Archive for the 'Regionalisme' Category

L’essència de l’estat de les autonomies

Ha augmentat Catalunya el seu autogovern? Té des de l’any 1979 més competències? Hom diria que el desplegament de l’Estatut del 79 i l’aprovació del dissortat Estatut del 2006 ha anat donant a la Generalitat i al Parlament més eines i instruments per gestionar. De fet, un dels objectius de l’Estatut del 2006, tot i que l’anterior encara no s’havia desenvolupat en la seva totalitat, era precisament augmentar el sostre competencial de la Generalitat.

Per tant, a efectes empírics, si agaféssim el nombre de competències que la Generalitat ha anat assumint i els dibuixéssim en un gràfic, esperaríem una línia ascendent.

Com vam explicar la setmana passada, l’Índex d’Autoritat Regional mesura en quin nivell un estat es troba descentralitzat. Vèiem que l’Estat espanyol apareix en les posicions de dalt. L’Índex també realitza un càlcul a nivell de regions i, en el cas d’Espanya, a nivell de comunitats autònomes. Recordem que oscil·la entre 1 (nul·la descentralització) i 24 (màxima descentralització). En concret recull les CCAA d’Andalusia, Astúries/Cantàbria, Catalunya, Galícia, Navarra i el País Basc. Aquest n’és el gràfic.

Com podeu apreciar, a partir de 1981-1983 la tendència és absolutament plana. És a dir, segons aquest índex, Espanya es trobava l’any 2006 al mateix nivell de descentralització que a principis dels vuitanta.

Es tracta, en primer lloc, d’un índex que no recull realment el que ha passat. Catalunya ha anat assumint durant tres dècades nombroses competències (presons, policia…) i l’índex obvia aquesta tendència.

Per què? Aquest indicador només recull aspectes substancials, relatius a qui ostenta la capacitat de decidir el finançament o al nomenament de jutges. En definitiva, intenta captar la descentralització d’aspectes teòricament essencials. I és precisament aquí on radica l’interès de la qüestió. Segons l’Índex, l’Espanya de les autonomies és, en essència, la mateixa que la que es va establir en la dècada dels vuitanta, malgrat l’augment competencial, el peix al cove, els pactes del Majestic o aquest pseudofederalisme que alguns diuen predicar.

L’Índex s’acaba el 2006. Seria interessant veure la tendència del 2006, any en què entra en vigor l’Estatut, a l’actualitat. M’imagino, però, com la resta de lectors, que seguirà pla. Ben pla.

Anuncis

Reconeixement exterior i ambició institucional

Aquesta setmana el Govern ha aprovat el Pla d’Acció Exterior impulsat per la viceconsellera d’Afers Exteriors i Cooperació Roser Clavell. Aquest Pla és el fruit de diverses jornades específiques on hi han participat reconeguts acadèmics que habiten al pati descobert, no pas al virtual, sinó al real.

El nou Pla, que preveu entre d’altres coses la creació d’un cos diplomàtic de la Generalitat, ha estat confeccionat des del rigor institucional i  acadèmic. Aquest, és segur que serà criticat com ho ha estat fins ara qualsevol acció exterior del Govern de Catalunya. És cert que la política exterior de la Generalitat ha estat en molts casos, segurament per manca d’una planificació coherent, erràtica, ridícula o lligada a casos de possible nepotisme; però no és pas menys cert que moltes crítiques s’han fet de fora el país per centralisme o malícia i des de dins per cobardia o manca d’ambició institucional. En tot cas, avançant-nos a les crítiques previstes i previsibles, considerem interessant exposar tres arguments forts en defensa del Pla d’Acció Exterior com a eina d’ambició institucional del Govern a l’escena internacional:

1) El reconeixement exterior és fonamental per l’existència d’una nació. Catalunya ha estat definida com una nació per una majoria qualificada al seu Parlament autonòmic. Charles Taylor a Multiculturalism and the Politics of Recognition expressa la qüestió del reconeixement de manera simple a nivell individual des d’una òptica liberal política: el reconeixement cultural dels individus és fonamental pel seu desenvolupament personal, de fet, n’és un element constituent. Permetre i promoure polítiques de nationbuilding a les nacions sense estat, inclosa la necessitat de reconeixement internacional és, doncs, una qüestió de justícia segons Taylor. Tal com ho planteja Will Kymlicka: “The question is not “have national minorities given us a compelling reason to abandon the norm of ethnocultural neutrality?” but rather “why should national minorities not have the same powers of nation-building as the majority?”.

2) La Sentència del TC 165/94 del 26 de maig resol els dubtes sobre la inconstitucionalitat de l’acció exterior autonòmica. Tot i que la Constitució estableix la política exterior com a competència exclusiva de l’Estat 149.1.3; la sentència expressa que una interpretació expansiva de l’article aniria en contra de les competències autonòmiques. Evidentment la sentència limita l’actuació exterior a una cooperació amb l’Estat i a emprendre accions que no generin responsabilitats enfront d’Estats estrangers. Finalment, el nou Estatut preveu al capítol III del títol V els àmbits i les actuacions de la Generalitat en aquesta matèria. Per tant, l’acció exterior catalana té una base jurídica sòlida.

3) La política comparada juga a favor d’una presència internacional forta de la comunitat autònoma de Catalunya. Les entitats subestatals dotades de característiques nacionals com ara el Québec o Escòcia tenen agendes, ministeris, plans i delegacions per tal de dur a terme una acció exterior que permeti el seu reconeixement i la seva presència internacional. Malgrat que la projecció exterior és anterior a les darreres dècades, la globalització creixent no ha fet més que augmentar les necessitats i oportunitats socials, econòmiques i culturals de les entitats subestatals.

Aquests són, a grans trets, tres arguments bàsics que legitimen el Pla d’Acció Exterior presentat aquesta setmana.

Escòcia vol la “devo max”

El mes de novembre passat el president escocès Alex Salmond va fer públic el White Paper, redactat pel seu Govern, sobre el futur constitucional d’Escòcia. Aquest document oficial, entre d’altres aspectes, detallava la proposta de referèndum sobre la sobirania que l’SNP tenia al programa polític. S’hi especificaven les diverses opcions que podrien tenir els electors escocesos en cas de convocar el referèndum esmentat. La gran novetat fou la introducció d’opcions intermèdies, malgrat l’independentisme declarat de l’SNP, per tal de satisfer els votants indecisos i també els partits de l’oposició: laboristes i liberals, en principi, contraris al referèndum. Cal recordar que els nacionalistes escocesos no disposen de la majoria absoluta al Parlament i, per tant, la proposta de referèndum difícilment podrà ser aprovada aquesta legislatura.

Les novetats introduïdes foren dues afegides a les opcions preexistents d’status quo o secessió. En primer lloc es va introduir la possibilitat gradualista d’aprovar els treballs de la Comissió Calman impulsada pels laboristes que consistiria a incrementar certes competències sobre trànsit i altres aspectes i, a més a més, dotar el Govern escocès de certes atribucions en política fiscal (modificacions de les taxes fixades per Westminster). La segona possibilitat introduïda pel document de Salmond, i la més innovadora, fou l’anomenada “devo max” (devolució màxima). La devolució màxima consistiria a dotar al Parlament de Holyrood de totes les atribucions d’un Parlament estatal excepte la seguretat i la política exterior (i potser la política monetària). Aquest escenari, proper a l’opció secessionista, donaria a les institucions escoceses un rang semiestatal.

Doncs bé, segons una enquesta, encara per publicar, aquesta darrera opció, la “devo max”, seria la preferida pels escocesos. Un 60% de l’electorat preferiria que tots els pressupostos es decidissin al Parlament escocès i, tot i que només una tercera part voldrien la independència (28%), el suport per l’opció de devolució màxima seria majoritari.

Curiosament l’escenari dibuixat per l’enquesta de l’ScotCen (Scottish Centre for Social Research) és incòmode per a tots els partits. L’SNP ha de presentar d’aquí a poc la proposta de referèndum al Parlament, encara que sap que no serà aprovada per l’oposició de laboristes i liberals. D’altra banda, els laboristes han apostat des de Londres per la via gradualista de la Comissió Calman, que ara sembla que no satisfà ni el seu propi electorat. Finalment, són els liberals els qui podrien desequilibrar la balança a favor de la “devo max”, però el seu líder, Tavish Scott, s’ha mostrat partidari de seguir amb l’autogovern actual malgrat les discrepàncies de membres del seu propi partit.

Article publicat a Crònica.cat

El sentiment nacionalista i regionalista

Quines són les comunitats autònomes de l’estat on hi ha el més elevat sentiment nacionalista o regionalista? i les que menys? Probablement la gran majoria dels qui algun cop ens hem fet aquesta pregunta estaríem d’acord en afirmar que al capdamunt de tot ens hi trobaríem al País Basc i a Catalunya, mentre que per sota podríem pensar en Madrid, Cantàbria, etc.

Des del Pati Descobert hem creat un rànquing que analitza diversos issues al voltant del sentiment nacionalista o regionalista de la Comunitat Autònoma on es viu, i que inclou les següents variables:

  • % vot a Partits d’Àmbit No Estatal (PANE): recull el % de vot als PANE en les darreres eleccions autonòmiques per cada comunitat
  • Identificació Nacional Subjectiva (INS): mitjana on (1) em sento només espanyol, (2) em sento més espanyol que de la meva CCAA, (3) em sento tan espanyol que de la meva CCAA, (4) em sento més de la meva CCAA que espanyol, i (5) em sento només de la meva CCAA

  • Factor estatut: factorial (agregació de variables) de les preguntes “necessitat de reforma de l’estatut de la pròpia CCAA” i “necessitat que les decisions importants es prenguin totes a la CCAA”

  • Factor significat Espanya: factorial de les preguntes “què significa Espanya per vostè” (el meu país, una nació de la que em sento membre, un estat del que en sóc ciutadà, un estat format per diverses regions i nacionalitats) i què considera la seva CCAA: una regió o una nació.
La font de les dades és l’estudi 2610 del Centro de Investigaciones Sociológicas, realitzat en motiu de les eleccions autonòmiques del 2005.

Al final estem en condicions de crear un rànquing sobre les CCAA amb més sentiment nacionalista i regionalista. Heus aquí els resultats (entre parèntesi hi ha la posició que ocupa cada comunitat de més a menys sentiment nacionalista o regionalista):


Com podem veure, efectivament, el País Basc i Catalunya estan al capdamunt de tot; la tercera, sorprenentment per nosaltres, és Navarra. Algunes altres situacions que sobten per exemple és la posició 9 de Cantàbria (molt influenciat per la forta implantació del Partit Regionalista de Cantàbria, que ostenta la presidència de la CCAA), o del País Valencià, que no el trobem fins a la posició 10. Pel que fa a la cua ens hi trobem tres CCAA governades pel PP: Madrid, Castella la Manxa i tancant la classificació, Múrcia.

Marc Guinjoan

PD. he intentat fer les mínimes mencions a l’operacionalització de les variables i els càlculs, però evidentment si algú vol aprofundir més en el tema o té alguns dubtes metodològics només cal que es posi en contacte amb nosaltres!


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Entrades més vistes

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter