Archive for the 'Estats Units' Category



Els polítics a ritme de pop

La recent mort de Michael Jackson m’ha fet pensar en un article que vaig llegir fa un temps sobre la influència dels músics i, sobretot, de les estrelles musicals en la política. La pregunta de fons del text era: realment importa que gent famosa, de la música, l’esport o algun altre món de color de rosa doni suport a un determinat polític?

Sabem prèviament que la influència dels cantants i les estrelles en èpoques de manca de llibertats democràtiques és elevada. Els Setze Jutges, a casa nostra, o els diferents grups de rock durant la revolució taronja ucraïnesa en poden ser només uns exemples. La gent busca referents i, d’alguna manera, els cantants assumeixen aquest rol.

Però, quin és l’efecte en democràcies ja consolidades?

Com en tantes altres qüestions, els americans ja fa temps que ho estan analitzant. John Street distingeix entre dos tipus de celebrity politicians: el primer és aquell polític o candidat elegit que fa servir elements de la seva celebritat per representar un grup o una causa. El segon és la celebritat que usa la seva popularitat per parlar en nom de l’opinió pública. Potser a Street li manca aquell polític que, amb absència de popularitat o amb voluntat de reforçar-la, fa servir estrelles externes com a mitjà de màrqueting. (Per cert, Street acaba concloent que els polítics “cèlebres” són coherents amb els mecanismes de representació política, fet que no significa que tots ells utilitzin mecanismes correctes).

Als Estats Units no és estrany que els famosos donin suport als polítics. De fet, és plenament normal. Aquí, alguns famosos que han fet el pas, com Sala-i-Martín, han estat criticats.

Potser l’exemple més clar d’impacte mediàtic a través dels famosos s’ha donat en la darrera campanya d’Obama. El cas més paradigmàtic va ser quan va rebre el suport d’Oprah Winfrey, una vertadera mite pels nord-americans. Com a exemple: l’any 2007, Winfrey va seleccionar un sorbet de taronja com un dels seus favorits. Una setmana després la companyia va vendre el triple que en setmanes normals.

Però tornem a la política. En un article de Moore i Garthwaite, en el qual analitzen el conegut ja com a “Oprah effect”, troben que, entre els lectors de la revista d’Oprah, el vot a Obama és significativament alt. Fins i tot, els autors arriben afirmar: “Els nostres resultats suggereixen que l’aprovació d’Obama per Winfrey li va donar un milió addicional de vots”. Sorprenent?

En un altre article, Garthwaite i Moore estudien l’impacte del suport dels famosos entre els primers votants (els que tenen entre 18 i 24 anys). En concret, intenten trobar què els influeix a l’hora d’emetre el seu vot. Els resultats són els següents (els nombres són una mitjana entre l’escala d’1, influència baixa, i 7, influència alta):

Una anàlisi estadística més detallada dóna als autors que la principal influència, a banda de la família, és la dels anuncis de famosos.

Sigui com sigui, a casa nostra, aquesta realitat és encara aliena. L’últim que va intentar portar un músic a un acte de campanya, Pasqual Maragall, encara ho recorda. Precisament per les vegades que el seu tall de veu es va repetir a l’APM

Pd/ Un altre tema és perquè la mort de Jackson em porta al cap tres articles. Però això diria que ja és problema meu.

Paraules presidencials

Algunes de les frases històriques que, en un dia com avui, s’han repetit cada quatre anys:
Sense malícia contra ningú i amb compassió amb tots, amb la firmesa que el dret que Déu ens concedeix per a distingir allò correcte, esforcem-nos per acabar la feina empresa i curar les ferides de la nació, cuidar a qui hagi lliurat les batalles, a les seves vídues i orfes, i fer tot el que podem assolir i celebrar una pau justa i durable entre nosaltres i amb totes les nacions.

Abraham Lincoln, 1865, al final de la Guerra Civil als EUA.

Permeti’m reiterar-los que la meva ferma creença és que a l’únic que cal tenir por és a la pròpia por.

Franklin D. Roosevelt, 1933, durant la Gran Depressió de l’economia.

I per això, compatriotes nord-americans, no es tracta de plantejar què pot fer el teu país per tu, sinó preguntar-te què pots fer tu pel teu país.

John F. Kennedy, 1961.

Per alguns presents avui aquí aquesta és uan ocasió solemne i única i, no obstant això, en la història del nostre país és quelcom que ocorre sovint. La transferència ordenada de l’autoritat com la Constitució prescriu, té lloc com a rutina des de fa quasi dos segles, i pocs entre nosaltres ens parem a pensar com d’únics som. Als ulls del món, aquesta cerimònia es repeteix cada quatre anys i l’acceptem com quelcom normal. Això no és menys que un miracle.

Ronald Reagan, 1981.

Miro a la història com un llibre amb moltes pàgines, i cada dia n’omplim una amb actes d’esperança i significat. Nous vents bufen, es passa pàgina, la història avança i un capítol comença avui, una petita i digna història d’unitat, diversitat i generositat, compartida, i escrita entre tots.
George H.W. Bush, 1989.
El més gran progrés que hem fet, i el major progrés que hem de fer, es troba en el cor humà. Al final, tota la riquesa del món i milers d’exèrcits no són res davant la força i la decència de l’esperit humà.
William Jefferson Clinton, 1997.

Actualització (21/01/09):

Aquest és el viatge que continuem avui. Seguim sent la nació més pròspera i poderosa de la Terra. Els nostres treballadors no són menys productius que quan va començar aquesta crisi. Les nostres ments no són menys inventives, els nostres béns i serveis no són menys necessaris que la setmana passada, el mes passat o l’any passat. La nostra capacitat no ha disminuït. Però el temps de l’immobilisme, de la protecció d’interessos limitats i d’ajornar les decisions desagradables, aquell temps segurament ha passat. A partir d’avui, hem d’aixecar-nos, espolsar-nos i tornar a començar la tasca de refer Estats Units.

Barack H. Obama.
——————————-
Per cert, el company blocaire Xavi Mir ens va incloure en el seu espai de blocs de Ràdio Arenys. Ho podeu escoltar aquí. Moltes gràcies!
D’altra banda, la Sílvia Claveria va assistir el passat 17 de gener a l’Ateneuesfera, una trobada que convoca blocaires diversos i posa a la pràctica allò que tantes vegades “sura” per la xarxa.

Onades secessionistes virtuals

Darrerament les cerques a google, Google Trends, s’han convertit en una veritable eina de copsar la opinió pública mundial, si més no pel que fa les issues més buscades. Amb tots els biaixos que vulgueu és prou interessant, i divertit, cercar paraules per veure quina freqüència de cerca han tingut els darrers anys. Sense anar més lluny sembla ser que la grip d’aquest any es va preveure a google abans que se’n asabentessin les autoritats sanitàries (la OMS?¿).

Des del pati descobert hem decidit analitzar l’interès pel terme secession (secessió).

Observem que des del 2004 fins a l’actualitat les cerques del terme secession, en termes absoluts, presenten una certa variabilitat. A continuació detallem què destaquen les lletres:

A) Xina promulga una llei contra la secessió de Taiwan. Sembla que la censura xinesa a la xarxa no és tant efectiva per segons quins temes. O potser hi ha un pes elevat d’internautes taiwanesos interessats en els moviments de la veïna República.

B) El govern de l’Iraq es posiciona en contra de la secessió del Kurdistan iraquià. Suposem que els internautes americans hi tenen molt a veure en aquestes cerques. En tot cas, mitjan 2005, és un moment baix de la popularitat del terme secession a Google.

C) El secessionisme de Vermont es presenta en societat. A casa nostra potser no ens en vam adonar però el secessionisme de Vermont devia ser una veritable bomba que els internautes americans no es van voler perdre.

D) El posicionament del govern indi davant les autoritats de Malàisia. Gandhi no va condemnar amb prou duresa les polítiques de neteja ètnica d’aquest país cap a les minories hindus, sembla que podria haver alimentat l’independentisme Tamil a la zona. La peita pujada que s’observa en el nombre de cerques pdoria venir dels internautes indis (hindus) preocupats pels seus homòlegs a Malàisia.

E) Sèrbia demana a les Nacions Unides que bloquegi la independència de Kosovo. El moderat augment podria venir dels serbis preocupats per la secessió kosovar.

F) L’escalada final de la popularitat del terme secession es correspon al nomenament de Sarah Palin com a candidata a vicepresidenta. La seva relació i la del seu marit amb el secessionisme d’Alaska van disparar la popularitat del terme durant la campanya americana. Curiosament sembla que ha beneficiat el “secessionisme virtual” ja que des d’aleshores la popularitat del terme ha recuperat els nivells que tenia a principis del 2004.

Ara bé, les noticies senyalades no ens permeten explicar les pujada espectacular de cerques del terme secession a finals del 2004, quan gairebé es van quadruplicar. Tampoc s’expliquen els dos pics en el volum de notícies publicades (gràfic inferior).
S’accepten hipòtesis de treball.

Els reptes d’Obama

Recupero dels arxius un interessant gràfic sobre els reptes que Obama haurà d’afrontar en el mandat que properament començarà. Les legislatures sempre comencen amb unes expectatives i s’acaben amb unes altres. Interessant veure els reptes de la resta de presidents i quina imatge n’ha quedat d’ells. Vegi’s la de George Bush…

L’inici d’un canvi?

Barack Obama, de 47 anys, es convertirà en el quaranta-quatrè presidents dels Estats Units. Un anàlisi electoral sempre comporta un temps de maduració però, a poc temps dels resultats, ja se’n poden apuntar algunes conclusions. Fem un repàs a les grans xifres:

Obama ha obtingut un gran marge en nombre de delegats. N’ha guanyat 338 pels 163 de John McCain. No obstant això, el vot popular, el que realment compta, ha estat d’un estret marge: 52,3% per Obama i 46,4% per McCain. Així, tot i que la victòria és àmplia en nombre de delegats, no ho és tant en suport popular. El següent gràfic mostra que el suport rebut per Obama s’assembla al de Clinton l’any 1992, però no arriba a la diferència aconseguida per l’últim demòcrata a ocupar la Casa Blanca l’any 1996. Quant a nombre de delegats, la tendència és semblant.

Així doncs, quina és la clau de volta de tot plegat? En un primer anàlisi, quatre elements a considerar: estats clau, campanya, participació i excepcionalitat (canvi).

Estats clau. La història mostra que quan els republicans perden Ohio no guanyen les eleccions i la rumorologia diu que si es guanyen tres estats claus, es guanyen les eleccions (rumor que s’hauria de comprovar si és cert…). Els demòcrates han vençut en gairebé tots els swing states. De fet, no guanyaven a Virginia i Pensilvània des de feia 44 anys. Han vençut també a Ohio, Colorado, Florida, New Hampshire, Michigan i Indiana. McCain ha guanyat a Alaska. Ambdós han empatat a North Carolina i Missouri. Tot i això, la victòria fou més aclaparadora per Reagan del què ha estat per Obama.

Moment històric? L’elecció d’Obama s’ha comparat amb la de Roosevelt de 1932 i la de Bill Clinton de 1992. Des de la fi de la segona guerra mundial, podríem dir que cada vencedor demòcrata és titllat d’històric. En una crua anàlisi electoral, així és. Però, què hi ha d’històric? Dos punts: 1) El color de la pell. Encara queda i quedarà molt per avançar en l’aspecte racial, però que un afroamericà arribi a la presidència dels Estats Units trenca el mite racial i l’autoflagel·lació com a excusa per molts negres per prosperar. 2) Obama podria enfocar la política de la principal potència del món cap a una nova era. Una nova generació ha entrat a la Casa Blanca, tot i que som lluny de saber si això comportarà una nova manera de fer política. Les crides al canvi queden ràpidament buides de contingut si aquest canvi no arriba.

Excepcionalitat i expectació: L’expectació del canvi (paraula més utilitzada durant la campanya) és clau per entendre aquestes eleccions. La teoria diu que poques eleccions han estat excepcionals. Cal reconèixer que aquestes sí han presentat paràmetres anormals. El 1980 s’esperava una lleugera victòria de Reagan i aquesta fou abassegadora. En aquest cas s’intuïa la victòria d’Obama i aquesta ha vingut. L’excepcionalitat rau en la pròpia victòria en sí, per les seves característiques personals, però cal anar en compte amb les interpretacions electorals. Després de la victòria de Reagan, un 63% interpetava les eleccions com un rebuig a les polítiques de Carter, més que un mandat clar per noves polítiques conservadores. L’expectació del canvi ha afavorit el senador d’Illinois, però això no significa un suport total al seu discurs. La majoria de periodistes i analistes parlaren aquests dies de la magnitud del canvi. I, en part, així és. Amèrica ha canviat de president i de partit i per primera vegada a la història serà de raça negra. Però és massa aviat per dir que els electors hagin canviat. A peu d’urna, un 62% dels electors diuen que l’economia ha estat el tema més important per generar aquest canvi. Així doncs, quin tipus de canvi es vol?

Campanya. Al contrari del què ha pogut semblar al nostre país (en el qual els mitjans han tingut sempre un biaix prodemòcrata difícil d’entendre), Obama no ha liderat sempre les enquestes. De fet, semblava que el missatge del canvi quedaria esgotat. Però certs factors l’han ajudat: 1) La crisi financera. Quan més es recordava la manca d’idees d’Obama, Wall Street cau a nivells històrics. El canvi, de nou, emergeix com la prioritat. Però ja no és un canvi a seques, buit de contingut. Ara és un canvi factible i econòmic. 2) L’efecte Palin. Un efecte en forma de campana. Fort al principi, però buit al final. Cercles republicans ja consideren que ha estat un error. 3) Obama és qui ha sabut combinar millor el què Carmines and Stimson (1980) han anomenat easy issues i hard issues. Els primers fan referència als temes emocionals (com els racials), el segons a qüestions més sofisticades, com les econòmiques. La bona combinació dels dos li ha donat credibilitat.

Política 2.0. Sabem que internet estava cridat a tenir un paper fonamental. De moment havia tingut un paper secundari (important, però secundari). Enguany els Estats Units han confirmat que el seu rol és ja inalterable. La política s’ha jugat a internet i des d’internet s’han pilotat la majoria de temes. Obama ha recollit part dels diners des de la xarxa; McCain va aprofitar l’efecte Palin des d’internet. El demòcrata vencedor ha fet un treball de base increïble: reclutar personal, recursos, quadrar idees i erigir temes que els són d’interès. Als Estats Units el gap tecnològic encara hi és, però cada vegada menys són dos móns paral·lels. S’estan unint i la seva influència és indubtable.

El porta a porta. Quan Obama entrà al Senat per Illinois, inicià una campanya personal que s’ha demostrat una obra d’orfebreria. No feia declaracions “complicades” i evitava sortides de to perilloses. Però la clau de volta ha estat l’equip de col·laboradors i admiradors. L’equip humà. Des de les primeres primàries demòcrates a Iowa fins l’elecció final, l’activitat de formiga ha estat incessant. La política tradicional, el porta a porta, s’ha conjugat com un moviment de base letal pels republicans. És curiós que els demòcrates han copiat tàctiques republicanes, com els target videos (destinats a grups en concret) i el correu directe.

La participació. Tot plegat ha redundat en una participació històrica. Els demòcrates han invertit en la mobilització electoral (ground war). Segons els seus càlculs, el 21% dels demòcrates registrats han estat contactats pel 6% dels republicans. Sigui com sigui, les dades de participació mostren la incorporació de nous votants i com la participació supera el 70%, un nivell que no es veia des dels anys seixanta. Caldrà analitzar les dades individuals a fons, però tot fa pensar que joves, independents i, fins i tot, desafectes amb la política podrien ser els grups que més han anat per primer cop a les urnes. Les xifres de nous registrats ja presagiaven un augment de la participació. Però això no és definitiu. El 1986 un 28% dels seguidors de Carter es van registrar i es van quedar a casa. Només el 7% del seguidors de Ford van fer el mateix. En aquests eleccions, llatins, dones i joves sembla que s’han decantat pel senador negre.


Canvi i futur. Caldrà estar atent per analitzar qui ha estat aquest nou votant. L’existència de nous electors podria comportar un canvi realment real de les bases electorals del partit. Que canviï el resultat global no significa que ho facin les bases electorals. Els Estats Units han demostrat una gran capacitat de regenerar-se. El canvi real, el dels votants, i, fins i tot, el del partit, és encara lluny d’arribar. Només el temps permetrà veure-ho. Probablement els propers dies Obama rebrà un suport transversal i indiscutible (el que s’anomena honeymoon period). Però, davant té reptes de dimensions considerables (mereixerien un altre post…) que tornaran a generar tensions. Ell mateix ho ha reconegut al discurs presidencial: “This victory alone is not the change we seek – it is only the chance for us to make that change”.

Ara comença l’hora de la veritat. Igual d’apassionant i sens dubte molt més difícil. Decepció, indeterminació o compliment de les expectatives es troben al final del camí. Concretament a quatre anys vista. Al primer dimarts de novembre.

Article que també podeu llegir a Crònica.

L’inici del canvi

En breu, el diari Crònica publicarà la valoració dels resultats electorals feta pel Pati Descobert. De seguida que es pugui, ho podreu llegir també aquí.

———————————————–

D’aquesta manera s’acaba aquesta divertida col·laboració, que ens ha fet disfrutar d’allò més. Els articles publicats han sigut els següents:

– 3 de novembre. Balanç abans dels comicis.
– 26 d’octubre. Els mitjans i la campanya americana.
– 11 d’octubre. El sistema electoral dels EUA.
– 3 d’octubre. It’s the economy, stupid!


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

  • RT @accpolitica: 🎉Neix l'Associació Catalana de Ciència Política. 🔴Una finestra oberta a tot el món de la ciència política. 🍾Us hi espere… - 1 month ago
  • RT @RogerPala: Les generacions més joves ja no són (aparentment) tan independentistes com abans. Ho analitzem amb dades d'@elpatidescobert… - 2 months ago
  • RT @tonirodon: ❓ Els joves son menys independentistes? Com ha evolucionat el seu suport a la independència en els últims anys? Què diferenc… - 2 months ago
  • RT @marcsanjaume: D'aquí una estona seré a @elsmatins, estic molt content de participar al programa aquesta temporada! - 3 months ago
  • RT @tonirodon: La revista @sapienscat d’aquest mes cobreix un dels meus articles sobre vot a l’extrema dreta i camps de concentració @roger… - 3 months ago

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter