Archive for the 'educació' Category

Educació: equitat i excel·lència

Avui faré corporativisme. Es presenta l’estudi Informe de la Inclusió Social 2009 elaborat per un equip d’investigadors , en el qual he estat col·laborant diversos mesos de la meva vida. Aquest estudi es divideix en dues parts: Salut i Educació. Les dades no fan més que confirmar allò que altres estudis han posat de manifest o per intuïció es podria pensar. Però em centraré en els resultats d’aquesta última. Donarem algunes pinzellades a les conclusions.
1) El principal factor explicatiu de l’èxit educatiu és el nivell educatiu dels pares i les mares. Així els pares amb educació universitària són 4,9 vegades més proclius a escolaritzar els fills amb 1 o 2 anys. Això ja condiciona la situació amb què els nens inicien l’escolarització obligatòria. També, a igualtat de condicions ( és a dir, controlant per altres variables) els estudiants de 15 anys que tenen una mare universitària tenen una millor excel·lència escolar. Però la incidèncial parental no només afecta a l’excel·lència escolar, sinó també a la igualtat d’educació; ja que la proporció de joves entre els 18 i 24 anys que no tenen titulació universitària post-obligatòria és 12 vegades més gran que aquelles famílies on la mare té estudis universitaris. A més, els pares que tenen estudis superiors també aspiren a titulacions més altes pels seus fills que aquells que no les tenen. I donen més facilitat a l’accés de béns culturals ( contactes amb poder, classes estiuenques a Massachussetts, esperonar amb converses intel·lectuals sobre Kafka…)

2) L’èxit educatiu segons la tipologia del centre. Els estudiants de centres privats i concertats obtenen fins a 56 punts més en matemàtiques i comprensió lectora que els centres públics a les proves PISA. La recerca mostra que el motiu principal d’auqesta diferència rau en què els centres públics acullen fins a 5 vegades més famílies amb baixos recursos educatius que l’escola concertada i privada. Si s’ajusta l’anàlisi ( en un cas hipotètic) dels centres a la composició social dels alumnes, independentment de si són públics o privats, la seva excel·lència educativa és pràcticament la mateixa. Ara bé, l’entorn de la classe condicona molt, per tant si un alumne amb pares amb alts nivells de capital educatiu i econòmic es troba en un entorn on la majoria d’alumnes no ho té, la probabilitat de que l’excel·lència sigui més baixa agmenta i a la inversa. Dins d’aquesta mateixa lògica s’ha realitzat una simulació – través d’una imputació- amb les dades dels resultats de matemàtiques dels estudiants de 15 anys si tinguessin uns pares amb el nivell educatiu de les famílies finlandeses i els centres tinguessin alguna qualitat finlandesa -implicació dels pares sobre l’equip directiu, capital social i composició social del centre. Segons la simulació la mitjana de les proves PISA augmentaria en 20 punts, i l’Estat espanyol se situaria molt més alt en el rànquing. En canvi, les característqiues de les escoles finlandeses ( horaris, densitat a l’aula…) no es produeix aquest efecte. Cal dir que s’ha realitzat la simulació amb Finlàndia perquè obté les puntuacions mñes altes en les proves.

Així, aquests són alguns punts tractats en aquest informe, en el qual es pot concloure que el nivell educatiu dels pares i el capital social de la família són els factors clau que milloraran tant la igualtat en l’educació com l’excel·lència educativa.

PD: Hi ha alguns mitjans de comunicació que han tractat el tema -vegeu aquí– el titular evoca a confusions, ja que s’ha interpretat com quelcom hederitari genètic, quan només és quelcom cultural .

Educació i vot personal?

La setmana passada, en el marc del Second Workshop on the Political Economy of Democracy sobre Representació personal i partidista celebrat a la Universitat Autònoma de Barcelona es va presentar un -al meu entendre- polèmic article que presentava una correlació entre el nivell educatiu del país i la demanda de vot personal (entès com a un vot en el qual es dóna més importància a l’elecció del candidat que no pas al partit pel qual es presenta).
Concretament els autors, Paulo Trigo Pereira i João Andrade Silva, citen en el seu article “Freedom to choose MPs in the European Union: Why so Much Diversity?“:

“Better educated citizens are more demanding concerning personal vote (…), even taking into account trade-offs that may exist (up to some point) with political fragmentation. (…)
[L]ower (or non existent) personal vote is in countries where, on average, education systems have, on average a low performance. Average scores on reading, maths and science are significantly lower in the first group when compared with countries in the second and third groups”

Després de sentir la presentació del ponent -per cert, doctor en economia, no en polítiques- amb l’amic Kanciller vam estar comentant que hi havia una manifesta relació espúria amb alguna altra variable que explica el nivell educatiu del país, com podria ser el PIB per càpita, o l’estat del benestar existent.
En tot cas, què en penseu vosaltres? hi ha relació entre el nivell educatiu i la demanda de vots més personals en contraposició al vot merament partidista?

Educació i immigració

Agafo el relleu de Kanciller i aquesta setmana he hagut de presentar el meu Stinchcombe particular. Per fer-ho ràpid, l’Stinchcombe test és un joc que et fa trobar cinc mecanismes causals (veure nota a peu de pàgina) sobre una correlació determinada. A un servidor se li demanava respondre la següent pregunta:

Per què els alumnes immigrants de Catalunya treuen pitjors notes a l’informe PISA que els de la resta de l’Estat?

Així doncs, havia de trobar cinc arguments per respondre el per què d’aquesta pregunta. És a dir, què diferencia Catalunya de la resta de l’Estat que porovoca que els “nous catalans” tinguin menys puntuació que els “nous espanyols”? Molt sintèticament, els arguments emprats van ser els següents:
1- Argument quantitatiu: Catalunya ha rebut un de cada quatre immigrants que ha arribat a la Península. Això ha saturat el sistema (les aules) i es tendeix a la segregació educativa. Per tant, els poders públics tenen més dificultats per igualar les capacitats de les persones immigrades.

2- Inversió pública: Catalunya es troba, en comparació amb la resta de CCAA, a la cua d’inversió en educació. Aquest fet, juntament amb l’anterior, és un llast per millorar les capacitats de les persones immigrades.

3- Xarxa pública/privada: Per diferents raons, la xarxa privada (concertada) és més important a Catalunya que a la resta de l’Estat. Es demostra que les persones immigrades van més a la pública que a la privada. El sistema, de moment, és incapaç de solventar aquesta segregació (que es palesa amb l’elevada diferència entre puntuacions a Catalunya, és a dir, la diferència entre els que treuen bones i males notes al nostre país és més alta que a la resta de l’Estat).

4- Desigualtats econòmiques: Diversos estudis mostren que les desigualtats econòmiques (índex Gini) frenen la igualtat del nivell educatiu entre els diferents estrats socials (s’entén que igualtat d’excel·lència, no de mediocritat). Les persones immigrades, generalment, engreixen la part baixa dels estrats socials. Així mateix, sabem que hi ha una certa “monogàmia educativa”. És a dir, que els nivells educatius de les parelles solen ser coincidents. Com és desigual la societat, més desigualtat en resultats.

5- Origen de les persones immigrades: Almenys entre finals dels noranta i principis de l’any 2000 Catalunya ha rebut sobretot immigració africana. Diversos estudis mostren que el nivell educatiu de la població africana és generalment més baix que el de la resta d’immigrants.
Cinc arguments, doncs, que poden explicar per què els immigrants de Catalunya tenen pitjor puntuació que els de la resta de l’Estat. Queden molts arguments possibles en el tinter. De fet, al Pati Descobert (i la Sílvia en particular) ja hem parlat vàries vegades de temes educatius.

Desigualtats a l’educació (vincle)
Algunes coses més sobre educació (vincle)
Monomarementalitats (vincle)
En tot cas, sigueu lliures a comentar possibles nous arguments. No és el meu tema i potser me’n deixo algun de crucial. Mentrestant us deixo les puntuacions en ciències de l’informe PISA 2006 (en matemàtiques i comprensió lectora els resultats són semblants)


Nota metològica: Una correlació és l’associació que s’estableix entre dues variables determinades. És a dir, si tenim dues variables, X i Y, hi ha correlació quan l’increment d’una d’elles fa augmentar o disminuir l’altra. Això no vol dir que una correlació impliqui causalitat. Per exemple, “si baixem la temperatura de l’aire per sota dels zero graus, l’aigua es congela”. Aquesta correlació es compleix. En canvi, hi ha clàssics exemples de correlacions falses (espúries): “l’augment del nombre de fills francesos ve relacionat amb l’augment del nombre de cigonyes”. La correlació existeix, però és evident que una cosa no depèn de l’altra. Un altre exemple: “tot el que és bo per Espanya és bo per Catalunya”. Correlació certa o espúria?

Monomarentalitats

No crec que el que escrigui a continuació sigui un model de rellevància per la societat, però no podem esperar més de l’estadística simple, de les regressions lineals i de “donar-li a la maquineta” com dirien alguns…Per sort o per desgracia, això produeix uns resultats que ara procediré a comentar:

Recentment hi havia un debat social i polític sobre l’excel·lència educativa a Catalunya. Tema que cansa, però cada dia és més important per tal que els individus es desenvolupin amb normalitat a la societat (que s’ha anomenat) del coneixement. Per això, és important estudiar el fracàs escolar, però aquí em centraré més concretament en els efectes que té l’estructura familiar en els rendiments educatius.

Estudis anteriors han posat de manifest que els infants que creixen en nuclis monoparentals tendeixen a presentar més taxes elevades de fracàs escolar. Això ha provocat que els poder públics dediquessin una part dels diners per mantenir la igualtat econòmica de la situació anterior. No obstant, prèviament no s’han entretingut a analitzar la dedicació en temps per part del progenitor absent (en famílies mono). Hi ha algunes noves enquestes que intenten copsar aquest tipus d’inversió. Sobretot se centren en el Grau de supervisió i seguiment dels problemes educatius del seu fill.

Font: deep throat/temps de les famílies ( categoria de referència parelles biparentals)


A la taula, s’observa que en el model 1 el coeficient de la variable “monoparental mare” és significatiu i positiu, per tant indica que aquells adolescents que viuen en llars monoparentals tenen unes notes amb més mitjana de suspès. Però si al model 1 el controlem per seguiment paternal ( mesurat en freqüència en què el pare i fill/a parlen sobre l’escola), aquest efecte esdevé no significatiu, com es mostra al model 2. Però si encara es controla pels ingressos de la família –model 3-, és veu que l’efecte es capgira.
Per tant, tornem a observar que les estructures familiars no perjudiquen ni beneficien per elles mateixes sinó que realment són els recursos socioeconòmics (com gairebé sempre) els que tenen un efecte directe al fracàs escolar.
El que caldria observar és si la preocupació del pares per parlar sobre l’escola està distribuïda homogèniament o si per contra, està concentrada en alguns sectors. Tot sembla indicar que davant el seguiment dels fills, la professió de la mare és l’aspecte que més influencia, encara que s’ha de profunditzar més la recerca. No obstant, s’ha vist que el seguiment familiar té un efecte més positiu a les classes obreres que a les classes mitjana-alta.
A més, la meva mentora en aquests temes Marga Marí-Klosé, ha analitzat l’efecte de diverses interaccions entre classe i situació econòmica molt interessants, però ja s’encarregarà de publicar-les.

Tot i així, no hem d’oblidar que els pares o mares monoparentals és un col·lectiu de risc, ja que aquest tipus d’estructures disposen de menys recursos tan econòmics com de temps.

Algunes coses més sobre educació

Davant les insistències dels meus companys, puntualitzaré el meu comentari. Al meu darrer apunt deia que estava totalment d’acord amb l’article de Xavier Sala-i-Martin, que es publicava el dia 10/11/2008 a La Vanguardia.
El tema sorgia quan l’estudi de la Fundació Jaume Bofill concloïa que la pràctica de separar a l’alumnat segons el seu nivell d’aprenentage –que és més utilitzada als centres públics que privats- repercuteix de forma negativa als resultats PISA (fins a 33 punts a favor dels centres que no segreguen). És aleshores quan ens han saltat les alarmes ¡¡Relació espúria!!. Nacho Lago instantàneament hagués dit “correlació no és causalitat”. Així, Sala-i-Martín ho explica en un llenguatge fàcilment comprensible:

“[…]cometen el error estadístico elemental de confundir correlación y causalidad [… ] Y las escuelas que deciden agrupar por niveles lo hacen porque tienen más problemas de adaptación, integración y educación de una parte de los estudiantes. No es que la agrupación cause peores resultados, sino que los peores resultados causan la agrupación. Es más, los centros que no agrupan por niveles tienden a rebajar el listón para que los niños menos avanzados puedan seguir, y con ese listón inferior los estudiantes con más talento sacan mejores notas, cosa que hace subir el promedio en las escuelas que no separan. Pero esas notas superiores no deben ser confundidas con un mejor resultado, sino con una menor exigencia”.

Veiem que Sala-i-Martí comet el mateix error perquè s’atrevia a establir la causa, però tots creiem que els trets van en aquesta direcció. A més, les notes es refereixen a l’Informe PISA, no a les notes de cada centre.

D’una altra banda, ha sorgit el debat si és millor o no agrupar els alumnes segons el nivell d’aprenentage:

“[…]La no separación puede beneficiar a los estudiantes mediocres…, pero perjudica a los que tienen más capacidad o más ganas de trabajar al impedirles desarrollar todo su potencial. Si a uno sólo le preocupan los estudiantes “malos” (como parece ser el caso de la Bofill), entonces uno aplaude su progreso e ignora el perjuicio causado a los demás. Pero ignorar a los mejores estudiantes es injusto, y lo irónico es que esa injusticia se comete con los estudiantes buenos y a la vez pobres, ya que los ricos pueden pagarse escuelas privadas que agrupen por niveles. Es curioso: una vez más, la izquierda que dice defender a los pobres acaba creando un sistema que perjudica a… ¡los pobres! […]Y no sólo la prohibición de agrupar por niveles es injusta, sino que puede tener consecuencias negativas sobre la competitividad general de la economía y el progreso a largo plazo[…]

Clar, ja se sap que aquests economistes no defensen coses per altruïsme, sinó per la millora de l’economia. Tret d’això, jo també em mostro a favor de la separació segons el nivell –En contextos determinats i a l’educació secundària (que és on els diferents nivells d’aprenentatge i les expectatives al seu futur s’accentuen més). Com he comentat al post anterior la pràctica inclusiva va estar molt de moda pels sectors progressistes a finals dels noranta, coincidint amb la reforma que portava l’ESO. Aquesta pràctica “a la teoria” és la situació més desitjable, però a la pràctica es van trobar molts obstacles. Així els centres van optar per organitzar les classes en funció del nivell d’aprenentatge. Segons dades de La Vanguardia (30/10/08), el 30% dels alumnes catalans assisteixen a centres que organitzen totes les seves classes en funció del nivell d’aprenentatge, i un 34% que assisteix on aquesta divisió es produeix en algunes assignatures.

D’aquesta manera ens trobem en una situació on 2/3 de la pràctica acadèmica és alegal, ja que l’ESO és comprensiva ( els alumnes han de seguir el mateix currículum i les mateixes condicions escolars al marge de la seva capacitat). Es va observar que (poc després d’aprovar-se la llei), els mateixos sectors que defensaven el model inclusiu van començar a criticar-lo. Argumentaven que el resultat de portar un mateix ritme d’aprenentatge per tots els alumnes produïa una “igualtat a la baixa”. Aleshores, es va començar a generar un discurs on s’exposava que la franja d’alumnes amb capacitats d’aprenentatge superior no havien estat el centre d’atenció. Amb la separació s’intenta donar resposta tant als que tenen més dificultats d’aprenentatge, com aquells que tenen més facilitat d’aprenentage i per tant, necessiten un altre ritme. Amb aquesta separació segons la diversitat acadèmica s’intenta aproximar a la màxima d’”igual als iguals i diferent als diferents” o com diuen els pedagogs “els bàsic per tots i el màxim per cadascú”.
Segur que em deixo molts assumptes al tinter.

Desigualtats a l’educació

Anteriorment al pati descobert vam analitzar les diferències entre els centres públic i concertats. A la Fundació Bofill també han estudiat el tema a partir de l’Informe Pisa (2006), i els resultats han causat molt rebombori tan a la societat com als mitjans de comunicació ( el Cuní va fer un programa especial i tot). Encara que alguns considerin aquest tema com un debat etern i poc productiu, farem algunes pinzellades a aquest estudi.

A l’estudi que la Fundació Bofill ha publicat es confirma la nostra primera aproximació: que els centres públics tenen pitjor puntuació que els centres concertats i privats. Però expliciten que aquestes diferències responen a la composició desigual dels centres. Tant a nivell socioeconòmic i cultural com a nivell d’alumnes no nadius.

El sistema educatiu català presenta una major desigualtat i uns pitjors resultats als centres públics. Altres sistemes educatius com Holanda o Dinamarca que també tenen una importància del sector privat a l’educació, tenen unes diferències menors. Encara que el desenvolupament de l’Estat de benestar juga un paper important a aquests últims països.
1) Diferència socioeconòmica i cultural: A Catalunya hi ha una desigualtat educativa segons l’origen socioeconòmic i cultural de l’alumnat. Es mostra al gràfic que hi ha 84 punts de diferència de puntuació entre els alumnes del quartil inferior i els del quartil superior del nivell d’estatus socioeconòmic i cultural de les famílies. A més a més, hem de comptar amb què els centres públics acullen a un nombre més alt d’estudiants que pertanyen a quartils inferiors, d’aquesta manera es recullen uns pitjors resultats als instituts públics. Per tant, a Catalunya es perpetua la desigualtat d’oportunitats. ( Tot i així no sabem si aquesta diferència resulta significativa)
D’una altra banda, en aquest gràfic també es mostra l’excel·lència educativa, així quan més a l’esquerra es troba la barra pitjors resultats s’obtenen en aquell país, -i Catalunya està per sota de la mitjana d’Europa dels 15-. D’aquesta manera, l’informe exposa que el 20% dels catalans de 15 anys no estan preparats per promocionar educativament ni per ocupar llocs de treball mínimament qualificats. I també aquesta situació es dóna amb més incidència en instituts públics.

2) Immigració: L’alumnat no nadiu té unes puntuacions molt més baixes. Però aquest estudi no realitza un anàlisi multivariable, per tant no podem saber en quina proporció els mals resultats correspon al nivell socioeconòmic i quin al ser no nadiu. Perquè suposem que l’alumnat no nadiu prové de sectors amb condicions econòmiques més difícils.
Tot i això, com al cas anterior, els alumnes no nadius es concentren en un 85% a les escoles públiques, davant de només un 15 % que es matriculen a les escoles concertades i privades, això té un efecte negatiu a la puntuació de l’escola pública.

Es podria argumentar que -tot i la diferència de composició de les escoles- les escoles públiques tenen un nivell inferior. Però amb el gràfic de sota queda totalment clar que si les puntuacions es controlen pel nivell socioeconòmic i cultural de les famílies, les puntuacions entre escoles públiques, concertades i privades no són estadísticament significatives.


Veiem doncs que les puntuacions i l’excel·lència educativa no són independents de la composició social de l’alumnat. Així que es perpetua la desigualtat d’oportunitats, i l’escola no pot superar aquestes diferències. Altres països han aconseguit que els seus alumnes tinguin unes desigulatats menors, per arribar a aquest punt creiem que és imprescindible que s’involucrin molts sectors, i es desenvolupi d’una manera més extensa l’Estat del Bensestar.


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

  • RT @accpolitica: 🎉Neix l'Associació Catalana de Ciència Política. 🔴Una finestra oberta a tot el món de la ciència política. 🍾Us hi espere… - 1 month ago
  • RT @RogerPala: Les generacions més joves ja no són (aparentment) tan independentistes com abans. Ho analitzem amb dades d'@elpatidescobert… - 2 months ago
  • RT @tonirodon: ❓ Els joves son menys independentistes? Com ha evolucionat el seu suport a la independència en els últims anys? Què diferenc… - 2 months ago
  • RT @marcsanjaume: D'aquí una estona seré a @elsmatins, estic molt content de participar al programa aquesta temporada! - 3 months ago
  • RT @tonirodon: La revista @sapienscat d’aquest mes cobreix un dels meus articles sobre vot a l’extrema dreta i camps de concentració @roger… - 3 months ago

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter