Arxiva a la Categoria 'Laporta'

ERC i Laporta: beneficis i amenaces d’una coalició enunciada

Quin futur electoral té la més que probable coalició entre Jordi Portabella i Joan Laporta perquè aquest darrer concorri a les llistes de les eleccions municipals a Barcelona a dins de la coalició entre ERC i RCAT? Quina és la simpatia que s’estableix entre les persones que se senten properes a algun d’aquests partits en relació a l’altre partit? Pot la coalició finalment manllevar vots al que ERC hauria pogut aconseguir concorrent sola?

Malgrat que és molt difícil de respondre a aquestes preguntes sense dades d’enquesta concretes sobre les eleccions de Barcelona, intentarem aproximar-nos-hi mitjançant el darrer baròmetre d’opinió publicat pel CEO, de febrer de 2011 (disponible aquí). Agafant com a referència la pregunta “a quin partit se sent més proper” (evitem la pregunta record de vot o projecció de vot perquè és en relació a altres comicis, com els generals o els autonòmics) analitzem primerament la simpatia a SI per part dels que senten ERC com el partit més proper a ells, i a l’inrevés.

Dels dos gràfics anteriors podem observar com la simpatia mútua entre ambdós partits és bastant similar: un 57% dels que se senten propers a ERC veuen com a molt proper o proper a SI, i 56% de persones properes a SI veuen ERC com a proper o molt proper. Els percentatges de persones que veuen l’altre partit com a distant i molt distant són per ambdues direccions està entre el 37% i el 39%. Què podria passar en aquest cas en l’entrada de Joan Laporta a una coalició entre ERC i RCAT a Barcelona?

Per tenir algunes informació addicional per analitzar aquesta pregunta, presentem dades sobre la simpatia a Joan Laporta per part d’ERC, RCAT i SI (on 0 és mínima simpatia i 10 màxima simpatia).

D’aquestes dades se’n desprèn que per part de les persones que se senten més properes a SI el fins ara líder del partit Joan Laporta està molt ben valorat. Si a això se li afegeix que el 57% de les persones que senten SI com el partit més proper consideren a ERC com a proper o molt proper, l’entrada de Joan Laporta en una coalició per Barcelona probablement garantiria a aquesta coalició més del 50% dels vots de SI. Més complicat es fa valorar quin efecte pot tenir sobre els votants de RCAt l’entrada de l’expresident del Barça a la coalició; tanmateix, en un partit que sembla que està en retirada, és probable que els seus votants segueixin les directrius de la direcció del partit i votin a la coalició ERC+RCAT+Joan Laporta.

Molt més complicat però és saber què pot passar amb les persones que consideren a ERC el seu partit polític més proper però que valoren a SI com a partit distant o molt distant (37%) i que valoren a Joan Laporta per sota del 5 (un molt significatiu 51,6%). Dins de la bossa de votants d’ERC hi ha una forta oposició a l’exlíder del Barça; ERC farà molt bé de conèixer aquesta situació i plantar-hi cara. L’èxit d’ERC a les properes eleccions de Barcelona, en cas finalment de concórrer amb Joan Laporta dins de les llistes, passa per saber convèncer i mobilitzar el seu propi electorat de la idoneïtat de concórrer conjuntament.

Paradoxalment doncs en aquestes eleccions a Barcelona, l’amenaça per ERC li ve de les reticències del propi electorat a la concurrència amb un personatge per moltes persones controvertit. Per contra, des de l’exterior el suport sembla estar prou assegurat: una important bossa de vots de persones properes a SI i gairebé la totalitat de les properes a RCAt semblen garantits. La lluita d’ERC doncs per les properes eleccions se celebrarà de portes endins.

(*) La població analitzada en aquest baròmetre és la catalana, de manera que hem d’assumir que el comportant dels ciutadans de Barcelona en relació a les preguntes que s’estudien és idèntic al de la resta de la població catalana.

Solidaritat Catalana i Reagrupament: irracionalitat electoral

Permeteu-nos avui que comencem amb una petita faula atribuïda a l’escriptor grec Isop:

A la vora d’un riu, un escorpí camina nerviosament, buscant la manera de passar a l’altra riba. De sobte, arriba una granota.

—Voldries carregar-me a l’esquena per fer-me passar el riu? –pregunta l’escorpí.

—Que et penses que sóc boja? –respon la granota–. Em picaries.

—No ho faria –replica l’escorpí–; que no veus que si ho fes jo també m’enfonsaria? A més, et pagaré bé!

Convençuda, la granota accepta de carregar-se l’escorpí a l’esquena. Comença a nedar cap a l’altra riba. Un cop enmig del corrent, l’escorpí pica la granota. Abans de morir, la granota pregunta:

—Però per què ho has fet?

—Perquè és la meva naturalesa, –diu l’escorpí, i s’enfonsen tots dos.

El nostre atent lector molt probablement ara mateix es deu estar preguntant quina és la relació entre aquesta faula i els dos partits polítics independentistes que encapçalen el títol d’aquest apunt.

Doncs bé, posem-nos mínimament en context i ben aviat ho entendrem. Avui mateix Solidaritat Catalana i Reagrupament han decidit que finalment concorreran en les eleccions separadament. En un comunicat digne de la més gran esquizofrènia, les dues formacions arriben afirmen que “s’ha acordat que cadascuna de les dues formacions es presentarà a les properes eleccions al Parlament, amb una estratègia paral·lela confluent, amb l’objectiu comú de treballar per la independència de Catalunya”. Sense tornar a entrar en els motius del per què del no-acord entre les dues formacions simplement ens posen de manifest que, malgrat que tenir una mateixa ideologia i uns mateixos objectius, no estan disposats a concórrer plegat. El nostre lector, que no es mama el dit, arribarà ben ràpidament al per què de tot plegat…

Pel que fa a les seves conseqüències, és bastant improbable que cap de les dues formacions puguin, de manera individual entrar al nou parlament. Tenint present que per obtenir un diputat a Barcelona es necessiten més de 60.000 vots i que per entrar en la resta de circumscripcions entre 10.000 i 15.000 vots, es podria arribar a donar el cas que 180.000 vots independentistes (60.000 per Barcelona i 10.000 per cada una de les altres circumscripcions, per cadascun dels dos partits) no fossin suficients per obtenir cap representant al Parlament.

I amb això la faula, quina relació té?

Doncs tan simple com el fet que, com l’escorpí en la nostra faula, la naturalesa de l’independentisme a Catalunya sembla cada dia més anar lligada indefectiblement a la divisió: el fet que dos partits polítics que essent iguals ideològicament no siguin capaços d’arribar a una acord per configurar unes llistes conjuntes al parlament quan abans de l’estiu tot semblava que era una bassa d’oli dóna una imatge de l’independentisme més aviat pobre.

Aquells que deien que calia superar els partits tradicionals per una nova manera de fer política han estat els primers que han caigut en el joc partidista. I la societat civil ara, on és? Cap on va?

PD. Tot i això, sempre ens quedarà el remei que el nacionalisme espanyol de Ciutadans i UPyD també concorreran per separat a les eleccions….

Solidaritat Catalana: i ara què?

Dèiem fa uns pocs dies que no era massa complicat de preveure que els diferent partits polítics convidats a entrar a Solidaritat Catalana rebutjarien la proposta. Les dinàmiques internes dels partits, la seva història, la voluntat de persistir com a organització i de conservar les seves elits a nivell local, la pròpia ideologia diferenciada –més enllà de la independència– i un llarg etcètera d’altres arguments ens feia pensar que les possibilitats d’arribar a un acord eren realment baixes. I efectivament, una setmana després ben poc se’n parla d’aquesta possibilitat d’acord.

El partit que més havia centrat els interessos del que podia fer –per l’esperança encara d’alguns que pogués integrar-s’hi­–, ERC, ja ha rebutjat rotundament la possibilitat d’entrar en la coalició.  Per altra banda, i tal com era d’esperar, Reagrupament no va trigar ni un dia en donar suport a la proposta.

I a partir d’ara, què pot passar?

No és agosarat pensar que les mateixes persones que van estar darrere de la proposta de Solidaritat Catalana fossin conscients de les possibilitats remotes d’èxit de tal plantejament. Ara bé, no per això l’acte es converteix ja de per si en quelcom inútil. Rere la presentació d’una proposta unitària com aquesta s’hi podria estar articulant tan un argument polític com una justificació de pes per concórrer a les eleccions de la propera tardor. Anem a pams.

Amb la proposta de Solidaritat Catalana els seus membres ressalten i amplifiquen una argument polític que precisament, ja fa dies que un altre partit hi va a darrere: la unitat de l’independentisme més enllà de les preferències ideològiques en l’eix esquerra-dreta. El fet que ara apareguin més persones realçant la necessitat de crear una unitat independentista (i atenció, personalitats de relleu!) dóna més legitimitat i popularitat a la mobilització d’aquest discurs –atès que se n’obre el ventall de persones que li donen suport, i ja no és només quelcom atribuïble a Reagrupament.

I en segon lloc, el fet que els partits polítics amb representació a l’arc parlamentari hagin rebutjat la proposta d’unitat proporciona un recurs discursiu molt potent al nou partit: ells han buscat la unitat dels partits polítics –segons diuen, més enllà de les figures personals–, però són precisament aquests partits els que l’han rebutjat. Si això s’afegeix a un caldo de cultiu importantíssim d’insatisfacció tant amb els partits polítics actuals com amb el funcionament del sistema polític, crea una situació molt propícia per l’aparició d’un nou partit polític.

Què hem d’esperar per tant en els propers dies? Les dinàmiques polítiques poden donar moltes voltes en qüestió d’hores, però no seria massa agosarat preveure que algunes de les persones que han fet la proposta de creació de la Solidaritat Catalana s’integressin –d’alguna manera o altra– en un projecte polític amb l’objectiu únic i prioritari de la independència.

Està clar que queda per veure fins a quin punt persones com l’Uriel Betran o en López Tena estaran disposats a deixar els seus respectius partits polítics, però en el tauler d’escacs de la política catalana fa temps que s’hi entreveu l’entrada d’una nova figura… I en tot cas, tot sembla indicar que la presentació de la Solidaritat Catalana, més que simplement fer volar coloms, podria ben bé haver estat una jugada estratègica d’alta volada!

Solidaritat catalana: crònica avançada d’un fracàs

Vagi per endavant que la voluntat de qui us escriu no és la de realitzar, en cap moment, un judici moral sobre la idoneïtat d’una coalició electoral nacionalista o independentista en les properes eleccions catalanes. Deixem si de cas aquest paper als nostres estimats lectors, que segur que tenen suficients elements de judici per valorar-ne la conveniència.

Joan Laporta va presentar ahir a Barcelona, conjuntament amb Uriel Bertran i Alfons López-Tena, una proposta per la formació d’una candidatura única, transversal i independentista a les eleccions de la tardor al Parlament de Catalunya. Aquesta candidatura, que portaria el nom de Solidaritat Catalana, està inspirada en la coalició formada l’any 1905 a Catalunya arran d’una sèrie de desgreuges en relació a l’estat espanyol, i que es va presentar amb un èxit rotund a les eleccions catalanes del 1907.

Quin és el futur que se li espera a aquesta proposta? Quina serà la resposta dels partits polítics?

A hores d’ara cap dels partits convidats ha opinat sobre la proposta, però no és difícil aventurar-se a dir que hi haurà una resposta unànime en contra de la proposta per part de tots els partits polítics, a excepció de Reagrupament. I per què? És un altre senyal això de la desunitat del nacionalisme i l’independentisme?

Des del nostre modest punt de vista aquest no és un símptoma de cap d’aquests factors. Cal entendre que cadascun dels partits polítics amb presència al Parlament (i fins i tot les CUP, convidades però sense presència parlamentària) tenen una estructura organitzativa ben desenvolupada i relativament rígida (que els converteix en organismes amb capacitat de reaccionar limitada), però sobretot, tenen una ideologia pròpia i la ferma voluntat de defensar-la.

Cada partit té les seves dinàmiques de treball internes, cada partit disposa d’unes bases a nivell local que no necessàriament s’han d’entendre amb les bases dels altres partits convidats a Solidaritat, cada partit té unes elits polítiques que viuen de i per la política, cada partit té una història i una voluntat de persistència, i especialment, cada partit té una ideologia que va més enllà de la voluntat independentista.

Justament per això Reagrupament ja s’ha afanyat a donar suport a l’alternativa. Fa temps que el partit de Carretero s’ha presentat com a un model transversal d’acord entre persones que més enllà de les seves postures en l’eix esquerra-dreta es defineixen com a independentistes. Els seus militants són extremadament plurals i cap dels elements desxifrats en l’anterior paràgraf encara no s’erigeixen com a un element que impedeixi l’entesa amb altres formacions independentistes.

La creació de coalicions electorals és quelcom de naturalesa complicada. Les dinàmiques internes dels partits (tan a nivell local com a nivell d’elits) fan que només sota condicions d’extrema necessitat partits amb èxit electoral acceptin de concórrer conjuntament en les eleccions. A més, són múltiples els fracassos que se’n deriven.

Remuntant-nos en la història, però no tant lluny d’on estem avui mateix, només cal recordar com va acabar la primera versió de Solidaritat Catalana: enfrontaments interns entre les diferents faccions del partit ja el mateix 1908 van anar desvirtuant el projecte fins que el suport de la Lliga Regionalista als militars i a les execucions durant la Setmana Tràgica (1909) van acabar fent desaparèixer per complet la Solidaritat Catalana…


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.