On tens el cap?

Segons una enquesta feta recentment per Metroscopia i publicada per El País, el 40% de la població assegura que votarà a les properes eleccions del dia 22 de maig pensant “exclusivament” en termes locals. La mateixa enquesta també revela que el 19% dels ciutadans votarà tenint en compte com funciona el govern d’Espanya. Les persones que decidiran el seu vot en base a qüestions no locals representa un percentatge superior en grans ciutats. La informació donada fins ara no ho detalla, però un bon percentatge de ciutadans també votarà pensant en com porta a terme les seves tasques el govern autonòmic.

La versió minimalista de la democràcia ens diu que els ciutadans valoren el govern per la feina que ha fet. Si fa bona feina, el govern de torn es mereix seguir i se’l vota de nou. Si la tasca duta a terme es valora negativament, els ciutadans escolliran un nou govern.

Però les dades d’aquesta enquesta ho desmunten tot. Si el ciutadà vota per temes que no tenen res a veure amb el que s’està decidint, s’exerceix realment el rendiment de comptes? Dit d’una altra manera, importa el que fan els ajuntaments electoralment parlant?

El 1980 els politicòlegs Reif i Schmitt van definir el que s’anomena eleccions de segon ordre. Segons aquest model, algunes eleccions, com les locals o europees, són com una mena de gran “enquesta” per un altre govern superior. Les de segon ordre, tenen tres característiques: primer, un participació més baixa. Segon, el creixement del vot protesta. Tercer, que són utilitzades pels ciutadans per castigar el partit al govern.

En definitiva, les locals representen un cas comú del que s’anomena “contaminació electoral” (en Marc us n’explicaria més coses). Per dir-ho d’una manera planera i simplista: el ciutadà no li importa que les places o els carrers de la ciutat tinguin un millor aspecte, sinó el que fa el govern de la Generalitat o de l’Estat. Aquesta “confusió” té importants conseqüències en el món municipal. Imaginem-nos el següent escenari: un poble amb un alcalde carismàtic, més o menys proper als ciutadans i que governa el poble amb vocació (us semblarà idíl·lica, però no crec pas que ho sigui tant). Molts ciutadans no el triaran (o reelegiran) pel que ha fet, sinó pel que ha decidit un altre govern en responsabilitats en què l’alcalde o alcaldessa no hi té res a dir!

Gran part del problema d’aquesta “confusió” se situa en el grau d’interès que desperten les municipals. L’11,3% dels catalans considera que les eleccions municipals són les més importants (gràfic adjunt). El percentatge de ciutadans interessats en aquest tipus d’eleccions és superior, però no s’allunya massa d’aquesta xifra (dades de l’últim baròmetre del CEO).

Recordo que un alcalde de la meva ciutat deia sovint que el poder local representa la minyona del sistema. El món municipal assumeix tot sovint responsabilitat alienes i carrega amb una part important de la pressió de les polítiques públiques d’altres administracions. Una feina “bruta” que, en termes electorals, hi ha probabilitats que no es recompensi o castigui, atès que el ciutadà està decidint en base a d’altres paràmetres.

L’ideal democràtic ha posat gairebé sempre l’atenció en la manera de comportar-se dels governants. Potser seria interessant centrar-nos també en la capacitat del ciutadà per saber distingir entre peres i pomes.

Baden-Württenberg, capital Fukushima

En ciència política hi ha un fenomen ben conegut que s’anomena “efectes de contaminació”. De manera ràpida, el que s’assumeix darrere d’aquesta teoria és que tant les elits polítiques quan determinen les seves decisions d’entrada en unes eleccions (presentar-se o no, fer-ho sol o no) i els votants quan escull a qui votar, no prenen decisions únicament i exclusiva en base a l’arena de competició que s’està decidint. Deixant de banda les actituds de les elits polítiques, que pel que aquí respecta no ens venen al cas, els votants poden tenir actituds que estan “contaminades” si per exemple, en les eleccions autonòmiques catalanes voten en base a criteris i propostes de polítiques públiques d’unes altres eleccions, com ara les generals.

La literatura ha analitzat considerablement aquest fenomen, tot assumint que la contaminació es redueix a un fenomen entre eleccions que són contemporànies en el temps i l’espai. Per tant, segons aquest criteri, les eleccions europees i les estatals podrien estar contaminades; les municipals i les autonòmiques; i fins i tot entre districtes d’una mateixa elecció. Ara bé, el que la literatura no ha establert mai és que les eleccions poden estar contaminades fins i tot quan no són contemporànies en l’espai. Això és precisament el que està succeint en les previsions de suport als partits polítics per eleccions als lands a Alemanya.

El proper cap de setmana se celebren eleccions a dos lands al sud-oest del país, a Reihnland-Pfalz i a Baden-Württenberg (de les eleccions en aquest darrer land en vam parlar fa poc). A Baden-Württenberg, on les eleccions se celebren el proper diumenge 27, els conservadors de la CDU veuen amenaçats per primer cop des de la creació del land el 1953 la seva hegemonia arran dels bons resultats que pronostiques les enquestes a Verds i socialdemòcrates. En el següent gràfic mostrem l’evolució de la intenció de vot en les eleccions a aquest land. Malgrat que els Verds semblava que tenien moltes possibilitats d’acabar segons i poder liderar una coalició verda-roja, en els darrers temps el partit havia anat patint una constant caiguda en la expectativa de vot, que els havia deixat uns cinc punts per sota de l’SPD.

Ara bé, això era fins fa una setmana. Després del gran terratrèmol, el tsunami i el desastre nuclear al Japó, el partit Verd ha reactivat encara més el seu ja de per si tema estrella de l’energia nuclear i de la necesitat de tancar les plantes atòmiques, al mateix temps que creixia notablement la por i les reticències a aquest tipus d’energia a Alemanya. Els resultat? En menys de 10 dies el partit Verd ha incrementat la seva expectativa de vot en un 25%, passant del 20% que li donaven les eleccions a començaments de març al 25% que li han donat en les enquestes publicades aquest cap de setmana. Vegem-ne l’evolució més recent (la línia de punts assenyala el dia de la catàstrofe al Japó. L’enquesa publicada el 12 de març es va realitzar entre el 4 i el 10 de març). Per veure la sèrie completa d’enquestes ho podeu fer aquí.

Tal i com s’observa en el gràfic doncs el desastre nuclear al Japó sembla que ha encoratjat a molts votants a replantejar-se el seu vot per les eleccions del proper diumenge. Sorprenentment, sembla que l’SPD no rep tant les conseqüències del desastre com el partit d’Angela Merkel, que en els darrers dies ha caigut precisament en la seva expectativa de vot en 5 punts percentuals. La situació que marquen ara mateix les enquestes permetria que la coalició Verds-socialdemòcrates pogués arribar al parlament d’Stuttgart, tot i que sempre dependria de si l’FPD i L’esquerra poden aconseguir el 5% dels vots que els permetria entrar al parlament.

Vegem doncs que un fenòmen ocurregut a milers de quilòmetres de distància i que, aparentment, no té cap mena d’influència sobre les eleccions a Baden-Württenberg sembla que està permetent als Verds de remuntar en les enquestes, cosa que els podria fins i tot permetre liderar una hipotètica coalició amb els socialdemòcrates.

Tindrem un ull amatent a l’evolució de la intenció de vot a Baden-Württenberg; l’altre ull, a Fukushima; sembla que aquella central té alguna cosa més a dir-hi del que qualsevol s’hauria pogut imaginar….

Darreres prediccions electorals

A poques hores d’acabar-se la campanya electoral de les eleccions catalanes des de El Pati Descobert volem presentar uns darrers resultats d’estimació de vot, cortesia del company politòleg Xavier Fernàndez i Marín que, mitjançant el mètode “d’enquestar les enquestes” ha centralitzat i posat en ordre totes les enquestes de previsió de vot existents fins al moment a través de mètodes Bayesians.

En primer lloc presentem l’estimació del suport estimat de cada partit pel dia 26 de novembre, on tal i com és d’esperar, CiU compliria tots els pronòstics i obtindria un victòria aclapardora, seguit de molt lluny per un PSC molt debilitat. Qui perdria més vots seria Esquerra, que de les mans de Puigcercós podria fins i tot arribar a esdevenir la cinquena força política del Parlament. Pel que fa al PP sembla que podrà tornar a esdevenir la tercera força. Tot indica que Ciutadans per la seva banda no tindria dificultats per tornar a entrar al Parlament, mentre que Solidaritat Catalana per la independència, segons les enquestes publicades, quedaria fora.

	Estimació inferior	Estimació mitjana	Estimació superior
CiU	36.8	38.5	40.2
PSC	19.7	21.3	22.9
ERC	7.6	8.4	9.4
PP	9.8	10.5	11.2
ICV	7.6	8.3	9.1
Cs	2.9	3.4	3.9
R	1.0	1.3	1.5
SI	1.4	1.8	2.2
Altres	3.4	5.0	6.6

Vegem però quina ha estat l’evolució de la intenció de vot dels diferents partits primer.

En els darrers 4 anys:

En el darrer any:

I en els darrers 40 dies:

De manera gràfica també podem mostrar quina ha estat l’evolució del suport a CiU i el PSC des del mes d’agost, així com també la diferència de vot entre CiU i PSC en aquest període, que com es pot comprovar ha estat força estable al llarg dels darrers temps :

Finalment, no volem acabar sense donar algunes dades sobre la probabilitat que es donin determinats esdeveniments. Val a dir que en cap cas nosaltres estem manipulem les dades sinó que deixem que el model estadístic parli per ell mateix. Vegem doncs què ens diu el model en relació a determinades qüestions que li hem plantejat:

Probabilitat que ERC estigui per sota el PP: 99,92%
Probabilitat que ERC estigui per sota ICV: 69,16%
Probabilitat que Ciutadans estigui per sobre el 3%: 98,64
Probabilitat que CiU i PP treguin més del 50% de vots [nota: no escons]: 24,48%
Probabilitat que CiU i ERC treguin més del 50% de vots [nota: no escons]: 5,6%
Probabilitat que PSC, ERC i ICV treguin més del 50% de vots [nota: no escons]: 0%

Les enquestes ens donen aquests resultats. Què passarà però diumenge? Des de El Pati Descobert hi serem per analitzar-ho!

A la caça del socialista trànsfuga

Arran de les declaracions de Pasqual Maragall en què afirmava que “ara toca Mas”, el número dos de CDC, Felip Puig, va assegurar a Rac1 que “250.000 votants socialistes es plantegen votar a CiU” (notícia). És evident que el partit deu disposar de diversos analistes (politòlegs?) que escruten les enquestes i dissenyen la campanya electoral a mida.

Però, per què 250.000? Té CiU calculat el marge de vots necessaris per poder arribar a la majoria absoluta / governar amb una àmplia majoria? Segurament. Tanmateix, la pregunta és: són molts o pocs aquests 250.000 socialistes que estarien disposats a votar CiU?

Com en tots els partits amb una base de suport àmplia (el que tècnicament s’anomenen catch-all parties) hi ha uns electors que naveguen entre dues aigües. Una base comuna. En el cas de la relació PSC-CiU, aquesta “terra de ningú” és ben coneguda: votants socialistes a les generals que s’abstenen a la Generalitat (abstenció diferencial) i votants socialistes a les generals que voten CiU a la Generalitat (vot dual).

Descartats els segons, centrem-nos en els primers: quants votants socialistes estarien disposats a passar-se a mans convergents? El CIS disposa d’un baròmetre fet a Catalunya que ens permet aproximar-nos a aquesta qüestió (és força recent: gener del 2010). Una de les preguntes qüestiona als enquestats amb quina probabilitat votarien als diferents partits, entre els quals el PSC. A través d’un càlcul de probabilitats, hem calculat que entre el 12,5% dels i el 21,4% dels votants socialistes podrien anar a mans de CiU. Quants vots representa això?

El gràfic anterior mostra com entre 210.000 i 360.000 votants socialistes a les generals tindrien algun tipus de probabilitat (mitjana o alta) de votar a CiU. Per tant, no només Felip Puig no deia quelcom impossible, sinó que fins i tot podria haver apuntat baix.

Amb tot, seran decisius? Depèn, entre altres coses, de la participació i del grau de competitivitat de la campanya. En tot cas que hi hagi més de dues-centes mil persones del partit rival que et vulguin votar, ja pot ser una bona senyal. Això sí: sempre i quan cap votant de CiU vulgui marxar al PSC…

Article publicat a Crònica.

Actualització 19/09: Avui Carles Castro, a La Vanguardia, calculava que aquests electors són “superiors a 50.000 però inferiors a 100.000”. Sincerament no ho veig clar. Depèn de com això no arriba a tres diputats. No crec, però, que ens digui com ho ha calculat…

Anticipar l’inanticipable

“Si convoquem eleccions al juny, el risc és la Copa del món. Si ho fem en octubre, el risc és l’augment de preus”. No es tracta del diari personal de José Montilla ni de cap líder del tripartit. La cita s’atribueix a les càbales de Harold Wilson en els primers mesos del 1970. Avançar o no avançar les eleccions. Aquesta és la gran pregunta que ocupa el món periodístic català en els últims dies. La qüestió no és fútil: els presidents han de decidir quina és la convocatòria electoral que més els beneficia. No cal anar repetint el desgastat eslògan que diu que “és la seva atribució” i que “ho farà quan vulgui”. Ho farà quan li interessi. Així és la política i així serà.

Siguin a l’octubre o al novembre, en cap cas les eleccions catalanes es poden qualificar d’avançades, atès que ja s’haurien d’haver celebrat. Tanmateix, fa la diferència convocar-les per octubre o per novembre?

En el seu llibre La confrontación política, José María Maravall analitza les diferents raons que porten als primers ministres a avançar les eleccions. Un exemple: el 1971 governava a Àustria l’SPÖ en minoria. Kreisky, després de 16 mesos al poder i després de veure com el PIB se situava al 4,5%, va adduir que era el millor moment per anar a les urnes. Resultat: un 50,4% de vot, el resultat més elevat en la història recent del país.

L’avançament o no de les eleccions és, en essència, un problema d’optimització: el govern avalua les condicions electorals en cada període de la legislatura i decideix si ha de convocar eleccions o arribar fins el final, sense saber què passarà en el futur. Maravall identifica diferents raons: aprofitar un creixement econòmic, la popularitat del president/primer ministre o algun esdeveniment extern que el beneficiï.

En definitiva, els presidents acostumen a avançar les eleccions quan saben que tenen una bona situació i les urnes els reelegiran. En el següent gràfic es pot veure com el suport al govern és més elevat en aquelles eleccions que s’han anticipat. En canvi, en els comicis que van esgotar el termini legal, el suport al govern és més reduït (les dades són una mitjana de 80 eleccions de diferents països europeus).

Tanmateix, com tota la resta, el president Montilla té un dilema: la valoració del moment actual envers la seva aversió al risc futur. Les eleccions catalanes no es poden qualificar d’anticipades, però des de les files socialistes, un mes amunt, un mes avall, es considera crucial. O almenys tenen la voluntat d’assumir el risc. Que la popularitat augmenti o l’economia creixi significativament, és dubtós. Caldrà veure, doncs, quin és l’estratègia, sempre recordant allò que deia Morley: “en política sempre hem d’optar entre dos mals”.

L’oferta electoral a les properes eleccions catalanes

S’acosten els comicis que hauran de conformar el parlament dels propers quatre anys a Catalunya i pràcticament no hi ha setmana que no aparegui un nou partit que manifesti interès en presentar-s’hi.

En un època on els mitjans de comunicació i les xarxes socials ens permeten arribar a una quantitat d’informació inabastable fa uns pocs anys, ara més que mai sembla que diferents moviments que fins al moment no havien fet el salt a la política de partits, ara en veuen la necessitat (i la possibilitat). Potser, ens aventurem a hipotetitzar, és precisament per les facilitats per fer visible el seu discurs que tota aquesta oferta electoral emergeix. De manera indicativa, la gran majoria d’aquests partits fan de la xarxa un mitjà de comunicació molt important.

Analitzem molt breument quins partits es poden presentar a les eleccions al parlament de Catalunya i quines són les seves expectatives:

Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC): partit de govern actualment. L’actual president de la Generalitat José Montilla encapçalarà la llista dels socialistes. A hores d’ara les enquestes indiquen un retrocés de vot que els faria molt complicat tornar a entrar al Palau de la Generalitat.

Convergència i Unió (CiU): principal partit de l’oposició. Artur Mas es presenta com a candidat per la federació a les eleccions per tercera vegada. Les enquestes indiquen que aquest cop sí que podria obtenir la Presidència de la Generalitat, tot i que sense la majoria dels escons.

Esquerra Republicana de Catalunya (ERC): Joan Puigcercós es presenta per primera vegada com a cap de llista de la formació independentista que haurà de fer mans i mànigues per no perdre vots. En les darreres eleccions les enquestes pronosticaven un gran retrocés de la formació però ho van saber pal·liar. Caldrà veure què passa aquest cop i si són capaços de frenar l’avenç d’altres formacions independentistes.

Partit Popular de Catalunya (PP): un PP totalment aïllat de la realitat catalana. Sembla que ha de mantenir els mateixos resultats, sense poder tenir, a priori, cap paper destacat en el proper parlament.

Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA): Joan Herrra es presenta per primer cop com a cap de llistes a les eleccions al Parlament. ICV-EUiA té un electoral molt fidel; s’espera que l’únic partit que ha manifestat la voluntat de reeditar el tripartit mantingui resultats. Com a novetat en aquestes eleccions el partit es presentarà amb un candidat del Partit Antitaurí contra el Maltractament Animal (PACMA).

Ciutadans de Catalunya-Ciudadanos (C’s): el partit espanyolista d’Albert Rivera ha tingut un paper bastant poc destacat en la present legislatura. Molt tocat per escissions i baralles internes sembla difícil que pugui entrar en el proper parlament, especialment per la competència que pot tenir per part d’UPyD.

Unión, progreso y democracia (UPyD): la branca d’UPyD a Catalunya fa un temps que es va barallar amb la direcció central del partit controlat de manera fèrria per Rosa Díez, i es van escindir. No se sap si UPyD reclutarà candidats entre els militants que van quedar, però sembla complicat a hores d’ara que puguin obtenir algun representant a la cambra catalana, especialment també per la concurrència amb C’s. La fusió entre ambdós partits sembla a hores d’ara molt complicada.

Els Verds: presentats cada cop sota diversos noms, els partits verds són l’eterna ideologia que mai entra al parlament. Obtenen un no gens menyspreables resultats en el conjunt del país però queden sempre molt lluny d’entrar en qualsevol demarcació.

Reagrupament (RCat):  la formació escindida d’ERC i liderada per Joan Carretero ha gaudit d’una propaganda no gens menyspreable per part dels mitjans de comunicació. Estan obrint moltes seus per tot el país i compten amb bastants militants. Les enquestes de vot no han indicat mai que pogués entrar però per tractar-se d’un partit que encara no ha fet pública la seva entrada a la competició i del qual no se’n coneix el cap de llista, gaudia d’un percentatge de vot  directe que no tancava ni molt menys les portes a la seva entrada al Parlament per la demarcació de Barcelona.

Solidaritat Catalana (SC): partit creat per Joan Laporta, Alfons López-Tena i Uriel Bertran. Compten amb pocs militants i sembla que actualment puguin estar allargant una possible coalició amb Reagrupament per poder arribar a un acord electoral en forma de coalició que els afavoreixi. És completament incert el seu suport electoral tot i que és probable que pogués superar a RCat. Difícilment però si les dues formacions concorren separades poden obtenir bons resultats, perquè el seu electorat és el mateix. Sembla que l’acord és només un joc de cadires i hi ha motius per pensar que s’hi acabarà arribant.

Crida per la Terra: partit sorgit d’alguns membres de les CUP i entorn sense el suport de la direcció de la Candidatura a nivell nacional. No se sap si es presentaran però en tot cas les expectatives de vot sense comptar amb el suport de la majoria dels membres de l’Esquerra Independentista és molt baix.

Plataforma per Catalunya (PxC): partit dretà i xenòfob que ja ha anunciat que presentarà una candidatura al Parlament de Catalunya amb la seva figura principal Josep Anglada com a cap de llista. Amb un discurs molt centrat en contra de la immigració és probable que aconsegueixi captar bastants vots, especialment en aquells municipis on ja hi té representació i on hi ha un percentatge molt elevat d’immigració. Si no aconsegueix massa ressò en campanya, és molt complicat que entri al Parlament.

Candidatura Reusenca Independent (CORI): El peculiar cantautor Ariel Santamaria, regidor de l’ajuntament de Reus, ha decidit fer el salt a les eleccions catalanes. Amb caps de llista per cada circumscripció de Reus i amb un programa entre friki (juantxi que li diuen) i d’esquerres, no tenen cap possibilitat d’obtenir bons resultats.

Partit Pirata (pirata): Partit de recent creació en defensa de la societat de la informació i el coneixement i del dret a decidir-ho tot. Forma part d’una xarxa que en altres països europeus ha tingut un cert èxit. Aquí no se li ha d’esperar uns gens bons resultats.

Montserrat Nebrera: Fa un temps que Montserrat Nebrera va manifestar la necessitat de crear un partit de centre dreta, liberal i espanyol, una branca moderada del PP, partit del qual en va marxar després de perdre les primàries contra Alícia Sanchez-Camacho. No està gens clar que es presenti i sembla ser que l’espai electoral d’aquesta formació seria extremadament reduït, sobretot tenint present que ja estarà parcialment ocupat pel PP, C’s i UPyD.

Aquesta és la principal oferta de partits per les properes eleccions. No cal oblidar però altres formacions que tradicionalment han concorregut a les eleccions al Parlament com ara Escons Insubmisos-Alternativa dels Demòcrates Descontents, el Partit Republicà Català, el Partit Obrer Socialista Internacionalista, o el Partit Comunista del Poble de Catalunya.

Entrarà alguna formació independentista nova?  Quina d’elles, faran coalició? Què passa amb els partits espanyolistes? Separats sembla que ho tenen difícil, però poden arribar a un acord? Quines sorpreses ens prepara el nou parlament?

Tot plegat ho seguirem analitzant aquí, a  El Pati Descobert!