Archive for the 'participació' Category

La participació a Catalunya: un fet diferencial

De totes les dades de les eleccions municipals, una ha passat aquest cop bastant inadvertida: la de la participació electoral. Normalment baixa, la participació registrada el 22 de maig no ha produït grans escarafalls ni les habituals proclamacions al buit, malgrat que la xifra catalana és la més baixa de totes les comunitats autònomes. Concretament, del 55,01%. Només en les eleccions del 2006 la participació va ser tan baixa (el 53,86%).

L’ideal democràtic àmpliament acceptat ens diu que la participació hauria de situar-se al 100%. Només així es podria obtenir una representació plena de cadascun dels ciutadans i ciutadanes que componen el nostre país. No és difícil de veure que Catalunya es troba en aquests moments lluny d’aquest ideal i, de fet, cada vegada se n’allunya més.

El següent gràfic mostra la participació en les darreres eleccions celebrades en els últims anys al nostre país. Ràpidament s’observa que el percentatge de vot no ha estat constant i que hi ha una variació elevada. Les eleccions més participades són, per aquest ordre, les generals, autonòmiques, locals i europees, aquestes últimes a molta distància.

Fins i tot en les general, per què es dóna constantment aquesta xifra tan baixa? Els politòlegs Reif i Schmitt van anomenar “eleccions de segon ordre” a les eleccions europees, caracteritzades per una baixa participació, l’augment del vot de càstig i el creixement del vot protesta. Unes característiques que es poden aplicar a grans trets a les eleccions locals i autonòmiques.

Però aquesta explicació és limitada atès que la catalana constitueix una xifra especialment baixa. Quin són els motius que, una vegada i altra, porten a Catalunya a unes xifres de participació baixíssimes? Tradicionalment hi ha hagut un argument que s’ha imposat i que s’ha referit, sobretot, a les eleccions al Parlament de Catalunya. Es deia que la manca de partits d’esquerra espanyolista deixava orfe un espai d’oferta política important.

Les eleccions municipals trenquen amb força aquest argument. Fins i tot en comicis d’estricta òptica local, en què la proximitat i la coneixença amb els polítics juga un paper important, els nivells d’abstenció són considerablement elevats. L’argument que Catalunya té quelcom especial relacionat amb una mena de nacionalisme dominant ofegador per uns quants ja no resulta vàlid, fins i tot menys quan aquest espai d’oferta política s’ha progressivament ocupat.

Al meu entendre l’estudi de la participació/abstenció catalana s’hauria de reenfocar i situar-se de nou en paràmetres reals. Dos factors emergeixen com a viables a l’hora d’explicar-la: 1) Contextuals. Se li dóna un pes exagerat a l’hora d’explicar l’abstenció, però és cert que la imatge de la política no passa pel millor moment. La correcta connexió ciutadania-política genera una confiança que atrau més persones a les urnes, trencant l’espiral de la desafecció i diluint la insatisfacció. 2) Interès per la política. Tot sovint preguntar-se per què la gent no vota resulta paradoxalment incorrecte per estudiar la participació. Convé preguntar-se: Té interès la gent per votar? L’interès per la política és baix, raquític, i, si bé és cert que la política en té part de culpa, força gent té un desinterès previ a qualsevol contacte polític que el porta a abstenir-se permanentment.

Hi ha factors conjunturals que mouen la participació, com l’economia, el perfil polític del candidat o determinades polítiques públiques, però només arribant a les raons de fons es podrà arribar a augmentar unes xifres constantment baixes i que s’estan convertint en un altre fet diferencial català.

Anuncis

Ràpid que tanquen les urnes!

En les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 2006, Pasqual Maragall va decidir situar-les l’1 de novembre. La novetat d’aquella convocatòria era que els comicis, per primer cop, se celebraven en dimecres. La raó? Augmentaria la participació. La conseqüència? La participació no va augmentar.

No és l’únic malabarisme. Si fa sol, la gent no vota perquè va a la platja o d’excursió. Si plou, no ho fan perquè es queden a casa. Si hi ha crisi econòmica, resulta que la desafecció (llegeixi’s insatisfacció) ens embolcalla amb totes les seves forces i ens evita votar. Si hi ha creixement econòmic, ja estem contents i ens quedem a casa. Tot un reguitzell d’imaginatives respostes a un problema més de fons.

Ara bé, algunes mesures que semblen sensates també poden tenir el mateix efecte. Els Estats Units ens n’ofereixen un exemple. Molts estats han dissenyat mecanismes per fer augmentar la participació, sobretot en el vot avançat. Es permet votar abans del dia de les eleccions per correu electrònic o en centres de votació situats a supermercats o altres espais públics. Resultat: més del 30% dels vots en les eleccions presidencials del 2008 es van emetre el dia de les eleccions. L’argument és evident: el vot avançat ofereix una oportunitat addicional per emetre el vot.

O no.

Un estudi de Burden, Canon, Mayer i Moynihan (Universitat de Wisconsin-Madison) indica justament el contrari. El vot avançat disminueix la participació global. El següent gràfic posa en relació el percentatge total de vots en els diferents estats dels EUA, amb el percentatge de vots avançats. Com s’observa, la tendència és negativa. És a dir, alts percentatges de vot avançat van associats a nivells més baixos de participació.

Probablement el dia de les eleccions tal com el coneixem està a punt de convertir-se en una espècia en perill d’extinció. Hi ha alguns que diuen que ja vivim en un estat de política permanent. Qui sap si viurem en un estat d’eleccions permanents. Això sí: no queda clar si aquest escenari ens portarà a taxes de participació més elevades.

El joc d’internet a la campanya electoral

La campanya a través d’Internet va ser molt important per donar-li  la victòria a Obama. Aquell fet semblava el tret de sortida perquè la política colonitzés i instrumentalitzés el món de la xarxa. No obstant, aquella acció sembla més un punt aïllat que el començament d’una tendència; la campanya de Gran Bretanya no va utilitzar aquest instrument, i a Catalunya el punt més revolucionari en aquest aspecte ha estat el twittervistic, una iniciativa lloable, però no ha tingut el ressò que li seria apropiat.

Sembla que estem presenciant un canvi progressiu, però Internet encara no ha canviat els terrenys de joc de la política. Aquest mitjà té unes potencialitats encara sense testar profundament: pot arribar a ser més eficient, ja que el cost en distribució, en comparació amb les campanyes tradicionals és menor; també es poden distribuir missatges concrets a audiències més específiques (llistes de distribució, xarxes socials, blocs) i a molta gent a la vegada  (comunicació many to many), i així poder arribar a un tracte més directe amb el ciutadà (amb la conseqüent més capacitat de persuasió).

Entrant en raons substantives però, per què encara no s’empra la total potencialitat d’aquest mitjà de comunicació?

En primer lloc perquè Internet fa por. És un mitjà on ni els partits ni els mitjans de comunicació poden controlar el missatge. Pot arribar un punt on tothom pot ser informant i informador, i on es pot arribar a intercanviar molta més informació de la que els mitjans de comunicació convencionals i partits estan disposats a proporcionar.

En segon lloc, per la poca implantació que el mitjà té encara avui en dia. A Catalunya només un 22% s’informen a través d’Internet; d’aquests un 17% s’informa sobre política, és a dir un 8% del total de la població. D’entre els quals, un terç no confien en les informacions extretes d’Internet. Potser aquest fet fa que el cost d’entrar els polítics en aquesta roda superi els potencials ciutadans que podrien captar.

I en tercer lloc, i malgrat que ha estat mitjançant la xarxa que s’han produït nombrosos estímuls en la mobilització política (més aviat des de tribunes no institucionals), els partits saben que aquells que s’informen mitjançant Internet i participen d’aquestes xarxes interactives són els mateixos que ho fan de manera offline.  Per tant, existeix un paral·lelisme clar entre els ciutadans que participen tant a nivell online com offline. La teoria del reforç és encara vigent.

Mentre el perfil del participant polític online i offline continuï sent tan similar, no es desenvoluparan incentius per tal que els partits polítics entrin de ple en la e-política. Els polítics encara se senten encara còmodes en el terreny de la política convencional, i davant de la perillositat de tenir una arma de doble fil com Internet, han preferit de moment deixar –parcialment– de banda aquest mitjà.

Temps al temps però…

 

* Dades extretes del Baròmetre del CEO (3ra onada 2010) i de l’estudi del CIS 2736.

La paràbola de la manifestació del 10-J

Els cicles de protestes (en la seva definició àmplia) gairebé sempre responen a un patró: la paràbola. Comencen a créixer i/o expandir-se, arriben al clímax, per seguidament perir. Aquests cicles poden donar fruit i esdevenir un punt d’inflexió pel canvi social i polític; o ser estèrils i mantenir la continuïtat d’allò establert. Però quin és l’estadi on es troba les manifestacions que s’han donat recentment a Catalunya?

  1. Fase d’expansió: És el moment en què uns ciutadans més implicats plantegen exigències que troben eco a altres ciutadans. Això provoca una ràpida difusió de l’acció col·lectiva als sectors menys mobilitzats, i va originant que s’obrin noves oportunitats polítiques (com les ones en un toll d’aigua). Això és el que s’ha anat produint com a conseqüència de l’esgotament per la dificultat de l’aplicació del l’Estatut i l’espera de la Sentència del  Tribunal Constitucional. A partir d’aquests fets es van crear diverses plataformes com la PDD, Araítaca i posteriorment 10.000 a Brusel·les que pretenien canalitzar aquest descontent de la ciutadania. Aquests fets van originar un caldo de cultiu i una sensibilització sobre l’encaix entre Catalunya i Espanya; que va desembocar en la consulta sobiranista a Arenys de Munt, i que alhora va provocar diferents onades. Tots aquests esdeveniments van ajudar a què es destaqués el tema a l’agenda mediàtica i política.
  2. Clímax: A partir de la Sentència del Tribunal Constitucional, on es declaren 14 articles incostitucionals i 27 reinterpretables de temes centrals de l’Estatut, s’arriba al punt àlgid de la mobilització de la ciutadania. S’agrupen diferents partits polítics i organitzacions per tal de defensar transversalment un sentit ampli sobre “el dret a decidir”. Dissabte 10 de juliol es van combregar més d’un milió de persones als carrers de Barcelona.
  3. I ara què? Fase de declivi? Després de l’efervescència  i  la manifestació pacífica què passarà? Els ciutadans amb aquestes accions volien manifestar el seu malestar, i la reclamació de l’actuació dels polítics. Si finalment les elits no actuessin en l’esfera política, els ciutadans veuran que les seves reaccions no han servit de res i les protestes cessaran en sec (la societat civil deixarà de manifestar-se, desprès d’un càlcul racional entre costos i beneficis). Si es donés aquesta situació, només es podria esperar que la participació es canalitzés en organitzacions, i aquests moviments adoptin una lògica més política. En canvi, si els partits comencen a establir plans d’acció, la ciutadania es pot veure protegida i continuar la seva mobilització, sense que encara s’entrés a la fase de declivi.

Estem en un punt del cicle de la protesta encara incert. Caldrà veure les actuacions dels partits i les elits per veure si les protestes han estat estèrils o fèrtils. Haurem d’esperar.

Per què serà una manifestació multitudinària?

Les accions col·lectives, i les manifestacions en particular, difícilment tenen èxit ( d’assistència), ja que és necessària la confluència de factors tant estructurals com conjunturals que afavoreixin aquest tipus d’acció. Les estructures que donaran marc a la manifestació del 10 de juliol no han canviat; no obstant, s’observa que alguns determinants contextuals han virat. Aquestes petites modificacions poden portar a la fortalesa dels moviments socials i l’èxit de les accions que aquests generen. Seguidament apuntarem aquells canvis més destacats.

(1)   Les elits donen suport a la manifestació. El cas de la manifestació de dissabte, la major part els partits de Catalunya (PSC, CiU, ICV i ERC) han fet una crida a la ciutadania per tal que participin.  El suport dels partits permet que la manifestació es publiciti fàcilment, s’ofereixin recursos logístics (autobusos des de diferents poblacions, informació…), i es presenti l’assistència a la mateixa com una acció normalitzada. A més a més, la transversalitat de les elits fa que moltes altres associacions i entitats simpatitzants mobilitzin als seus afiliats.

(2)   Els alineaments electorals. En períodes preelectorals -on la força electoral pot canviar- els grups socials no representats, però organitzats, es tornen atractius pels partits establerts. Els partits que tenen en ment les eleccions de la tardor s’apressen a “fer-se seus” els diferents moviments (PDD o Òmnium), per així compartir-ne els èxits. D’aquesta manera interessa a certs partits l’èxit de les accions que produeixen aquests moviments; atorgant-los visibilitat i importància.

(3)   La descohesió del poder. Si es produeixen fractures internes del poder no només es debilita la posició dels mateixos partits, sinó que produeix l’enfortiment dels moviments socials, com també de les seves accions. Això s’ha exemplificat amb la no-unanimitat en el lema que ha d’encapçalar la manifestació (“som una nació volem decidir vs. Senyera), fet que ha generat una desacreditació del partits a favor d’una serietat dels moviments que havien pactat el lema de la manifestació.

(4)   Estructures de mobilització. Una de les conseqüències que han introduït les consultes sobre la independència és la  creació de noves estructures organitzatives a nivell municipal. Aquestes organitzacions -que es troben coordinades entre elles- permeten més fàcilment la mobilització i l’organització de  la ciutadania als territoris implantats: tenen canals de comunicació ràpids i eficients, i poden establir incentius selectius.

Tot i això, no s’ha d’oblidar que els últims mesos hi ha hagut canvis latents a la població que provenen: a) del desgasament que ha portat el procés de la Sentència del Tribunal Constitucional, b) del treball realitzat per les entitats per mobilitzar a la ciutadania, i c) la incorporació a l’agenda mediàtica d’aquests temes que repercuteixen a l’agenda política.

Els factors contextuals auguren un èxit a la manifestació de dissabte 10 de juliol. Esperarem quin és el resultat final. De moment la societat civil s’ha organitzat al carrer, ara cal que els líders polítics manifestin el seu descontent a l’esfera política.

Article publicat a Crònica

La dretanització de la protesta: El cas del Tea Party

La protesta és un fenomen que ha anat evolucionant en les societats occidentals en els darrers anys. Si fa unes dècades el ciutadà protesta es relacionava amb una persona crítica amb el sistema polític o econòmic –i generalment d’esquerres- en l’actualitat el perfil del ciutadà que protesta és molt més heterogeni.

És en aquest nou perfil de ciutadà-protestant on podem englobar el naixement als EUA del Moviment Tea Party . Aquesta agrupació, que vol evocar la revolució americana de 1773, va sorgir a principis del 2009 donant el tret de partida a una sèrie de manifestacions coordinades a diferents ciutats dels Estats Units. Aquestes protestes eren la resposta a les lleis de caire socialdemòcrata que havia implementat o pensava implementa l’administració Obama. Les reivindicacions d’aquest moviment es concreten en reduir els impostos, defensar les llibertats individuals i advocar que l’estat interfereixi mínimament a la vida dels ciutadans. Enquestes recents apuntaven que al voltant d’un 18% dels ciutadans americans veien amb bons ulls aquest moviment. El perfil d’aquesta persona és el d’un home blanc, republicà, casat i major de 45 anys. Sens dubte, característiques ben diferenciades del que tradicionalment era el perfil de protestant: home jove, d’esquerres i amb nivells elevats d’estudis.

Però per què s’han produït recentment aquestes protestes? I per què aquestes han virat cap a posicions ideològiques més conservadores?

El primer factor està relacionat amb la desafecció i la desconfiança política. A mesura que augmenta el grau de desafecció institucional i la desconfiança amb les eleccions i les institucions, més mobilització es produirà. La literatura demostra que hi ha una relació clara entre aquests factors. Les reformes que el President Obama ha volgut implementar conjuntament amb la crisi econòmica han fet incrementar considerablement la desconfiança a les institucions. Segons Gallup , 6 de cada 10 ciutadans als EUA consideren que els polítics no tenen en compte les opinions de les persones com ells (el que en termes politològics es coneix com a confiança política externa)

En segon lloc, i d’acord amb l’estudi realitzat per Brücker i Grüner hi ha una relació entre el nivell de creixement de l’economia i donar suport a plataformes d’extrema dreta i partits polítics nacionalistes a les democràcies occidentals. Aquests autors exposen que quan no es produeix creixement econòmic o aquest és molt lleuger  hi haurà més suport a aquest tipus de plataformes. Malgrat tot, els autors adverteixen que és difícil que aquestes plataformes guanyin majories.

En conclusió, s’observa que les èpoques de crisi econòmica porten a una major desconfiança en les institucions i poden incrementar el suport de plataformes  d’ideologia populista o fins i tot d’extrema dreta. I el Tea Party n’és un primer exemple. En vindran més? Són les societats de l’Europa occidental encara més vulnerables a aquest tipus de moviments?

Un estudi de cas: 25A a Granollers

A la ciència política no tot són estudis quantitatius – o l’intent d’estudis quantitatius, com diria el politòleg R.Taagepera– sinó que també existeixen altres metodologies (igualment vàlides) per estudiar la realitat. Nosaltres a  partir del mètode de l’observació participant traurem algunes conclusions del 25-A.

Primer de tot contextualitzaré el lloc de l’observació (ja se sap que de les metodologies qualitatives, molt sovint, no es poden generalitzar si no tens prou observacions). El lloc observat va ser Granollers Decideix, concretament a la zona de la Fontverda ( un dels 23 col·legis electorals que s’havien instal·lat per la consulta). És un barri on es concentra la vella immigració (dels 70’s) i la nova immigració. Per tant, la composició socioeconòmica d’aquest barri és complicada. És a dir, reunia gent amb característiques tan personals com agregades poc propenses a participar políticament: pel seu nivell socioeconòmic, nivell educatiu, la taxa d’estrangers o el percentatge de vots a ERC, CiU o ICV.

Però podem exposar algunes constatacions de la tendència dels ciutadans d’aquest barri:

1)      Molts veïns no volien anar a votar. Alguns exposaven que no en volien saber res d’aquest tema. Altres esgrimien arguments difícilment creïbles: deien que no estaven empadronats a la ciutat quan eren veïns de tota la vida, o aquells que exposaven que mai votaven i no canviarien la seva actuació per aquell cas.

2)      Els joves d’aquell barri no tenien cap mena d’interès: ni de forma positiva ni negativa. Simplement eren políticament apàtics. La teoria ja exposa que en la participació electoral (com definiríem aquest cas) els joves participen menys que la gent més gran. Tot i així, es podria esperar que fos un tema més atractiu per les noves generacions (degut al canvi d’identificació nacional que es produeix en les generacions més joves).

3)      Davant del grup d’estrangers, es perceben diverses actituds davant la consulta. Aquells ciutadans de pell negra (no sabem el país en concret) eren molt favorables a participar-hi -tot i els majors inconvenients. Fins i tot molts anaven a buscar amics i familiar perquè també participessin a la consulta. En canvi, els ciutadans llatinoamericans no percebien aquesta necessitat de votar. Seria interessant saber a què es deu aquesta diferència. Alguns apunten que és atès que les estructures mentals dels primers s’han construït amb la idea d’independència, ja sigui pel problema del Sàhara, per la idea de colònia prèvia o pels problemes interns que haguessin tingut al seu país natal.

4)      Cal una menció especial a la pregunta que es va formular: Està d’acord que la nació catalana esdevingui un Estat dins de la Unió Europea? S’observa que hi ha una petita diferència davant la pregunta que es proporcionava des de la Coordinadora nacional, la de Granollers s’estalviava alguns complements del nom de l’Estat com: de dret, independent, democràtic i social. Això va poder fer trontollar la elecció a alguns ciutadans…

Tot i les preocupacions que es van tenir en un principi es van obtenir un total de 174 vots al col·legi electoral de la Fontverda. Un 75% sí, un 20% no i un 5% blancs. Aquests resultats van contribuir a la participació de Granollers que es va situar en un 17,11%, amb un 88,7% sí, un 8,1% no i un 3,1% en blanc. Uns 5 punts per sobre del que havien apuntat les prediccions.


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Entrades més vistes

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter