Proporcionalitat o personalisme?

Ahir al vespre vaig tenir l’ocasió d’assistir a l’assemblea oberta a Montreal del partit polític Québec Solidaire. En el marc de la meva tesi doctoral m’interessa estudiar l’estratègia dels partits polítics en determinats contextos, de manera que poder assistir en primera persona en un debat entre líders i militants és una oportunitat que no es pot desaprofitar. El partit polític és marcadament d’esquerres, ecologista i sobiranista, i disposa actualment d’un representat a l’Assemblea Nacional del Quebec, elegit en el districte de Mercier (al barri de Plateau de Montreal, per entrendre’ns, la Gràcia de Barcelona).

Québec Solidaire va obtenir en les darreres eleccions el 3,8% dels sufragis. Al Parlament quebequès s’hi escullen 125 diputats en districtes uninominals, de manera que per guanyar un representant “simplement” has de ser el partit que s’emporta mes vots en un dels districtes. Aixi doncs, si be en un sistema proporcional a aquest partit li haurien correspost al voltant de 5 diputats, el sistema de the first past the post nomes n’hi atribuí un.

Hom podria pensaria doncs que aquest partit estaria completament a favor de l’adopció d’un sistema perfectament proporcional (de fet per exemple, tant UPyD com IU a l’estat han demanat en nombroses ocasions la introducció d’un sistema més proporcional). Però per gran sorpresa meva, quan el diputat de Québec Solidaire –Amir Khadir– va abordar aquest tema, la proposta del partit conservava el principi de the first past the post, i només introduïa un segon nivell d’elecció mitjançant representació proporcional.

Per entendre’ns: la seva proposta consistia en mantenir els 125 diputats al Parlament, dels quals 75 serien escollits com actualment en circumscripcions uninomimals i amb el principi de the first past the post. Els altres 50 diputats Khadir proposava que fossin escollits a nivell de regió en districtes multinominals (i no a nivell nacional en un gran districte multinominal), de manera que es pogués conservar el principi d’elecció d’una persona i de representació del territori, mes que d’un partit (els diputats al ser escollits a la regió i no a nivell nacional encara conservarien el contacte amb el territori).

Si Québec Solidaire volgués introduir un sistema proporcional de veritat on ells s’hi veiessin beneficiats hauria escollit l’opció de dividir el país en districtes multinominals elegits per representació proporcional. Tanmateix, si el partit considera important mantenir el principi de la representativitat del territori, hauria escollit que 75 diputats fossin elegits en districtes uninominals, i els altres 50 restants en un districte únic nacional (a imatge i semblança del que passa a Alemanya).

Però no! Aquests 50 diputats escollits amb sistema de representació proporcional proposava que fossin escollits a nivell de regió, de manera que es pogués conservar el principi –inviolable en el mon anglosaxó– de la representació personal. Malgrat que dividir els 50 diputats en regions perjudica manifestament el partit de Khadir (és millor per ells tenir un gran districte de 50 diputats que, posem pel cas, 10 de 5, on difícilment podran entrar), els principis de la representació personalista estan tan arrelats en aquesta cultura que no se’n poden desvincular. Fins i tot aquells que se’n veuen mes perjudicats!

Un somni electoral fet realitat?

El guanyador s’emporta tots els escons. First past the post. Senzill, ràpid d’explicar i fàcil d’utilitzar. A més, conegut per tothom i, òbviament, profundament arrelat entre els britànics. Com diu Lijphart, el sistema electoral del país ha ajudat a forjar un caràcter polític, un way of life públic diferent a d’altres latituds. Segurament la cultura política hi té més a veure, però és cert que el sistema ajuda a la proximitat política, al contacte entre el ciutadà i el representant. Això no vol dir, però, que els casos de corrupció i de mala política sovintegin. Ja ho deia Maquiavel: la política es regeix per unes regles pròpies. I, qui sap, potser el sistema electoral no entra en aquestes lleis.

Les “bondats” de la formula, però, no agraden a tothom: els Liberal Demòcrates volen reformar el sistema electoral! No és res que vingui de nou. La diferència més gran radica en què ara les possibilitats semblen més properes. Probablement sigui una voluntat que no despertarà consens, atès que es tracta d’un joc de suma zero (alerta: com el cas català!). No obstant això, com que les coses nord enllà funcionen diferent, com a mínim mantinguem el dubte.

Per què volen reformar la llei electoral? Els Libs són un partit curiós. Definits com a europeistes, econòmicament conservadors i socialment progressistes, tenen una forta implantació a nivell local. Una bona base per a poder assolir cotes més àmplies de poder. Tot i això, la seva “creu” particular continuen sent les eleccions al Parlament. No és només que el vot estratègic provoqui que els seus votants desertin cap a laboristes i conservadors, sinó que la formula electoral els penalitza de manera important. En el següent gràfic es veu clarament com el percentatge de vots (línia blava) és sempre molt més elevat que el percentatge d’MP que aconsegueixen (línia vermella).

Si l’últim debat d’avui no canvia molt les coses (per cert, es podrà seguir pel 3/24), la perspectiva d’un hung Parliament canvia les coses. Els Lib semblen ser l’objecte preuat pels dos grans partits. Paradoxes de la política comparada: mentre uns (nosaltres!) maldem per canviar el sistema electoral i fer-lo a l’estil britànic, ells volen introduir-hi correccions que afavoreixin la proporcionalitat. Cert és que el 7 de maig, un dia després de les eleccions, quan li ofereixin entrar al govern, Nick Clegg, el flamant líder dels Lib, pot canviar de parer. Tot depèn de si el mite faustià es compleix i Clegg prefereix pa per avui o un sistema electoral per demà. O les dues coses, que tal i com pinta el tema també es podrien donar.

Una història de mai acabar?

Podem donar finalment per tancat el serial de la reforma de la llei electoral de Catalunya, almenys ni que sigui fins a la propera legislatura? Quants cops ha semblat que els partits partien peres i finalment han tornat a recuperar el debat?

Des del Pati Descobert tenim la impressió que el debat de la llei electoral de Catalunya no ha estat una gran prioritat dels partits polítics amb representació al Parlament. Més aviat, s’ha emprat aquesta com a un mecanisme per desviar l’atenció d’altres debats i conflictes més seriosos. I sinó, recordem com, en plena efervescència de casos de corrupció (el cas Palau i Ajuntament de Santa Coloma), els partits polítics es van treure del barret, gairebé com per art de màgia, la necessitat de recuperar i tirar endavant –aquell cop sí!– la reforma de la llei electoral catalana. Al cap de pocs dies, sortia a la premsa l’enèsima notícia que ens informava del trencament de les negociacions. En els darrers dies sembla ser que ho han intentat a provar, amb un èxit igualment lamentable.

Que hi ha darrere de la reforma electoral de Catalunya? Per què no se soluciona? Tan dolenta és la llei actual? Una nova llei solucionaria tots els problemes d’insatisfacció –que no desafecció, recordem-ho– amb la política catalana?

En primer lloc, darrere la reforma de la llei electoral catalana hi ha els interessos contraposats entre la dicotomia representació proporcional i territorialitat, entre els que empren l’argument de què a més proporcionalitat, més democràcia, i entre els que consideren que en un país macrocefàlic com el nostre, la representació del territori és primordial. Evidentment darrere d’aquests arguments només s’hi amaguen interessos electortals; ara bé, cal dir que ambdós són certs i que una bona llei electoral hauria de combinar-los adequadament.

Per què no se soluciona aquest tema de la llei electoral? Doncs perquè simplement aquest es tracta d’un joc de suma zero (o de suma nul·la), on els beneficis o les pèrdues d’un jugador –en aquest cas un partit– queden exactament equilibrades per les pèrdues o els guanys dels altres jugadors. Quin incentiu té CiU per canviar la llei electoral si proposen un sistema on la territorialitat tingui menys pes? I, en cas que el PSC convencés a CiU per canviar el sistema electoral cap a un de molt més majoritari que tingués també altes dosis de territorialitat, de manera que els dos partits majoritaris hi guanyarien, què passaria? Doncs simplement que la resta de partits s’hi oposarien; i atès que per reformar la llei electoral de Catalunya fa falta el vot afirmatiu de 2/3 parts del Parlament, la situació està estancada.

Però tant dolenta és la llei? La veritat és que, en termes comparatius, en el global de l’estat espanyol és una de les lleis electorals que proporciona uns resultats més proporcionals. Resultats per altra banda, molt més proporcionals que els de les eleccions generals.

I finalment, una nova llei solucionaria tots els problemes? Doncs una altra vegada, i tractant també en termes comparatius, no hi ha cap tipus d’evidència empírica que porti a creure que determinades propostes que s’han fet com ara l’obertura de llistes o les llistes desbloquejades, augmentin la participació. Per una banda el votant té més capacitat de modular el seu vot i discriminar entre els polítics que li agraden i els que no. Cert. Però per altra banda el vot es converteix en molt més complex, i l’evidència empírica indica que el percentatge de persones que empren aquestes possibilitats és molt baix. Sense tenir present, l’important increment de la dificultat en el recompte de vots i atribució d’escons…

Veurem en els pròxims dies com evoluciona la reforma del sistema electoral català. Des del Pati Descobert però posaríem les mans al foc que, una vegada més, això només hauran estat cants de sirenes. I em penso que no ens cremaríem…

La Llei Electoral Catalana: per a què?

El conseller de Governació i Administracions Públiques, Jordi Ausàs, ha anunciat que en breu entrarà un articulat concret sobre la proposta d’una possible futura Llei Electoral Catalana. Aquesta “quasi proposta” ha despertat l’atenció dels més ferms defensors de crear un nou sistema electoral, en certa manera una reivindicació d’una part important de la societat civil i de bona part dels partits polítics que, tot i tenir-ho al programa electoral, no sembla que s’hagin atrevit. Fins al moment.

Canviar una llei electoral no és fàcil. Les elits polítiques s’adapten al rol que el sistema desenvolupa i temen que amb el nou sistema puguin perdre pes. Dit d’una altra manera, l’escenari d’incertesa és més elevat. Els costos futurs es preveuen més alts que els beneficis presents. I no cal oblidar que els partits (tots) no faran cap llei que prevegin que els perjudiqui.

Però, per què Catalunya vol crear una Llei Electoral? L’Informe per a la Llei Electoral a Catalunya (les conclusions del qual han servit per fer l’actual articulat) esmenta el següent: “Se’ls ha retret que tendeixen a produir un biaix de sobrerrepresentació d’alguns partits i de subrerrepresentació d’altres en la distribució d’escons […] es va criticar que l’ordre dels escons obtinguts fos diferent que l’ordre dels vots obtinguts […] Recentment també hi ha hagut planys pels nivells d’abstenció electoral i crítiques a la distància entre els ciutadans i els partits” (pàg. 5).

A nivell general, es considera que els sistemes electorals han de complir dos principis, els dos en contínua tensió: el principi (filosòfic, si voleu) d’“una persona, un vot” i el de territorialitat. La visió comparada ens diu que cap país compleix el primer principi (vegeu aquí). La clau, doncs, rau en representar d’una forma més o menys correcte els diferents territoris, sense que això vagi en prejudici de la població. Diferents estudis indiquen que la proporcionalitat adquirida a Catalunya es troba a nivells normals.

On és, doncs, el problema? Entre els cinc criteris per fer una Llei Electoral, tres diuen: afavorir la participació electoral, relació més pròxima entre votants i representants i transparència i autogovern democràtics del procés electoral. Com es pot veure, cap d’ells es troba estretament vinculat amb els elements més “mecànics” del sistema. De fet, la proposta actual inclou fins i tot la prohibició d’inauguracions properes al període electoral.

I és que, des de veus diverses, s’insta fa temps al Parlament perquè Catalunya faci un salt qualitatiu en transparència i relació entre partits, ciutadà i govern. Però convé no oblidar que, per exemple, votar a través de llistes obertes no necessàriament soluciona el problema. L’experiència internacional ens diu que els ciutadans (la majoria d’ells) seguiran sense conèixer els candidats de la llista i acabaran optant pels primers.

Un nou sistema electoral no pot ser, per si mateix, la solució d’un problema de fons. Els nous mecanismes no faran augmentar de cop el nivell de confiança ni de insatisfacció amb els polítics catalans. La desafecció no serà història de la nit al dia. La Llei Electoral pot ser un escapament, potser sovint mal identificat. Al Regne Unit en tenim un bon exemple: en l’actualitat viu un profund debat sobre el canvi o no del sistema electoral, just en mig de gravíssims casos de corrupció.

A Catalunya, el debat del sistema electoral fa temps que dura. I és bo aplaudir-lo. Tanmateix, convé ser conscients que, amb tota probabilitat, no capgirarà ni canviarà substancialment el panorama polític. Pot ajudar a crear nous mecanismes per construir una nova relació entre el ciutadà i la política. Però aquesta dependrà de múltiples factors, tant de la capacitat dels nostres líders d’engrescar la ciutadania amb nous projectes, com de tots nosaltres per aconseguir solidificar una nova cultura política molt més democràtica que l’actual.

Amb 30 anys d’autogovern a les espatlles, aquest és un camí que, malgrat tot, pot ser un bon camí.

Publicat a Crònica.

Un ciutadà, un vot (II)

El diputat del PSC-CPC, Toni Comín, deia fa uns dies a una entrevista a El Singular Digital el següent: “En l’era d’internet i el TGV, la proporcionalitat d’un home i un vot no és discutible. En aquest punt tots els partits s’han de sacrificar una mica. Si algú perd, perd molt poc, en canvi s’evita la confusió de que qui té més vots no tingui més escons. No estem davant d’un problema de partits, sinó davant d’un problema sistèmic“.

El fenomen a què es refereix Comín pot ser analitzat des de diverses perspectives. Mirem si el què diu és congruent.

Una de les condicions necessàries perquè una democràcia pugui ser qualificada com a tal és la satisfacció del principi d'”una persona, un vot”. No obstant això, en la gran majoria de països del món, aquest principi es respecta formalment –cap ciutadà té més vots a la seva disposició que la resta-, però no empíricament: l’exemple català, de nou, és clar: un escó a Lleida és més fàcil de guanyar que un escó a Barcelona. Necessites menys vots per un mateix diputat. En terres lleidetanes, en termes de representació parlamentària, el vot té un valor superior en més del doble al d’un de Barcelona.

Ja vam veure fa uns dies que aquest fenomen (en l’argot politològic anomenat malapportionment) és comú. Per tant, Comín no l’encerta del tot. La majoria de països del món intenten equilibrar el principi una persona-un vot amb el principi de representació territorial.

En l’Informe sobre l’estat de la democràcia a Catalunya, el professor Ignacio Lago (de la UPF) calcula si en les eleccions autonòmiques els diputats es reparteixen de forma “desigual”. El gràfic següent ho mostra:
Segons es pot veure, Canàries és on la desviació és més alta. Un 34% dels seus diputats autonòmics no es reparteix proporcionament a la població dels districtes. A Catalunya aquesta xifra és de l’11%.

Així doncs, és difícil donar-li al diputat de CPC tota la raó. Pocs països del món compleixen absolutament el principi d’un home, un vot.

Rebutgem, doncs, les seves paraules?

No del tot. Comín es passa de llarg, perquè complir el principi un ciutadà-un vot és gairebé impossible, però va pel bon camí. En un estudi recent, Samuels i Snyder mostren com el sistema català estaria situat entre els quinze països amb una desviació proporcional més gran (en una mostra de 78 parlaments). En l’estudi s’ubicaria just per sobre d’Espanya i només superat, entre els europeus, per Islàndia. És a dir, per dir-ho clar, és un dels que donaria més pes a les zones rurals (les menys poblades).

Elements de debat necessaris si algun dia algú decideix fer la Llei Electoral Catalana. Aquesta és una qüestió crucial. No es pot aixafar les zones menys poblades ni exigir un gran sobreesforç a les més poblades. Però la situació pot canviar si en un termini mitjà es concedeix el dret de sufragi actiu als immigrants estrangers. Atès que la majoria viuen a Barcelona, el problema s’accentuaria més. I segurament la desigualtat en la influència individual del vot en els districtes arribaria a nivells difícilment justificables.

(Fa un temps vam publicar això, que anava en el mateix sentit).

El biaix de participació en el sistema electoral espanyol

El darrer número de la REIS (número 126, abril-juny) em publica un article que vaig escriure en el marc de l’assignatura Electoral systems del Màster en Ciències Polítiques i Socials (web). D’això ja fa més d’un any. En tot cas, fa il·lusió poder aportar el teu granet de sorra a aquesta platja oceànica que és la ciència política. Deixeu-me que comparteixi el què vaig fer i, sobretot, les crítiques i limitacions que li veig a la investigació.

El meu argument principal era demostrar que el sistema electoral espanyol tenia un biaix de participació. M’explico: la literatura ha demostrat que els sistemes electorals tenen quatre grans biaixos: el prorrateig, la distribució geogràfica del vot, l’efecte de variància i el biaix de participació. D’aquests sabia també, abans de la investigació, que el sistema espanyol té un problema de prorrateig. Aquest biaix es refereix al fet que el preu de l’escó no és el mateix a les diferents circumscripcions. El típic exemple: un diputat és més fàcil d’obtenir a Lleida que a Barcelona. Necessites menys vots per obtenir un mateix diputat (si voleu més informació sobre el tema, el Kanciller en va parlar i nosaltres, fa uns dies, també).

Sabia també a priori que el sistema electoral espanyol es va manipular per afavorir els interessos de la UCD (l’anomenat “biaix conservador”). Això pot semblar sorprenent per algú, però és un fet que sona força obvi i, no només això, sinó que ha estat demostrat qualitativament i empíricament. De fet, als països en els quals la democràcia comença a néixer, en termes generals, i si el partit que lidera la transició té una posició forta (com en el cas de la UCD de Suárez), el sistema electoral es dissenya en benefici propi. L’objectiu és no perdre el poder quan arribi la democràcia. A l’Estat espanyol memòries de polítics i estudis diversos ho demostren. “Encara no sé qui, però guanyarem”, va dir un ministre del moment.

Quin era el biaix que la UCD va introduir? Donar més pes a les zones rurals, on sabia que tenia més força que a les zones urbanes (dominades per socialistes i comunistes). És a dir, li era més fàcil aconseguir un escó al camp que a la resta de partits: allà on el votaven (a les zones rurals), els vots que necessitava per guanyar un diputat eren menors que els que necessitava a les ciutats. Quin era el meu argument? Jo esperava trobar que el sistema electoral espanyol també s’havia dissenyat amb un biaix de participació. Com funciona aquest biaix? Un gràfic ens ajudarà:

En el districte c1, el partit A guanya, i en el C2, guanya el B. Quina és la rellevància, doncs? La participació electoral. Si un partit pogués triar, es situaria en la posició de B. Amb menys vots (menys participació), guanya el mateix nombre d’escons. Això implica que, per exemple, els partits hagin de gastar menys recursos en mobilitzar l’electorat. De forma crua: què guanya el partit si vota el 70% de persones, quan amb el 50% ja guanya el mateix nombre d’escons? En el gràfic, el partit A està en desavantatge perquè necessita més participació (70%) per obtenir els mateixos escons que B (50%). Hi ha un biaix.

La meva idea anava en diverses direccions: 1) Atès que en districtes petits l’abstenció és gairebé dos vegades més alta, ha d’existir un biaix de participació. 2) Donat que UCD estava sobrerrepresentat a les zones rurals, esperava que fos en aquestes zones on l’abstenció fos més alta. A menys competitivitat, menys participació.

La meva idea, doncs, era que, a més del biaix de prorrateig (explicat abans i demostrat àmpliament), el sistema electoral espanyol tenia un biaix de participació (la meva contribució). És a dir, que el guanyador no només es veia beneficiat perquè el “preu” de l’escó li sortia més barat, sinó també perquè el “preu” en termes de participació era també més baix.

La satisfacció per part meva dels resultats finals, però, ha estat parcial.

Primer, perquè en la literatura no hi ha res que es refereixi a la participació. Molts actors participants en la transició asseguren que esperaven més abstenció a les zones rurals. Però no deixa de ser una intuïció dir que aquest biaix va ser introduït deliberadament (com sí que va passar amb el de prorrateig). El biaix s’esperava, però no queda clar si es va “buscar”.

Segon, el biaix certament apareix el primer any (ajuda a donar la victòria a UCD) i desapareix en la resta, a excepció dels anys de victòria popular. Segons el model que presento, en els anys de victòria del PP, l’abstenció va ser important a l’hora d’explicar la seva victòria. És a dir, a més abstenció, el “sistema” actua de forma més favorable vers el PP.

Amb tot, és important assenyalar que aquest biaix existeix i que, sobretot, pot reproduir-se en un futur. Per exemple, en el 2008, eleccions que no vaig analitzar i que de seguida que tingui les dades us les explico.