Posts Tagged 'Toni Rodon'



Una opinió transversal

Fa dècades el politicòleg Donald Stokes va fer una distinció entre dos tipus de conflicte polític que va causar furor. Stokes se n’adonà que, en política, no tot es pot dividir en dos aspectes diferents. És a dir, no tot és blanc i negre. En concret, va distingir entre els temes de posició (position issues) i els temes de valença (valence issues). Els temes de posició serien els temes tradicionals i a partir dels quals els partits discuteixen. Per exemple, el rol de l’Estat en l’economia, l’avortament, la política ambiental…Per contra, els temes de valença són aquells a l’entorn dels quals es construeix un consens general. Es tracta d’aspectes com la corrupció o la integritat moral d’un líder polític. És, de fet, una qüestió de com enquadrar el missatge. Tot i que les mesures per combatre la corrupció poden ser diverses (o nul·les) seria surrealista que un polític faci un míting defensant la corrupció. És també estrany que un polític no es presenti a si mateix com una persona amb una vida correcte (excepcions, pensant en Itàlia, sempre en trobem.).

Una estratègia clau dels partits és intentar assumir idees plenament acceptades per la ciutadania. Si els ciutadans, amb independència de la ideologia, accepten un tema, el partit que domini el tema en sortirà vencedor. Per exemple, després d’un govern del mateix color durant molts anys, la idea de “canvi” comença a estendre’s entre la ciutadania. I a vegades s’assumeix fins i tot pels partidaris del partit del govern. Un altre exemple més clar i proper: a l’Estat espanyol el PP és vist com el partit més capaç de defensar la unitat d’Espanya. Com que entre els ciutadans espanyols l’opinió de trencar amb Espanya és minoritària, el PP esdevé absolut vencedor en aquesta dimensió. Per tant, com que ho saben, fan d’aquesta dimensió un cavall de batalla electoral.

Tractant dades aquests dies he vist que la immigració s’està convertint perillosament en un d’aquests temes. Fixeu-vos en el següent gràfic (dades: Enquesta Social Europea, 2008). L’escala indica si els immigrants fan del país en qüestió un millor o un pitjor lloc per viure (a 15 països europeus). Les tres línies representen els ciutadans d’esquerra, dreta i centre. Com es pot observar, no hi ha massa discrepància en les opinions. Ni entre els que consideren que són bons ni entre els que creuen que són dolents les diferències ideològiques són massa grans.

I a Catalunya? L’Enquesta Social Europea del 2008 inclou un “mòdul” pel nostre país. El panorama és un pèl diferent. Entre les posicions 6-10 (és a dir, entre aquells que creuen que la immigració és generalment un fenomen positiu) hi ha més persones d’esquerra. També s’observa, però, que entre les posicions negatives (0-4), no hi ha massa diferències ideològiques.

Les opinions negatives sobre la immigració s’estan convertint perillosament en transversals. Entre aquells que valoren negativament el fenomen, les discrepàncies ideològiques es dilueixen. Catalunya encara no ha arribat a la situació d’Europa, però hi ha senyals que indiquen que camina cap aquesta direcció. En termes tècnics, un tema de posició s’està convertint a poc a poc en un tema de valença. Això no implica que immediatament es generin partits xenòfobs. Determinats partits poden aprofitar aquestes “opinions transversals” (que, sovint, ells mateixos han ajudat a crear) per créixer i fer-se seu el tema. El terreny s’està adobat perquè es produeixi.

Corruptes i miops

Durant aquest últim any els casos de corrupció han sovintejat arreu. Des del cas Gürtel al País Valencià als escàndols diversos a Andalusia, la corrupció ha esquitxat força comunitats autònomes. Els ciutadans de molts territoris s’han acostumat a veure com els escàndols de corrupció ocupaven dia sí dia també les pàgines dels diaris. I tanta insistència, com les diferents notícies polítiques, fa que la ciutadania canviï l’opinió sobre determinats temes en relació al seu entorn.

De seguida, però, sorgeix un dubte: En quines comunitats els ciutadans perceben que la corrupció està més estesa? Cadascú tindria la seva resposta, però a priori el País Valencià i Múrcia ocuparien les primeres posicions, atès el gran nombre de casos que hi ha hagut en els darrers mesos. Per comprovar-ho, la base de dades del CIS Ética pública i corrupció (2009) ens permet endinsar-nos en la qüestió. Una de les preguntes del qüestionari demana als ciutadans si creuen que la corrupció està molt estesa en la política autonòmica. Ho he dividit per comunitat autònoma i en surt el següent gràfic (el percentatge equival a la gent que assegura que la corrupció està “molt” o “bastant” estesa a nivell autonòmic. S’han eliminat aquelles comunitats amb un número escàs de casos):

El País Basc és on els ciutadans creuen que la corrupció està més estesa, seguit d’Extremadura i d’Aragó. Catalunya ocupa la vuitena posició (de 12). El País Valencià la novena.

Per què el País Valencià es troba tant avall? Per què un territori que ha patit casos de corrupció diversos i continuats no mostra nivells encara més elevats de percepció de la corrupció? Una vegada més la política ens en pot explicar una gran part. Si mirem la percepció segons la proximitat partidista, el panorama és diferent. El 81.69% dels afins als socialistes consideren que la corrupció està molt o bastant estesa. Per contra, prop del 65% dels afins al PP ho veuen de la mateixa manera.

Un element més per un procés arxiconegut i que porta a recordar que la corrupció, si no es compleixen uns condicionants determinants, té uns efectes electorals molt baixos (per no dir pràcticament nuls). I és que la corrupció, com tantes altres coses, també és un fenomen filtrat per la visió política de cadascú: mentre alguns hi veuen més del compte, altres són, ras i curt, miops per voluntat.

La quarta onada?

Les revoltes a Egipte d’aquests dies, conjuntament amb la rebel·lió a Tunísia de fa unes setmanes, ha fet pensar en un efecte dispersió pels països autocràtics d’Orient Mitjà. O de més enllà. Alguns s’han apressat a rememorar a Huntington i a recordar que el naixement de les democràcies segueix un patró cíclic i que ja fa temps que esperem la darrera onada democratitzadora. Segons el politicòleg americà, la història mostra que les democràcies han nascut durant tres grans onades, l’última de les quals va començar el 1974 amb la revolució de Portugal i, a grans trets, es va allargar fins els anys 90, període en què molts països es van democratitzar arran de la caiguda de la Unió Soviètica. L’argument de Huntington és senzill: un país es converteix en democràcia fet que, per efecte contagi, acaba “animant” a d’altres països a fer el pas.

Els esdeveniments a Egipte, però, recorden més aviat una altra de les teories que en el fràgil terreny de les ciències polítiques causen furor. Em refereixo als camins que, segons Robert Dahl, pot emprendre un país per passar d’una autocràcia a una democràcia. El cas egipci, però, ens mostra com el trànsit de règims autoritaris cap a sistemes democràtics s’ha d’explicar, en ple segle XXI, utilitzant nous instruments.

Abans de recordar la [criticada i doblement citada] teoria de Dahl, un breu repàs als esdeveniments del país del Nil ens ajudarà a situar-nos.

El suport al règim de Mubàrak s’ha anat esvaint a mesura que les condicions econòmiques empitjoraven i les llibertats escassejaven. Particularment, la nova generació ha canviat les regles del joc. Més educada, urbana, més exposada a la informació que circula mundialment (vegi’s, per exemple, wikileaks) i, sobretot, amb menys paciència cap a unes estructures rígides i cap a una constitució dissenyada a mida pels partits governamentals. Algunes dades ho il·lustren. Segons l’enquesta “Joves, energia emocional i violència política” (2005), el percentatge de gent que prefereix la democràcia a una altra forma de govern és superior entre els joves (veure gràfic).  També ho és entre els professionals liberals.

Segueix llegint a El Pati dels Tarongers.

[Aquest article ve motivat per una piulada de @eligirona. Gràcies per la inspiració!]

Les armes americanes (I)

Consternat per un nou episodi de matança indiscriminada, els Estats Units veuen de nou com les armes de foc són les tristes protagonistes de l’actualitat. L’impacte de la matança a l’institut de Columbine ja va crear un gran impacte en la societat americana. Ara, però, l’intent d’acabar amb la congressista Gabrielle Giffords ha donat una nova dimensió a l’assumpte de les armes americanes: els polítics com a blancs a eliminar.

D’ençà del succés, un dels eterns debats americans s’ha tornat posat sobre la taula: augmentar les restriccions per adquirir armes de foc o deixar-ho en l’status quo? L’editorial del The New York Times d’ahir assegurava: “Les lleis d’armes [d’Arizona] són de les més indulgents, permetent fins i tot a un home pertorbat com Loughner comprar una pistola o portar-la sense permís. […] Ara, havent vist de primera mà l’horror de la violència política, Arizona hauria de liderar la nació en silenciar les veus de la intolerància, demanar el final de les temptacions que porten a massacres i imposar controls als instruments que les permeten”. Com sabem, no tothom pensa igual.

Des d’un punt de vista europeu el debat sobre les armes és difícil. Se’ns fa estrany la recurrència a un argument individual (el dret a posseir armes) quan les implicacions afecten a un tercer en un terreny tan fonamental com el del dret a viure, dret essencial. Els motius que porten a una part important de la societat americana a fer-se amb una arma de foc són diversos, creant una situació complexa d’entendre (i de solucionar) per un observador extern. Només cal recordar, per exemple, que a Arizona la possessió d’armes no constituïa un debat polític. No només això, sinó que Giffords hi estava a favor i ella mateixa posseïa armes de foc a casa seva.

Contingua llegint a El Pati dels Tarongers.

Evitar l’”efecte Rosell”

En les seves recents memòries, l’expremier britànic, Tony Blair, ens detalla curosament els seus primers dies al número 10 de Downing Street. Quan va arribar al poder, el Partit Laborista havia patit una llarga travessia pel desert: des de l’any 1979 que els inquilins del govern britànic formaven part del Partit Conservador. Tornar a posseir poder no ha de resultar fàcil, i així ho reconeix Blair en el seu llibre: “El desavantatge d’un govern nou és la manca d’experiència quan es governa. És també, però, un avantatge. La immaduresa, la innocència, l’absència de cinisme que prové de la perpètua immersió en les aigües infestades de tot allò que és el govern; tot plegat et dóna una sensació d’extrem possibilisme”.

Artur Mas ja passeja pel Pati dels Tarongers com a president de la Generalitat. En pocs dies, ja ha ensenyat unes cartes que, de moment, són més una intenció que un efecte real. Del contrast entre la seva campanya electoral i els seus primers dies a Palau se’n desprenen les següents conclusions:

En primer lloc, com bé han repetit nombrosos opinadors, cal passar de la teoria a la pràctica. En termes platònics, Mas haurà de sortir de la caverna i començar a donar forma a aquells elements que, fins el moment, havien estat ombres de la realitat.

Segueix llegint a El Pati dels Tarongers.

Qatar i el seu entorn

Després que el FC Barcelona arribés a un acord amb la Qatar Foundation, els experts en el sistema polític qatarià han proliferat. Que sí és una democràcia, que si és una dictadura, que si és una dictadura però on no s’hi viu tan malament, que si n’hi ha molts que estan pitjor… Qatar és un emirat on, constitucionalment ,la consagració de la llibertat de culta, o el dret d’associació i d’expressió estan garantits. La resta, prou conegut: l’Emir és hereditari i el primer ministre és escollit pel monarca (de fet, el primer ministre, Abdullah, és germà del monarca). El disseny es completa amb un Consell Consultiu (Majlis al-Shura) de 35 membres, escollits també pel Monarca per un període de tres anys. El 2003 es va aprovar un referèndum en què es preveia un Consell Consultiu de 45 membres, trenta dels quals escollits per voluntat popular. Constitucionalment es preveuen unes eleccions presidencials l’any 2011 i unes parlamentàries l’any 2013. Però, com bé de preveure, és més fàcil establir-ho que fer-ho i ningú confia que aquests processos es facin de forma neta i democràtica (en el sentit “occidental” del terme).

Qatar  no és pas una democràcia. Però, és una autocràcia absoluta? Quina diferència té amb els estats del seu entorn? Hi ha un conegut índex, el Polity IV (aquí), que codifica si un Estat és una democràcia o una autocràcia. Es tracta d’un índex que va de +10 (democràcia absoluta) a -10 (autocràcia absoluta). Per exemple, gairebé tots els països europeus tenen un valor de +10. No es tracta d’un índex totalment fiable (de fet, la majoria de crítiques que se li poden fer les assumeixo plenament), però sí que ens pot proporcionar una guia. Vegem on se situa Qatar en relació als països de l’entorn.

Un apunt inicial: Somàlia i Iraq tenen un -77 i -66, respectivament. Aquest valor indica que es troben en un període transitori o d’interregne. Si ens fixem en la resta, veiem que Qatar ocupa l’última posició, juntament amb Aràbia Saudita. La resta de països del Golf Pèrsic o de la Península Aràbiga són autocràcies menys “dures” que Qatar o Aràbia Saudí. Avís: aquest valor no explica la qualitat de vida dels ciutadans. Simplement ens diu que, formalment, Qatar no és una democràcia. No només això, sinó que és una autocràcia (gairebé) perfecta.

Per tant, una organització com Qatar Foundation, creada d’un estat autocràtic, per molt que un li pugui veure valors positius per la societat, és difícil que s’identifiqui amb els valors d’altres Estats democràtics al món. Firmar un acord per diners és totalment legítim i, de fet, els governants estan per prendre decisions. Però basar aquestes decisions en qüestions morals o ètiques és perillós, sobretot si davant hi ha un territori que se situa en el costat oposat del que seria una democràcia formal, institucional i de garanties.


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

  • RT @accpolitica: 🎉Neix l'Associació Catalana de Ciència Política. 🔴Una finestra oberta a tot el món de la ciència política. 🍾Us hi espere… - 1 month ago
  • RT @RogerPala: Les generacions més joves ja no són (aparentment) tan independentistes com abans. Ho analitzem amb dades d'@elpatidescobert… - 2 months ago
  • RT @tonirodon: ❓ Els joves son menys independentistes? Com ha evolucionat el seu suport a la independència en els últims anys? Què diferenc… - 2 months ago
  • RT @marcsanjaume: D'aquí una estona seré a @elsmatins, estic molt content de participar al programa aquesta temporada! - 3 months ago
  • RT @tonirodon: La revista @sapienscat d’aquest mes cobreix un dels meus articles sobre vot a l’extrema dreta i camps de concentració @roger… - 3 months ago

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter