Archive for the 'Religió' Category

La visita del Papa: els arguments

Fa dies comentàvem la visita del Papa al nostre país fent referència a l’impacte de la religió catòlica i dèiem que la majoria dels catalans se senten catòlics no practicants. Avui ens proposem fer una síntesi no exhaustiva dels arguments de favorables i detractors de la visita.

El primer argument fa referència al cost de la visita per l’erari públic, que ascendirà al milió dos-cents mil euros comptant protocol, seguretat i retransmissió televisiva. Els partidaris d’un Estat laic han criticat que la visita d’un líder religiós, en aquest cas la màxima autoritat de l’Església catòlica, sigui subvencionada amb diners públics i més si presenta un cost tan elevat. Aquesta crítica ha estat rebatuda des de diversos flancs: (a) l’Ajuntament de Barcelona i col·lectius com e-Cristians han calculat que, si bé el cost és elevat, l’impacte econòmic positiu de la visita a Barcelona podria ser equivalent a la visita del Tour de França l’any passat, aportant uns 35 milions d’euros a la ciutat en concepte d’allotjament i manutenció dels feligresos desplaçats a la capital catalana; (b) d’altra banda també s’ha argumentat que el Sant Pare no tan sols és la màxima autoritat de l’Església catòlica sinó que també és Cap d’Estat, en aquest cas del petit Estat que és el Vaticà; finalment, col·lectius com el mateix e-Cristians han recordat que (c) també s’han subvencionat visites d’altres líders espirituals i caps d’Estat amb un cost més elevat que el d’aquesta ocasió.

Un segon argument, també presentat per col·lectius laïcistes, fa referència a la presència pública d’una figura religiosa i al fet que aquesta imparteixi doctrina públicament davant de les màximes autoritats del país. La contracrítica en aquest cas també s’ha centrat en tres aspectes: a) l’homilia de Ratzinger es llegirà a la Sagrada Família, un temple cristià, i no pas en un espai públic com ara un Parlament i b) un país de tradició catòlica com és Catalunya i amb una majoria de la seva població que se’n declara justifica la presència de les autoritats polítiques del país que, a més a més, c) reben un cap d’Estat peculiar. Un apunt a aquest penúltim contraargument ve d’associacions de cristians de base que han criticat fortament la presència del Papa pel fet de voler representar el catolicisme des d’una autoritat que segons ells no pot axercir sobre una majoria de catòlics que, malgrat mantenir la fe, no admeten l’organització institucional actual de l’Església catòlica.

Finalment, hem trobat un tercer argument  que el podem anomenar ad hominem. La visita de Benet XVI seria rebutjable pel fet de representar el sector conservador de l’Església associat als postulats més retrògrads i no pas la totalitat del col·lectiu cristià. Aquest darrer argument també ha estat rebatut denunciant una certa mala premsa de l’actual Papa que no es correspondria amb les seves creences i que, en tot cas, seria irrellevant ja que la importància rauria en la seva posició jeràrquica dins l’Església catòlica.

Davant de tots aquests arguments la visita papal ens ha generat preguntes que suggereixen un debat de fons. Una democràcia liberal ha de donar suport públic a les visites dels líders de diverses confessions? Si ho ha de fer, a quines ha de donar suport? És justificable el suport del poder públic a la visita del Pontífex argumentant que una majoria de la població catalana és catòlica? Es pot considerar aconfessional o laica una societat que els seus representants polítics acullen, escolten i promocionen la visita de la màxima autoritat de l’Església catòlica? El debat de fons és la relació entre la democràcia i la religió, en aquest cas la catòlica. Els crítics a la visita papal han atacat la legitimitat del protocol recordant que l’Estat Espanyol, malgrat que es declara aconfessional, manté un tracte preferencial a la religió catòlica a través del Concordat amb el Vaticà que no fou derogat al pacte constitucional; i que a més a més, ha signat acords amb líders d’altres confessions religioses per promoure-les amb diners públics. En canvi, els defensors del suport institucional a la visita n’han defensat la legitimitat precisament apel·lant a la necessitat de promoure una fe majoritària i arrelada a la tradició del país.

Aquests debats mai no solen protagonitzar l’agenda mediàtica en abstracte, sinó associats a esdeveniments concrets. És a dir, a les democràcies del nostre entorn ha estat un debat substantiu en la mesura que ha buscat trobar respostes a conflictes concrets entre secularització i religiositat: el vel, la relació entre homes i dones, els anticonceptius, l’avortament o les visites de líders espirituals. Davant d’això, considerem que la visita de Benet XVI és una bona oportunitat per tornar a plantejar aquest debat a casa nostra. Parlem-ne!

La Catalunya papal

Aquesta setmana hem conegut tots els detalls de la visita del Papa a Barcelona el proper 7 de novembre. Com acostuma a passar, les posicions polítiques ja s’han començat a mostrar: ICV diu que no participarà en els actes i els catòlics progressistes asseguren que es mobilitzaran contra la cúria vaticana.

És ben sabut que Catalunya, a semblança de la majoria de països europeus, ha patit un intens procés de secularització. La influència de la religió sobre la política ha anat decreixent i, al mateix temps, és dubtós que la religió jugui un rol important entre aquells que encara se’n senten. Una simple ullada a les dades del CEO dels darrers anys (amb cautela pel marge temporal) ens indica una certa estabilitat en els posicionaments religiosos: Al voltant del 50% de la població catalana se sent catòlica no practicant, aproximadament el 15% diu ser catòlica practicant i el 30% es considera agnòstica o no creient.

La religió ha constituït durant molt de temps el que es coneix com a cleavage latent. Per què?

a) Tot i ser un país eminentment de tradició catòlica, el pes de la religió sobre el vot ha anat decreixent. Les batalles religioses, a excepció d’alguns episodis, no van tenir molt de protagonisme durant la dècada dels vuitanta o dels noranta.

b) Hi ha un cert consens en afirmar que amb l’arribada el PP al poder, la influència de la religió torna a augmentar, sobretot pels catòlics practicants. La conferència episcopal va voler jugar un rol polític i determinats votants es van enganxar al missatge. Només cal recordar aquelles paraules de l’Església: “No tots els programes dels partits són compatibles amb les exigències de la vida cristiana”.

A Catalunya el pes de la religió sobre el vot és baix i, fins i tot quan ho és, no representa l’element més important per decidir la papereta que es vol introduir a l’urna. Però, com ha passat a l’Estat, els partits tenen la capacitat d’introduir temes que els afavoreixin i, qui sap, a poques setmanes de les eleccions, potser hi ha algú que creu que convé parlar-ne per esgarrapar vots. Només cal que algun spin doctor ho consideri convenient.

Chicanes québécoises

Ja vam comentar que al Pati estem en plena efervescència quebequesa. Aquests dies l’investigació sobre el terreny dóna els seus fruits en forma de muntanyes inacabables de bibliografia sobre l’encaix constitucional de la Nova França a la federació canadenca. Davant l’avorriment bibliotecari, crònic entre doctorands,  el paradigma acadèmic sobre la “qüestió nacional”, el multiculturalisme i el refinament liberal en democràcia que és el Canadà no està disposat a decebre a ningú. La grisa teoria publicada va acompanyada d’una actualitat política que la il·lustra perfectament, com si per una vegada Acadèmia i Realitat s’haguessin donat la mà. És sempre així en aquest país? No ho sabem, a casa nostra gairebé mai. Dues notícies d’actualitat fan sonar al mitjans de comunicació els conceptes més sofisticats de la teoria política acadèmica que gaudeixen d’una curiosa popularitat.

L’expulsió d’una jove musulmana del cégep (institut de secundària) Saint-Laurent per dur niqab (vel integral) ha generat un debat públic de dimensions espectaculars. Evidentment el debat venia de lluny, aquesta darrera notícia només ha posat més llenya al foc. Sorprèn però, la qualitat dels arguments presentats per una i altra banda, defensors i detractors de l’expulsió s’han afanyat a emmarcar el debat dins l’encaix de la Carta de drets quebequesa amb la Carta de drets canadenca. O el que és el mateix: s’han afanyat a distingir entre el multiculturalisme individualista preconitzat des d’Ottawa i l’interculturalisme quebequès, clarament més exigent pel que fa els deures d’acomodació dels immigrants. L’obsessió normativa és arribar a concloure quines són les condicions d’accommodement raisonnable respecte la qüestió del niqab. Sobre els principis d’igualtat entre homes i dones i la obligació d’aprendre la llengua francesa que té tot immigrant al Québec la Comissió de Drets es disposa a resoldre el cas durant els propers mesos sota l’atenta vigilància de la Cort Suprema canadenca. La cosa promet.

D’altra banda, l’aparent tranquilitat política del sobiranisme quebequès ha quedat feta miques gràcies a la mà de ferro de Madame (Pauline) Marois. La líder del Parti Quebecois (PQ), farta de rebre crítiques del corrent intern d’esquerres SPQ Libre ha decidit expulsar-lo en bloc de l’executiva del partit. La qüestió no tindria transcendència si no fos perquè els membres del corrent crític han resultat ser els darrers militants “d’esquerres” presents a l’executiva. Casualment l’expulsió ha tingut lloc en el marc d’una Conferència de presidents regionals del partit on Marois ha defensat l'”enriquiment personal” com a nova via d’enriquiment nacional (?!). Els analistes indiquen que Marois intentaria pescar electors d’entre els 700.000 abstencionistes sobiranistes/autonomistes que van deixar de votar l’ADQ moderant el discurs socialdemòcrata. De moment deixant-se de conjectures la formació Québec Solidaire que compta amb només un diputat d’esquerres i sobiranista s’ha afanyat a obrir la porta als gauchistes defenestrats del PQ. Com diuen en castellà: en todas partes cuecen habas.

I finalment, cal observar que els francòfons canadencs no han quedat gaire contents del tractament del francès a les cerimònies oficials de l’esdeveniment de l’any al Canadà: Vancouver 2010 (malgrat la política de bilingüisme oficial de la federació)

I ves per on, aquestes són les cròniques quebecois.

Bonne journée!!!

Le quebecois, el Pati Descobert, Université Laval.

Teoria de l’evolució?

El 51% dels britànics creu que “l’evolució només no és suficient per explicar les estructures complexes d’algunes estructures vivents, per tant la intervenció d’un “creador” és clau per explicar la ‘creació'” (Daily Telegraph).

A 150 anys de la publicació de la teoria de l’evolució, no tots els ciutadans de tots els països creuen en la teoria. Intervenció divina? Altres teories ‘naturals’? L’
economist ho il·lustra.

Els no creients i Habermas

La iniciativa internacional impulsada per l’escriptora humorista Ariane Sherine va camí d’arribar a casa nostra de la mà de l’organització Ateus de Catalunya (i les entitats federades). Aquesta iniciativa consisteix en “fer visibles” a l’esfera pública els arguments dels ciutadans ateus a través d’un eslògan publicitari que duran alguns autobusos de Barcelona: Probablement Déu no existeix, deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida.

No cal dir que és previsible que la campanya generi polèmica, sobretot entre la organització promotora i les diverses entitats religioses del país, inclosa l’Eglésia catòlica. Les dades demostren que la ciutadania que representen les associacions promotores de la campanya són aproximadament un 30% de la societat catalana (sumant els que es declaren ateus i no creients, els segons no necessàriament poden ser ateus) tal com es veu al gràfic. Aquestes dades, però, poden generar equívocs. Si fem un repàs a la pràctica religiosa i la religiositat per grups d’edat veurem que, d’una banda, la pràctica és extremadament baixa excepte pels grups d’edat elevats (+64 anys) i que el grup d’ateus i no creients supera el 40% entre els 18 i els 34 anys. D’altra banda, els creients d’altres religions es concentren entre els més joves i són gairebé inexistents entre els més grans, un reflex de la immigració recent. Així doncs, podem afirmar que Catalunya és una societat més plural del que ens pensem en matèria de creences.


Més enllà d’aquestes dades convé abordar una qüestió normativa davant de la polèmica que, dèiem, pot generar la campanya: quines característiques ha de complir un debat sobre religió i esfera pública en una societat democràtica? Aquesta qüestió pot semblar que desvia l’atenció però és clau per tota societat que es faci dir democràtica i liberal, inclosa la del nostre país.

El filòsof alemany Jürgen Habermas ha reflexionat sobre aquest tema i ens pot ajudar a respondre la pregunta. Segons Habermas els punts clau són: (1) Garantir la llibertat de consciència i de religió com a resposta al pluralisme religiós (2) El principi de separació entre Església i Estat comporta tractar de manera igual a totes les comunitats religioses, però la demanda laicista de que l’Estat no hauria d’adoptar cap política que afavoreixi o constrenyeixi la religió és una interpretació massa estricta d’aquest principi (3) La legitimació política de l’Estat s’ha d’ajustar a fonaments no religiosos sorgits de la pràctica constituent de la ciutadania (4) El caràcter secular de l’Estat és una condició necessària però no suficient per garantir aquesta llibertat religiosa (5) No n’hi ha prou amb que l’autoritat estatal reconegui la pluralitat, són les mateixes parts afectades les que s’han de posar d’acord sobre els límits del dret positiu de la pràctica religiosa (6) La pràctica religiosa, si no és de caire fonamentalista, aporta valors a les societats liberals que ajuden a desenvolupar la cultura cívica (és el cas dels Estats Units (7) Sense prohibir-los manifestar-se com a tals, cal exigir que els arguments de la comunitats religioses siguin traduïts a un llenguatge universalment accessible quan participin als debats públics (8) Ja que els arguments religiosos poden contenir també, en contraposició als arguments naturalistes i cientifistes, una “veritat” perquè solen ser forts intuitivament a nivell moral i de convivència humana.

Partint dels punts de Habermas es pot considerar el lema de la campanya com un exercici de llibertat positiva per part dels ciutadans ateus, però també com una provocació a la llibertat negativa de creure dels ciutadans religiosos. En tot cas, pot suposar un element nou al debat religiós que a l’Estat espanyol s’havia centrat en (els punts (1) i (2)) l’actual tractat Església-Estat i el paper històric de l’Església catòlica. Caldrà veure si aquesta vegada es va més enllà, i el debat permet abordar la realitat plural que hem descrit; fent-ho des del punt de vista social perquè es pugui exigir a l’autoritat el respecte al pluralisme religiós en el marc d’un Estat veritablement secularitzat. També haurem d’estar atents a l’ús que els partits polítics puguin fer d’aquesta campanya, ja que previsiblement es pot convertir en un tema més de confrontació i crispació política. Aquesta darrera possibilitat dificultaria el debat habermasià que hem apuntat i no permetria generar un debat social ampli sobre el paper de la religió al nostre país.


Habermas J. (2008) Entre naturalismo y religión, Paidós Básica

Article publicat a Crònica (llegeix-lo aquí).

Una anomalia: què cal saber per entendre l’electorat americà?

Sovint es diu que als Estats Units la religió juga un paper clau a l’hora d’entendre la vida i, per tant, la política. L’excanceller alemany Gerard Schröder ha estat un dels que durant els darrers anys, des de la seva retirada de la política, ha comentat com un aspecte negatiu aquest fet. En una entrevista al tabloide Bild am Sonntag confessà que considerava Bush un home obert i negociador però li feia una crítica prou coneguda: “When (a leader) takes political action directly from prayer, in other words from a dialogue with God, it can be problematic for a democracy.”


Malgrat tot, segurament no ens podem fer la idea de fins a quin punt aquesta religiositat és tant elevada si no fem una d’aquestes dues coses: 1) emulant a Toqueville visitem el país i parlem amb la gent, observem com funcionen les institucions, i en treiem conclusions (cosa que encara no he fet); o 2) observem dades estadístiques comparades (evidentment es poden fer moltes altres coses però aquí estem simplificant 🙂 ) Aquesta segona opció és la que ens ofereix el darrer estudi del Pew Global Attitudes Project. Vegin què obtenen a partir d’enquestes a nivell mundial:

Vegin que establint una relació entre religiositat de la població i poder adquisitiu de l’Estat els EUA són una veritable excepció. Tenint una de les taxes de poder adquisitiu més elevades del món el nivell de reiligiositat es situa al nivell de països com Brasil o la Índia.

Ara bé, cal dir que aquestes dades poden fer-nos caure en una simplificació. En primer lloc, la importància que respon l’enquestat a la Índia i als EUA no es tradueix en les mateixes actituds a la vida diària o a la política per posar alguns exemples. En segon lloc, alts nivells d’importància religiosa poden no traduir-se en poder institucional religiós. Un exemple és Turquia on tot i presentar nivells de religiositat molt elevats les institucions mantenen la seva laicitat i la laicitat de l’Estat encara que comporti greus tensions socials.

Probablement una pregunta interessant a l’hora de plantejar-nos com afecta la religiositat a la política americana és si aquesta es manté com un aspecte cultural o és objecte de debat públic com passa a Turquia.

La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

  • RT @accpolitica: 🎉Neix l'Associació Catalana de Ciència Política. 🔴Una finestra oberta a tot el món de la ciència política. 🍾Us hi espere… - 1 month ago
  • RT @RogerPala: Les generacions més joves ja no són (aparentment) tan independentistes com abans. Ho analitzem amb dades d'@elpatidescobert… - 2 months ago
  • RT @tonirodon: ❓ Els joves son menys independentistes? Com ha evolucionat el seu suport a la independència en els últims anys? Què diferenc… - 2 months ago
  • RT @marcsanjaume: D'aquí una estona seré a @elsmatins, estic molt content de participar al programa aquesta temporada! - 3 months ago
  • RT @tonirodon: La revista @sapienscat d’aquest mes cobreix un dels meus articles sobre vot a l’extrema dreta i camps de concentració @roger… - 3 months ago

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter