Archive for the 'Ciència Política' Category



Les festes dels doctorands?

Avui simplement us volem deixar amb un gag impressionant de la gent de PhD Comics sobre les vacances dels doctorands!


Com que es diu que “any nou, vida nova”, de cara al 2010 des de El Pati Descobert ens hem plantejat un clar propòsit: millorar la imatge del bloc!
Apa, que tingueu una bona entrada d’any!

Les notes dels futurs politòlegs

Aprofitant que d’aquí poc sortiran les notes de tall, he remenat per veure l’evolució de les notes de tall per accedir a les universitats catalanes on s’estudia Ciències Polítiques.

Algú s’atreveix amb la del 2009?

La insuportable lleugeresa dels estudis de Ciències Polítiques i de l’Administració

En una conversa informal al despatx amb Kanciller, company d’aventures doctorands al pati descobert i els seus voltants, abordem un debat particularment clàssic de la Ciència Política: Per què serveix?. Li confesso la preocupació creixent que em produeix la meva manca de capacitat d’anàlisi, previsió i comprensió de la Política. I acordem que, malgrat el nivell que els rànquings atorguen a la nostra estimada facultat, els resultats obtinguts en aquest sentit després de cursar-hi estudis de polítiques són minsos, per no dir depriments. Malgrat tot, només cal observar qualsevol tertúlia mediàtica per veure que la presència de politòlegs és gairebé nul·la, i adonar-nos-en que no és un problema dels estudis sinó de la disciplina en general. La ciència, i l’art, de l’anàlisi polític en aquets país sembla ser que és feina dels comentaristes polítics i no pas dels politòlegs.
Més enllà de si això ha de ser així o no, a mi tot plegat em recorda a un parell de lectures recents de Parekh i Berlin. A la primera Parekh alerta del monisme moral que duen incorporat no només molts “ismes” injuriats (marxisme, fonamentalisme, nacionalisme) sinó del mateix liberalisme polític, presentat com el defensor del pluralisme de valors. A la segona Berlin alerta del determinisme que sol dur als pensadors (i científics socials) a cercar una suposada inevitabilitat històrica subjacent per explicar les coses del present, ja sigui una estructura, una divinitat, una força tel·lúrica o, ves per on, un mecanisme causal.
Si estudiar ciències polítiques hagués de consistir exclusivament en formar-se per analitzar, preveure i comprendre la Política potser caldria fer més cas a Parekh i Berlin. Abandonar el camí de la infinita cerca de la inevitabilitat històrica i començar a explorar nous camins que ens ajudessin a fer aquesta tasca. Potser així, d’una vegada, discutiria amb el conserge tenint la certesa que, com a mínim, seria capaç d’afegir alguna coseta a les seves dissertacions polítiques, sempre més adients, informades i encertades que les d’un mediocre doctorand, servidor de vostès, però, en fi, i si no és aquesta la tasca del politòleg i sí que és la del conserge? Qui lo sa?

Dubtes sobre la Ciència Política

Explicar la Ciència política als profans o, fins i tot, als mateixos politòlegs acostuma a ser una tasca àrdua. De fet, sincerament, molt sovint un mateix es pregunta el leitmotiv principal d’allò que està a punt de fer o del què pretén fer en un futur. I no parlo de les arxiconegudes preguntes de “què fa un politicòleg?” ni de l’“és per fer de polític això?”, qüestions a les que els estudiants de ciència política s’han hagut d’enfrontar i solucionar amb més o menys habiltiat. Em refereixo a quelcom més substancial. Potser la pregunta correcta en aquest cas seria: “què hauria de fer un politòleg?” O, parafrasejant a Sartori (escrit), “Cap a on va la Ciència Política?”.

Faig aquesta reflexió arrel d’un escrit que he trobat al bloc del professor en Ciència Política, Josep Maria Colomer, que en el seu darrer post (More Scientific Politics) fa referència a la recent (i interessant) publicació del llibre de Rein Taagepera, Making Social Sciences More Scientific.

El politòleg estonià (que, com la majoria, exerceix als Estats Units) critica dues coses:

1) La ciència política té actualment un corrent predominant i una “excessiva dependència de les regressions lineals”. És a dir, massa estadística perquè sí. Diu: “Molts estudiosos esdevenen presoners i addictes dels programes computacionals, els quals són incapaços de respondre les preguntes que realment importen”. Advoca per un model building més ben pensat i articulat.

2) A better science would make for better politics. Taagepera observa que la majoria de mètodes i resultats tenen un impacte mínim a l’exterior. Poques ganes d’explicar-se i poc interès del públic.

Les relexions d’aquest llibre m’han fet pensar en un article històric de Sartori, escrit l’any 1994, en què venia a dir més o menys el mateix. Sartori deia aleshores: “Em dóna la sensació que la ciència política dominant ha adoptat un model inapropiat de ciència (extret de ciències dures, exactes) i ha fracassat en establir la seva pròpia identitat, per no dir la seva metodologia pròpia […] Em pregunto: coneixement, per a què? La resposta és que la Ciència Política no pot respondre a aquesta pregunta”.

Sartori és molt crític amb el tipus de ciència americana, obsessionada en “l’emocionant però insubstancial camí de revolucionar-se a si mateixa més o menys cada quinze anys en la cerca de nous paradigmes, models i enfocaments”. En poques paraules, Sartori conclou que la ciència política no va enlloc (amb l’actual model) i proposa una solució: “pensar abans de contar i utilitzar la lògica al pensar”.

L’escrit va rebre moltes crítiques, fins i tot el mateix Colomer va creure que “l’alternativa per la qual es decanta Sartori és només una mostra del seu acreditat sentit de l’humor ja que només fa que oposar resistència a la quantificació”. Curiosament, Colomer es desdiu i sembla assumir el què Taagepera ara proclama. Massa dades numèriques i poca reflexió (follia quantitativa en podríem dir?).

Sigui com sigui, des de la meva modesta posició, em ve al cap el següent (potser els companys del Pati ho comparteixen):

Les aproximacions a la ciència política són diverses i, segons la Universitat a què et trobes, el model és un o altre. A mesura que vas coneixent a companys politòlegs d’altres llocs observes que “el pensament predominant” no és el mateix a la UPF que a la UAB o a la UB. Podríem dir que els models són força diferents. Això no és dolent per si mateix. En tot cas, convé que es conegui què s’està fent i sota quin prisma es fa.

Obsessió quantitativa: Cert és que el poder de les dades és elevat. L’exigència per publicar papers crea excel·lència, millora contínua i, tot sovint, mediocritat. També es repeteix sovint que el mètode és la clau (o el model building). Només el mètode? El com sovint pot fer perdre l’objectiu del per què.
Separació quantitativa i qualitativa. Ara mateix potser no són dos móns paral·lels, però els seus camins s’entrecreuen poques vegades.
Ciència Política i societat. Poc valorada, considerada “ciència de l’opinió” i, tal volta, menyspreada. Això crea endogàmia i retroalimentació. Cal fer un esforç per explicar-se.I des de la mateixa universitat. És inadmissible, per exemple, que la política avanci i la docència quedi anquilosada. L’actualitat és com els rius d’Heràclit, “mai t’hi pots banyar dos cops a la mateix aigua”. Interpretar el món sembla que faci por. Encara avui no he entès el perquè.

No són crítiques existencials, òbviament. La Ciència Política és una disciplina nova (li posem 60 anys?). Els dubtes apareixen i apareixeran a mesura que la seva posició es consolidi i el temps la tracti amb més o menys justícia. Potser nosaltres tenim responsabilitat en la seva definició futura. Qui sap. En tot cas això ja ho valoraran els que facin un nou Pati Descobert d’aquí una generació.


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

  • RT @accpolitica: 🎉Neix l'Associació Catalana de Ciència Política. 🔴Una finestra oberta a tot el món de la ciència política. 🍾Us hi espere… - 1 month ago
  • RT @RogerPala: Les generacions més joves ja no són (aparentment) tan independentistes com abans. Ho analitzem amb dades d'@elpatidescobert… - 2 months ago
  • RT @tonirodon: ❓ Els joves son menys independentistes? Com ha evolucionat el seu suport a la independència en els últims anys? Què diferenc… - 2 months ago
  • RT @marcsanjaume: D'aquí una estona seré a @elsmatins, estic molt content de participar al programa aquesta temporada! - 3 months ago
  • RT @tonirodon: La revista @sapienscat d’aquest mes cobreix un dels meus articles sobre vot a l’extrema dreta i camps de concentració @roger… - 3 months ago

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter