Archive Page 2

Democràcies a la història

Fa poques setmanes vam publicar a la sempre interessantíssima Revista Sàpiens el text que poden llegir a continuació sobre cinc antecedents de les democràcies actuals dins d’un article sobre les democràcies antigues.

Un cop d’ull a cinc avantpassats de les nostres democràcies ens permet veure que aquestes són un producte sofisticat i en constant evolució. L’ideal democràtic d’igualtat i autogovern, limitat pels contrapesos liberals per evitar la tirania, va tenir antecedents força escassos. Hi hagué períodes, però, en que institucions democràtiques, o si més no certs mecanismes que han incorporat les nostres democràcies, governaren grups humans. Aquests moments van estar marcats per les lluites dels exclosos per poder participar políticament, com feren els plebeus a Roma, i al cap del temps van esdevenir referents que han inspirat les democràcies actuals. Convé recordar que en aquests períodes la majoria de la població restà exclosa del procés polític: les dones, els esclaus o les classes desafavorides no gaudien dels drets de ciutadania. D’altra banda, la representació política per sufragi no s’incorporaria fins ben entrat el S.XIX i el sufragi universal fins al S.XX  amb algunes excepcions.

República romana (509 a.C – 27 a.C)

Anomenada República, de res (cosa) i publicus (pública), la democràcia romana fou una experiència paral·lela a la dels seus veïns grecs però de molta més durada. Segons Polibi la fortalesa de Roma es devia al fet que combinava el poder de la reialesa a través dels Cònsols, el de l’aristocràcia a través del Senat i el del poble a través dels Comicis: les assemblees amb poders legislatius que representaven les tribus ordenades per categories i poder econòmic. Tot i el seu elitisme inicial, la República només permetia la participació d’aristòcrates i patricis, la lluita dels plebeus per ser inclosos al sistema va acabar incorporant-los malgrat que de manera desigual. Els plebeus van aconseguir el dret a ser tribuns i membres del Senat després de les anomenades secessio plebis, probablement les primeres vagues generals de la Història. Ara bé, tot i que les assemblees populars i el Senat combinaven funcions jurídiques, electorals i legislatives; la República Romana mai va arribar a establir cambres com les dels Parlaments moderns.

Europa del Nord (S.VII – X)

Un cas poc conegut però fascinant és el de les assemblees de víkings lliures a diversos punts d’Escandinàvia. Malgrat que és força probable que aquests no sabessin gran cosa de les experiències de grecs i romans amb la democràcia, les tribus que habitaven a  l’Europa septentrional desenvoluparen institucions força complexes. Es coneix que tots els vikings lliures, tot i les probables desigualtats de propietat i influència, eren convidats a participar a assemblees locals que discutien lleis o escollien els seus Reis. També se sap que va existir una mena de assemblea general que reunia les diverses comunitats locals i que fins i tot el Rei havia de jurar fidelitat als aristòcrates en aquesta assemblea. Així el monarca havia de ser lleial als nobles i donar suport als víkings lliures que generalment eren grangers, minifundistes o camperols autònoms. Aquesta experiència sovint ha estat comparada amb les assemblees que pagesos de les valls dels Alps suïssos.

Ciutats estat (S.XIII-XVII)

Les ciutats estat de finals de l’Edat Mitjana a Europa han estat comparades amb les experiències clàssiques d’Atenes i la República romana. Els ideals republicans d’aquestes ciutats: bons governants i virtut dels governats, tenen les arrels en el món clàssic. El desig d’autogovern de ciutats que a vegades formaven part de grans imperis, com ara el Sacre Imperi romà, va dur a la creació d’institucions independents que governaven amb mecanismes propis de la modernitat. Maquiavel i la família Medici popularitzaren el cas de Florència. Aquesta ciutat arribà a estar governada per una Magistratura formada per nou membres representants dels diversos gremis, però no escollits per sufragi, que a la vegada disposava de dues cambres formades pels caps de milícies (gonfalieri); a més a més, un jutge (podestà) i un defensor del poble (capitano) disposaven d’un consell cadascun de més de dos-cents membres. No obstant, el sistema d’elecció dels magistrats era lluny de ser per sufragi universal ja que seguia processos de cooptació i les institucions locals de les ciutats estat aviat quedaren obsoletes davant dels grans Estats absolutistes moderns.

Corona catalanoaragonesa (abans de la desfeta de 1714)

Els precedents clàssics del constitucionalisme liberal modern que inspiren les democràcies liberals  solen tenir com a lloc comú l’Anglaterra del S.XVII com ara la Revolució Gloriosa del 1688. Ara bé, el constitucionalisme català i el funcionament de la Corona d’Aragó, que Felip V s’encarregà de liquidar amb la victòria a la Guerra de Successió, també contenien antecedents de les democràcies actuals. Les Corts catalanes, sorgides de les assemblees de Pau i Treva, eren un sistema complex de representació dels més avançats d’Europa. Per exemple, tot autoritat política restava subjecte al dret públic; així, el monarca va arribar a tenir una legitimació més electiva que no pas divina ja que havia de jurar les llibertats catalanes als seus súbdits, tot un antecedent del contractualisme. D’altra banda, per obtenir finançament el Rei estava obligat a convocar les Corts Generals per sol·licitar “donatius” perquè aquest no era el propietari dels bens dels seus súbdits; si se’ls cobraven impostos aquests tenien dret a la representació política a través dels Braços, la mateixa idea que inspira la independència americana (no taxation without representation). Finalment, el sistema català anterior a 1714 fou el primer d’Europa que atorgà la potestat colegislativa a la representació popular dels Braços de les Corts, un veritable antecedent dels Parlaments moderns.

Comuna de París (març – maig del 1871)

Una experiència allunyada de la tradició liberal i reivindicada pels moviments democratitzadors i revolucionaris és la coneguda Comuna de París. El malestar de la classe obrera i la derrota francesa a la guerra contra Prússia va propiciar un període revolucionari de curta durada però que va establir institucions que podem anomenar de democràcia radical o directa. El Consell de la Comuna, de participació oberta, disposava de poders executius i legislatius i estava coordinat per una Comissió Executiva. Les Comissions sobre diverses matèries eren les encarregades d’aplicar noves mesures retent comptes al Consell. Una peculiaritat d’aquesta experiència fou l’intent de democratitzar diverses esferes, com ara la Justícia, que s’establí com a gratuïta i on els magistrats s’escollien per votació popular. Durant pocs mesos París va veure els primers moviments feministes i la instauració del sufragi universal. Les mesures preses en matèria de drets laborals, educació o sanitat foren, de fet, precursores dels Estats de benestar moderns. Tot i la curta durada de la Comuna aquesta restà com un ideal a l’imaginari de la classe obrera d’Europa pel qual calia lluitar.

La hipòtesi de la independència

Les sentències del TS sobre el model lingüístic a l’escola (basades en la doctrina del TC arran de la sentència de l’Estatut) i el posterior ultimàtum del TSJC a la Generalitat pel seu compliment, han generat una reacció ben lògica per part de la societat catalana: la immersió lingüística n’és un pilar fonamental. Des d’aquest modestíssim blog ens hem sumat a la campanya per dir ben clar que nosaltres tampoc acatem; que el model d’ensenyament ha de mantenir el català com a llengua vehicular no només per la salut de la llengua sinó per una qüestió de cohesió social.

Però pensem que un cop haguem superat aquest nou escull convindria seguir amb serenitat el debat sobre la llengua, per exemple en el context d’una hipotètica secessió.Albert Branchadell generà una polèmica interessant ara fa una dècada amb La hipòtesi de la independència una obra on hi sostenia, ras i curt, que argumentar la necessitat de la independència política per normalitzar la llengua catalana és fals (i pervers). Si entenem per normalització: 1. que els parlants utilitzin la llengua en tots els àmbits; 2. que la llengua sigui el vehicle de comunicació interètnica (entre grups lingüístics diferents); 3. que sigui l’única oficial o oficial prioritàriament; Branchadell posava com a exemples Flandes, les Illes Aland o el mateix Québec, on sense independència política s’ha assolit una normalització de la llengua; o el cas irlandès on malgrat la independència política el gaèlic malda per sobreviure. A més a més, a les pàgines de La hipòtesi defensava que sense la complicitat dels castellanoparlants (i el seu reconeixement posterior) seria impossible assolir la independència.

El malaurat lingüista Joan Solà valorà enormement el llibre de Branchadell i en feu una crítica que avui podem reprendre. Solà considerava el català com un cas sui generis, que malgrat l’existència de contraexemples, no aconseguia complir les dues primeres condicions de la normalització esmentades i defensava la independència com l’única solució a la situació lingüística: “som un poble que no pot viure tranquil, ni de molt, amb la seva llengua. Diguin el que vulguin les estadístiques o els polítics.” Però tot seguit afegia: “més m’estimo la controvèrsia, la irritació, que no pas l’estancament del pensament i la paràlisi de l’acció, que ja fa massa temps que duren” (AVUI, 11/10/2001). Doncs bé, parlem-ne.

Cinc crítiques a la reforma constitucional

La reforma de la Constitució pactada entre els dos grans partits estatals (PP i PSOE), ha generat crítiques de tota mena. Aquestes, però, no són compartides per tots els actors polítics i ideològicament són de procedències diverses, a continuació en repassem cinc.

Antidemocràtica. Una reforma pactada a ple estiu, en menys d’un mes, suggerida des de l’exterior de l’Estat, i que no ha previst convocar un referèndum ni buscar l’acord amb la resta de partits ha estat titllada d’antidemocràtica des de l’oposició (tret del PP) i des de les mateixes files socialistes. La societat civil ha organitzat una campanya per demanar un referèndum al Govern espanyol. D’altra banda, la Generalitat ja ha avisat que considera que és el Parlament de Catalunya qui hauria de fixar el sostre de dèficit.

Contra el pacte del 78. Seguint el fil de la crítica anterior, molts han criticat la reforma pel fet que trenca l’”esperit” de Consens del 78’, ja que el pacte PP-PSOE exclou la resta de partits. Els més crítics han estat els membres de CiU que han recordat el seu paper ara fa 30 anys quan Miquel Roca, aleshores portaveu de la Minoria Catalana, participà a la redacció de la Constitució i ara s’han vist exclosos del procés per modificar l’article 135.

Neoliberal. IUICV i sindicats, entre d’altres sectors, han criticat la reforma no només pel seu caràcter antidemocràtic, sinó pel fet que introduir l’estabilitat pressupostària a la norma fonamental, raonen, que eliminaria la possibilitat de dur a terme les anomenades polítiques keynesianes que solen generar dèficit en moments puntuals.

Ineficaç. Des de l’altre costat ideològic, però, la reforma també ha rebut crítiques. O són pocs els que han argumentat que la modificació de l’article 135 no calmarà els mercats ja que aquests no necessiten reformes constitucionals sinó reduccions reals del dèficit i el deute.

Electoralista. Finalment, una crítica gairebé unànime és l’oportunisme d’una reforma que arriba a pocs mesos de les eleccions generals (20-N). Aquesta convindria a Rubalcaba per donar un cop d’efecte abans dels comicis, però també a un Partit Popular que es vol presentar com una alternativa sobretot en matèria econòmica i que ara veu com un punt del seu programa polític és constitucionalitzat per iniciativa dels seus rivals directes. La reforma, doncs, seria fruit d’un càlcul d’interessos dels dos grans partits espanyols.

Corrupció: miopia o filtre?

Per què la corrupció no afecta els partits? Com és possible que els votants segueixin ‘premiant’ polítics corruptes? O, dit d’una altra manera, com és possible que els electors no premiïn a aquells representants polítics que, sota una ombra general de corrupció, no es troben implicats en cap cas de suborn, tràfics d’influències o amistats perilloses?

S’han apuntat nombroses raons: manca de cultura política, incapacitat de l’oposició de presentar una alternativa vàlida o fins i tot la dificultat d’atribuir les responsabilitats a algun líder concret o personalitat. És cert que hi ha la percepció que la societat és tolerant amb la corrupció. Segons el baròmetre de juny del 2011 del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), més del 20% de ciutadans consideraven que la societat era “molt” tolerant amb la corrupció i el 41,5% opinaven que ho era “bastant”. Però això no ha de fer oblidar que, quan es pregunta la importància de la corrupció en una escala del 0 al 10, gairebé el 60% de les persones posiciona aquest problema en els punts màxims de l’escala.

No podem oblidar que el fenomen de la corrupció té un component important de ‘miopia’ política. El següent gràfic ens en donarà una idea. S’hi mostra la valoració de la corrupció dels partits en una escala del 0 al 10, sent 0 “gens implicat en casos de corrupció” i 10 “molt implicat en casos de corrupció”. La valoració no és segons la mostra en general, sinó en base als votants de PSOE, PP i CIU. És a dir, a on ubiquen als partits cada un dels votants?

Fixant-nos en les posicions extremes (posicions 9 i 10: barra blava), els votants del PSOE consideren que el PP és més corrupte que el PSOE. Un 5 % dels votants socialistes ubiquen en el 9 i el 10 el PSOE. En canvi, més del 20% dels mateixos votants ubiquen en les mateixes posicions al PP. La situació inversa es produeix amb els votants del PP. Perceben com a més corrupte el PSOE que el seu partit. Finalment, els votants de CiU consideren més corrupte al PP que al PSOE. En tots els casos els votants ubiquen el seu partit en situacions intermèdies (4-6) de corrupció.

Del gràfic també se’n desprèn quelcom més: hem vist que els votants de cada partit consideren més corrupte al partit rival, però és considerable també el grau de corrupció que atribueixen al seu propi partit.  Fixin-se (barra lila) que en el cas del PSOE i del PP és força elevada.

Aquest simple gràfic no descobreix la sopa d’all, però recorda dues coses: primer, que l’enemic polític sempre serà percebut com a més corrupte que “nosaltres”. Segon, que fins i tot una xifra elevada dels votants del propi partit el consideren com a corrupte. Per tant, la corrupció no deixa de ser una manera de reafirmar la pròpia identitat política i, en el seu defecte, per consolidar la idea que la corrupció es troba a totes les files polítiques. Així doncs, per què donar importància a la corrupció si l’altre sempre ho serà més?

Qui vota PxC?

Els darrers dies hem assistit a un serial d’estiu ben curiós: una regidora de la xenòfoba Plataforma per Catalunya de Salt decidia abandonar el partit polític després que, sempre presumiblement, altres membres de la formació obliguessin a la regidora a dimitir arran de la seva intenció de casar-se amb una persona d’origen immigrant. Pocs dies després, el portaveu de la formació al partit dimitia igualment després d’haver rebut pressions perquè deixés el seu company sentimental, també d’origen estranger. Ara els dos nous regidors independents del consistori es queixen que tenen por de les represàlies que puguin prendre contra ells.

A ulls de la majoria de persones amb un cert interès per la política, aquest serial és d’allò més surreal: dues persones amb relacions sentimentals amb persones estrangeres decideixen presentar-se per un partit polític amb clares connotacions xenòfobes i, no és fins al cap d’uns quants mesos en què se n’adonen de veritat a quin partit estan. Encara en estat de xoc, Juana Dolores Martínez afirmava a El Punt Avui: “Jo no sóc racista, i em vaig començar a fer preguntes. No ho vaig entendre i continuo sense entendre-ho. Vaig veure que m’havia ficat en un lloc equivocat”. I afegia posteriorment: “No són racistes, són nazis. No tots, però la majoria sí”.

Davant d’aquesta situació, avui ens volem plantejar: fins a quin punt hi ha un desconeixement de la ideologia de PxC, fins i tot per part dels seus votants potencials? I quin és el percentatge de persones que poden votar PxC sense conèixer l’abast de les polítiques que defensen? Per aquest motiu hem consultat el darrer baròmetre del Centre d’Estudis i Opinió de la Generalitat de Catalunya. Hem seleccionat aquelles persones que manifesten intenció de votar a Plataforma per Catalunya a les properes eleccions autonòmiques i hem avaluat les seves opinions polítiques en comparació amb les del conjunt dels enquestats. En total disposem de 15 persones (0,6% dels enquestats) que manifesten interès per votar aquest partit, un percentatge evidentment molt inferior al que el partit obtindria si les eleccions se celebressin ara, però que ens serveixen per fer-nos una primera idea del perfil del seu votant.

En primer lloc observem que, malgrat que el 70% dels enquestats de PxC es consideren de dreta o d’extrema dreta, hi ha un sorprenent 30% que diuen ser d’esquerres. Primera sorpresa.

En relació a la seva Identificació Nacional Subjectiva, observem com els enquestats de PxC sembla que tenen unes posicions lleugerament més espanyolistes que no pas el conjunt de la població catalana, si bé entre els votants del partit xenòfob també hi ha persones que se senten més catalanes que espanyoles i només catalanes. El clàssic “és català qui viu i treballa a Catalunya” del l’expresident Pujol no els va quedar gaire clar.

Pel que fa a la relació Catalunya-Espanya, observem que la majoria dels enquestats que diuen tenir intenció de votar PxC en les properes eleccions autonòmiques estan a favor de l’actual status quo. Malgrat  tot, hi ha un percentatge no gens menyspreable (sempre anat amb les precaucions que cal per estar treballant amb només 15 observacions) per qui la solució d’una Catalunya independent és la solució més desitjable.

Si ens fixem en el que votarien en un possible referèndum d’autodeterminació, veiem com les respostes estan completament dividides entre aquells que votarien a favor, els que ho farien en contra i els que s’hi abstindrien. Un popurri doncs de difícil comprensió.

El lloc de naixement és probablement on hi trobem menys sorpreses, almenys amb una mostra tan petita d’enquestats. Tots manifesten haver nascut a Catalunya.

Si ens fixem en el lloc de naixement de la mare, el percentatge és molt semblant al del global de la població de Catalunya: aproximadament la meitat dels seus votants potencials la seva mare va néixer a Catalunya mentre que en una mica menys de la meitat ho va fer en una altra CCAA.

I finalment, ens volem centrar amb el nivell d’estudis, des d’on probablement podem explicar la majoria de situacions difícilment comprensibles que fins al moment hem presentat: tal i com reflecteix el següent gràfic, el nivell d’estudis de les persones que diuen voler votar PxC en les properes eleccions autonòmiques és considerablement baix. De fet tres de cada quatre enquestats que votarien PxC en les properes eleccions autonòmiques diuen tenir només estudis primaris acabats, mentre que, fins i tot dins d’aquesta mostra tan petita d’enquestats, sorprèn no trobar cap persona amb estudis universitaris ni de grau mig ni de grau superior.

Amb tot, i lluny de poder arribar a conclusions definitives amb una mostra tan petita de persones, les dades disponibles ens permeten apuntar al fet que el votant de Plataforma per Catalunya és més heterogeni del que inicialment ens podíem pensar. El discurs en contra de la immigració ha anat calant en els darrers anys en segments molt diversos de la població, no sempre coincidents amb la ideologia política que propugna el partit xenòfob. De totes maneres les dades semblen apuntar a l’existència d’un denominador comú entre totes aquelles persones disposades a votar PxC: són persones nascudes a Catalunya i amb un baix nivell d’estudis.

Malgrat que es fa molt complicat determinar el percentatge de votants de PxC que donen suport a la plataforma xenòfoba sense conèixer plenament les implicacions d’un acte com aquest, les dades semblen apuntar a l’existència d’un segment dels seus votants que no acaben de tenir massa clar la ideologia que propugna el partit. Cal esperar doncs que amb el temps, i una mica d’educació!, tothom vagi posant les coses al seu lloc i que a Catalunya puguem evitar la presència d’elements dinamitadors de la, ja de per si, difícil convivència.

PSC i Esquerra: similituds i diferències de dos processos de regeneració

Després del càstig electoral sofert per les dues principals forces d’esquerres del país en les eleccions autonòmiques del 20 de novembre i de les municipals del 22 de maig es va fer ben palesa la necessitat de regeneració de l’estructura organitzativa interna i un replantejament ideològic i estratègic a fons tant del PSC com d’Esquerra. L’avançament de les eleccions estatals pel proper 20 de novembre ha precipitat encara més els ja urgents processos de regeneració, i en ple mes d’agost, les maquinàries organitzatives d’ambdós partits no paren de funcionar.

Avui en aquest article estiuenc ens volem centrar en les similituds i les diferències que, a hores d’ara i immersos encara els dos partits en els seus respectius processos de canvi, ambdós partits plantegen per tal de renovar-se.

En primer lloc ens fixem en les similituds que ambdós processos presenten:

–          Els dos partits busquen en el municipalisme noves alenades d’aire fresc que permetin airejar i donar noves idees a unes estructures organitzatives i de poder molt rígides i acomodades. En el cas del PSC sona amb molta força el nom de l’alcalde de Lleida Àngel Ros, mentre que en el cas d’Esquerra l’alcalde de Sant Vicenç dels Horts Oriol Junqueras és l’únic candidat a la presidència del partit.

–          Malgrat buscar en el municipalisme noves cares, en ambdós casos les antigues elits continuen dominant el poder. En el cas del PSC encara de manera formal; en el cas d’Esquerra les que han estat fins ara movent els fils del partit mantenen les seves quotes de poder internes. De moment doncs sembla que hi haurà un canvi formal del poder si bé informalment els fils podria ser que els continuessin movent els mateixos.

Tot i això, ambdós processos també presenten importants divergències:

–          Mentre que el PSC no planteja de moment cap canvi substancial en el discurs plantejat fins al moment –el debat per exemple del grup propi a Madrid segueix ara mateix igual d’apagat que abans de les dues eleccions– en el cas d’Esquerra sembla que hi ha una clara intenció de fer oblidar l’època dels governs tripartits tot articulant un discurs més netament independentista.

–          Mentre que el PSC busca líders en les seves pròpies bases, militants amb una llarga experiència a les files del partit, en el cas d’Esquerra s’intenta buscar líders poc vinculats, almenys orgànicament, amb l’anterior direcció. A  més a més en els darrers temps sembla que la formació independentista s’ha obert a la possibilitat de presentar candidats independents però a l’òrbita del partit en determinades eleccions. Quan en el seu moment es va presentar a Oriol Junqueras com a candidat a les eleccions europees per Esquerra, es va entendre aquest gest com a un senyal d’obertura de l’equip dirigent cap a un model de partit menys partitocràtic. En aquell moment però, el fet que el gest no anés acompanyat d’un canvi organitzatiu més profund en el partit va impedir que la decisió tingués les conseqüències desitjades. Queda per veure si finalment l’Alfred Bosch aconsegueix ser el cap de llista d’Esquerra per Madrid si farà l’efecte desitjat.

Podem observar com els processos de regeneració dels dos partits tenen una velocitat i un abast ben diferents: mentre que en el cas del PSC aquest queda limitat a un hipotètic canvi d’imatge sense replantejament ideològic, ERC està duent a terme un procés de renovació no només d’imatge si no també de la ideologia i l’estratègia. L’abast doncs és ben diferenciat per ambdós partits. Amb tot, és fàcilment comprensible aquest major abast del replantejament d’Esquerra per almenys tres motius:

–          El partit independentista ha perdut un percentatge de vot superior al del PSC en les eleccions més importants per ells, les autonòmiques. En canvi, el PSC ha perdut un percentatge no gens menyspreable de vots si bé això ha succeït en unes eleccions no prioritàries per ells (el que la literatura anomena eleccions de segon ordre). El que pugui passar a les eleccions al Congrés sí que podria ser determinant per tirar endavant majors canvis en el partit.

–          Esquerra comanda un vaixell molt més manejable que el del PSC per la pròpia absència d’una estructura superior de control com el PSOE.

–          Mentre que el PSC ha perdut vots en totes les direccions possibles sense que els hagi aparegut una competència directa clara sobre el seu discurs, en el cas d’Esquerra l’aparició de SI i el seu posterior èxit electoral han construït una alternativa vàlida i fiable pel votant independentista.

Les eleccions del proper 20 de novembre seran una bona revàlida per valorar fins a quin punt els processos de regeneració de cada partit han sigut suficients i obtenen per tant els efectes desitjats o si per contra la desconfiança segueix planant sobre els seus nous equips directius.


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

  • RT @accpolitica: 🎉Neix l'Associació Catalana de Ciència Política. 🔴Una finestra oberta a tot el món de la ciència política. 🍾Us hi espere… - 4 days ago
  • RT @RogerPala: Les generacions més joves ja no són (aparentment) tan independentistes com abans. Ho analitzem amb dades d'@elpatidescobert… - 1 month ago
  • RT @tonirodon: ❓ Els joves son menys independentistes? Com ha evolucionat el seu suport a la independència en els últims anys? Què diferenc… - 1 month ago
  • RT @marcsanjaume: D'aquí una estona seré a @elsmatins, estic molt content de participar al programa aquesta temporada! - 1 month ago
  • RT @tonirodon: La revista @sapienscat d’aquest mes cobreix un dels meus articles sobre vot a l’extrema dreta i camps de concentració @roger… - 2 months ago

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter