Archive for the 'gènere' Category

Llistes electorals paritàries?

L’aprovació de la Llei orgànica per la igualtat efectiva de dones i homes sembla que ha tingut efecte; els propers comicis del 28 de Novembre hi haurà una representació a les llistes bastant igualitària entre gèneres: 53,6%  són homes i el 46,4% dones. De moment, les eleccions més igualitàries que se celebraran.

Es podria pensar que aquesta paritat fos enganyosa, i que les llistes estiguessin confeccionades de tal manera que els primers llocs de les llistes electorals dels partits fossin homes, i les posicions més baixes les ocupessin les dones. No obstant, no es dóna el cas. Les llistes en una gran part han estat elaborades conscienciosament a mode de cremallera,  primer un home i després una dona fins al final. Només existeix una excepció entre tots els partits amb possibilitats d’entrar al Parlament que concatena tres homes seguits: Solidaritat Catalana amb J.Laporta, A.Tena i U.Bertran.

Els fets què comentàvem anteriorment són bones notícies per la paritat. Tot i que podem filar més prim i veure que encara podem avançar en aquesta equitat, ja que entre els caps de llista dels partits amb possibilitats parlamentàries no existeix tal equilibri. Dels set partits amb possibilitats d’entrar al Parlament de totes les províncies  (CiU, PSC, ERC, PP, ICV, Rcat i SC) el 82,14% (n=23) caps de llista són homes i només el 17,86 % (n=5) són dones. A més a més, si ens fixem en els 5 primers llocs de les llistes, tot i la paritat, sempre el número de polítics es decanta pel gènere masculí, havent 3 homes i dos dones en gairebé tots els casos. Caldrà veure com queda finalment configurat el Parlament.

S’observa que els factors de demanda s’han fet més equitatius (encara que queda molt per millorar com xarxes exclusives d’homes) a partir de les lleis aprovades. No obstant, als factors d’oferta encara trobem traves: les dones són excloses de la participació de la vida pública degut al funcionament de la vida privada, sobretot quan existeixen obligacions familiars. Seguint aquesta línia la politòloga  T.Verge (2009) exposa que les organitzacions juvenils afiliades a partits polítics presenten una composició equilibrada per sexes de la seva militància fins als 25 anys; però quan es sobrepassa aquesta edat, decreix enormement aquest equilibri.

Veiem que les diferències de gènere en la implicació política s’han reduït enormement a les últimes dècades a nivell autonòmic, tot i que les diferències més problemàtiques encara es poden trobar als municipis. Esperem que aquestes diferencies continuïn decreixent al llarg dels anys.

Chicanes québécoises

Ja vam comentar que al Pati estem en plena efervescència quebequesa. Aquests dies l’investigació sobre el terreny dóna els seus fruits en forma de muntanyes inacabables de bibliografia sobre l’encaix constitucional de la Nova França a la federació canadenca. Davant l’avorriment bibliotecari, crònic entre doctorands,  el paradigma acadèmic sobre la “qüestió nacional”, el multiculturalisme i el refinament liberal en democràcia que és el Canadà no està disposat a decebre a ningú. La grisa teoria publicada va acompanyada d’una actualitat política que la il·lustra perfectament, com si per una vegada Acadèmia i Realitat s’haguessin donat la mà. És sempre així en aquest país? No ho sabem, a casa nostra gairebé mai. Dues notícies d’actualitat fan sonar al mitjans de comunicació els conceptes més sofisticats de la teoria política acadèmica que gaudeixen d’una curiosa popularitat.

L’expulsió d’una jove musulmana del cégep (institut de secundària) Saint-Laurent per dur niqab (vel integral) ha generat un debat públic de dimensions espectaculars. Evidentment el debat venia de lluny, aquesta darrera notícia només ha posat més llenya al foc. Sorprèn però, la qualitat dels arguments presentats per una i altra banda, defensors i detractors de l’expulsió s’han afanyat a emmarcar el debat dins l’encaix de la Carta de drets quebequesa amb la Carta de drets canadenca. O el que és el mateix: s’han afanyat a distingir entre el multiculturalisme individualista preconitzat des d’Ottawa i l’interculturalisme quebequès, clarament més exigent pel que fa els deures d’acomodació dels immigrants. L’obsessió normativa és arribar a concloure quines són les condicions d’accommodement raisonnable respecte la qüestió del niqab. Sobre els principis d’igualtat entre homes i dones i la obligació d’aprendre la llengua francesa que té tot immigrant al Québec la Comissió de Drets es disposa a resoldre el cas durant els propers mesos sota l’atenta vigilància de la Cort Suprema canadenca. La cosa promet.

D’altra banda, l’aparent tranquilitat política del sobiranisme quebequès ha quedat feta miques gràcies a la mà de ferro de Madame (Pauline) Marois. La líder del Parti Quebecois (PQ), farta de rebre crítiques del corrent intern d’esquerres SPQ Libre ha decidit expulsar-lo en bloc de l’executiva del partit. La qüestió no tindria transcendència si no fos perquè els membres del corrent crític han resultat ser els darrers militants “d’esquerres” presents a l’executiva. Casualment l’expulsió ha tingut lloc en el marc d’una Conferència de presidents regionals del partit on Marois ha defensat l'”enriquiment personal” com a nova via d’enriquiment nacional (?!). Els analistes indiquen que Marois intentaria pescar electors d’entre els 700.000 abstencionistes sobiranistes/autonomistes que van deixar de votar l’ADQ moderant el discurs socialdemòcrata. De moment deixant-se de conjectures la formació Québec Solidaire que compta amb només un diputat d’esquerres i sobiranista s’ha afanyat a obrir la porta als gauchistes defenestrats del PQ. Com diuen en castellà: en todas partes cuecen habas.

I finalment, cal observar que els francòfons canadencs no han quedat gaire contents del tractament del francès a les cerimònies oficials de l’esdeveniment de l’any al Canadà: Vancouver 2010 (malgrat la política de bilingüisme oficial de la federació)

I ves per on, aquestes són les cròniques quebecois.

Bonne journée!!!

Le quebecois, el Pati Descobert, Université Laval.

Relacions de poder

Abans d’acabar aquesta setmana i aprofitant que el dia 25 de novembre va ser el dia internacional contra la violència masclista m’agradaria escriure sobre les relacions de poder entre els homes i les dones. La violència contra les dones és el màxim exponent de poder, i sobretot es manifesta a través del maltractament físic i psicològic.
Sense ser exhaustiva en les causes que provoquen aquests maltractaments, podem pensar que es dóna per a) una socialització patriarcal i b) la poca autonomia econòmica de la dona per deslligar-se d’aquesta situació. Així que podríem pensar que aquest tipus de maltractaments tradicionals disminuirien a mesura que les dones tinguessin més ingressos i per tant, més autonomia. No obstant això, això no és suficient (com és lògic) per canviar tot el substrat de la ideologia patriarcal.
Alguns estudis com el de Sandra Dema Moreno, han estudiat les relacions de poder entre les parelles que tenen ingressos similars. L’autora estableix tres models de parelles en funció de les formes de poder.

1) Parelles en la qual els dos membres treballen i obtenen uns ingressos similars. Tot i això els dos han tingut una educació de gènere que homes i dones assumeixin els rols propis del seu sexe i on el poder de la figura masculina és la norma i és inqüestionable. La igualtat de recursos, per tant, no portaria associada una igualtat a la llar.

2) Nou estil de parelles emergents, on las relacions entre els dos membres tendeixen a l’equilibri i les dones arriben a construir-se personalment com individus autònoms. En aquestes parelles s’observa que els diners juguen un paper important tant en la construcció de l’autonomia de les dones com en l’establiment del models més igualitaris.
3) Els dos membres de la parella volen una relació igualitària, però una sèrie d’obstacles impedeixen a homes i dones posar-ho en pràctica. La cultura provoca que en molts casos, tot i les dones tinguin més recursos, tolerin l’autoritat masculina. Aquesta cultura que fa que les dones assumeixin tasques de cuidadores, -a més les poques politiques públiques en aquest àmbit- això porta a la doble jornada laboral de les dones es dóna la impossibilitat de construir la independència en condicions d’igualtat. Les dones es troben en una situació de conflicte i tracten de sanar la dissonància cognitiva que es produeix entre l’ideal igualitari i la realitat de desigualtat que viuen.

En tots tres casos, la propietat dels diners és majoritàriament compartida. Però, tenir els diners en comú no és una forma de propietat tan igualitària. Si guanya més la dona, en la comunitat econòmica desapareix l’aportació de cada membre, això perjudica a les dones, ja que aquestes no se les suposa el rol de proveïdores. S’ha vist que aquelles parelles totalment igualitàries tenen les comptes separades. Es veu així que posar els diners en comú seria considerat com una estratègia per evitar l’autonomia de la dona.Encara que l’autora especifica que la manera de gestionar els diners no és una causa en si d’arribar a l’igualitarisme, sinó que depenent com s’hagi definit la parella, la forma de gestió serà beneficiosa o no.

Tenir un coixí econòmic és important, però la cultura patriarcal és el que realment condiciona el rol de poder parelles. Per canviar aquestes situacion cal una educació igualitària forta, i això és un procés lent, però pot anar evolucionant.

Governs autonòmics

Als últims anys els partits han adoptat d’estratègies de discriminació positiva de gènere. Aquestes suposen la creació d’espais reservats per a dones als llocs de decisió política o en les llistes electorals. Així, els partits tenen l’incentiu racional de presentar les llistes equilibrades, ja que la inclusió de les dones no suposa un perjudici, en canvi, l’absència de les mateixes sí. També han jugat un paper important en l’adopció d’aquestes estratègies els lobbies de militants de dones dins d’aquests partits.
Tot i això, la incorporació de les dones als lloc amb poder de decisió del partit no ha estat independent de la ideologia que professava el mateix. Així, com tots sabem, els partits anomenats “d’esquerres” han presentat la paritat com un punt positiu per millorar la democràcia. En canvi, els considerats més de “dretes” consideren aquetes mesures com a limitadores per accedir als millors qualificats; per tant aquestes mesures provoquen un perjudici a les democràcies.
A antics estudis s’analitzava el percentatge de dones al Congrés dels Diputats a la legislatura del 04/08. Els resultats mostraven que tant el PSOE com IU gairebé arribaven a la paritat amb un 46% i un 40% respectivament, dins del seu grup parlamentari, mentre que el PP només tenia un 28%.
Des d’aquí intentarem analitzar la representació de les dones als governs de les diferents comunitats autònomes. Les dades indiquen que només el 5% de presidents autonòmics és una dona (únic cas Esperanza Aguirre) i un 39,74% conselleres. Aquestes dades mostren que encara estem molt per sota de la representació de la realitat. I malgrat que aquest valor sigui petit volem saber si (com és d’esperar) els diferents colors de govern influeixen a la construcció dels governs a nivell autonòmic.

(vermell=PSOE MA; Rosa=PSOE en coalició; Blau= PP MA;
Groc= C.Can MA; Verd= PNB en coalició)

Els que tenen majoria absoluta del PSOE tenen més dones dins del govern autonòmic. En canvi, els que tenen majoria absoluta del PP incorporen menys dones al govern. No sorprèn que hi hagi una relació, tot i que aquesta no és gaire forta. ( r=0,58 a 95%)
Cal destacar la poca presència de dones al govern català, amb les úniques representats de Tura, Geli, Serna i Capdevila.
Sílvia

Les ministres…aprovades

Estudis previs –com podem veure a La Moqueta Verde-, mostren que tradicionalment les ministres han estat pitjor valorades que els ministres a les enquestes. Aquesta situació es va plasmar tant al Govern de l’Aznar com a l’última legislatura del Zapatero. Això sempre suscitava la pregunta: aquestes qualificacions inferiors provenien de valoracions sexistes o aquestes valoracions eren el resultat de les seves accions? Els estudis realitzats eren confusos per respondre a la pregunta anterior, però la majoria exposaven que no hi havia una clara evidència sexista (sobretot als últims anys). Però si ens fixem en l’últim Baròmetre d’Abril del 2008, els resultats mostren que la tendència s’inverteix. Si realitzem la mitja de la valoració de les ministres supera la nota de la valoració dels ministres. Així les primeres aconsegueixen un aprovat 5,07, mentre que els segons no arriben a superar el suficient, amb un 4,9. Val a dir que aquesta diferència no és gens significativa, però mostra un canvi de tendència.

Les ministres millor valorades són Carme Chacón i María Teresa Fdz. De la Vega, la primera aglutina bones puntuacions per part de votants de molts partits com PSOE, ICV, i CiU. La segona, obté bones puntuacions també per part de PSOE , ICV i CiU. Hi ha ministres que agrupen bones valoracions per part de molts partits, com Rubalcaba, si bé ha rebut males valoracions per part dels votants del PP. Aquesta situació sembla constant, així els votants del PP valoren als minitres més negativament que a les ministres, i això influencia la mitja.

Cal dir que aquestes valoracions les realitza tan sols la gent que coneix el Ministre en concret, de manera que un major nombre de persones avaluen els Ministres més coneguts. Observem que en general les Ministres són menys conegudes que els ministres (i en particular Bibiana Aído i Beatriz Corredor). Tanmateix, al tractar-se d’un govern constituït recentment encara s’ha d’esperar a que realitzin actuacions. De totes maneres, seria interessant veure quins ministeris tenen més rellevància i en mans de qui es troben.

S’havia especulat amb què les valoracions positives a les dones es donaven a aquelles que destacaven més els trets o característiques masculines. Així ho podríem creure si observàvem alguns exemples com Fdz. De la Vega, Hillary o fins i tot la Tatcher. Però ara Carme Chacón també ostenta grans valoracions, això voldrà dir que donem prioritat a un altre tipus de valors?

Sílvia Claveria

Som lliures?

Avui a La Vanguardia (04/04/08) entrevistaven a Corinne Maier, portaveu del moviment Women Child-Free (dones lliures de fills/es). Aquesta autora, planteja que s’ha d’elegir entre tenir un futur (ja sigui professional o d’altra mena) o tenir fills. De fet va més enllà, reivindica que tothom hauria de fer el que ens donés la gana, sense caure en els paranys dels rols imposats com crear una família, tenir fills…També defensa que les dones poden ser dones sense ser mares, i només així obtindran el plaer de ser lliures. Sense estar en contra que cadascú faci el que cregui convenient i que la família pot arribar a ser una institució repressiva, crec que hi ha un debat molt més profund del que ella planteja. Som les dones realment lliures de fer el que vulguem? La qüestió no es troba en elegir entre la dicotomia anterior, l’assumpte radica en què en la societat en què vivim les dones no podem elegir lliurement entre tenir un futur i alhora ser mares. Mentre que els homes no tenen aquesta disjuntiva.

Si analitzem les dades del CIS (2.450) del 2002 encara podem observar que existeixen notables diferències entre gèneres davant el tipus d’ocupació. El gràfic ens mostra que els homes tenen molt més càrrecs directius que les dones, ja que la majoria són empleades. Al segon gràfic podem observar el temps lliure que els hi queda tan a homes com a dones desprès d’haver realitzat totes les obligacions (laborals, familiar, de la llar i de son), i crida l’atenció que les dones tenen molt menys temps lliure, ja que aquetes encara han de suportar el gran pes de les tasques familiars.

Per tant, crec que no hem de caure en l’error dels primers feminismes en voler una igualtat radical, sinó que s’hauria de lluitar per una igualtat de condicions (entre home i dona) davant el plantejament de tenir fills o no, o de formar una família.

Sílvia Claveria


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

  • RT @accpolitica: 🎉Neix l'Associació Catalana de Ciència Política. 🔴Una finestra oberta a tot el món de la ciència política. 🍾Us hi espere… - 1 month ago
  • RT @RogerPala: Les generacions més joves ja no són (aparentment) tan independentistes com abans. Ho analitzem amb dades d'@elpatidescobert… - 2 months ago
  • RT @tonirodon: ❓ Els joves son menys independentistes? Com ha evolucionat el seu suport a la independència en els últims anys? Què diferenc… - 2 months ago
  • RT @marcsanjaume: D'aquí una estona seré a @elsmatins, estic molt content de participar al programa aquesta temporada! - 3 months ago
  • RT @tonirodon: La revista @sapienscat d’aquest mes cobreix un dels meus articles sobre vot a l’extrema dreta i camps de concentració @roger… - 3 months ago

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter