nacionalisme i, més en concret, el catalanisme- queden marginats per la interpretació negativa o positiva que fan els analistes del nacionalisme, ja siguin aquests sociòlegs, politòlegs o, fins i tot, historiadors o antropòlegs“.

Agustí Colomines, pàg. 217.

“El republicanisme català podria trobar les fonts d’inspiració per a la seva reformulació ideològica en els sistemes anglosaxons i escandinau, on existeixen uns règims democràtics amb unes institucions amarades de valors republicans (llibertats individuals efectives, respecte a les identitats col·lectives). A l’inrevés que en el sistema francès, on el republicanisme oficial abstracte i dogmàtic desconeix efectivament els principis que teòricament han de presidir la seva actuació“.

Jaume Renyer, pàgina 304.

“Quan sorgeixen a Catalunya les primeres propostes republicanes i les federals, juntes o separades? Una lectura ingènuament voluntarista podria empènyer a respondre, més d’un ho ha fet, que el federalisme és com qui diu congènit al tarannà polític català, no debades federal o confederal era l’estructura de la Corona d’Aragó o que el republicanisme hi és també antic. […] Com que els sondeigs d’opinió no ho tenen en consideració, és impossible qualsevol temptativa d’acostar-se al sentiment republicà a la Catalunya del segle XXI, tot i que de retruc també ho és apropar-se al sentiment monàrquic“.

Pere Anguera, pàgina 112.

“Anarquistes, socialistes i comunistes volien desenvolupar una cultura política entrelligada amb la cultura de les classes populars i compartir així l’àmbit del reformisme social del republicanisme a Catalunya. Cap de les tres mai no es pogué desentendre de la relació i tensió entre l’afirmació democràtica i l’especificitat obrerista ni tampoc de la relació existent entre la reforma gradual i la revolució. […] Catalunya no ha produït cap pensador anarquista ni socialista ni comunista amb influència en l’evolució de les doctrines polítiques a escala europea. I no obstant això, l’experiència dels canvis posats en pràctica en el curt període de la Guerra Civil van tenir un gran impacte en l’imaginari col·lectiu a escala internacional“.

Albert Balcells, pàgina 262.

Els reptes d’Obama

Recupero dels arxius un interessant gràfic sobre els reptes que Obama haurà d’afrontar en el mandat que properament començarà. Les legislatures sempre comencen amb unes expectatives i s’acaben amb unes altres. Interessant veure els reptes de la resta de presidents i quina imatge n’ha quedat d’ells. Vegi’s la de George Bush…

Algunes coses més sobre educació

Davant les insistències dels meus companys, puntualitzaré el meu comentari. Al meu darrer apunt deia que estava totalment d’acord amb l’article de Xavier Sala-i-Martin, que es publicava el dia 10/11/2008 a La Vanguardia.

El tema sorgia quan l’estudi de la Fundació Jaume Bofill concloïa que la pràctica de separar a l’alumnat segons el seu nivell d’aprenentage –que és més utilitzada als centres públics que privats- repercuteix de forma negativa als resultats PISA (fins a 33 punts a favor dels centres que no segreguen). És aleshores quan ens han saltat les alarmes ¡¡Relació espúria!!. Nacho Lago instantàneament hagués dit “correlació no és causalitat”. Així, Sala-i-Martín ho explica en un llenguatge fàcilment comprensible:

“[…]cometen el error estadístico elemental de confundir correlación y causalidad [… ] Y las escuelas que deciden agrupar por niveles lo hacen porque tienen más problemas de adaptación, integración y educación de una parte de los estudiantes. No es que la agrupación cause peores resultados, sino que los peores resultados causan la agrupación. Es más, los centros que no agrupan por niveles tienden a rebajar el listón para que los niños menos avanzados puedan seguir, y con ese listón inferior los estudiantes con más talento sacan mejores notas, cosa que hace subir el promedio en las escuelas que no separan. Pero esas notas superiores no deben ser confundidas con un mejor resultado, sino con una menor exigencia”.

Veiem que Sala-i-Martí comet el mateix error perquè s’atrevia a establir la causa, però tots creiem que els trets van en aquesta direcció. A més, les notes es refereixen a l’Informe PISA, no a les notes de cada centre.

D’una altra banda, ha sorgit el debat si és millor o no agrupar els alumnes segons el nivell d’aprenentage:

“[…]La no separación puede beneficiar a los estudiantes mediocres…, pero perjudica a los que tienen más capacidad o más ganas de trabajar al impedirles desarrollar todo su potencial. Si a uno sólo le preocupan los estudiantes “malos” (como parece ser el caso de la Bofill), entonces uno aplaude su progreso e ignora el perjuicio causado a los demás. Pero ignorar a los mejores estudiantes es injusto, y lo irónico es que esa injusticia se comete con los estudiantes buenos y a la vez pobres, ya que los ricos pueden pagarse escuelas privadas que agrupen por niveles. Es curioso: una vez más, la izquierda que dice defender a los pobres acaba creando un sistema que perjudica a… ¡los pobres! […]Y no sólo la prohibición de agrupar por niveles es injusta, sino que puede tener consecuencias negativas sobre la competitividad general de la economía y el progreso a largo plazo[…]

Clar, ja se sap que aquests economistes no defensen coses per altruïsme, sinó per la millora de l’economia. Tret d’això, jo també em mostro a favor de la separació segons el nivell –En contextos determinats i a l’educació secundària (que és on els diferents nivells d’aprenentatge i les expectatives al seu futur s’accentuen més). Com he comentat al post anterior la pràctica inclusiva va estar molt de moda pels sectors progressistes a finals dels noranta, coincidint amb la reforma que portava l’ESO. Aquesta pràctica “a la teoria” és la situació més desitjable, però a la pràctica es van trobar molts obstacles. Així els centres van optar per organitzar les classes en funció del nivell d’aprenentatge. Segons dades de La Vanguardia (30/10/08), el 30% dels alumnes catalans assisteixen a centres que organitzen totes les seves classes en funció del nivell d’aprenentatge, i un 34% que assisteix on aquesta divisió es produeix en algunes assignatures.

D’aquesta manera ens trobem en una situació on 2/3 de la pràctica acadèmica és alegal, ja que l’ESO és comprensiva ( els alumnes han de seguir el mateix currículum i les mateixes condicions escolars al marge de la seva capacitat). Es va observar que (poc després d’aprovar-se la llei), els mateixos sectors que defensaven el model inclusiu van començar a criticar-lo. Argumentaven que el resultat de portar un mateix ritme d’aprenentatge per tots els alumnes produïa una “igualtat a la baixa”. Aleshores, es va començar a generar un discurs on s’exposava que la franja d’alumnes amb capacitats d’aprenentatge superior no havien estat el centre d’atenció. Amb la separació s’intenta donar resposta tant als que tenen més dificultats d’aprenentatge, com aquells que tenen més facilitat d’aprenentage i per tant, necessiten un altre ritme. Amb aquesta separació segons la diversitat acadèmica s’intenta aproximar a la màxima d’”igual als iguals i diferent als diferents” o com diuen els pedagogs “els bàsic per tots i el màxim per cadascú”.

Segur que em deixo molts assumptes al tinter.