Archive for the 'referèndum' Category

Del Majestic al Quebec?

L’antany molt honorable president de la Generalitat Jordi Pujol signà ahir un editorial que podria ser una fita pel camí del catalanisme. L’expresident sembla ser que ja no és l’home dels pactes dels vuitanta ni dels noranta: el regust de la majoria absoluta d’Aznar, el procés estatutari i la sentència del Constitucional – és a dir, la darrera dècada – han evidenciat que la idea “Vicenç Vives /Espriu”, regenerar Espanya, ja no és vigent i la nova empresa del catalanisme passa pel dret de decidir. Però lluny del característic “tot i que” del seu delfí, aquesta vegada Pujol posa un exemple clar: el Quebec del 1995.

Les democràcies occidentals han vist poquíssimes secessions: Noruega (1905), Islàndia (1918) i Irlanda (1922);  el Québec és probablement el cas que més s’acosta a Catalunya, juntament amb Escòcia, pel que fa les nacions sense estat industrialitzades. Però el Canadà no és Espanya, ni el Quebec és Catalunya podria haver dit Pujol; el camí dels quebequesos fou en certa manera similar al que segueix el catalanisme però amb certs matisos.

A. Cafè per a tothom canadenc. Sí, la província francòfona també va veure com el 1982 Canadà oblidava el pacte confederal entre anglòfons segellat el 1867, per uniformitzar la federació i dotar-la d’una Carta de Drets i Deures comuna. Mentre el líder quebequès, René Lévesque, dormia, Pierre Eliott Trudeau esmenà el text constitucional sense el suport de Quebec i el Tribunal Constitucional hi donà el vist-i-plau.

Segueix llegint a El Pati dels Tarongers.

Referèndums

Sovint sentim a parlar dels referèndums o plebiscits de secessió relacionats amb la qüestió nacional però ben pocs s’imaginen quina posició ocupen aquest tipus de referèndums dins d’aquest gènere de votacions. L’article de Gary Sussman de la London School of Economics, When the demos shapes the polis-Referendums in Settling Sovereignity Issues, ens ofereix una panoràmica ben aclaridora sobre els diversos tipus de referèndums existents al món centrant-se en els que fan referència a qüestions de sobirania.

L’autor analitza 1094 referèndums, tots els que s’han celebrat a nivell mundial des de la Revolució francesa fins a gairebé l’actualitat (1791-1998), excepció fetes de referèndums subestatals a Suïssa i els EUA. Sussman observa que un total de 243 casos han fet referència a qüestions de sobirania. Dins d’aquests referèndums n’hi ha hagut de naturalesa molt diferent que Sussman s’encarrega de classificar en sis categories descrivim breument a continuació:

1) Referèndums d’independència (43 casos). Aquests inclouen els posteriors a una secessió: Noruega 1905, Liberia 1918, Islàndia 1948de descolonització: entre d’altres Mongòlia 1945, Combodja 1945, Algèria 1961, Samoa Occidental 1961, Comoros 1974, Djibouti 1977 o Eritrea 1993; d’independència en democràcies occidentals com és el cas del Quebec al 1980 i 1995.

2) Referèndums d’incorporació o upsizing (71 casos) . Aquests fan referència als que una regió ha expressat el seu desig de passar a formar part d’un estat més gran. Foren àmpliament utilitzats com a eina expansionista, sobretot per França, amb casos com el de la Vall del Rin a finals del S.XIX en que es feia votar la població un cop conquerida. No obstant la categoria també inclou referèndums com els que es van celebrar a diversos països asiàtics arran dels esforços britànics de crear tres grans federacions entre les seves excolònies.

3) Referèndums per solucionar disputes frontereres (11 casos). Guiats per qüestions estratègiques, més que no pas pels ideals d’autodeterminació propugnats pel president Wilson, els triomfadors de la Primer Guerra Mundial van utilitzar aquest tipus de referèndums per crear i donar formar als estats sorgits de la desfeta de l’imperi Austrohungarès i Prussia. Destaquen els casos d’ Schleswig o de l’Alta Silèssia. En tot cas, aquest tipus de referèndum ha estat gairebé sempre imposat per terceres parts en conflictes internacionals.

4) Referèndum sobre estatus territorials (56 casos). Aquesta modalitat fou utilitzada per determinar l’estatus de dominis colonials però també es fa servir per casos de protectorats de les Nacions Unides. Generalment han estat utilitzats per les potències colonials per garantir el domini sobre certs territoris però en alguns casos, com ara el de Guinea, resultà en la independència del país de l’antiga metròpoli. Un altre tipus de referèndums sobre l’estatus territorial ha estat el que s’utilitzà a Terranova 1948 per incorporar-se a la federació canadenca. El 1967 Gibraltar va votar en una consulta dins d’aquesta categoria i va decidir romandre sota domini britànic. Curiosament Sussman inclou el referèndum sobre la reforma de Llac Meech al canadà, el 1992, dins d’aquesta categoria.

5) Referèndums de transferència de sobirania (50 casos). Aquesta categoria inclou diversos tipus de plebiscits: a) les votacions d’integració europea o sobre la Constitució europea; b) els referèndums de devolució política com ara el de l’Acord de Divendres Sant a Irlanda del Nord el 1998; c) els referèndums de transferència de sobirania externa, com ara   les votacions a les Illes de Guam i Palau per entrar en un acord amb els EUA.

6) Referèndums de secessió o downsizing (14 casos). Dins d’aquesta categoria l’autor inclou referèndums de regions irredentistes que voten per deixar l’estat del que formen part i passar a un altre estat, per exemple les Illes Aaland 1919 que passaren a formar part de Suècia; però també casos de downsizing exercits per elits de països colonitzats com ara Argèlia 1961-62 o Nova Caledònia 1988.

Finalment, l’autor identifica cinc onades (que es poden veure seguint la línia blava del gràfic) d’utilització dels referèndums sobre qüestions de sobirania: 1) La Revolució francesa; 2) La reunificació italiana; 3) Converses de Pau de París; 4) Descolonització del 1947 al 1967 i, finalment, 5) la caiguda del comunisme a finals dels 80s i principis dels 90s.

Quan serà la sisena onada? De quin tipus seran els referèndums?

Convicció… o inèrcia?

És ben sabut que molts matrimonis sobreviuen no pas per convicció o per gaire estimació sinó per allò de l’“anar fent”, és a dir, per la força de la inèrcia. Dit en altres paraules, cap dels dos cònjuges demana el divorci, però —i què me’n diuen?— tots voldrien tornar-se a casar amb la mateixa parella? Aquesta pregunta és la que s’ha fet l’exconseller del president quebequès, Jean-François Lisée, pel matrimoni polític entre el Quebec i el Canadà. Els resultats són sorprenents. Les enquestes solen atorgar actualment a l’opció independentista un 35% de suport a la província canadenca del Quebec; si la qüestió formulada a les enquestes inclou una sobirania-associació amb el Canadà el suport augmenta pocs punts. Igual que a Catalunya, encara que no pas a nivell estatal, ja que el CIS no formula aquesta pregunta des que el 2001 li sortiren un 35,9% d’independentistes a Catalunya, les preguntes formulades solen demanar a l’enquestat si donaria suport a un Estat propi, independent o sobirà. És a dir solen preguntar pel divorci polític.

Per Lisée, però, aquesta pregunta no captura allò de “la força de la inèrcia” i va decidir formular-ne una de nova en una enquesta rutinària efectuada per l’empresa CROP, líder del sector al país. En comptes de preguntar per la secessió, la nova pregunta era la següent: Suposi que el Quebec ja fa anys que és un Estat independent. En aquest Quebec independent, hi hauria un referèndum sobre si hauria de tornar a ser una província de Canadà. En aquest cas, vostè votaria: a) Tornar a ser una província de Canadà; b) Que el Quebec independent continués essent independent.

Curiosament mentre a la pregunta antiga els independentistes eren un 35%, amb la nova formulació un 49% no tornarien a “casar-se” amb el Canadà i continuarien essent independents. La xifra augmentaria fins al 58% entre la població francòfona. Per tant, sembla ser que, si més no entre els indecisos a realitzar el divorci, n’hi hauria molts a qui segurament faria mandra el procés secessionista, però si avui fossin divorciats no es tornarien a casar pas amb el Canadà. Queda clar, doncs, quin pot ser el pes de la inèrcia per al suport a la secessió. Quin resultat sortiria en una enquesta a Catalunya? Demanem-ho al CEO!

Article publicat a Tribuna Catalana.

Montreal o la ciutat de les mil cares

Un servidor se’n va demà mateix i per un període de 5 mesos a Montreal -Quebec-, a fer una estada de recerca en el marc del doctorat, acompanyat d’en Pablo, també politòleg, company de despatx, de tutor de tesi, de debats metodològics i teòrics, d’eventuals birres i a partir de demà, també de pis i de ves a saber quantes coses més…

Abans de marxar, i com a bon politoxicòman, no m’he pogut estar de buscar una mica d’informació sobre la vila que ens acollirà durant pràcticament mig any. I un hom se n’adona ben aviat que Montreal és una ciutat polifacètica i amb una bona pila de noms: “la ciutat dels Sants”, “la ciutat dels cent campanars” i la més recent “une île, une ville“.

M’agradaria concentrar-me mínimament amb aquest darrer nom “une île, une ville“: l’any 2001 el Partit Quebequès, al govern de la província, va decidir fusionar les 26 ciutats que formaven part de l’Illa de Montreal amb l’argument que amb la unió de les diverses ciutats la nova entitat guanyaria en eficiència econòmica i competitivitat (argument que si més no encara des de la distància xoca una mica que fos presentat per un partit independenttista).

La proposta no va ser massa ben rebuda en general, però menys en particular als barris més anglòfons, situats a l’oest de la nova ciutat.  L’any 2002 el Partit Liberal del Quebec va derrotar al Partit Quebequès sota la promesa de celebrar un referèndum als municipis sobre la seva intergació en la nova ciutat de Montreal. Sobretot en els barris anglòfins (la minoria) es va votar massivament en contra de la integració en la nova ciutat, atès que tenien por de perdre els drets lingüístics adquitrits. Així, dels 26 municipis que formaven la nova ciutat de Montreal, 22 van celebrar referèndum; en 15 d’elles es va rebutjar la integració en la nova ciutat.

Tal com era d’esperar em els barris on es va votar més majoritàriament encontra de la integració en la nova gran ciutat es corresponen bastant fidedignament amb les zones on s’hi parla menys francès:

Actualment els municipis on en la consulta hi va guanyar l’opció de la separació del gran Montreal han tornat a recuperar la seva autonomia, tot i que algunes de les competències que havien ostentat anteriorment han quedat en mans d’un òrgan supramunicipal de gestió.

Fins aquí la primera breu entrega sobre Montreal. Garanteixo de cara als següents mesos nova informació sobre aquesta fascinant ciutat. Per cert, la ciutat amb major concentració d’estudiants universitaris per càpita de tota Amèrica del Nord…

Salut i fins ben aviat!

Escòcia vol la “devo max”

El mes de novembre passat el president escocès Alex Salmond va fer públic el White Paper, redactat pel seu Govern, sobre el futur constitucional d’Escòcia. Aquest document oficial, entre d’altres aspectes, detallava la proposta de referèndum sobre la sobirania que l’SNP tenia al programa polític. S’hi especificaven les diverses opcions que podrien tenir els electors escocesos en cas de convocar el referèndum esmentat. La gran novetat fou la introducció d’opcions intermèdies, malgrat l’independentisme declarat de l’SNP, per tal de satisfer els votants indecisos i també els partits de l’oposició: laboristes i liberals, en principi, contraris al referèndum. Cal recordar que els nacionalistes escocesos no disposen de la majoria absoluta al Parlament i, per tant, la proposta de referèndum difícilment podrà ser aprovada aquesta legislatura.

Les novetats introduïdes foren dues afegides a les opcions preexistents d’status quo o secessió. En primer lloc es va introduir la possibilitat gradualista d’aprovar els treballs de la Comissió Calman impulsada pels laboristes que consistiria a incrementar certes competències sobre trànsit i altres aspectes i, a més a més, dotar el Govern escocès de certes atribucions en política fiscal (modificacions de les taxes fixades per Westminster). La segona possibilitat introduïda pel document de Salmond, i la més innovadora, fou l’anomenada “devo max” (devolució màxima). La devolució màxima consistiria a dotar al Parlament de Holyrood de totes les atribucions d’un Parlament estatal excepte la seguretat i la política exterior (i potser la política monetària). Aquest escenari, proper a l’opció secessionista, donaria a les institucions escoceses un rang semiestatal.

Doncs bé, segons una enquesta, encara per publicar, aquesta darrera opció, la “devo max”, seria la preferida pels escocesos. Un 60% de l’electorat preferiria que tots els pressupostos es decidissin al Parlament escocès i, tot i que només una tercera part voldrien la independència (28%), el suport per l’opció de devolució màxima seria majoritari.

Curiosament l’escenari dibuixat per l’enquesta de l’ScotCen (Scottish Centre for Social Research) és incòmode per a tots els partits. L’SNP ha de presentar d’aquí a poc la proposta de referèndum al Parlament, encara que sap que no serà aprovada per l’oposició de laboristes i liberals. D’altra banda, els laboristes han apostat des de Londres per la via gradualista de la Comissió Calman, que ara sembla que no satisfà ni el seu propi electorat. Finalment, són els liberals els qui podrien desequilibrar la balança a favor de la “devo max”, però el seu líder, Tavish Scott, s’ha mostrat partidari de seguir amb l’autogovern actual malgrat les discrepàncies de membres del seu propi partit.

Article publicat a Crònica.cat

La Catalunya sobiranista

Avui us deixem amb un mapa molt interessant que hem trobat al diri AVUI sobre la Catalunya sobiranista, o almenys aquella que ho intenta.
Sobten o ens agradaria remarcar algunes coses:

  1. la gran majoria de poblacions que volen fer el referèndum estan a la demarcació de Barcelona.
  2. fins i tot poblacions amb elevats nivells de població immigrant volen fer-la, com El Papiol, Molins de Rei o Vallirana. Veurem què passa allà amb la participació…
  3. Important presència de consultes a la Plana de Lleida però en canvi ni una a la zona prepirinenca i pirinenca.
  4. Minoritària presència de consultes a la zona del Camp de Tarragona i de les Terres de l’Ebre. En comarques com el Baix Camp amb clar domini Convergent, o del Priorat, amb més presència d’ERC sobta que no se n’hagin tirat més endavant. I més sabent que quan la consulta d’Arenys es va plantejar, es va dir que hi havia poblacions del Baix Camp interessades. Qüestió de coordinació entre municipis? ja arribaran en la segona tongada?
  5. Cada dia més es manifesta una Catalunya central molt nacionalista, sobretot a les zones de l’Annoia, el Bages, part del Vallès Oriental, i especialment a Osona. En aquesta darrera comarca, faran referèndums en la pràctica totalitat dels municipis.
  6. I en darrer lloc: per què a la “perifèria” hi ha tan pocs referèndums, Catalunya peca, igual que Espanya, de centralisme? I la resposta molt em temo és que sí!

En fi, què en penseu?

Política-ficció a Arenys de Munt

Dos dies després del referèndum sobre l’autodeteminació de Catalunya a Arenys de Munt, i un cop ja hem pogut llegir un gran reguitzell d’opinions sobre l’efemèride, volem aprofundir una mica en els resultats electorals, i tal i com ens agrada fer sovint a “El Pati Descobert”, fer una mica de política-ficció quantitativa per tal d’esbrinar què hauria passat en aquesta localitat maresmenca en cas que el referèndum hagués estat vinculant.

Tal i com bé s’ha dit en el referèndum hi han votat 2.671 persones, que representen el 41,0% del cens, de les quals, un 96,2% han dit que estan a favor de la independència de Catalunya, mentre que tan sols un 2,28% s’han mostrat contraris a la secessió.

Independentment de si la participació ha estat o no baixa, qualsevol persona que hagi anat a Arenys de Munt sap que l’afluència ha estat massiva. Aquesta xifra és més alta que qualsevol consulta feta fins avui. A més, cal tenir en compte que al cens s’hi afegeixen, avui, els empadronats al municipi de nacionalitat no espanyola i els habitants de 16 a 18 anys que aquest cop podien votar. Tenint present que tant els col·lectius de persones joves com els d’immigrants (i més els que no tenen papers!) tenen tendència a votar molt menys, és probable que de no haver-se inclòs aquest parell de col·lectius el percentatge hagués pogut augmentar un punt percentual més. D’altra banda, potser la orografia d’Arenys de Munt (amb urbanitzacions un xic aïllades) i el fet que el dia D caigués en un pont poden haver rebaixat la xifra. Però vaja, en tot cas aquest no és el tema central que volem abordar.

En aquest article estem interessats en el per què tan poques persones van votar en contra del referèndum. De fet, n’estem convençuts que un percentatge important de la gent que no ha anat a votar –però que sí que ho fan en altres eleccions– són defensors del No que, en vistes de la tendenciositat de la consulta, van preferir quedar-se a casa. De fet, i tal i com ja apuntàvem en un article just després de conèixer-se el resultat, el context en el qual s’ha desenvolupat la consulta ha generat un “espiral del silenci” (fenomen que es produeix quan una de les parts és capaç de sobreposar el seu missatge per damunt de tots els altres, de manera que la part contrària té poca capacitat de fer arribar el seu missatge) procliu al sí i contrari al no.

Ens preocupa doncs saber què hauria passat si les persones que són contràries al no haguessin anat a votar. Per això, hem dut a terme una projecció estadística* que, partint de la participació en les darreres eleccions generals a la població d’Arenys (70,49%), i corregint per l’augment del cens que hi ha hagut en les presents eleccions, pretén proporcionar una visió una mica més completa dels resultats que hi hauria pogut haver a Arenys en cas d’una consulta vinculant. (Cal mencionar que els vots en blanc i els nuls els hem mantinguts constants).

A continuació presentem el gràfic de quins haurien estat els resultats electorals en funció del vot que haguessin fet les persones que no van anar a votar. Començant per el supòsit més conservador, assumim que el 100% d’aquestes persones haguessin anat a votar en contra de la independència (supòsit no cal dir-ho, totalment irreal). Fins i tot en aquest cas, el percentatge de vots a favor de la independència seria del 56%, un punt per sobre del que Montenegro va necessitar per proclamar-se independent l’any 2006.

Evidentment a mesura que anem avançant en repartiment de vots contraris i favorables a la independència, el percentatge total de secessionistes augmenta. Vegem per exemple en aquesta taula el repartiment de vots que hi hauria en funció de diferents combinacions dels vots mancats en contra i a favor:

Està clar doncs que Arenys de Munt és una població amb un ampli suport per a la independència de Catalunya. Fins i tot plantejant supòsits ben desfavorables a aquest plantejament, els resultats indiquen sempre uns percentatges molt elevats en favor de la llibertat de Catalunya.


Article publicat a Crònica.cat


* En cas que algú vulgui el document de càlcul emprat per fer aquests càlculs, amb molt de gust li proporcionarem si ens el demana en aquest correu electrònic.


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter