Archive for the 'Ciència Política' Category

La nova etapa del CEO

Amb el nomenament de Jordi Argelaguet com a director, el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) començarà una nova etapa. Com tots els nous períodes, s’obre un procés de canvi i de reflexió per la institució catalana, encarregada de la producció d’enquestes polítiques i socials, a més d’una multitud de temes diversos d’interès ciutadà i acadèmic. De moment el principal canvi es produeix en l’adscripció de l’organisme: ha passat del Departament d’Economia a Presidència. Adscrit a Economia després de la polèmica de les enquestes del 2003, el CEO s’adscriu ara a Presidència (no sabem si per quedar-s’hi) a l’espera que CiU canviï la llei -si finalment ho fa- que regula l’organisme.

Atès que alguns membres d’El Pati treballen amb enquestes i, a més, ens interessa tot allò que sigui posar Catalunya a escrutini empíric, ens agradaria aportar algunes idees i fer referència a la nova etapa del CEO. Se’ns entengui: més enllà de les qüestions legals i purament polítiques, posem en escrit algunes qüestions que, en la nostra modesta opinió, l’organisme català hauria de tenir en compte o posar sobre la taula per reflexionar:

  1. Objectivitat. Les enquestes s’utilitzen com a instrument polític i, si es fa amb elegància, ja és bo que es faci. Força el ciutadà a informar-se, a destriar el gra de la palla i a veure quin líder polític ha exagerat en la seva interpretació. A diferència del que pensen molts, la neutralitat en les enquestes és difícil i la seva interpretació no és senzilla perquè cal tenir molts elements sobre la taula i fer-ho escrupolosament. Molts cops no hi ha ni consens en la “comunitat científica”. Això no vol dir, però, que s’utilitzi un prisma científic per interpretar les enquestes a favor de tesis personals. Per exemple, durant les rodes de premsa dels últims dos anys s’insistia fins la sacietat que “el vot en blanc és el tercer partit de Catalunya”, donant a entendre que la suposada majoria d’un determinat partit era més producte d’un estat d’instatisfacció general que d’un moviment de canvi de fons. Tothom que té un mínim coneixement d’enquestes sap que la manifestació del vot en blanc és sinònim de moltes coses, d’insatisfacció o desafecció, però també de dubte, desconeixement o manca d’informació. Les cabrioles interpretatives sempre són perilloses.
  2. Innovació i risc. El CEO és, a dia d’avui, unes (quantes) passes enrere del seu homòleg espanyol, el CIS. La institució espanyola d’enquestes té una llarga història, un fort pedigrí i un pressupost més elevat. Tanmateix, això no treu que el CEO no aposti per fórmules imaginatives i apostes ambicioses. Això inclou també la capacitat de modificar els qüestionaris i d’introduir nous elements d’anàlisi de forma constant. La rigidesa en ciències socials no aporta res. La catalana és la societat que més enquestes produeix (públiques i privades) de l’Estat i que constantment s’està autointerrogant. Cal buscar sinèrgies i aprofitar el dinamisme i les noves tecnologies.
  3. Bases de dades. En aquesta línia, i com va fer el CIS, l’obertura de les bases de dades a la societat seria un gran canvi. El secret estadístic és l’argument emprat per no fer-ho. Però aquest mateix argument es pot aplicar a les bases de dades del CIS. No només això: si es pateix per la vulneració de la personalitat, només cal eliminar les variables clau que facilitin una possible cerca de qui ha contestat l’enquesta. Entenem que el CEO es guardi les enquestes durant un període concret de temps, que per això les han fetes i tenen el dret d’analitzar-les en primícia, però guardar-les sense més pretensió que “conservar-les” no té cap sentit en un món en què la informació flueix per totes bandes. Són enquestes públiques que, guardades en un calaix, no tenen cap sentit. Bé, sí, només un: provocar que no existeixin estudis amb les seves bases de dades. Ja em diran quin gran negoci…
  4. Contacte amb la comunitat científica. Pot semblar una nimietat, però el darrer pas és important per establir un contacte constant amb els professionals que poden beneficiar-se de la tasca del CEO. Això avui ja passa, però cal ser més constant i eficaços. D’aquesta manera la feina del CEO “s’obrirà” i s’establiran mecanismes comuns positius per tots dos móns. Hi ha moltes idees que han de fer reflexionar a l’organisme: per què no crear una publicació electrònica de “documents de treball” sobre Catalunya i amb bases de dades del CEO? I organitzar més jornades de comú acord amb les universitats? I jornades de formació? Idees que, creiem, s’haurien de posar sobre la taula de nou.
  5. Intenció de vot. Fins el moment el CEO publicava en les enquestes la intenció directa de vot. Aquesta mesura té “problemes”, atès que, per exemple, no té en compte el vot ocult o no computa com un vot a un determinat partit alguns vots en blanc (o abstencions). Normalment cada casa d’enquestes aplica una “cuina” perquè els resultats s’ajustin a la realitat. Publicar només la intenció de vot com fa el CEO significa alliberar-se de qualsevol crítica. Però, és informatiu? Més aviat poc. Com fer-ho? Es podrien buscar mecanismes alternatius, com la possibilitat d’establir una cuina concreta pactada per diferents experts independents i, a més, publicar-la al web. Transparència i rigor en una sola decisió.

Com en molts àmbits, Catalunya hauria de destacar per l’excel·lència i la capacitat d’estímul del debat intel·lectual. El nostre país disposa de les millors universitats en ciències socials i obrir el CEO seria un gran pas pel lliure exercici de divulgació acadèmica. Som quatre gats els que intentem treballar en aquest àmbit. Fer les coses més fàcils només resulta en el benefici de tots.

Desitjar molta sort en aquesta nova etapa. D’aquí quatre anys (o abans) en tornem a parlar.

Quan el politicòleg pregunta…

Normalment intentem donar respostes a dubtes que ens plantegen esdeveniments polítics o socials. Si ho aconseguim o no, això ja és un altre tema. Però ho intentem. L’anàlisi de les eleccions del 28 de novembre anirà progressant a mesura que passin els dies i tinguem dades (dilluns ja en vam publicar una primera anàlisi aquí), però primer convé endreçar les idees. Així que ho farem al revés i posaré en pla les preguntes “politològiques” que em venen al cap. Intentaré no repetir totes les que ja han fet els mitjans de comunicació fins ara. Aquí les teniu:

1. Gran victòria de CiU, davallada espectacular del PSC. CiU guanya a ciutats on no ho havia fet mai, prenent grans feus socialistes i retallant distància allà on els socialistes encara mantenen la majoria. El dubte, però, és: estem davant de la “història de sempre”, en què CiU era amo de les eleccions catalanes i el PSC de les locals/generals? O bé això suposa un punt d’inflexió en el patró polític dels catalans?

2. Sense ser un terratrèmol electoral, les eleccions suposen unes quantes vibracions a l’escala de Richter. En ciència política es parla d’eleccions crítiques o de realineament, quan els partits veuen com la seva base de suport canvia; i d’eleccions desviades, en què hi ha un canvi de resultat però el perfil del votant de cada partit segueix sent el mateix. Estem davant del primer cas o del segon?

3. En aquest sentit, si mirem als suports del PSC i el transvasament de vots que imaginem que ha tingut, estem parlant d’un canvi en profunditat de l’electorat socialista? O es tracta senzillament d’un vot de càstig llargament covat? Perdrà totes les cotes de poder que encara té?

4. Els partits derrotats seguiran una lògica de proximitat (acostar-se al centre, la posició majoritària) o de direccionalitat (emfasitzar la seva ideologia)?

5. L’espanyolisme parlamentari té més diputats que mai. Li servirà per trencar inèrcies en territori “hostil” i fer-se amb el poder de la Moncloa (el seu vertader objectiu) o el sostre de vidre només s’ha esquerdat en unes eleccions puntuals?

6. CiU aglutina i basteix el centre-dreta catalanista. Descartada l’aliança entre les esquerres catalanes, quedarà orfe el centre-esquerra catalanista per un període llarg de temps? L’espai de centre-esquerra catalanista serà capaç de ressorgir i bastir una alternativa real? Com ho faran si reneguen dels pactes i de la possibilitat numèrica d’arribar-hi?

7. Com dèiem en el Pati, el creixement del sobiranisme és més civil que electoral. Com es recompondrà aquest espai en els propers anys? Serà capaç de superar l’eterna fragmentació i la irracionalitat perpètua que el caracteritza?

8. Els ecosocialistes es mostren satisfets per ser els que menys cauen. És cert, com insinua molta gent, que el seu electorat és més immune a l’acció governamental? Dit d’una altra manera, anteposa la ideologia sobre un possible càstig per la feina feta?

Algunes preguntes i moltes més que en podríem fer. Però, sobretot, una pregunta principal: aquestes eleccions s’acosten al que tècnicament s’anomenen eleccions crítiques o de realineament o es tracta d’unes eleccions desviades del patró habitual?

Fetes les preguntes, El Pati (Descobert i dels Tarongers) posa les màquines al cent per cent per analitzar-ho.

Reflexions sobre els Premis Blocs: els límits de la política

No volíem fer cap escrit sobre el resultat dels Premis Bloc de Catalunya, on per segon any consecutiu hi hem estat finalistes en la secció de Política, el premi de la qual se l’ha emportat Antoni Bassas pel seu bloc La Primera Esmena. Però, certament, després de llegir algunes argumentacions, i prometent que intentarem no repetir-ho de nou, creiem oportú parlar-ne, almenys col·lateralment.

No tenim la més mínima intenció de debatre sobre el sistema de votacions, que ja ha estat àmpliament criticat  (entre d’altres aquí, aquí, aquí o aquí). En cap cas tampoc direm que nosaltres érem mereixedors del Premi, perquè hi havia companys finalistes que se’l mereixien tant o més que nosaltres (aquí o aquí). Per contra, nosaltres ens voldríem centrar en un debat que va més enllà dels mateixos Premis Blocs però que també els afecta: què és la política? qui analitza la política? Quin paper tenen els politòlegs en la societat?

Igual que passa amb el Bloc de l’Antoni Bassas –un gran professional la trajectòria del qual hem seguit, seguim i admirem els membres d’aquest bloc– parlar de política no et converteix en un bloc de política, ni molt menys de ciència política. El Bloc de l’Antoni no deixa de ser un recull d’impressions, algunes relacionades amb la política, d’altres no, del corresponsal de TV3 als Estats Units. És el seu bloc de política? Analitza ell la política?

Precisament d’aquí és on creiem que neix tot el problema. Vivim en una societat on qualsevol s’atreveix a donar la seva opinió sobre la política. I no creiem que això per si mateix sigui negatiu; ans el contrari. Ara bé, si l’opinió és una cosa, l’anàlisi n’és una altra: estem deixant de manera sistemàtica que la política sigui analitzada per periodistes, economistes, etc. On són (som) els politòlegs? A quantes tertúlies hi ha politòlegs fent anàlisi? Quan es truca a un politòleg per un anàlisi de qualsevol problemàtica política? Ben poc sovint.

És tautològic dir que els periodistes dominen els mitjans de comunicació. Ara bé, per què poca gent s’atreveix a emetre judicis de valor sobre la situació econòmica i les solucions a les seves problemàtiques si no s’és economista? Per què davant de conflictes de dret és als juristes a qui se’ls dona la paraula? Per no parlar d’enginyers, biòlegs, informàtics, etc.

És la ciència política quelcom difús? Què fem els que l’estudiem i en fem una manera de (sobre)viure? Té valor l’estudi de la ciència política?

No cal dir que si en aquests moments estem aquí –i pensem continuar-hi sent– és precisament perquè creiem en el potencial i la necessitat de la ciència política. Aquest bloc va néixer precisament com a un mecanisme per apropar la ciència política a tothom, per desmitificar grans tòpics en relació a la política, i tot plegat amb un llenguatge el més planer possible –de vegades, és cert, ens excedim–. La nostre voluntat, evidentment, és la de continuar fent aquesta petita tasca.

Ara bé, la culpa és només dels periodistes? Ni molt menys nosaltres pensem això. La ciència política ha estat tradicionalment i continua estant allunyada de la societat. Que sigui una ciència relativament nova no és excusa. Nosaltres mateixos des de la universitat veiem dia rere dia aquest distanciament i com a la majoria de politòlegs del nostre entorn no els preocupa. El periodisme pot ser que sigui endogàmic; la ciència política probablement però ho és més.

No volem acabar l’article sense fer una petita referència a les conseqüències de la resolució d’aquest premi. En primer lloc, si Stic.cat volia donar rellevància als seus premis, ho ha aconseguit. Ha premiat a un bloc de periodisme en la secció de política que, el dia després, ha sortit a tot arreu. Probablement gràcies a l’Antoni Bassas –o als seus companys de Espai Internet, guanyadors també amb polèmica en l’apartat de Noves Tecnologies– els premis blocs són avui més coneguts. Ara bé, si volia premiar un bloc de política –la majoria dels que havien arribat a la final–, la història ja és una altra.

I en segon lloc, la novetat precisament és que no podem parlar de novetats: l’anàlisi política continua avui, igual que una setmana enrere, ben descuidada als mitjans de comunicació i a la societat en general. Com hem comentat abans, la nostra modesta tasca –conjuntament amb moltes persones que escriuen blocs sobre política– serà la d’intentar girar aquest mitjó i fer de la ciència política quelcom d’utilitat per la societat. Creiem en el potencial de la ciència política per explicar què passa precisament en el món de la política. Nosaltres seguirem al peu del canó, intentant aportar aquest petit gra de sorra.

Referèndums

Sovint sentim a parlar dels referèndums o plebiscits de secessió relacionats amb la qüestió nacional però ben pocs s’imaginen quina posició ocupen aquest tipus de referèndums dins d’aquest gènere de votacions. L’article de Gary Sussman de la London School of Economics, When the demos shapes the polis-Referendums in Settling Sovereignity Issues, ens ofereix una panoràmica ben aclaridora sobre els diversos tipus de referèndums existents al món centrant-se en els que fan referència a qüestions de sobirania.

L’autor analitza 1094 referèndums, tots els que s’han celebrat a nivell mundial des de la Revolució francesa fins a gairebé l’actualitat (1791-1998), excepció fetes de referèndums subestatals a Suïssa i els EUA. Sussman observa que un total de 243 casos han fet referència a qüestions de sobirania. Dins d’aquests referèndums n’hi ha hagut de naturalesa molt diferent que Sussman s’encarrega de classificar en sis categories descrivim breument a continuació:

1) Referèndums d’independència (43 casos). Aquests inclouen els posteriors a una secessió: Noruega 1905, Liberia 1918, Islàndia 1948de descolonització: entre d’altres Mongòlia 1945, Combodja 1945, Algèria 1961, Samoa Occidental 1961, Comoros 1974, Djibouti 1977 o Eritrea 1993; d’independència en democràcies occidentals com és el cas del Quebec al 1980 i 1995.

2) Referèndums d’incorporació o upsizing (71 casos) . Aquests fan referència als que una regió ha expressat el seu desig de passar a formar part d’un estat més gran. Foren àmpliament utilitzats com a eina expansionista, sobretot per França, amb casos com el de la Vall del Rin a finals del S.XIX en que es feia votar la població un cop conquerida. No obstant la categoria també inclou referèndums com els que es van celebrar a diversos països asiàtics arran dels esforços britànics de crear tres grans federacions entre les seves excolònies.

3) Referèndums per solucionar disputes frontereres (11 casos). Guiats per qüestions estratègiques, més que no pas pels ideals d’autodeterminació propugnats pel president Wilson, els triomfadors de la Primer Guerra Mundial van utilitzar aquest tipus de referèndums per crear i donar formar als estats sorgits de la desfeta de l’imperi Austrohungarès i Prussia. Destaquen els casos d’ Schleswig o de l’Alta Silèssia. En tot cas, aquest tipus de referèndum ha estat gairebé sempre imposat per terceres parts en conflictes internacionals.

4) Referèndum sobre estatus territorials (56 casos). Aquesta modalitat fou utilitzada per determinar l’estatus de dominis colonials però també es fa servir per casos de protectorats de les Nacions Unides. Generalment han estat utilitzats per les potències colonials per garantir el domini sobre certs territoris però en alguns casos, com ara el de Guinea, resultà en la independència del país de l’antiga metròpoli. Un altre tipus de referèndums sobre l’estatus territorial ha estat el que s’utilitzà a Terranova 1948 per incorporar-se a la federació canadenca. El 1967 Gibraltar va votar en una consulta dins d’aquesta categoria i va decidir romandre sota domini britànic. Curiosament Sussman inclou el referèndum sobre la reforma de Llac Meech al canadà, el 1992, dins d’aquesta categoria.

5) Referèndums de transferència de sobirania (50 casos). Aquesta categoria inclou diversos tipus de plebiscits: a) les votacions d’integració europea o sobre la Constitució europea; b) els referèndums de devolució política com ara el de l’Acord de Divendres Sant a Irlanda del Nord el 1998; c) els referèndums de transferència de sobirania externa, com ara   les votacions a les Illes de Guam i Palau per entrar en un acord amb els EUA.

6) Referèndums de secessió o downsizing (14 casos). Dins d’aquesta categoria l’autor inclou referèndums de regions irredentistes que voten per deixar l’estat del que formen part i passar a un altre estat, per exemple les Illes Aaland 1919 que passaren a formar part de Suècia; però també casos de downsizing exercits per elits de països colonitzats com ara Argèlia 1961-62 o Nova Caledònia 1988.

Finalment, l’autor identifica cinc onades (que es poden veure seguint la línia blava del gràfic) d’utilització dels referèndums sobre qüestions de sobirania: 1) La Revolució francesa; 2) La reunificació italiana; 3) Converses de Pau de París; 4) Descolonització del 1947 al 1967 i, finalment, 5) la caiguda del comunisme a finals dels 80s i principis dels 90s.

Quan serà la sisena onada? De quin tipus seran els referèndums?

Les conseqüències de la limitació de finançament en campanya

La setmana passada vaig tenir l’ocasió d’assistir a unes jornades de finançament polític comparat entre França i el Canadà a la Université de Montréal. En una de les conferències, la professora de la Simon Fraser University (Columbia Britànica, Canadà), Marie Rekkas, va presentar un interessant paper titulat “Campaign Spending Limits, Incumbent Spending, and Election Outcomes”, que ha elaborat conjuntament amb K. Milligan (en podeu veure una versió on-line aquí.

En la presentació s’analitzava quines eren les conseqüències sobre la limitació del finançament al Canadà sobre els resultats electorals. Per posar-nos en context, és important mencionar que a les eleccions federals del Canadà, els partits polítics tenen un límit màxim de despesa per cadascun dels 308 districtes uninominals que s’escullen, en base a una complexa fórmula matemàtica. Aquesta estableix diferents límits i condicions que en determinen el seu càlcul.

De manera rapida, la llei estableix un màxim de 2,07$ pels primers 15,000 electors; uns addicionals 1,04 dòlars pels electors entre 15.000 i 25.000; i 0,52$ per tots els restants. A part d’això, es pot concedir un bonus (parcial o total, fins a un màxim del 25% de més de pressupost) per baixa densitat demogràfica del districte. La despesa queda repartida de la següent manera:

Però anant al gra: quines són les conseqüències segons els autors de la limitació del pressupost dins de cada districte? Doncs d’acord amb Milligan i Rekkas, aquesta limitació té efectes en la reducció de la distància entre el guanyador i el primer perdedor, el nombre de partits i el nombre de candidats que es presenten. Deixant de banda que l’efecte probablement és directe entre la limitació i la distància entre el guanyador i el primer perdedor, i indirecta amb les altres dues, aquestes conclusions obren uns quants debat important.

Situats en el nostre país, on el finançament dels partits és un dels temes més obscurs i menys regulats del sistema democràtic, i independentment de les conseqüències que la limitació del pressupost pot tenir sobre el sistema polític, creieu que seria necessari limitar el pressupost dels partits polítics en campanya? I si la resposta és afirmativa, com?

I més enllà: què s’hauria de fer amb les donacions a partits polítics? Regular-les? Fer-les totalment publiques? Limitar-les? I amb els espots gratuïts de televisió i ràdio en mitjans publics?

Deu raons per sortir amb un politòleg o politòloga

Un apunt ràpid abans de fer quelcom més seriós. La Roser ens adverteix d’un grup al Facebook que dóna 10 raons per sortir amb un politòleg o politòloga. Ens les llegim i, per ser sincers, no ens acaben d’agradar. La inventiva de qui ho ha fet no devia ser molt elevada perquè, de teca, n’hi ha; i força! Us les hem traduïdes!

1. Tenen molta sortida professional. El món necessita molts politòlegs.
2. Sempre tenen algun amic funcionari disposat a donar-los un cop de mà.
3. Utilitzen un vocabulari superb i pedant per a qualsevol tema.
4. Poden determinar la classe social a la qual pertanys només mirant-te.
5. Són idealistes i propensos a posar-se en política.
6. El desig de sortir amb un politòleg, un clàssic.
7. perquè si tens un problema sempre podràs analitzar-ho des d’una perspectiva sociològica per tal que vegis que part de la societat en té la culpa.
8. Perquè et defensaran de qualsevol ultradretà que t’intenti convèncer que Hitler, en realitat, era un bon paio.
9. Són cultes, interessants i sempre porten un diari a sobre, encara que sigui per fer sudokus.
10. Són hàbils amb les noves tecnologies (SPSS, Excel…).

Qui s’anima a afegir-ne?

Les festes dels doctorands?

Avui simplement us volem deixar amb un gag impressionant de la gent de PhD Comics sobre les vacances dels doctorands!


Com que es diu que “any nou, vida nova”, de cara al 2010 des de El Pati Descobert ens hem plantejat un clar propòsit: millorar la imatge del bloc!
Apa, que tingueu una bona entrada d’any!


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter