Archive for the 'independència' Category



RCat i Solidaritat: aprenem del passat?

Fa pocs dies ja vam fer referència a la irracionalitat que suposà la decisió de Reagrupament i Solidaritat Catalana, amb ideologia i objectius iguals, de presentar-se per separat: argumentàvem que electoralment és una estratègia pràcticament suicida. Avui, volem recordar una situació de fragmentació similar que es produí a les primeres eleccions al Parlament després de la Dictadura, el 1980, i podríem veure repetida el proper 28-N.

L’any 1980 davant de les primeres eleccions democràtiques a casa nostral’independentisme es presentà fragmentat en tres candidatures diferents. Cal recordar que, d’acord amb els documents del partit, ERC no apostava per la secessió. Sí que hi havia, però, diverses organitzacions polítiques independentistes disposades a obtenir representació parlamentària que

s’embarcaren en tres candidatures: Nacionalistes d’Esquerra (NE), Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional i Unitat Popular del Socialisme – CUPS.

Malgrat que en aquell moment totes aquestes formacions, especialment NE i BEAN compartien el dret a l’autodeterminació com a objectiu i es situaven a l’extrema esquerra; problemes organitzatius i sobretot personalismes feren fracassar els intents de formar una candidatura conjunta. Antics militants d’aquestes formacions han recordat que un dels esculls principals fou la rivalitat pel lideratge i la incompatibilitat entre Jordi Carbonell (NE) i Lluís Maria Xirinacs (BEAN).

Vegin aquesta crònica històrica de Gemma Aguilera, o aquesta d’en Roger Buch.

En tot cas, les dades del 1980 parlen per sí mateixes: cap partit independentista obtingué representació. El cert és, però, que lluny de ser grups marginals aquestes candidatures aplegaren prou vots per, en cas d’haver presentat una candidatura conjunta, haver obtingut representació. Si fem un càlcul ràpid veiem que: NE amb 44.798, BEAN amb 14.077 i UPS – CUPS amb 33.086; amb una candidatura conjunta probablement haurien superat els 90.000 vots, que en funció del repartiment per circumscripcions, fàcilment hauria comportat 3 o 4 diputats. Si, a més a més, tenim present l’efecte del vot estratègic els resultats haurien estat superiors.

Així doncs si només canviem els noms, 30 anys més tard, es podria repetir una situació ja viscuda per l’independentisme català.

Solidaritat Catalana i Reagrupament: irracionalitat electoral

Permeteu-nos avui que comencem amb una petita faula atribuïda a l’escriptor grec Isop:

A la vora d’un riu, un escorpí camina nerviosament, buscant la manera de passar a l’altra riba. De sobte, arriba una granota.

—Voldries carregar-me a l’esquena per fer-me passar el riu? –pregunta l’escorpí.

—Que et penses que sóc boja? –respon la granota–. Em picaries.

—No ho faria –replica l’escorpí–; que no veus que si ho fes jo també m’enfonsaria? A més, et pagaré bé!

Convençuda, la granota accepta de carregar-se l’escorpí a l’esquena. Comença a nedar cap a l’altra riba. Un cop enmig del corrent, l’escorpí pica la granota. Abans de morir, la granota pregunta:

—Però per què ho has fet?

—Perquè és la meva naturalesa, –diu l’escorpí, i s’enfonsen tots dos.

El nostre atent lector molt probablement ara mateix es deu estar preguntant quina és la relació entre aquesta faula i els dos partits polítics independentistes que encapçalen el títol d’aquest apunt.

Doncs bé, posem-nos mínimament en context i ben aviat ho entendrem. Avui mateix Solidaritat Catalana i Reagrupament han decidit que finalment concorreran en les eleccions separadament. En un comunicat digne de la més gran esquizofrènia, les dues formacions arriben afirmen que “s’ha acordat que cadascuna de les dues formacions es presentarà a les properes eleccions al Parlament, amb una estratègia paral·lela confluent, amb l’objectiu comú de treballar per la independència de Catalunya”. Sense tornar a entrar en els motius del per què del no-acord entre les dues formacions simplement ens posen de manifest que, malgrat que tenir una mateixa ideologia i uns mateixos objectius, no estan disposats a concórrer plegat. El nostre lector, que no es mama el dit, arribarà ben ràpidament al per què de tot plegat…

Pel que fa a les seves conseqüències, és bastant improbable que cap de les dues formacions puguin, de manera individual entrar al nou parlament. Tenint present que per obtenir un diputat a Barcelona es necessiten més de 60.000 vots i que per entrar en la resta de circumscripcions entre 10.000 i 15.000 vots, es podria arribar a donar el cas que 180.000 vots independentistes (60.000 per Barcelona i 10.000 per cada una de les altres circumscripcions, per cadascun dels dos partits) no fossin suficients per obtenir cap representant al Parlament.

I amb això la faula, quina relació té?

Doncs tan simple com el fet que, com l’escorpí en la nostra faula, la naturalesa de l’independentisme a Catalunya sembla cada dia més anar lligada indefectiblement a la divisió: el fet que dos partits polítics que essent iguals ideològicament no siguin capaços d’arribar a una acord per configurar unes llistes conjuntes al parlament quan abans de l’estiu tot semblava que era una bassa d’oli dóna una imatge de l’independentisme més aviat pobre.

Aquells que deien que calia superar els partits tradicionals per una nova manera de fer política han estat els primers que han caigut en el joc partidista. I la societat civil ara, on és? Cap on va?

PD. Tot i això, sempre ens quedarà el remei que el nacionalisme espanyol de Ciutadans i UPyD també concorreran per separat a les eleccions….

Solidaritat Catalana: i ara què?

Dèiem fa uns pocs dies que no era massa complicat de preveure que els diferent partits polítics convidats a entrar a Solidaritat Catalana rebutjarien la proposta. Les dinàmiques internes dels partits, la seva història, la voluntat de persistir com a organització i de conservar les seves elits a nivell local, la pròpia ideologia diferenciada –més enllà de la independència– i un llarg etcètera d’altres arguments ens feia pensar que les possibilitats d’arribar a un acord eren realment baixes. I efectivament, una setmana després ben poc se’n parla d’aquesta possibilitat d’acord.

El partit que més havia centrat els interessos del que podia fer –per l’esperança encara d’alguns que pogués integrar-s’hi­–, ERC, ja ha rebutjat rotundament la possibilitat d’entrar en la coalició.  Per altra banda, i tal com era d’esperar, Reagrupament no va trigar ni un dia en donar suport a la proposta.

I a partir d’ara, què pot passar?

No és agosarat pensar que les mateixes persones que van estar darrere de la proposta de Solidaritat Catalana fossin conscients de les possibilitats remotes d’èxit de tal plantejament. Ara bé, no per això l’acte es converteix ja de per si en quelcom inútil. Rere la presentació d’una proposta unitària com aquesta s’hi podria estar articulant tan un argument polític com una justificació de pes per concórrer a les eleccions de la propera tardor. Anem a pams.

Amb la proposta de Solidaritat Catalana els seus membres ressalten i amplifiquen una argument polític que precisament, ja fa dies que un altre partit hi va a darrere: la unitat de l’independentisme més enllà de les preferències ideològiques en l’eix esquerra-dreta. El fet que ara apareguin més persones realçant la necessitat de crear una unitat independentista (i atenció, personalitats de relleu!) dóna més legitimitat i popularitat a la mobilització d’aquest discurs –atès que se n’obre el ventall de persones que li donen suport, i ja no és només quelcom atribuïble a Reagrupament.

I en segon lloc, el fet que els partits polítics amb representació a l’arc parlamentari hagin rebutjat la proposta d’unitat proporciona un recurs discursiu molt potent al nou partit: ells han buscat la unitat dels partits polítics –segons diuen, més enllà de les figures personals–, però són precisament aquests partits els que l’han rebutjat. Si això s’afegeix a un caldo de cultiu importantíssim d’insatisfacció tant amb els partits polítics actuals com amb el funcionament del sistema polític, crea una situació molt propícia per l’aparició d’un nou partit polític.

Què hem d’esperar per tant en els propers dies? Les dinàmiques polítiques poden donar moltes voltes en qüestió d’hores, però no seria massa agosarat preveure que algunes de les persones que han fet la proposta de creació de la Solidaritat Catalana s’integressin –d’alguna manera o altra– en un projecte polític amb l’objectiu únic i prioritari de la independència.

Està clar que queda per veure fins a quin punt persones com l’Uriel Betran o en López Tena estaran disposats a deixar els seus respectius partits polítics, però en el tauler d’escacs de la política catalana fa temps que s’hi entreveu l’entrada d’una nova figura… I en tot cas, tot sembla indicar que la presentació de la Solidaritat Catalana, més que simplement fer volar coloms, podria ben bé haver estat una jugada estratègica d’alta volada!

Solidaritat catalana: crònica avançada d’un fracàs

Vagi per endavant que la voluntat de qui us escriu no és la de realitzar, en cap moment, un judici moral sobre la idoneïtat d’una coalició electoral nacionalista o independentista en les properes eleccions catalanes. Deixem si de cas aquest paper als nostres estimats lectors, que segur que tenen suficients elements de judici per valorar-ne la conveniència.

Joan Laporta va presentar ahir a Barcelona, conjuntament amb Uriel Bertran i Alfons López-Tena, una proposta per la formació d’una candidatura única, transversal i independentista a les eleccions de la tardor al Parlament de Catalunya. Aquesta candidatura, que portaria el nom de Solidaritat Catalana, està inspirada en la coalició formada l’any 1905 a Catalunya arran d’una sèrie de desgreuges en relació a l’estat espanyol, i que es va presentar amb un èxit rotund a les eleccions catalanes del 1907.

Quin és el futur que se li espera a aquesta proposta? Quina serà la resposta dels partits polítics?

A hores d’ara cap dels partits convidats ha opinat sobre la proposta, però no és difícil aventurar-se a dir que hi haurà una resposta unànime en contra de la proposta per part de tots els partits polítics, a excepció de Reagrupament. I per què? És un altre senyal això de la desunitat del nacionalisme i l’independentisme?

Des del nostre modest punt de vista aquest no és un símptoma de cap d’aquests factors. Cal entendre que cadascun dels partits polítics amb presència al Parlament (i fins i tot les CUP, convidades però sense presència parlamentària) tenen una estructura organitzativa ben desenvolupada i relativament rígida (que els converteix en organismes amb capacitat de reaccionar limitada), però sobretot, tenen una ideologia pròpia i la ferma voluntat de defensar-la.

Cada partit té les seves dinàmiques de treball internes, cada partit disposa d’unes bases a nivell local que no necessàriament s’han d’entendre amb les bases dels altres partits convidats a Solidaritat, cada partit té unes elits polítiques que viuen de i per la política, cada partit té una història i una voluntat de persistència, i especialment, cada partit té una ideologia que va més enllà de la voluntat independentista.

Justament per això Reagrupament ja s’ha afanyat a donar suport a l’alternativa. Fa temps que el partit de Carretero s’ha presentat com a un model transversal d’acord entre persones que més enllà de les seves postures en l’eix esquerra-dreta es defineixen com a independentistes. Els seus militants són extremadament plurals i cap dels elements desxifrats en l’anterior paràgraf encara no s’erigeixen com a un element que impedeixi l’entesa amb altres formacions independentistes.

La creació de coalicions electorals és quelcom de naturalesa complicada. Les dinàmiques internes dels partits (tan a nivell local com a nivell d’elits) fan que només sota condicions d’extrema necessitat partits amb èxit electoral acceptin de concórrer conjuntament en les eleccions. A més, són múltiples els fracassos que se’n deriven.

Remuntant-nos en la història, però no tant lluny d’on estem avui mateix, només cal recordar com va acabar la primera versió de Solidaritat Catalana: enfrontaments interns entre les diferents faccions del partit ja el mateix 1908 van anar desvirtuant el projecte fins que el suport de la Lliga Regionalista als militars i a les execucions durant la Setmana Tràgica (1909) van acabar fent desaparèixer per complet la Solidaritat Catalana…

Com expliquem la participació aquest 20J?

Aquest diumenge 47 municipis de Catalunya han celebrat consulta sobre la independència del país. La participació ha estat al voltant del 14%, la més baixa de totes les tongades que s’havien celebrat fins ara, si bé també és cert que la base sociodemogràfica de la població que era consultada aquest diumenge era la més desfavorable a l’obtenció d’uns bons resultats.

Al Pati Descobert hem anat presentant diferents estudis sobre com es pot explicar la participació en les consultes independentistes després de cada onada. Hi ha diverses variables que s’han erigit com a explicatives de la participació en les consultes, i el model s’ha mostrat bastant estable al llarg de les subseqüents onades. En aquest cas no ha estat menys. A continuació presentem els gràfics bivariats entre la variable participació i aquestes diferents variables.

La mida del municipi (transformada en el seu logaritme) ha estat sempre la variable més destacada per explicar la participació. Clarament, a mesura que augmenta el municipi, la participació decreix.

La tradició participativa és també rellevant al moment d’explicar la participació: en aquells municipis on normalment es vota més, també hi ha una major participació en les consultes.

La població estrangera ha influït negativament en la participació obtinguda, tot i que en aquest cas mitjançant el gràfic l’evidència no és tan clara.

Els votants d’ERC acudeixen massivament a les consultes, de manera que hi ha una relació molt clara entre l’augment dels votants d’Esquerra i la participació obtinguda.

En el cas de CiU la relació no és tan forta si bé encara és positiva.

En aquells municipis on hi ha una major diferència de participació entre les eleccions al Congrés i al Parlament de Catalunya (el que s’anomena abstenció diferencial) és on hi ha una participació menor. Bàsicament és al cinturó de Barcelona on hi ha la major abstenció diferencial. El fet de votar en les eleccions al Congrés i no al Parlament coincideix generalment amb la població castellanoparlant de Catalunya, les persones que al mateix temps són les que tenen menys propensió a votar en els referèndums d’independència.

Finalment, i per aquells que dominen en el tema, presentem el model explicatiu de la participació dut a terme mitjançant una regressió lineal en OLS. Les variables contemplades expliquen més del 70% de la variança de la participació i totes elles són significatives al nivell del 95%, a excepció de la variable onada5, que només ho és al 90%.

Què ens diu aquesta variable? Doncs analitza si, controlant per la resta de factors, el fet que la consulta s’hagi celebrat avui enlloc d’en una altra de les onades ha tingut algun efecte. I malgrat que aquesta variable no és significativa en un nivell convencional de significació, el coeficient de -2 ens indica que és probable que en aquesta darrera onada hi hagi hagut una certa tendència a la desmobiltzació.

Al Pati Descobert seguirem analitzant les consultes!

Previsió de participació en les consultes del 20J

Tal com hem fet en les darreres consultes, presentem els resultats de participació previstos d’acord amb els paràmetres observats fins al moment pels 45 municipis que celebren consulta sobre la independència de Catalunya demà diumenge 20 de juny.

Molta sort i, no cal que ho diguem, esperem que els resultats superin els que la previsió marca. De moment ja sabem per exemple que a Mataró amb el vot anticipat aquest percentatge s’ha superat. Esperem doncs que aquesta sigui la tèndència general demà!

Després de saber els resultats de les consultes, com sempre, farem un anàlisi dels resultats.


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

  • RT @accpolitica: 🎉Neix l'Associació Catalana de Ciència Política. 🔴Una finestra oberta a tot el món de la ciència política. 🍾Us hi espere… - 1 month ago
  • RT @RogerPala: Les generacions més joves ja no són (aparentment) tan independentistes com abans. Ho analitzem amb dades d'@elpatidescobert… - 2 months ago
  • RT @tonirodon: ❓ Els joves son menys independentistes? Com ha evolucionat el seu suport a la independència en els últims anys? Què diferenc… - 2 months ago
  • RT @marcsanjaume: D'aquí una estona seré a @elsmatins, estic molt content de participar al programa aquesta temporada! - 3 months ago
  • RT @tonirodon: La revista @sapienscat d’aquest mes cobreix un dels meus articles sobre vot a l’extrema dreta i camps de concentració @roger… - 3 months ago

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter