BQ, aprendre de la derrota

Diu que s’aprèn més de les derrotes que no pas de les victòries i els sobiranistes quebequesos s’ho han pres al peu de la lletra.Aquests dies la desfeta monumental del Bloc Quebequès (BQ) ha generat tota mena d’interpretacions. Tothom escombra cap a casa i fa una lectura pròpia dels resultats. Lluny d’arribar a un cert consens passada una setmana dels comicis sembla ser que s’imposen tres grans lectures dels resultats.

1. L’independentisme ha mort. Aquesta és la tesi dels federalistes (unionistes) canadencs que associen la desfeta del Bloc amb la desfeta del projecte independentista. L’estratègia Duceppe. Primer: victòria BQ. Segon: victòria PQ. Tercer: “tout redevient possible”, ensopega al primer pas. Aquesta, però, sembla una lectura simplista: les enquestes continuen indicant un 40% de suport estable a la secessió (contra un 60%) i tot indica que entre els votants perduts pel BQ hi havia molts sobiranistes que han optat per l’NPD.

2. Quebec vol una tercera via. La victòria de l’NPD ha donat ales als defensors del federalisme asimètric, opció per la que aposta aquest partit socialdemòcrata a la declaració de Sherbrooke. Aquesta posició per a alguns té melodia de cançó de l’enfadós ja que la reforma constitucional s’ha assajat diverses vegades i Quebec sempre n’ha sortit malparat (Trudeau 1982, Meech 1991, Charlottetown 1992).

3. Quebec vota contra Canadà. El vot massiu a l’NPD s’explicaria per l’oposició quebequesa al govern conservador d’Ottawa. De fet 58 dels 102 diputats de l’NPD s’han obtingut al Quebec i la victòria aclaparadora de l’NPD només s’ha produït en aquesta província. Aquest és l’argument dels sobiranistes, que d’altra banda no explica perquè els quebequesos no han tornat a fer confiança al BQ per oposar-se al Govern de Harper. En tot cas, l’NPD subratlla que tot i el seu federalisme asimètric, també aposta pel dret de decidir.

Les eleccions a l’Assemblea Nacional de Quebec, previstes per l’any que ve, eren la segona etapa del projecte del derrotat Duceppe. Aleshores les forces sobiranistes podran mesurar si realment han perdut muscle a favor del federalisme o si els quebequesos van voler ficar una pedra a la sabata de Stephen Harper votant l’NPD.

Apunts sobre les revoltes al món àrab

El passat dijous el Departament de Ciències Polítiques i Socials de la UPF va organitzar una magníficataula rodona sobre la situació política al món àrab que comptà amb els professors Josep Ibáñez i Abel Escribà com a ponents. L’acte va confirmar que les activitats sobre l’actualitat política, ben escasses a la Universitat d’avui, són un èxit si estan ben organitzats. Us deixem amb els apunts que vam prendre:

Revolució. Són revolucions el que hem vist a Tunísia o a Egipte? Si agafem una definició estricta del terme revolució aquesta implica una transformació de l’estructura de l’Estat. Per tant, podrem dir si són veritables revolucions quan disposem d’una certa perspectiva. L’horitzó electoral i de reforma constitucional que s’ha marcat Egipte pot transformar la revolta en revolució.

Llindar revolucionari. Un anàlisi racional dels processos revolucionaris es basa en aquest concepte. Cada individu té un llindar revolucionari diferent, és a dir, per decidir-se a participar necessita que un nombre determinat de persones ja ho hagin fet. Aquest és un problema clàssic de totes les accions col·lectives. L’inici de la revolució es produeix a partir d’individus amb un llindar revolucionari tendencial a zero; l’exemple brutal és l’home que es cremà viu a Tuníssia i que inicià la cadena revolucionària.

Economia. Un element que cal tenir present és la mala situació econòmica d’aquests països. L’efecte “bola de neu” necessari per desencadenar la onada de revoltes no s’explica sense aquest factor. Els ciutadans que han liderat les revoltes eren de procedència diversa, però cal destacar el fet que molts treballadors no qualificats provinents del sector metalúrgic i tèxtil hi ha donat suport. Aquests obrers tenen salaris miserables comparat amb la classe mitjana de Tuníssia i Egipte.

Noves tecnologies. Els esforços del Govern egipci per tallar les conexions de telèfon mòbil i internet, pressionant les companyies operadores, demostren que les noves teconologies hi han jugat un paper clau. Però quin és el mecanisme causal que explica l’impacte revolucionari d’aquests nous mitjans de comunicació? En primer lloc, ofereixen una finestra al món que permet obtenir informació de tot tipus sense que passi pels filtres governamentals. En segon lloc, en un moment de mobilització ciutadana permet conèixer quines són les “decisions” de participació d’altres individus. Aquí tornem a la qüestió del “llindar revolucionari”: si per exemple, els nostres amics del Facebook sabem que hi participen probablement hi acabarem participant.

Asils dictatorials. Les lògiques demandes de fer justícia amb els dictadors dels pobles revoltats xoquen amb una realitat molt més dura. Sovint la sortida del país dels dictadors és precisament el que permet una transició en aquests països, si els dictadors es veuen acorralats dins les seves fronteres solen perpetuar les dictadures per la força si disposen del suport de l’Exèrcit.

Interessos estrangers. Com a mínim cal tenir presents tres aspectes. La importància geopolítica de la zona passa en primer lloc per les energies: el gas i el petroli circulen o s’extreuen en aquesta zona. En segon lloc, Egipte controla el pas del canal de Suez que connecta la mar Roja amb la Mediterrània i permet el pas de mercaderies d’orient cap a occident. Finalment, la qüestió de l’auge de l’islamisme radical, amb el conflicte palestí de fons, preocupa als països occidentals. La prudència dels Estats Units o de la UE davant de les revoltes s’explica per aquests interessos, que alguns ja han afirmat que estarien més segurs sota el jou de dictadors com Mubarak o Ben Ali.

Fa uns dies parlàvem de les revoltes com una quarta onada de democratització, ho podeu veure aquí.

La quarta onada?

Les revoltes a Egipte d’aquests dies, conjuntament amb la rebel·lió a Tunísia de fa unes setmanes, ha fet pensar en un efecte dispersió pels països autocràtics d’Orient Mitjà. O de més enllà. Alguns s’han apressat a rememorar a Huntington i a recordar que el naixement de les democràcies segueix un patró cíclic i que ja fa temps que esperem la darrera onada democratitzadora. Segons el politicòleg americà, la història mostra que les democràcies han nascut durant tres grans onades, l’última de les quals va començar el 1974 amb la revolució de Portugal i, a grans trets, es va allargar fins els anys 90, període en què molts països es van democratitzar arran de la caiguda de la Unió Soviètica. L’argument de Huntington és senzill: un país es converteix en democràcia fet que, per efecte contagi, acaba “animant” a d’altres països a fer el pas.

Els esdeveniments a Egipte, però, recorden més aviat una altra de les teories que en el fràgil terreny de les ciències polítiques causen furor. Em refereixo als camins que, segons Robert Dahl, pot emprendre un país per passar d’una autocràcia a una democràcia. El cas egipci, però, ens mostra com el trànsit de règims autoritaris cap a sistemes democràtics s’ha d’explicar, en ple segle XXI, utilitzant nous instruments.

Abans de recordar la [criticada i doblement citada] teoria de Dahl, un breu repàs als esdeveniments del país del Nil ens ajudarà a situar-nos.

El suport al règim de Mubàrak s’ha anat esvaint a mesura que les condicions econòmiques empitjoraven i les llibertats escassejaven. Particularment, la nova generació ha canviat les regles del joc. Més educada, urbana, més exposada a la informació que circula mundialment (vegi’s, per exemple, wikileaks) i, sobretot, amb menys paciència cap a unes estructures rígides i cap a una constitució dissenyada a mida pels partits governamentals. Algunes dades ho il·lustren. Segons l’enquesta “Joves, energia emocional i violència política” (2005), el percentatge de gent que prefereix la democràcia a una altra forma de govern és superior entre els joves (veure gràfic).  També ho és entre els professionals liberals.

Segueix llegint a El Pati dels Tarongers.

[Aquest article ve motivat per una piulada de @eligirona. Gràcies per la inspiració!]

Desastres i popularitat

És ben conegut que factors externs al desenvolupament de la política poden tenir un efecte ben directe sobre l’avaluació d’aquesta. L’assumpció d’independència entre la valoració de la tasca d’un govern o d’un president i causes sobrevingudes és totalment falsa. Als Estats Units, on aquest tipus d’estudis els agraden especialment, acostumen a lligar qualsevol sobtat increment i decrement de la popularitat del president a factors puntuals, molt sovint aliens a la política. Vegeu sinó aquesta pàgina sobre l’evolució de la popularitat de l’expresident George Bush.

Avui, poques hores abans que comenci el rescat dels 33 miners atrapats 700 metres sota terra des del passat 5 d’agost a la mina San José de Copiapó de Xile, ens volem centrar en l’evolució de la popularitat del president xilè Sebastián Piñera arran de la gestió de la crisi dels miners.

Tal com es desprèn del primer gràfic (extret del Centro de Estudios Políticos de Chile, podeu consultar tota la informació de l’enquesta aquí), la popularitat del president Piñera tant sols 5 mesos després de la seva elecció (gener del 2010) era molt baixa, especialment si es comparava amb la popularitat de la presidenta sortint Michelle Bachelet.

Sens dubte el succés de l’atrapament dels 33 miners sota terra ha captivat l’opinió pública xilena i del món en general i ha desfermat un sentiment patriòtic xilè d’importants magnituds al voltant del rescat. L’aparent ràpida actuació del govern xilè i la gran implicació d’aquest en les tasques de rescat ha anat com anell al dit al president Piñera, que ha vist importantment incrementada la seva popularitat en les darreres enquestes.

Tal com es desprèn de la següent imatge la troballa dels miners xilens va suposar una important injecció de popularitat al president Piñera al mes d’agost. En les dades més del mes de setembre, la popularitat –que havia incrementat fins al 56% a l’agost– ha caigut molt lleugerament fins al 53%, mantenint-se però 7 punts per sobre de la popularitat del mes de juliol.

El probable èxit del rescat  des miners xilens en les següents hores probablement suposarà una nova injecció de popularitat per un president que, en una situació ben poc usual, s’haurà vist beneficiat per una “desgràcia” natural.

Des de El Pati Descober estarem a l‘aguait de com evoluciona la valoració del president Piñera en els propers mesos i us en mantindrem informats!

Viatges electorals (V): Brasil

En l’actualitat Brasil és l’Estat més poblat de l’Amèrica del Sud i un líder polític i econòmic regional que presenta, tanmateix, un dels índexs de desigualtat més elevats del planeta. Luis Inácio Lula da Silva ha emprès en els darrers anys un ambiciós programa de reforma, no exempt de polèmiques, que en certa manera ha transformat el país. Una de les virtuts col·laterals, que sovint s’oblida però que no deixa de ser important, ha estat l’impacte de Lula en la consolidació de la democràcia brasilera, fràgil fa uns anys. Els successius Latinobaròmetres han anat mostrant com la democràcia, mica en mica, es va assentant.

No obstant això, Lula marxa. El Partit Social-Demòcrata Brasiler (PSDB), encapçalat per José Serra, tindria en principi totes les enquestes a favor per guanyar. Ha estat senador, congressista, ministre i té una llarga política carrera al darrera. A més, compta amb dots de bon orador. Tanmateix, Dilma Rousseff, del Partit dels Treballadors (PT), va pel davant en els sondejos. És una bona política? Segons la gran majoria de mitjans, és una buròcrata més aviat fosca, gestora i amb capacitats de comunicació escasses.

L’avantatge li prové de l’enorme suport de Lula que, tot i els escàndols recents de corrupció, manté elevada. Quatre de cada cinc brasilers aproven la gestió de l’encara president. Gairebé la meitat assegura que el tornaria a votar o que votaria per qualsevol successor seu.

L’eslògan de Serra, “Brasil pot fer més”, no serveix de moment per convèncer. La seva estratègia primerenca d’atacar a Lula no li ha servit per guanyar massa adeptes. Amb un canvi d’estratègia consolidat, però, Serra encara pot tenir opcions davant la seva rival. El passat 5 d’agost va haver-hi el primer debat, però la coincidència amb un important partit de futbol va fer que no fos massa seguit. Llàstima: tots els mitjans coincideixen que el va guanyar.

En tot cas, en un país com Brasil, en què els escàndols poden saltar en qualsevol moment, el clima es va encrespant i les coses es van posant emocionants de cara a les properes eleccions del 3 d’octubre. A més, el rol jugat per Marina Silva, del Partit Verd i la tercera en discòrdia, pot ser clau per decantar la balança i donar un rumb nou (o no) a un dels gegants del primer terç del segle XXI.

Anècdota: Si us hi heu fixat, el primer partit opositor del Brasil s’anomena Partit Socialdemòcrata i és d’ideologia liberal (de “dretes”). Ja ho diuen: el nom no fa la cosa.

Viatges electorals (IV): Kenya

Kenya va votar el passat 4 d’agost una nova Constitució i la va aprovar. Per un estret marge, els ciutadans de la República de l’est d’Àfrica van acceptar el nou sistema. Aquest país de gairebé quaranta milions de persones resumeix molt bé la problemàtica d’alguns estats africans que intenten, mica en mica, construir un sistema democràtic.

La nova constitució enfortia el sistema presidencial, tot i que en alguns aspectes hi introduïa alguns sistemes de contrapesos (els famosos checks and balances). Fins i tot introduïa una peculiar mesura de devolution cap a 47 regions subestatals. La votació, però, reflecteix d’una manera clara les profundes divisions ètniques del país.

L’ètnia més nombrosa, els Luo (12%), van votar sí en bloc, seguint el seu líder Odinga, que no amaga la seva intenció per convertir-se en el nou president. Altres ètnies minoritàries, entre les quals els somalis i la població musulmana (convé recordar que la gran majoria de kenyans són cristians). En general, la majoria de tribus van donar el seu sí.

Amb l’excepció de deu tribus, molt poblades: els kalenji (que, per cert, donen nom a unes sabates esportives, no sense motiu…). Aquesta tribu va ser, de fet, la gran detentora del poder a Kenya durant la presidència (pseudodemocràtica) de Moi, que va acabar l’any 2002. Apartats del poder, la zona que posseïen es va subdividir i va ser ocupada per altres ètnies després de nombroses decisions del govern del país. Arrel d’això, els kalenji han anat covant una actitud de contrarietat respecte les noves maneres de fer política que puguin sorgir de la nova Constitució.

Tot i això, de moment el procés està sent gairebé exemplar. Gràcies a la nova constitució, s’elimina el lloc de primer ministre i sembla que s’entri en una segona etapa. La qüestió, però, segueix sent força complexa. La formació de governs exigeix una gran coalició, formada pels cinc grans grups i fins a trenta-cinc grupuscles polítics. L’any 2008 el govern es va formar amb 41 ministeris i 50 ministres assistents. Tota una Gross Koalition.