Arxivar per Novembre de 2010

Quan el politicòleg pregunta…

Normalment intentem donar respostes a dubtes que ens plantegen esdeveniments polítics o socials. Si ho aconseguim o no, això ja és un altre tema. Però ho intentem. L’anàlisi de les eleccions del 28 de novembre anirà progressant a mesura que passin els dies i tinguem dades (dilluns ja en vam publicar una primera anàlisi aquí), però primer convé endreçar les idees. Així que ho farem al revés i posaré en pla les preguntes “politològiques” que em venen al cap. Intentaré no repetir totes les que ja han fet els mitjans de comunicació fins ara. Aquí les teniu:

1. Gran victòria de CiU, davallada espectacular del PSC. CiU guanya a ciutats on no ho havia fet mai, prenent grans feus socialistes i retallant distància allà on els socialistes encara mantenen la majoria. El dubte, però, és: estem davant de la “història de sempre”, en què CiU era amo de les eleccions catalanes i el PSC de les locals/generals? O bé això suposa un punt d’inflexió en el patró polític dels catalans?

2. Sense ser un terratrèmol electoral, les eleccions suposen unes quantes vibracions a l’escala de Richter. En ciència política es parla d’eleccions crítiques o de realineament, quan els partits veuen com la seva base de suport canvia; i d’eleccions desviades, en què hi ha un canvi de resultat però el perfil del votant de cada partit segueix sent el mateix. Estem davant del primer cas o del segon?

3. En aquest sentit, si mirem als suports del PSC i el transvasament de vots que imaginem que ha tingut, estem parlant d’un canvi en profunditat de l’electorat socialista? O es tracta senzillament d’un vot de càstig llargament covat? Perdrà totes les cotes de poder que encara té?

4. Els partits derrotats seguiran una lògica de proximitat (acostar-se al centre, la posició majoritària) o de direccionalitat (emfasitzar la seva ideologia)?

5. L’espanyolisme parlamentari té més diputats que mai. Li servirà per trencar inèrcies en territori “hostil” i fer-se amb el poder de la Moncloa (el seu vertader objectiu) o el sostre de vidre només s’ha esquerdat en unes eleccions puntuals?

6. CiU aglutina i basteix el centre-dreta catalanista. Descartada l’aliança entre les esquerres catalanes, quedarà orfe el centre-esquerra catalanista per un període llarg de temps? L’espai de centre-esquerra catalanista serà capaç de ressorgir i bastir una alternativa real? Com ho faran si reneguen dels pactes i de la possibilitat numèrica d’arribar-hi?

7. Com dèiem en el Pati, el creixement del sobiranisme és més civil que electoral. Com es recompondrà aquest espai en els propers anys? Serà capaç de superar l’eterna fragmentació i la irracionalitat perpètua que el caracteritza?

8. Els ecosocialistes es mostren satisfets per ser els que menys cauen. És cert, com insinua molta gent, que el seu electorat és més immune a l’acció governamental? Dit d’una altra manera, anteposa la ideologia sobre un possible càstig per la feina feta?

Algunes preguntes i moltes més que en podríem fer. Però, sobretot, una pregunta principal: aquestes eleccions s’acosten al que tècnicament s’anomenen eleccions crítiques o de realineament o es tracta d’unes eleccions desviades del patró habitual?

Fetes les preguntes, El Pati (Descobert i dels Tarongers) posa les màquines al cent per cent per analitzar-ho.

Anuncis

Primeres anàlisis dels resultats electorals

Avui en Marc Guinjoan realitza les primeres anàlisis dels resultats electorals al Pati dels Tarongers:

A hores d’ara la majoria dels lectors ja deuen estar ben assabentats dels resultats electorals al Parlament de Catalunya, que han proporcionat una molt còmoda victòria al candidat nacionalista Artur Mas, i han infligit una severa penyora als dos principals socis del tripartit: al PSC i a ERC, que passa a esdevenir la cinquena força política. Per altra banda, Ciutadans ha consolidat el suport que havia obtingut fa tres anys i el partit de Joan Laporta entra amb 4 diputats al nou Parlament…[ Llegir més ]

El Pati dels Tarongers

Aquest serà el nom del nou espai que els membres d’El Pati Descobert tindran al nou diari ARA. Després de la proposta que vam rebre de l’equip del diari i d’haver-ho reflexionat, creiem que pot ser una bona oportunitat de participar en aquest nou projecte. Intentarem no canviar i fer-ho amb la il·lusió que intentem sempre posar-hi. L’espai el podeu visitar aquí. Us deixem també amb la introducció que hem escrit pel primer article d’aquest nou espai. Hi escriurem, com a mínim, un article setmanal. Esperem rebre les vostres visites i els vostres comentaris.

*Ara, aquí, demà

Si hi ha algun espai que sintetitza les cruïlles de la realitat política catalana, aquest és el Pati dels Tarongers. Centre neuràlgic del Palau de la Generalitat, el Pati ha estat testimoni de la història d’un país en totes les seves vessants: l’esplendor, la decadència, la recuperació i la incertesa. Els bons patis acostumen a ser oberts, amples, frescos i clarificadors. Quan un hi entra, ha de saber què hi farà i per quina porta en sortirà.

Adaptat als nous temps, les taronges eixutes del Pati són avui –com ahir- testimoni de les relacions polítiques. Lloc de circulació i de trobada, la realitat difícilment s’entén sense aquest espai, alhora físic i simbòlic. En situació de provisionalitat durant uns mesos, el Pati dels Tarongers tornarà a viure aviat el tràfec habitual de gent, persones i idees.

Les eleccions d’aquest diumenge ajudaran a determinar qui n’és l’inquilí. Sigui qui sigui, no estarà sol. El diari ARA, projecte transversal i polièdric, també hi serà. Política i mitjans es necessiten, en un agònic equilibri entre les dues parts.

El diari ARA ha nascut com una “àgora pública” i “amb plena llibertat per parlar de tot”. Sempre amb el compliment de les màximes de rigorositat, transparència i seriositat.

Per aquest motiu, ens plau que el diari ARA ens hagi convidat a prendre part d’aquest viatge. Els quatre membres d’aquest espai (els politicòlegs Sílvia Claveria, Marc Guinjoan, Toni Rodon i Marc Sanjaume) van iniciar fa un temps una aventura blocaire amb El Pati Descobert. Fidels a l’essència, l’objectiu d’El Pati dels Tarongers romandrà intocable: analitzar l’actualitat política del nostre país des d’una perspectiva analítica. Ho diem sempre: No rebutgem l’opinió, senzillament intentem analitzar el nostre entorn des del punt de vista el més neutre possible i seguint uns estàndards de rigor. ARA, en aquest sentit, que vol fer de la virtut el seu estendard, és una excel·lent plataforma per assolir aquest objectiu. La feina ben feta, en política, no té rival.

Una premsa lliure permet el naixement de la democràcia, diria Jefferson. Intentar entendre les regles pròpies de la política és, de fet, un altre mecanisme per millorar la qualitat democràtica del nostre sistema. Esteu convidats a entrar a El Pati i assaborir la complexitat des d’una òptica diferent. Nosaltres ho farem fascinats.

 

Darreres prediccions electorals

A poques hores d’acabar-se la campanya electoral de les eleccions catalanes des de El Pati Descobert volem presentar uns darrers resultats d’estimació de vot, cortesia del company politòleg Xavier Fernàndez i Marín que, mitjançant el mètode “d’enquestar les enquestes” ha centralitzat i posat en ordre totes les enquestes de previsió de vot existents fins al moment a través de mètodes Bayesians.

En primer lloc presentem l’estimació del suport estimat de cada partit pel dia 26 de novembre, on tal i com és d’esperar, CiU compliria tots els pronòstics i obtindria un victòria aclapardora, seguit de molt lluny per un PSC molt debilitat. Qui perdria més vots seria Esquerra, que de les mans de Puigcercós podria fins i tot arribar a esdevenir la cinquena força política del Parlament. Pel que fa al PP sembla que podrà tornar a esdevenir la tercera força. Tot indica que Ciutadans per la seva banda no tindria dificultats per tornar a entrar al Parlament, mentre que Solidaritat Catalana per la independència, segons les enquestes publicades, quedaria fora.

Estimació inferior Estimació mitjana Estimació superior
CiU 36.8 38.5 40.2
PSC 19.7 21.3 22.9
ERC 7.6 8.4 9.4
PP 9.8 10.5 11.2
ICV 7.6 8.3 9.1
Cs 2.9 3.4 3.9
R 1.0 1.3 1.5
SI 1.4 1.8 2.2
Altres 3.4 5.0 6.6

Vegem però quina ha estat l’evolució de la intenció de vot dels diferents partits primer.

En els darrers 4 anys:

En el darrer any:

I en els darrers 40 dies:

De manera gràfica també podem mostrar quina ha estat l’evolució del suport a CiU i el PSC des del mes d’agost, així com també la diferència de vot entre CiU i PSC en aquest període, que com es pot comprovar ha estat força estable al llarg dels darrers temps :

Finalment, no volem acabar sense donar algunes dades sobre la probabilitat que es donin determinats esdeveniments. Val a dir que en cap cas nosaltres estem manipulem les dades sinó que deixem que el model estadístic parli per ell mateix. Vegem doncs què ens diu el model en relació a determinades qüestions que li hem plantejat:

Probabilitat que ERC estigui per sota el PP: 99,92%
Probabilitat que ERC estigui per sota ICV: 69,16%
Probabilitat que Ciutadans estigui per sobre el 3%: 98,64
Probabilitat que CiU i PP treguin més del 50% de vots [nota: no escons]: 24,48%
Probabilitat que CiU i ERC treguin més del 50% de vots [nota: no escons]: 5,6%
Probabilitat que PSC, ERC i ICV treguin més del 50% de vots [nota: no escons]: 0%

Les enquestes ens donen aquests resultats. Què passarà però diumenge? Des de El Pati Descobert hi serem per analitzar-ho!

Predir nits electorals

Fer de futuròleg i predir què passarà en les eleccions de diumenge és una tasca que emociona. Anticipar el futur és quelcom difícil (per no dir impossible), i en política les coses no canvien gaire. Tècnicament hi ha diferents maneres de predir els resultats electorals. La primera, i més comuna, és la utilització d’enquestes. Instruments que ens permeten tenir informació sobre el que passarà.

Les enquestes fins i tot es poden combinar i generar la tendència de vot “real”. Ens ho mostrava en Xavier Fernández en una anàlisi que vam fer públic a El Pati (aquí i aquí)

Una aproximació bastant nova (i, com veureu, molt americana) és fer servir les cases d’aposta per predir els resultats electorals. La lògica és evident: el candidat que rep més apostes, té més possibilitats de guanyar (vegeu aquí).

Una última manera de fer-ho és aprendre del passat. Als Estats Units (que en prediccions i en moltes altres coses van molt avançats) s’intenta predir el resultat de les eleccions en base al que ha passat en els anteriors comicis. És a dir, s’assumeix que se segueix un patró estable en funció de determinades variables.

He volgut provar el mateix [veure nota metodològica]. Segons el model que s’utilitza, el vot del partit que governa és funció de dos factors: a) la popularitat del Govern i b) la situació de l’economia. He agafat les dades de vots dels partits en els darrers anys, la situació de l’economia catalana i la valoració del president sortint. Ho he controlat pel vot cap als altres partits i per la valoració dels diferents líders. Els diferents models em donen (de mitjana) els següents resultats. No difereix gaire del que s’ha publicat fins ara.

————————

Nota metodològica: Els models tenen molts problemes estadístics (sobretot fruit de l’escàs nombre de casos, tants com eleccions s’han celebrat a Catalunya). De fet, era reticent a penjar-ho, però en veure que els resultats no es desviaven massa de les enquestes he decidit fer-ho públic. Aquests models s’implementen sobretot als EEUU i en sistemes bipartidistes. Per aquest motiu (però, sobretot, pels problemes estadístics) només apareixen els dos principals partits. Per tant, conclusió: El Pati Descobert no desincentiva al pluralisme polític. Simplement intenta arribar allà on pot.

 

Els efectes dels debats electorals

Una de les qüestions que ha tingut més transcendència del debat de diumenge passat ha estat la proposta de Montilla a Mas per fer un cara a cara abans de les eleccions catalanes. Sense voler entrar a la polèmica que ha suscitat per la representació de només dos partits, o si la Junta Electoral Central permetrà realitzar-ho, ens preguntem quina és la lògica darrera d’aquest debat?

L’oferiment del cara a cara del President de la Generalitat al líder de l’oposició va agafar a molts espectadors per sorpresa. Un cop vist el debat, tothom va pensar que allò només podia respondre  a dues opcions: o bé Montillla tenia un as guardat a la màniga, o bé pensava que una derrota desmesurada podria sumar-li vots, ja que el votant podria crear una empatia amb el perdedor, l’efecte underdog. Des de la distància, s’observa que és una estratègia  lògica, tenint en compte que la teoria exposa que és aquell candidat que es posiciona pitjor a les enquestes el qual necessita que es realitzi un debat; més que aquell candidat que es troba millor posicionat a les mateixes. El debat és un risc, i només aquell que va perdent té més incentius a celebra-lo.

A la majoria de debats televisius no es decideix el guanyador de les eleccions–i el cas que ens ocupa no és una excepció-, ja que la campanya electoral, i en concret els debats electorals, tenen poc marge de maniobra. Tan sols el debat podria ser decisiu si es donessin 3 condicions: a) que els partits estiguessin bastant igualats en intenció de vot estimada, b) que hi hagués un número significatiu d’indecisos reals, (normalment a partir del debat es decantarien cap al candidat més carismàtic) i c) que als debats hi hagués un clar guanyador/a ( cosa que és difícil de determinar). Per tant, és fàcil pronosticar que aquest debat cara a cara no tindrà cap efecte destacable.

————————–

Actualització

Toni: Em permeto “trepitjar” la Sílvia i afegir aquest gràfic amb l’evolució de les audiències televisives en els diferents debats celebrats recentment (2008 eleccions generals, la resta eleccions al Parlament de Catalunya).

Bons dolents?

Aquest cap de setmana es va acabar el termini per adquirir els bons emesos pel Govern per finançar part del deute públic. L’èxit comercial de l’operació, amb 233.061 sol·licituds i una demanda per finançar 7.144 milions d’euros, fa que l’oferta de deute (3.000 milions d’euros) no arribi a la demanda generada. Però fa bons els bons l’èxit comercial del producte ofert per la Generalitat al mercat financer català? La resposta és, com a mínim, controvertida ja que l’emissió de deute ha rebut tota mena de crítiques.

En primer lloc, el tipus d’interès del 4,75% sembla excessivament elevat: el cost del deute assumit per la Generalitat és del 7,75% en total sumant-hi el 3% que cobren les caixes i bancs que comercialitzen el producte. Això s’ha interpretat com que: a) ningú vol el deute de la Generalitat als mercats internacionals perquè no tenen confiança en la institució; b) la situació financera del Govern català és desesperada i només podia recórrer a aquesta darrera opció. Aquesta situació genera dubtes sobre si la Generalitat tindrà liquiditat per tornar el deute d’aquí un any i un dia (la vida dels bons) i si podrà fer-ho sense necessitat de tornar-se a endeutar fent una altra operació de finançament i engruixint el deute successivament.

En segon lloc, aquest tipus d’interès no resultaria tan llaminer com sembla. Tal com diu la mateixa emissió de bons cal afegir-hi “costos de comissions de gestió i custòdia de l’entitat intermediària”. A més a més, a l’agost la Generalitat va emetre deute al 5,75% que va col·locar La Caixa pel valor de 1.000 milions d’euros.

En tercer lloc, un tercer aspecte fa referència a la naturalesa del deute. Els crítics als bons han assenyalat que malgrat una aparença de “deute públic” comprar aquests bons no seria equivalent a fer un dipòsit com els que emeten bancs o caixes. Aquests solen estar coberts pels fons de garantia de dipòsit de l’Estat i en canvi els bons de la Generalitat no ho estarien. D’altra banda, a diferència dels dipòsits els bons no es poden cancel·lar durant la seva vida.

En quart lloc, sectors propers al món empresarial han apuntat el fet que l’emissió de deute podria encarir el crèdit (per una qüestió d’oferta i demanda) i això en comptes d’ajudar a l’economia la prejudicaria. Un augment del cost de crèdit seria especialment perillós per les PIMEs, que són la base de l’economia catalana.

Finalment, l’apel·lació al “seny català” i en certa manera al patriotisme en comptes d’afavorir la decisió de comprar bons podria perjudicar-la. Tal com digué el professor Xavier Cuadras al programa Els Matins “Qui compri bons per patriotisme que avisi, i ho faci a un tipus més baix”. La racionalitat econòmica hauria de ser la base de la confiança en els bons.

Sense poder contestar a les incerteses dels mercats internacionals el Govern ha rebatut les crítiques amb més o menys força. Des de la Generalitat s’han assenyalat tres aspectes: 1) l’emissió de bons s’ha adreçat a particulars però és una pràctica habitual, d’aquest i tots els governs, per finançar la seva activitat; malgrat que si no es fan campanyes publicitàries potser no es visualitzen des dels ciutadans; 2) la falta de confiança dels mercats internacionals seria una conseqüència de la situació econòmica general de l’Estat espanyol més que no pas de la salut de les finances públiques catalanes; en tot cas, s’ha aclarit de manera implícita que les CCAA són Estat i per tant es faria estrany que en cas de fallida no fossin rescatades des del Govern central; 3) finalment, pel que fa el cost del deute, des del Govern s’ha defensat la necessitat de fer atractiu el producte i s’ha descartat la possibilitat que repercutís en un increment del cost del crèdit ja que el volum de deute col·locat no és prou elevat.

El debat, però, continua i probablement d’aquí ja menys d’un any i un dia podrem avaluar si emetre bons fou una bona decisió. És a dir, si eren bons els bons.


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Entrades més vistes

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter