La paràbola de la manifestació del 10-J

Els cicles de protestes (en la seva definició àmplia) gairebé sempre responen a un patró: la paràbola. Comencen a créixer i/o expandir-se, arriben al clímax, per seguidament perir. Aquests cicles poden donar fruit i esdevenir un punt d’inflexió pel canvi social i polític; o ser estèrils i mantenir la continuïtat d’allò establert. Però quin és l’estadi on es troba les manifestacions que s’han donat recentment a Catalunya?

  1. Fase d’expansió: És el moment en què uns ciutadans més implicats plantegen exigències que troben eco a altres ciutadans. Això provoca una ràpida difusió de l’acció col·lectiva als sectors menys mobilitzats, i va originant que s’obrin noves oportunitats polítiques (com les ones en un toll d’aigua). Això és el que s’ha anat produint com a conseqüència de l’esgotament per la dificultat de l’aplicació del l’Estatut i l’espera de la Sentència del  Tribunal Constitucional. A partir d’aquests fets es van crear diverses plataformes com la PDD, Araítaca i posteriorment 10.000 a Brusel·les que pretenien canalitzar aquest descontent de la ciutadania. Aquests fets van originar un caldo de cultiu i una sensibilització sobre l’encaix entre Catalunya i Espanya; que va desembocar en la consulta sobiranista a Arenys de Munt, i que alhora va provocar diferents onades. Tots aquests esdeveniments van ajudar a què es destaqués el tema a l’agenda mediàtica i política.
  2. Clímax: A partir de la Sentència del Tribunal Constitucional, on es declaren 14 articles incostitucionals i 27 reinterpretables de temes centrals de l’Estatut, s’arriba al punt àlgid de la mobilització de la ciutadania. S’agrupen diferents partits polítics i organitzacions per tal de defensar transversalment un sentit ampli sobre “el dret a decidir”. Dissabte 10 de juliol es van combregar més d’un milió de persones als carrers de Barcelona.
  3. I ara què? Fase de declivi? Després de l’efervescència  i  la manifestació pacífica què passarà? Els ciutadans amb aquestes accions volien manifestar el seu malestar, i la reclamació de l’actuació dels polítics. Si finalment les elits no actuessin en l’esfera política, els ciutadans veuran que les seves reaccions no han servit de res i les protestes cessaran en sec (la societat civil deixarà de manifestar-se, desprès d’un càlcul racional entre costos i beneficis). Si es donés aquesta situació, només es podria esperar que la participació es canalitzés en organitzacions, i aquests moviments adoptin una lògica més política. En canvi, si els partits comencen a establir plans d’acció, la ciutadania es pot veure protegida i continuar la seva mobilització, sense que encara s’entrés a la fase de declivi.

Estem en un punt del cicle de la protesta encara incert. Caldrà veure les actuacions dels partits i les elits per veure si les protestes han estat estèrils o fèrtils. Haurem d’esperar.

14 Responses to “La paràbola de la manifestació del 10-J”


  1. 1 aukeran Juliol 16, 2010 a les 5:45 am

    Me gusta el planteamiento. Parece el lanzamieno de un cohete. Si tiene suficiente velocidad se pone en órbita y si es insuficiente traza una parabola. Pero la belleza de la argumentación se disuelve cuando vuestro analisis insiste en el mantra del “mas de un millón” cuando es un hecho que no se ha llegado, quizas se ha rozado, a los cienmil. Revisaros criticamente también la lista de los 800 adhesiones y falta casi todo el mundo. Lo que os toca decir es que acabais de encender motores, porque si intentais vender la manifestación como un éxito vais a tener una trayectoria corteta.

  2. 2 Joan Vives Juliol 16, 2010 a les 6:52 am

    Fase de declivi? La disjuntiva tant radical és falsa. Es tracta d’un plantejament contraproduent.

    La gent ja ha descobert el pati: s’ha de convèncer la ciutadania que la participació es canalitzi en organitzacions, i que aquests moviments adoptin una lògica més política, amb l’horitzó ben clar (la independència, què si no?), però amb fites assolibles a curt termini, mesurables. Aquesta dinàmica és la que obligarà als partits a començar a establir plans d’acció, és la forma de pressionar-los.

    No em canso de repetir una idea: el moviment de les consultes té 2 eixos: l’independentisme i la democràcia participativa. No oblidem el segon, que en alguns moments i segons on pot tenir més importància que el primer.

    Salut i bona feina!

  3. 3 Rafel Juliol 16, 2010 a les 7:13 am

    Jo crec, sincerament, que hi havia més gent que en un Barça-Madrid, al Camp Nou (que ja és això, unes 100.000 persones, no?) No sé si hi havia 10 o 15 “Campnous” pels carrers de Barcelona però, seguríssim, que hem anat una mica més enllà de “rozar una buena entrada en el Nou Can”

    De totes formes, no crec que l’èxit de la manifestació sigui quanta gent, sinó QUINA gent. És a dir, tothom hi era, sota el paraigua d’aquest “sentit ampli del dret a decidir”, que esmenta l’entrada del bloc. Crec que és aquest l’èxit de la manifestació.

    Però, un cop al carrer, calia parar l’orella… Certament, “l’amplada” del paraigua facilitava la participació de TOTHOM; però, d’altra banda, dibuixa un demà incert on, a priori, hi caben les mateixes solucions que ens han portat fins aquí. No obstant això, la gent, al carrer, demandava valentia als nostres representants, un nou escenari polític.

  4. 4 sclaveria Juliol 16, 2010 a les 11:39 am

    Hola,

    Gràcies per tots els comentaris.

    La manifestació de dissabte va ser una de les més multitudinàries dels últims anys. No és clar el número exacte d’assitents, però independentment d’això va mobilitzar a molta gent. És possible que amb aquesta manifestació no s’hagi arribat al clímax, i encara ens trobem a l’estadi de l’expansió. Però això dependrà de les accions dels polítics; ja que si els ciutadans observen que els polítics no els donen suport a les esferes polítiques, la societat civil veuran que les seves accions són estèrils i protestarà en menor mesura. Ara bé, això no vol dir que no s’hagi desplaçat el centre nacionalista, i els polítics ho tinguin en compte per les properes eleccions a la tardor.

    • 5 marcguinjoan Juliol 16, 2010 a les 1:56 pm

      Sílvia, felicitats pel post perquè trobo que lliga molt adequadament un fet de tanta rellevància com va ser la manifestació del dissabte passat amb la teoria dels moviments socials.
      Aukeran, un altre cop, aquesta ha estat la manifestació més gran de la història de Catalunya. Si la gent rebutjava massivament l’entrada a la guerra i l’assassinat de l’Ernest Lluch (hi estem d’acord oi?), per què ara aquesta manifestació és només una “encendida de motores”? I ja em diràs qui hi falta a la llista d’adhesions de la manifestació…

      Per altra banda, és bastant incert en el moment en el que estem del cicle. Fa tres o quatre anys amb les manifestacions de la PDD semblava que l’independentista havia tornar a renéixer, però recordem que això anava lligat amb les retallades de l’estaut a Madrid. Què passarà ara quan ja no tinguem un element de protesta tan clar com la retallada d’un estatut? la societat catalana s’ha mostrat històricament com a molt reactiva més que proactiva…. haurem de veure què passa i en tot cas polítics i societat civil hauran d’estar ben atents i actius perquè tot plegat no decaigui.

  5. 6 Roger Buch Juliol 16, 2010 a les 2:23 pm

    La manifestació ha estat la més multitudinària de la història de Catalunya (no pas una de les més..) i potser de la història d’Europa. Només una altra manifestació (iraq) se li aproxima. La manifestació de l’Ernest Lluch només va omplir la part central del Pg de Gràcia, no pas els laterals.

    Només amb autocars ja hi havia 50.000 persones. La immensa majoria va venir amb altres mitjans de transport. Si la manifestació fos en una capital europea i per qualsevol altra cosa hauria obert tots els TN del món…

    Pel que fa al plantejament de l’article…, caldrà estar molt atents a l’11-S d’enguany. I també alerta a l’agost. Repasseu les hemeroteques. Tot el sarau d’enguany va venir a l’Agost passat quan a falta de notícies ens ferem ressò que la Falange va situar Arenys de Munt al mapa i va fer difusió de la consulta local i tambe quan l’AVUI va posar a portada que l’Omnium faria una manifestació post-Sentencia, fet que l’animà a prepara-la seriosament.

    bon article i felicitats altra vegada pel bloc!!

    • 7 marcguinjoan Juliol 16, 2010 a les 3:21 pm

      Roger, gràcies pel comentari.
      Tinc una sensació però que els 11 de setembre van, any rere any i per més que hi hagi un important rebombori polític com enguany, de fracàs en fracàs. Aconseguim treure al carrer cada any les 10.000 persones de torn, aquells que en termes d’acció col·lectiva s’anomenen els “gladiadors”, els que assisteixen independentment de l’acció col·lectiva que es preveu que es generi.
      No ho sé, suposo que és perquè cau ben a principis de setembre i perquè per moltes persones és el darrer pont abans de tornar a treballar de veritat, però tinc la sensació que els 11 de setembre fa anys que estan encallats.
      Tan de bo però sigui una sensació i m’equivoqui…

  6. 8 aubachs Juliol 16, 2010 a les 4:14 pm

    Em sembla força més interessant la línia que proposa la Sílvia que continuar donar voltes a quanta gent hi havia a la manifestació: dins uns marges d’error força amplis -perquè inexplicablement no hi ha un mètode contrastat per mesurar l’assistència- és força clara la dimensió que va tenir. Altra cosa són els efectes. Serà interessant veure l’efecte ‘agost’, però em decantaria més pel plantejament del Marc (afortunadament això de predir no és pot dir que sigui l’especialitat del gremi..així que mai se sap). Respecte l’aportació de la Sílvia, em fa la sensació que si ho relacionem amb les fases que identificava M. Hroch, el cas català pot ser un paradigma ‘d’etern retorn’…

  7. 10 aubachs Juliol 16, 2010 a les 6:16 pm

    si no ho explico sembla interessant i tot, però si ho explico ja perd la gràcia

  8. 11 Sílvia Juliol 17, 2010 a les 2:24 pm

    Gràcies Roger i Aubachs per les vostres aportacions.

    Respecte al 11-S no crec que tingui gaire rebombori. Fins ara, l’espurna de les mobilitzacions que han sorgit últimament s’han degut a les reaccions per part de l’Estat Espanyol. Només davant d’un atac la ciutadania ha reaccionat.

    Molt interessant la teoria de Hroch. No tinc gaire idea, però si no vaig errada, em dóna la sensació que a Catalunya és difícil que les elits “imposin” una idea nació. Sembla que el cas de Calunya són les organitzacions les que presionen els partits.

  9. 12 Albert Juliol 18, 2010 a les 12:25 pm

    Que tres dies després de la manifestació tots els partits rebutgessin la ILP per a un referèndum denota la covardia de tots ells. Esperem que per culpa d’ells no entrem en aquesta fase de declivi. Un cop hem vist que la massa social hi és, cal vehicular-ho políticament. A veure si les noves alternatives independentistes aconsegueixen fer-se un lloc al Parlament.

    • 13 marcguinjoan Juliol 18, 2010 a les 2:36 pm

      Albert, en relació amb aquest darrer comentari teu, et diré que segons les dades del darrer sondeig fet, publicat per La Vanguardia, un partit polític liderat per en Joan Laporta obtindria l’1,9% dels suports. Pot semblar baix, però hi ha tres matisacions bastant importants que crec que s’han de tenir en compte que fan que aquest percentatge no hagi de ser simplement menyspreat:
      1. 1,9% del vot en intenció de vot directe. Això és el que es declara, però pensa que els partits que tenen intenció de vot directa més elevada està al voltant del 25%, percentatge al qual se li aplica un coeficient de multiplicació per fer-ne una predicció. Aquest valor d’1,9% per tant podria pujar una miqueta més…
      2. La Vanguardia no és un mitjà gens amic d’en Laporta, això fa temps que se sap.
      3. Encara no està clar que en Laporta es presentarà, de manera que dir que el votaràs és una mica fer volar coloms… quan es confirmi que es presenti i amb qui ho farà, aleshores serà el moment de veure la força que té.

  10. 14 Arnau Juliol 31, 2010 a les 9:40 am

    Ai, aukeran, aukeran…el cas és que, tothom a Catalunya (o una immensa majoria) estava en contra de l’assassinat de l’Ernest Lluch, i així es va reflectir al carrer. Tothom a Catalunya (o una immensa majoria) estava en contra de la guerra d’Iraq, i així es va reflectir al carrer. I el cas és que, aquesta mani (números a banda) ha estat més gran que qualsevol de les altres dues. I això sí que no ho nega ningú. Doncs bé, números a banda (si vols t’hi pots seguir refugiant) tothom a Catalunya (o una majoria cada vegada més clara) s’està començant a afartar d’Espanya. I així es va reflectir al carrer.

    Em sap greu per tu i els teus amics dels números. Però és així. Ja pots començar a fer-t’en la idea.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Entrades més vistes

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter

%d bloggers like this: