Canvi de direcció

A partir d’avui el bloc de El Pati Descobert es pot trobar a la pàgina del Diari Ara a:

http://blogspersonals.ara.cat/elpatidescobert

Així mateix, l’adreça http://elpatidescobert.cat porta cap a la mateixa direció.

 

Un somni electoral fet realitat?

El guanyador s’emporta tots els escons. First past the post. Senzill, ràpid d’explicar i fàcil d’utilitzar. A més, conegut per tothom i, òbviament, profundament arrelat entre els britànics. Com diu Lijphart, el sistema electoral del país ha ajudat a forjar un caràcter polític, un way of life públic diferent a d’altres latituds. Segurament la cultura política hi té més a veure, però és cert que el sistema ajuda a la proximitat política, al contacte entre el ciutadà i el representant. Això no vol dir, però, que els casos de corrupció i de mala política sovintegin. Ja ho deia Maquiavel: la política es regeix per unes regles pròpies. I, qui sap, potser el sistema electoral no entra en aquestes lleis.

Les “bondats” de la formula, però, no agraden a tothom: els Liberal Demòcrates volen reformar el sistema electoral! No és res que vingui de nou. La diferència més gran radica en què ara les possibilitats semblen més properes. Probablement sigui una voluntat que no despertarà consens, atès que es tracta d’un joc de suma zero (alerta: com el cas català!). No obstant això, com que les coses nord enllà funcionen diferent, com a mínim mantinguem el dubte.

Per què volen reformar la llei electoral? Els Libs són un partit curiós. Definits com a europeistes, econòmicament conservadors i socialment progressistes, tenen una forta implantació a nivell local. Una bona base per a poder assolir cotes més àmplies de poder. Tot i això, la seva “creu” particular continuen sent les eleccions al Parlament. No és només que el vot estratègic provoqui que els seus votants desertin cap a laboristes i conservadors, sinó que la formula electoral els penalitza de manera important. En el següent gràfic es veu clarament com el percentatge de vots (línia blava) és sempre molt més elevat que el percentatge d’MP que aconsegueixen (línia vermella).

Si l’últim debat d’avui no canvia molt les coses (per cert, es podrà seguir pel 3/24), la perspectiva d’un hung Parliament canvia les coses. Els Lib semblen ser l’objecte preuat pels dos grans partits. Paradoxes de la política comparada: mentre uns (nosaltres!) maldem per canviar el sistema electoral i fer-lo a l’estil britànic, ells volen introduir-hi correccions que afavoreixin la proporcionalitat. Cert és que el 7 de maig, un dia després de les eleccions, quan li ofereixin entrar al govern, Nick Clegg, el flamant líder dels Lib, pot canviar de parer. Tot depèn de si el mite faustià es compleix i Clegg prefereix pa per avui o un sistema electoral per demà. O les dues coses, que tal i com pinta el tema també es podrien donar.

Vacances i productivitat

Sempre que marxo de vacances penso quin impacte pot tenir això en la meva productivitat. La millora o l’empitjora (si és que pot empitjorar més…)?

He fet una petita prova i he agafat els dies de vacances d’una mostra reduïda de països i el diferencial del PIB que hi ha entre el període vacacional i el postperíode vacacional.

Per sort meva la relació és significativa. És a dir, a més dies de vacances, més PIB es crea quan tornes…

Toni Rodon

PD/ Bàsicament aquest post era una excusa per dir que estaré fora uns dies, fins el principi de setembre. Si el temps i el cos em permet arribar a la meta, ens tornem a escriure la primera setmana. Bon agost membres del Pati i lectors del bloc!

Setmana horribilis

Tot i no haver arribat ni a mitja setmana ja podem qualificar-la de desastrosa pel país. Tres reunions seguides per negociar l’autogovern i el finançament: dilluns Castells-Ocaña, dimarts Comissió Mixta d’Afers econòmics i fiscals, dimecres Bilateral. Resultats? Molt minsos competencialment: Inspecció de Treball, regatejada fins al darrer moment; i contractes de treball per immigrants. Rodalies ha caigut després de l’oferta trampa del Govern central rebutjada pel català. Desacord total en matèria financera. Dilluns mateix vam poder gaudir d’un espectacle inoblidable: José Antonio Griñán (Vicepresident i Conseller d’Economia d’Extremadura) enyorant “una persona del coneixement i la vàlua de Jordi Pujol” (27/07/2008 Avui digital), el mateix Pujol va haver de sortir a treure les castanyes del foc al PSC que ja està acosumat als estirabots dels seus col·legues de la resta de l’Estat. Tal com dèiem, també fiscalment nul. Més d’un any i mig després del pacte del Mas-Zapatero 21 de gener de 2006 res ha mogut una engruna el finançament català. Cal recordar aquí que el mateix pacte Mas- Zapatero suposà una rebaixa de les pretensions catalanes aprovades pel 90% dels diputats: sortir del règim comú, Agència Tributària pròpia, bilateralitat…Simplement, aquesta setmana, es tractava de negociar el “peix al cove” fiscal de Mas: 50% IRPF, 50% IVA i 58% dels impostos especials. Sembla ser que no hi haurà ni el peix.

Enimg de tanta cintura i regateig centralitzant convé citar el magnífic article El nacionalismo separador aparegut avui al diari Público i signat per un il·lustre habitant del Pati (darrerament en terres nordamericanes), en Jordi Muñoz Mendoza. Hi exposa lúcidament, tal com indica el títol, tot allò que els catalans ja fa temps que patim i hem vist més clar aquesta mateixa setmana. Ho fa, però, anant més enllà de la simple etiqueta de moda pels nacionalismes d’Estat: la del nacionalisme banal de Billig. Molts s’aturen aquí, orgullosos de la seva cita teòrica i esperant ser reconeguts per haver desemmascarat el nacionalisme d’estat, sempre tant fugisser. Muñoz, no s’atura, va més enllà i denuncia la nova croada espanyolista que es gestà durant la primera legislatura popular i explotà a la segona fent gairebé impossible un procés de reconeixement de la plurinacionalitat. No s’arronsa a l’hora d’ampliar l’àmbit d’acció del nacionalismo separador i apunta també al “diari de capçalera del progressisme oficial”.

En un pla menys teòric avui ha apregut un estudi de l’Institut d’Estudis Autnòmics que enumera les tècniques de laminació competencial i d’autogovern que té a l’abast l’Estat, apuntin que la cosa es vera i va sumada a l’esmentat nacionalisme separador, aquest cop implementat via jurídicoadministrativa:

a) Lleis de Bases: en matèries d’allò més diverses: educació, turisme, etc…

b) Subvencions: sobre temes que no solen ser de competencia del Govern central i que la Generalitat impugna sovint.

c) La transposició de directives europees.

d) Aplicació de competències supracomunitàries.

e) Apel·lació de competències suposadament exclusives per dictat constitucional (art.149.1)

f) La “deslleialtat institucional”, que la Llei de dependència exemplifica a la perfecció.

g) Arquitectura institucional, composició del TC, Senat, òrgans de l’Estat.

En fi, que n’hi ha per llançar el barret al foc.

Marc Sanjaume

Matemàtiques dictatorials…

Encara que ens trobem en període estival, és a dir sense activitat acadèmica aparent, al Pati descobert continuem preocupats per les nostres tesines, vull dir per coses freaks. Com per exemple: per què tothom, fins i tot el més quantitativista de tots els quantis, ha odiat un moment o altre de la seva vida les matemàtiques?Aprofitant les Olimpiades Internacionals d’aquesta disciplina que s’han celebrat a Madrid durant la darrera setmana, hem volgut fer un rigorós estudi per trobar respostes a les nostres preguntes. I què? Doncs: eureka! Hem Descobert evidències empíriques irrefutables que ens han iluminat en la comprensió de les imposicions númeriques i algebràiques viscudes durant la nostra infància (i no tant infància, qui ha oblidat les mítiques classes d’en Satorra?).

Les evidències: existeix una correlació significativa entre obtenir bons resultats en matemàtiques (l’excel·lència a nivell mundial, olímpic) i la manca de drets polítics i llibertats civils a l’Estat on es viu. Si ja ho dèiem nosaltres que això de les mates…Vegin què obtenim a partir de 3 variables: 1) Drets polítics de l’Estat; 2) Llibertats civils de l’Estat (segons Freedom House 🙂 ); 3) Suma de les puntuacions obtingudes pels sis representants de cada Estat.

Lo dit, correlacions significatives al 95%!!! Si fan un cop d’ull als resultats matemàtics i democràtics (segons Freedom House) , hi trobaran veritables perles: Xina guanyadora de les Olimpiades amb 217 punts; un sempre combatiu Vietnam amb 159 punts; la mateixa Rússia amb uns magnífics 199 punts; o Korea del Nord (Pol.Rights = 0/40; Civ.Liberty = 2/60) aconseguint uns gens menyspreables 173 punts. Perquè se’n facin una idea Espanya obtingué 82 punts.

Des del Pati estant preferim els 82 puntets. Encara que aquests siguin a lo Chiki-Chiki i cosetes pitjors que ni a Freedom House ni als nostres polítics no semblen preocupar-los gaire…

Problema 3. Demostrar que existen infinitos números enteros positivos n tales que n2 + 1 tiene un divisor primo mayor que 2n + p2n.

Marc Sanjaume