Els altres

Amb el termini per la presentació de candidatures ja tancat, el DOGC ha publicat la llista de candidatures per les eleccions al Parlament de Catalunya del proper 28 de novembre. Rècord en la història recent (llegeixi’s democràtica) del nostre país: 114 llistes competiran per un dels 135 escons que hi ha en joc. Sembla que els partits es reprodueixen per espores. Per què tanta efervescència partidista?

La teoria ens diu que el naixement de nous partits és poc freqüent. Normalment, quan esperem trobar més partits és en les primeres eleccions democràtiques. Són situacions d’incertesa, en què ningú sap les seves capacitats reals i l’especulació és a l’ordre del dia. Tothom s’anima a presentar-se. Però això ja va succeir i les properes inauguraran la IX legislatura!

Certament. Avui en dia les regles de joc són àmpliament conegudes. Tothom sap com de difícil és trencar el sistema de partits actual. En aquest sentit, no s’entenen certs moviments de partits, una irracionalitat pura, perquè el sistema electoral t’exclou ràpidament del repartiment d’escons. En teoria, els partits aprenen progressivament a actuar estratègicament i a decidir les seves accions electorals en base al seu rèdit electoral. El següent gràfic sosté en part aquest argument: el vot cap a partits extraparlamentaris (línia negra) ha anat caient amb el pas dels anys. Els electors deixen de votar a partits que no tindran influència (ni indirecta!) i els partits decideixen no presentar-se i estalviar l’esforç que suposa.

Així doncs, per què aquesta obstinació en formar llistes per les properes eleccions al Parlament?

Com a primera causa s’ha apuntat a la desafecció dels ciutadans. És un argument difícil de sostenir, precisament perquè la desafecció hauria de generar el procés contrari. La desafecció “desconnecta” els ciutadans de la política, els n’allunya. Si hi ha desafecció, la ciutadania creu que la política no la representa i passa a recloure’s en l’esfera privada. No es dedica a formar nous partits. Crear noves plataformes és signe de politització, just al contrari del capteniment cap a la política.

Sembla que cal enfocar la nostra atenció cap a la insatisfacció política, una de les raons que també es troba darrera del previsible augment del vot en blanc (línia taronja del gràfic). És cert que hi ha una part important dels catalans que està despolititzat. No intervé en política i la política no li interessa. Serien els desafectes. El problema, però, no és (només) aquest grup de població. Una de les novetat d’saquestes eleccions és que un segment important de catalans polititzats (que creuen en la política i tenen predisposició a votar) es troba manifestament insatisfet amb la política i amb els partits consolidats. Els índexs del CEO ho mostren a cada onada.

Si hi ha més partits, l’oferta augmenta i, per tant, les persones tenen més opcions per triar. Bona part de l’èxit dels nous partits dependrà de la seva capacitat per absorbir els catalans insatisfets. Acostumen a ser ciutadans que s’informen, que viuen l’actualitat política amb interès, que consideren que la política és un “mal necessari” maquiavelià, però que han perdut una referència partidista. No tenen un referent. Creuen en la política però aquesta no els dóna un pilar on sostenir-se.

L’eclosió de nous partits pot omplir un buit. Segurament molts ciutadans insatisfets aniran a l’abstenció, però les noves plataformes intentaran cobrir un forat. Ara bé, la política, en tant que “equilibri entre la gent que vol entrar i que vol sortir”, que diria Bossuet, és aquí més matemàtica que mai. No serà fàcil. Es necessiten molts vots a Barcelona i una correlació de forces peculiar a la resta de districtes.

No només això, sinó que l’eclosió de nous partits també pot afectar als partits consolidats, sobretot aquells amb un electorat més insatisfet. Però potser, diguem-ne indirectament, aquest ja és un dels objectius de tanta excitació partidista.

Article publicat a El Singular Digital.

6 Responses to “Els altres”


  1. 1 L'home del sac Novembre 4, 2010 a les 5:55 pm

    El que passa però, és que pràcticament totes aquestes candidatures són purament testimonials, no hi ha al darrera una intenció o una esperança d’entrar al Parlament. O bé aprofiten presentar una candidatura com a publicitat per difondre unes idees o una protesta (podria ser el cas dels pirates o dels pagesos) o ho fan perquè una ideologia que creuen que no està representada no quedi orfe (falange, per exemple). De tots aquests partits, que facin campanya realment i hi destinin mitjans, em penso que només hi deu haver a banda dels parlamentaris, SI, Rcat i Pxcat, encara que excepte els primers, els altres ho tenen ben magre.

    • 2 tonirodon Novembre 4, 2010 a les 7:27 pm

      Estic d’acord. Ara bé, el dubte que em segueix rondant, i que ja expresàvem en un twitter (diria que era en Marc), és: el creixement de les llistes que es presenten són conseqüència de factors estructurals o és simple conjuntura?

  2. 3 Albert Novembre 4, 2010 a les 6:52 pm

    Tinc l’esperança que una d’aquestes formacions ara sense entri al Parlament i amb certa força.
    Pel que fa a aquest augment de llistes a presentar, es pot considerar com a positiu en el sentit que hi ha gent que està interessada per la política però insatisfeta amb el sistema actual. Després, però, reben els vots que reben.

  3. 4 marcguinjoan Novembre 6, 2010 a les 9:40 am

    Toni, ja t’ho vaig comentar per altres vies però t’ho repeteixo aquí, que així es presenten arguments alternatius.
    Discreparia una mica en dos punts del teu argument, tot i que és més una percepció que no pas una certesa: no està clar que l’oferta de nous partits vingui associada necessàriament a un increment de la demanda de partits. De fet, els vots que trauran aquests nous partits (a part de RCAT i SI) seran marginals; més aviat la literatura ha apuntat a l’eclosió de noves dimensions en la política que els partits tradicionals no són capaços de cooptar, de manera que algunes persones molt motivades decideixen crear partits (exemples clars en són la CORI i el Partit Pirata).
    Dit això, i aquí sí que realment especulo, no veig del tot clar que el ciutadà no satisfet però compromès amb la política no voti, i amb l’aparició de nous partits sí que ho faci. L’evidència està en què un increment en l’oferta de partits mai no ha significat cap increment en la participació…

  4. 5 Pratxanda Novembre 7, 2010 a les 11:41 pm

    I encara diria més…

    L’augment de candidatures presentades es dóna fins hi tot havent-hi agrupaments per sectors i tendències. No és epxlicable per la divisió del vot ecologista: aquest any hi ha una sola candidatura… UNICA! Miracle! (tret d’AV que va amb el Laporta)

    Els de Lli i RG s’uneixen amb altres en una única candidatura troska. Exceptuem els del POSI.

    Els fanàtics del vot en blanc i els escons buits també van junts.

    En certa manera SI es també un agrupamnet si tenim en compte als del PRC, PSAN, “urielistes”, etc.


  1. 1 L’actualitat política en 7 enllaços Retroenllaç en Novembre 7, 2010 a les 12:15 pm

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Entrades més vistes

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter

%d bloggers like this: