Tan sols un dia després de la celebració de les eleccions municipals a Catalunya comencen a aflorar les primeres anàlisis sobre els resultats obtinguts per cada partit polític i sobre les perspectives de futur que es dibuixen en el mapa català a partir d’avui. Nosaltres no volem ser menys, i per això plantegem algunes de les que creiem que han estat les claus de les eleccions. Avui analitzem el cas de CiU i PSC; en els subseqüents dies anirem analitzant la resta de formacions polítiques.
1. La rotunda victòria de CiU. Convergència fa vàlids els pronòstics més agosarats i no només s’emporta autèntics feus socialistes com Reus, Mataró, sinó que guanya Girona i s’endú l’alcaldia del cap i casal. A això se li ha d’afegir unes molt elevades probabilitats que finalment pugui emportar-se també la Diputació de Barcelona, un autèntic cuirassat del socialisme català i quelcom inimaginable de guanyar fa uns pocs anys.
Aquesta derrota planteja però una nova problemàtica per la federació nacionalista: descartats els pactes amb PxC, queda per veure què farà CiU amb el PP: tant a l’Ajuntament de Barcelona com a la Diputació el seu suport seria clau, mentre que una possible aliança amb ells a Tarragona podria prendre l’alcaldia a Josep Fèlix Ballesteros. A canvi, és probable que el PP demanés governar als dos municipis que ha guanyat amb majoria relativa, Castelldefels i Badalona. Ara bé, quina seria la reacció de l’electorat de CiU a aquesta estratègia justament ara en què els votants de la federació són més sobiranistes que mai?
2. La desfeta del PSC. Es socialistes han patit una derrota sense pal·liatius. Las desfeta de Barcelona és dura, però la més que probable pèrdua de la seva Diputació suposaria un cop molt dur per als socialistes. Àmpliament reconeguda aquesta institució com a un “cementiri d’elefants” on el PSC hi enviava les velles glòries ja defenestrades, la seva pèrdua permetria obrir els calaixos de la institució de manera similar al que el primer govern tripartit va fer amb CiU el 2003.
Amb tot, el PSC ha aguantat el vendaval molt notòriament a Lleida i a Sabadell de les mans de dos candidats que han sabut sempre marcar un perfil propi en relació a la resta del partit. Per una banda el lleidatà Àngel Ros, que ha vist revalidada la seva majoria a l’alcaldia de la capital del Segrià a partir d’un discurs propi molt ben marcat, amb un perfil notòriament més catalanista a la resta del partit, i amb uns resultats de gestió de la ciutat molt satisfactoris a ulls dels seus conciutadans. Per l’altra banda, el socialista Manuel Bustos ha revalidat la victòria a Sabadell –a només un regidor de la majoria absoluta– malgrat que durant la darrera legislatura ha estat àmpliament criticat per les seves suposades males maneres de fer política al municipi i pel seu caràcter fortament personalista. Justament són aquests motius els que impossibiliten més a Manuel Bustos per erigir-se com a líder del PSC català. La seva proximitat a l’ala més espanyolista del PSC tampoc l’ajudaria.
Tot al contrari que l’alcalde de Lleida. Àngel Ros sembla a hores d’ara ben posicionat per la cursa en la successió de José Montilla com a secretari general dels socialistes catalans. El debat successori no trigarà a aflorar i de ben segur que la relació del PSC amb el PSOE serà un dels temes de campanya més rellevants. El PSC sap que s’ha de renovar. Serà però el nou secretari general capaç de marcar perfil en relació a Madrid? El futur del PSC és incert, però a hores d’ara sembla difícil la remuntada electoral en un futur proper sense que el seu nou candidat sigui capaç de diferenciar-se dels socialistes a Madrid.
El Pati Descobert 
Només un matís, si m’ho permeteu i només amb ànim de documentar més, si hi cap el vostre fi anàlisi. Ros no amplia la seva majoria, la revalida, doncs al 2007, tot i un augment de només el 10% de la seva massa de votants, mercès a l’enfonçamemt de la massa electoral de CiU va ser projectat dels 10 regidors que tenia al 2003 fins als 15 regidors que ara revalida, tot i caure 3.300 vots, mitigada per una caiguda de vot de 1401 en CiU i també en ERC, de 1446 i en ICV, de 657 -ambdós, ERC i ICV que aquest cop en no arribar a la barrera electoral han quedat fora-
Moltes gràcies Albert. Ho canviarem per evitar confusions i donar dades errònies. Gràcies!
I un tercer tema… durant 7 anys s’ha generalitzat la protesta en files convergents perquè “s’adulteraven” els resultats electorals. Crec que comença a ser hora que aquesta farsa de debat del tema de “la llista més votada és intocable”, vist que la gent que ho defensava segurament no ho portarà a la pràctica (de manera legítima).
Perdoneu, pensava que havia perdut aquest missatge que, evidentment, no és anònim i he expressat 10 minuts més tard. Podeyu esborrar aqeust.
Una altra reflexió:
El PSC va plantejar la campanya en termes estrictament locals (recordem el disseny que es va fer dels cartells i del material publicitari). Mancats d’una figura que liderés el partit, el “deixar fer” local semblava una bona opció perquè els socialistes tornessin a consolidar un poder municipal que fa temps que tenen. Malgrat tot, aquesta estratègia s’ha trencat i s’ha vist com a errònia: molts ciutadans, lluny del que passa al seu municipi, no han votat en clau local i, mancats d’un líder a qui seguir, han acabat seguint al primer líder socialista, a aquell que només li plouen garrotades, és president i ja fa temps que va dir que no es presentava… Porta la campanya a nivell local i les persones et votaran en clau global. Gran paradoxa!
Toni, com bé comentes, el desgavell organitzatiu i la manca de missatge i líder és enorme. El principal error del PSC en l’estratègia ha estat considerar que els problemes bàsics s’arreglen amb polítiques de proximitat. Quan les coses van bé agrada saber que el teu alcalde es gastarà més calers en la via pública o la policia. Quan no tens feina i a sobre el govern de Madrid (el que li queda al PSOE) el mecanisme de vot varia. Aquesta crisi ha estat diferent fins i tot en això. Dit això, el diferencial respecte les autonòmiques del novembre passat deixen algunes evidències: 18% de vot per al PSC en aquell moment i un 24% ara. Una part de component local existeix, tot i que ho podríem resumir possiblement a pocs casos (Tarragona, Lleida i municipis mitjans on al novembre els resultats pel PSC foren lamentables). Segurament mai ho podrem comprovar, no tenim prou informació a nivell municipal enlloc.
Una tercera reflexió que avui comentaré al meu bloc. Em sembla que hem d’enterrar entre tots la farsa del debat de la llista més votada que tant èxit va tenir quan des de files de CiU es va arribar a parlar de “furt” pels dos governs tripartits. Com que cap partit se n’amaga i vota amb qui i amb qui pot, millor desenterrem el debat, no sigui el cas que tirem d’hemeroteca i ens adonem del mal que va fer aquest maleït debat a la cultura política del país.
Andreu,
gràcies pels comentaris. Crec que tens molta raó en dues coses: 1. el PSC ha incrementat el suport electoral (com també ho ha fet Esquerra, del 7% al 9%). Probablement però la desfeta ve, més que no pas pel percentatge de vot, sinó perquè es perden feus tradicionalment socialistes com Barcelona, Girona o Reus. Amb Esquerra tres quarts del mateix: queden fora a les capitals menys a Barcelona, on després d’arribar a un acord en coalició es queden al llindar d’entrar.
I per altra banda, tota la raó amb el tema de la llista més votada. CiU va treure aquest debat, sense raó, en el cas del primer tripartit com a mecanisme d’erosió de tripartit (i no va funcionar per cert, potser l’electorat no es deixa enganyar tan fàcilment), i ara són ells mateixos els que se’n poden retractar. El debat és completament estèril en una democràcia parlamentarista com la nostra. No escollim una persona, si no una candidatura, i les regles em penso que estan molt clares per tothom!