Archive for the 'Partits Polítics' Category

Llums i ombres de la democràcia interna

Si parlar de democràcia ja resulta complicat, parlar de democràcia dels partits polítics esdevé sovint un autèntic malson. Margaret Tatcher va ser substituïda per John Major després d’una conspiració interna; entre 1964 i 1969 el govern laborista de Harold Wilson va patir dotze derrotes en les conferències del seu propi partit; a casa nostra, fa uns anys, ERC va patir una important escissió després d’un impecable (a ulls externs) procés de primàries intern. Processos democràtics, però amb resultats convulsos. Malgrat que la postura general és de crítica i de cinisme envers la democràcia interna, hi ha grans dilemes que frenen la conversió democràtica d’un partit.

La democràcia requereix que els ciutadans puguin escollir els seus representants. Quelcom que no sempre succeeix a l’interior dels partits, motiu pel qual –entre d’altres- l’elecció dels candidats per primàries és una demanda que apareix assíduament als mitjans. Però també és sabut que el debat intern fa aflorar rancors interns i disputes fratricides. El dilema emergeix: obro un procés de primàries amb risc de fracturar-me i esperant uns beneficis futurs que, qui sap, potser no arriben? O em mantinc com estic, ancorat en una imatge de rigidesa que pot generar insatisfacció, fins i tot entre els meus? Els partits saben que els ciutadans volen democràcia, però valoren molt més que el partit estigui unit. Però la unitat fa ofegar debats interns, fet criticable feroçment per mitjans i ciutadans.

Millor un lideratge compartit o un lideratge ‘clàssic’? Michels deia que “qualsevol sistema de lideratge és incompatible amb els postulats més essencials de la democràcia”. El problema, però, és que la ciutadania demana líders amb qui confiar, assegurant-se que tenen el suport del partit al darrera. Fins que -no ho oblidem- prengui una decisió polèmica: aleshores l’acusaran immediatament de no fer cas a les seves bases i de perpetuar un sistema poc dialogant!

Però ja sabem que les bases no sempre et porten pel bon camí: més ideològics que la resta de la ciutadania, els militants demanen compensacions ideològiques al partit quan és el govern (determinades polítiques públiques, per exemple), fet que allunya al partit de compromisos més globals. Un perill que s’incrementa en els casos de governs de coalició. Però si el partit decideix no fer cas als seus militants, la mar de fons del partit es comença a moure i més d’un es comença a qüestionar el per què de ser al govern si no pot implementar les polítiques públiques que desitjaria.

Tot plegat recorda el llegendari premier britànic, Winston Churchill, quan va deixar bocabadat a més d’un quan, enmig d’un dels seus discursos, va deixar anar: “El millor argument contra la democràcia és una conversa de cinc minuts amb el votant mitjà”. Potser és aquest el problema: tot sovint, el votant mitjà no sap què vol ni com ho vol. Heus aquí el problema.

Anuncis

Qui vota PxC?

Els darrers dies hem assistit a un serial d’estiu ben curiós: una regidora de la xenòfoba Plataforma per Catalunya de Salt decidia abandonar el partit polític després que, sempre presumiblement, altres membres de la formació obliguessin a la regidora a dimitir arran de la seva intenció de casar-se amb una persona d’origen immigrant. Pocs dies després, el portaveu de la formació al partit dimitia igualment després d’haver rebut pressions perquè deixés el seu company sentimental, també d’origen estranger. Ara els dos nous regidors independents del consistori es queixen que tenen por de les represàlies que puguin prendre contra ells.

A ulls de la majoria de persones amb un cert interès per la política, aquest serial és d’allò més surreal: dues persones amb relacions sentimentals amb persones estrangeres decideixen presentar-se per un partit polític amb clares connotacions xenòfobes i, no és fins al cap d’uns quants mesos en què se n’adonen de veritat a quin partit estan. Encara en estat de xoc, Juana Dolores Martínez afirmava a El Punt Avui: “Jo no sóc racista, i em vaig començar a fer preguntes. No ho vaig entendre i continuo sense entendre-ho. Vaig veure que m’havia ficat en un lloc equivocat”. I afegia posteriorment: “No són racistes, són nazis. No tots, però la majoria sí”.

Davant d’aquesta situació, avui ens volem plantejar: fins a quin punt hi ha un desconeixement de la ideologia de PxC, fins i tot per part dels seus votants potencials? I quin és el percentatge de persones que poden votar PxC sense conèixer l’abast de les polítiques que defensen? Per aquest motiu hem consultat el darrer baròmetre del Centre d’Estudis i Opinió de la Generalitat de Catalunya. Hem seleccionat aquelles persones que manifesten intenció de votar a Plataforma per Catalunya a les properes eleccions autonòmiques i hem avaluat les seves opinions polítiques en comparació amb les del conjunt dels enquestats. En total disposem de 15 persones (0,6% dels enquestats) que manifesten interès per votar aquest partit, un percentatge evidentment molt inferior al que el partit obtindria si les eleccions se celebressin ara, però que ens serveixen per fer-nos una primera idea del perfil del seu votant.

En primer lloc observem que, malgrat que el 70% dels enquestats de PxC es consideren de dreta o d’extrema dreta, hi ha un sorprenent 30% que diuen ser d’esquerres. Primera sorpresa.

En relació a la seva Identificació Nacional Subjectiva, observem com els enquestats de PxC sembla que tenen unes posicions lleugerament més espanyolistes que no pas el conjunt de la població catalana, si bé entre els votants del partit xenòfob també hi ha persones que se senten més catalanes que espanyoles i només catalanes. El clàssic “és català qui viu i treballa a Catalunya” del l’expresident Pujol no els va quedar gaire clar.

Pel que fa a la relació Catalunya-Espanya, observem que la majoria dels enquestats que diuen tenir intenció de votar PxC en les properes eleccions autonòmiques estan a favor de l’actual status quo. Malgrat  tot, hi ha un percentatge no gens menyspreable (sempre anat amb les precaucions que cal per estar treballant amb només 15 observacions) per qui la solució d’una Catalunya independent és la solució més desitjable.

Si ens fixem en el que votarien en un possible referèndum d’autodeterminació, veiem com les respostes estan completament dividides entre aquells que votarien a favor, els que ho farien en contra i els que s’hi abstindrien. Un popurri doncs de difícil comprensió.

El lloc de naixement és probablement on hi trobem menys sorpreses, almenys amb una mostra tan petita d’enquestats. Tots manifesten haver nascut a Catalunya.

Si ens fixem en el lloc de naixement de la mare, el percentatge és molt semblant al del global de la població de Catalunya: aproximadament la meitat dels seus votants potencials la seva mare va néixer a Catalunya mentre que en una mica menys de la meitat ho va fer en una altra CCAA.

I finalment, ens volem centrar amb el nivell d’estudis, des d’on probablement podem explicar la majoria de situacions difícilment comprensibles que fins al moment hem presentat: tal i com reflecteix el següent gràfic, el nivell d’estudis de les persones que diuen voler votar PxC en les properes eleccions autonòmiques és considerablement baix. De fet tres de cada quatre enquestats que votarien PxC en les properes eleccions autonòmiques diuen tenir només estudis primaris acabats, mentre que, fins i tot dins d’aquesta mostra tan petita d’enquestats, sorprèn no trobar cap persona amb estudis universitaris ni de grau mig ni de grau superior.

Amb tot, i lluny de poder arribar a conclusions definitives amb una mostra tan petita de persones, les dades disponibles ens permeten apuntar al fet que el votant de Plataforma per Catalunya és més heterogeni del que inicialment ens podíem pensar. El discurs en contra de la immigració ha anat calant en els darrers anys en segments molt diversos de la població, no sempre coincidents amb la ideologia política que propugna el partit xenòfob. De totes maneres les dades semblen apuntar a l’existència d’un denominador comú entre totes aquelles persones disposades a votar PxC: són persones nascudes a Catalunya i amb un baix nivell d’estudis.

Malgrat que es fa molt complicat determinar el percentatge de votants de PxC que donen suport a la plataforma xenòfoba sense conèixer plenament les implicacions d’un acte com aquest, les dades semblen apuntar a l’existència d’un segment dels seus votants que no acaben de tenir massa clar la ideologia que propugna el partit. Cal esperar doncs que amb el temps, i una mica d’educació!, tothom vagi posant les coses al seu lloc i que a Catalunya puguem evitar la presència d’elements dinamitadors de la, ja de per si, difícil convivència.

Un govern en minoria

Catalunya és, a nivell local, un país de coalicions. Rarament els municipis atorguen la majoria absoluta a un partit concret, per la qual cosa el guanyador (sovint) es veu obligat a fer una coalició de govern o bé governar en minoria sostenint (tot sovint) una coalició de facto. Davant d’una realitat estesa pel territori i en funcionament des de fa anys, les coalicions haurien de ser vistes com un fenomen natural, fruit del propi joc polític i de les circumstàncies del moment. Les coalicions són considerades sovint com un element d’inestabilitat per la política, fruit de les lluites de poder entre els partits que la formen i de la dificultat de governar amb coherència i solvència. No obstant això, no cal oblidar que un dels objectius de la democràcia és la satisfacció de les preferències ciutadanes. Des d’un punt de vista teòric -i pràctic en molts països- les coalicions ajudarien a satisfer aquesta demanda d’una forma més eficient que els governs en minoria.

Catalunya, país de coalicions a nivell local, mostra una voluntat clara i inequívoca que vol un Govern en solitari a la Generalitat. Segons l’enquesta postelectoral del CiS (feta entre el desembre del 2010 i el gener del 2011), un 44% de ciutadans volen un govern de CiU en solitari. La segona opció és un govern de CiU amb el PSC, preferida pel 10,46% de la ciutadania. Es prefereix un govern en minoria que un en coalició, sense tenir realment clar que el primer sigui més estable que el segon.

Identificar el tripartit amb un “desgavell” i un element inestable per part de CiU (amb la inestimable ajuda dels components del tripartit) ha consolidat la ja consolidada opinió catalana que són més favorables governs en minoria que en coalició. Sens dubte un obstacle important pels partits que volen governar Catalunya sense l’ajuda de ningú. Perquè, si ho volen fer en coalició, s’exposen al fenomen descrit per Locke i recollit per Noelle-Neumann en la seva obra “L’espiral del silenci”: “Qualsevol violació de la llei de la moda farà sofrir immediatament a l’individu quan perdi la simpatia i l’estima del seu entorn social”.

El racisme de PxC

En dos passats articles hem analitzat els resultats electorals de CiU I PSC (aquí) i del PP, ERC i ICV (aquí). En el darrer dels articles havíem de parlar, alhora, de PxC, les CUP i els altres partits. Ara bé, un primer anàlisi d’algunes dades empíriques sobre PxC ens posen de manifest una evidència que no volem deixar de banda per la gravetat del que significa.

Emprant una base de dades elaborada pel també politòleg Jordi Muñoz (@jordimunozm) ens hem volgut preguntar quines són les raons que porten a PxC a presentar una candidatura en alguns municipis mentre que no en d’altres. Per analitzar això creem una variable on el valor 0 equival a no presentar-se i el valor 1 a presentar-se (independentment dels resultats electorals obtinguts). Testem estadísticament a través d’una regressió logística (emprada per a variables dicotòmiques com aquesta) algunes hipòtesis sobre el per què de PxC presentant-se a les eleccions municipals en determinats municipis i no en d’altres.

En primer lloc testem si el partit es presenta en els municipis més grossos. Els partits polítics necessiten presència de militants i voluntaris en el municipi per tal d’articular una candidatura amb condicions, i això evidentment és més senzill d’aconseguir en els municipis grossos que en els petits. Tal i com fa la literatura sempre, transformem aquesta variable amb el seu logaritme. I el resultat, tal i com mostra la taula de més avall, confirma la nostra hipòtesi.

En segon lloc, introduïm la variable demarcació de Barcelona, per avaluar si aquest partit, mantenint constant la resta de variables en el model que creem, es presenta més en aquesta zona que a la resta del país. L’evidència observada no és suficient per aprovar aquesta hipòtesi.

Ara bé, el que ens interessa realment és testar l’efecte de la immigració sobre les probabilitats del partit de presentar-se. En testos primaris hem comprovat que el percentatge d’immigració global no és una variable rellevant per explicar l’entrada del partit xenòfob. Curiós. Què pot estar passant?

Per intentar trobar el desllorigador de tot plegat desagreguem la immigració entre l’africana, l’europea i l’americana.  I els resultats, sorprenentment ens mostren que PxC es presenta substancialment més en aquells municipis on hi ha una taxa d’immigració africana superior. I què passa amb la resta de la immigració considerada? Doncs amb la immigració americana, no hi ha evidència suficient que ens indiqui que el partit es presenta ni més ni menys. Però en canvi en el cas de l’europea podem veure com a mesura que aquesta augmenta, es presenta menys.

La següent taula resumeix, per la gent avesada en l’anàlisi estadístic, el que hem estat comentant:

Les implicacions d’aquesta anàlisi són sens dubtes considerables: estem veient que el discurs xenòfob amb la immigració no és igual per a tots els immigrants: mentre que els europeus els preocupen ben poc (i justament per això on el percentatge és més alt, ells s’hi presenten menys), els americans (majoritàriament provinents de sudamèrica) no els incentiven a presentar-se en major mesura, mentre que són els africans els que els incentiven més a entrar en competició. El discurs generalista antiimmigració queda doncs desautoritzat en favor d’un discurs destinat a una immigració molt concreta: l’africana. I això, indubtablement, és racisme.

Finalment, ja per acabar, en el següent gràfic mostrem la probabilitat que PxC es presenti en un municipi mitjà en funció de la taxa d’immigració africana existent (mantenint en el seu valor mitjà la resta de variables considerades en el model). Les línies de punts maquen l’interval de confiança del 95%, i malgrat que en el límit inferior de l’interval de confiança l’evidència per la nostra hipòtesi és ben feble (atès el poc nombre de dades  pels percentatges més elevats d’immigració africana, que fan que l’interval s’eixampli molt) sí que podem establir que existeixen diferències estadísticament significatives en la probabilitat de PxC de presentar-se en funció de la taxa d’immigrants africans en cada municipi.

Amb quants eixos convivim?

Avui més que, com de costum, fer una dissertació sobre qualsevol tema d’actualitat, el que prefereixo fer és plantejar una qüestió que ja fa uns quants dies que em balla pel cap. Arrel d’una conversa amb uns joves politòlegs alemanys, aquests m’explicaven que la diferència entre els dos partits convencionalment coneguts com de dretes a Alemanya, la CDU d’Angela Merkel i l’FPD, era que en un dels dos eixos no coincidien: si bé ambdós estan a favor de la desregulació del mercat (baixada d’impostos), en l’àmbit dels valors la seva perspectiva és ben diferenciada: mentre que la CDU és partidària dels valors tradicionals de la democràcia cristiana (no al matrimoni homosexual, no a l’avortament, etc.), l’FPD té, en aquest punt una perspectiva molt més liberal. Gràficament:

Aquesta eix bidimensional però no és, de cap manera exclusiu d’Alemanya. Al Regne Unit, els Conservadors i els Liberals en són un exemple; al Canadà, els dos partits de centre-esquerra i esquerra, els Liberals i el New Democratic Party,  també juguen amb aquests dos eixos.

Però en canvi, a casa nostra, com és ben sabut, ens autoubiquem i mesurem les nostres actituds polítiques també en un eix bidimensional però en aquest cas format per una banda pel clàssic eix esquerra/dreta, i per l’altre per catalanisme/espanyolisme o descentralització/centralització (en aquest post en vam parlar a bastament).

A Catalunya, i per extensió a la resta de l’estat observem que l’eix econòmic i el dels valors estan fortament correlacionats: els partits de dretes defensen al mateix temps polítiques desreguladores econòmicament i conservadores en el terreny dels valors, mentre que els partits d’esquerra defensen les polítiques d’Estat del Benestar al mateix temps que aposten per postures liberals en quant als valors.

Però mirem què passa en d’altres societats on el conflicte nacional és també actiu: podem arribar a trobar societats on hi hagi actius –això és, amb partits polítics viables electoralment que els representin– els tres diferents eixos (valors, economia, nació) al mateix temps? Si agafem per exemple el cas escocès, veiem que aquest fenomen només s’esdevé en menor mesura. Malgrat que a Anglaterra el centre dreta i la dreta estan ben diferenciats en quant a l’eix relatiu als valors a través del Partit Liberal Demòcrata i el Partit Conservador, a Escòcia els conservadors tenen un paper extremadament marginal, de manera que és en bona mesura el Partit Liberal Demòcrata el qui s’emporta una part del vot conservador.

És possible per tant trobar un estat on les tres dimensions juguin un paper important? I, per contra, és possible trobar societats on només un dels eixos estigui en disputa? Quins són els factors que fan que s’activi un determinat eix o un altre? La presència d’un cleavage centre-perifèria pot fer aflorar l’eix nacional sobre un sistema polític en el qual ja es competeix sobre l’eix esquerra dreta. Però què ho fa que, en sistemes on el conflicte centre-perifèria no és actiu, l’eix esquerra dreta es bifurqui en una vessant relacionada amb els valors i una altra amb l’economia?

País Valencià: parlem-ne

La setmana passada un parell d’articles apareguts al diari Ara posaven sobre la taula un debat que, malgrat estar en un estat de letargia semiconstant, de tant en tant apareix, un senyal inequívoc que el tema no està encara resolt. Estem parlant, ni més ni menys, de les relacions entre el Principat i el País Valencià. David Miró publicava en un article que titulava “De països i catalans” (reproduït a El Racó Català aquí, i amb una extens debat posterior) una crítica molt exhaustiva a la possibilitat que la Solidaritat Catalana de Joan Laporta es presentés a les eleccions autonòmiques del proper mes de maig al País Valencià. Dos dies més tard l’article era en bona mesura subscrit pel mallorquí Sebastià Alzamora, amb un article titulat “Som unes quantes nacions”.

La situació política al Principat i al País Valencià és arxiconeguda per tots els nostres lectors. En poques paraules, mentre que el nacionalisme –no necessàriament independentista– és i ha estat hegemònic a Catalunya i té una forta capacitat per modular l’agenda pública tant a nivell institucional com civil, en el País Valencià el moviment nacionalista ha tingut històricament moltes dificultats per entrar a les Corts. En aquesta legislatura que ara s’acaba, el Bloc Nacionalista va concórrer amb coalició amb EUPV sota les sigles de Compromís del País Valencià per tal de superar l’exigent llindar electoral del 5% per entrar a les Corts valencianes i va aconseguir finalment introduir 3 representants a les Corts Valencianes. Tanmateix, la confrontació ben aviat va irrompre en les files de Compromís, de manera que és totalment improbable que repeteixin la mateixa coalició en les eleccions de maig.

[continuar llegint a El Pati dels tarongers]

Un argument fal·laç

La necessitat de recentralització de l’Estat de les autonomies justificada per la crisi econòmica ha entrat finalment a l’agenda política i sembla ser que ho ha fet per quedar-s’hi. L’argument no és nou i agrada: les autonomies són les culpables de la crisi. Deixant de banda el fet que – sí un cop més – l’argument no sol passar de ser una disfressa de la defensa a ultrança de l’unitarisme jacobí, agafat seriosament resulta còmic a més de fal·laç.

En primer lloc, fent una mica de política comparada cau pel seu propi pes que la descentralització fiscal incentiva les economies dels Estats i no al revés. S’han recentralitzat els Estats Units, Àustria, Alemanya o el Regne Unit arran de la crisi econòmica? No. I no només no ho han fet sinó que les institucions internacionals com ara l’OCDE o el Banc Mundial recomanen la descentralització com una mesura per millorar l’eficiència i la governabilitat, a més a més, diversos processos de descentralització fiscal continuen oberts com la comissió Calman a Escòcia impulsada pels diputats laboristes. La qüestió, però, no és només el fet de no mirar més enllà del melic, és més greu. Com es pot culpar les autonomies del desastre econòmic si les seves competències en la matèria són extremadament limitades i Madrid decideix les condicions, els tributs i les característiques del model fiscal?

Segueix llegint a El Pati dels Tarongers.


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Entrades més vistes

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter