Archive for the 'Catalunya' Category



El racisme de PxC

En dos passats articles hem analitzat els resultats electorals de CiU I PSC (aquí) i del PP, ERC i ICV (aquí). En el darrer dels articles havíem de parlar, alhora, de PxC, les CUP i els altres partits. Ara bé, un primer anàlisi d’algunes dades empíriques sobre PxC ens posen de manifest una evidència que no volem deixar de banda per la gravetat del que significa.

Emprant una base de dades elaborada pel també politòleg Jordi Muñoz (@jordimunozm) ens hem volgut preguntar quines són les raons que porten a PxC a presentar una candidatura en alguns municipis mentre que no en d’altres. Per analitzar això creem una variable on el valor 0 equival a no presentar-se i el valor 1 a presentar-se (independentment dels resultats electorals obtinguts). Testem estadísticament a través d’una regressió logística (emprada per a variables dicotòmiques com aquesta) algunes hipòtesis sobre el per què de PxC presentant-se a les eleccions municipals en determinats municipis i no en d’altres.

En primer lloc testem si el partit es presenta en els municipis més grossos. Els partits polítics necessiten presència de militants i voluntaris en el municipi per tal d’articular una candidatura amb condicions, i això evidentment és més senzill d’aconseguir en els municipis grossos que en els petits. Tal i com fa la literatura sempre, transformem aquesta variable amb el seu logaritme. I el resultat, tal i com mostra la taula de més avall, confirma la nostra hipòtesi.

En segon lloc, introduïm la variable demarcació de Barcelona, per avaluar si aquest partit, mantenint constant la resta de variables en el model que creem, es presenta més en aquesta zona que a la resta del país. L’evidència observada no és suficient per aprovar aquesta hipòtesi.

Ara bé, el que ens interessa realment és testar l’efecte de la immigració sobre les probabilitats del partit de presentar-se. En testos primaris hem comprovat que el percentatge d’immigració global no és una variable rellevant per explicar l’entrada del partit xenòfob. Curiós. Què pot estar passant?

Per intentar trobar el desllorigador de tot plegat desagreguem la immigració entre l’africana, l’europea i l’americana.  I els resultats, sorprenentment ens mostren que PxC es presenta substancialment més en aquells municipis on hi ha una taxa d’immigració africana superior. I què passa amb la resta de la immigració considerada? Doncs amb la immigració americana, no hi ha evidència suficient que ens indiqui que el partit es presenta ni més ni menys. Però en canvi en el cas de l’europea podem veure com a mesura que aquesta augmenta, es presenta menys.

La següent taula resumeix, per la gent avesada en l’anàlisi estadístic, el que hem estat comentant:

Les implicacions d’aquesta anàlisi són sens dubtes considerables: estem veient que el discurs xenòfob amb la immigració no és igual per a tots els immigrants: mentre que els europeus els preocupen ben poc (i justament per això on el percentatge és més alt, ells s’hi presenten menys), els americans (majoritàriament provinents de sudamèrica) no els incentiven a presentar-se en major mesura, mentre que són els africans els que els incentiven més a entrar en competició. El discurs generalista antiimmigració queda doncs desautoritzat en favor d’un discurs destinat a una immigració molt concreta: l’africana. I això, indubtablement, és racisme.

Finalment, ja per acabar, en el següent gràfic mostrem la probabilitat que PxC es presenti en un municipi mitjà en funció de la taxa d’immigració africana existent (mantenint en el seu valor mitjà la resta de variables considerades en el model). Les línies de punts maquen l’interval de confiança del 95%, i malgrat que en el límit inferior de l’interval de confiança l’evidència per la nostra hipòtesi és ben feble (atès el poc nombre de dades  pels percentatges més elevats d’immigració africana, que fan que l’interval s’eixampli molt) sí que podem establir que existeixen diferències estadísticament significatives en la probabilitat de PxC de presentar-se en funció de la taxa d’immigrants africans en cada municipi.

Decàleg de fal·làcies #acampadabcn

Setze dies de mobilització arran del 15M han generat una bateria d’arguments per desacreditar el moviment de l’#acampadabcn que ens disposem a rebatre:

1. Utòpic. Titllar el moviment d’utòpic per despatxar en un mot les propostes concretes ha esdevingut tot un clàssic. L’#acampadabcn proposa coses tan poc sospitoses d’utopisme com ara reformar alguns aspectes del sistema electoral, revisar els sous dels càrrecs electes o gravar les transaccions financeres. Tot plegat, reformes dins del “sistema”, propostes que trobem a programes electorals de partits polítics o al mateix Parlament europeu.

2. Virtual. El coixinet d’#acampadabcn fa que alguns pensin que tot plegat és un invent de Twitter i Facebook. Una volta per Plaça Catalunya cap allà les 10 del vespre permet un bany de realitat, les noves tecnologies són el mitjà. Allò virtual és real.

3. Anàrquic. La falta d’organització dels primers dies ha estat superada per una eficiència autoorganitzativa inaudita. La subdivisió en comissions, ordres del dia i assemblees de barris fan pensar que el moviment ha sabut anar més enllà de la desorganització inicial.

4. Visceral. Els sentiment d’indignació per la crisi o el funcionament del sistema polític motiva molts participants. Però si hagués estat estrictament visceral probablement ja no seria a plaça Catalunya, la indignació a cop calent fa dies que es va temperar.  

5. Juvenil. Malgrat que els acampats són majoritàriament joves, la necessitat de formular propostes és compartida per un segment més heterogeni de la població pel que fa l’edat.

6. Violent. La resistència pacífica a la polèmica actuació policial del passat divendres, una situació que s’allargà diverses hores i podia derivar en disturbis, demostra un rebuig clar als mètodes violents.

7. Malcriat. La suposada irresponsabilitat del moviment al no voler desallotjar la plaça ha quedat desmentida per la mateixa autoritat dels Mossos d’Esquadra que gairebé ha elogiat el gest de recollir la plaça durant la celebració blaugrana.

8. Tossut. La insistència a ocupar la plaça, un espai públic, ha aixecat crítiques. La decisió de delegar el moviment a assemblees de barri, que previsiblement es prendrà durant els propers dies, fa pensar que ocupar la plaça no s’ha convertit en un fi.

9. Anticatalà. L’assemblea de plaça Catalunya no ha abordat la qüestió catalana, tot just fa dos dies va constituir una comissió sobre l’autodeterminació, però sí que ha tocat qüestions relacionades amb l’agenda política del país com ara les retallades. La #catalanrevolution ha agafat força els darrers dies.

10. Efímer. Molts havien apuntat que la mobilització es dissoldria aviat pel seu caràcter espontani circumscrit al període electoral. Però el moviment ha anat més enllà i sembla ser que va camí de constituir-se en quelcom més que una acampada puntual, més que una tenda és un bungalow del moviment. El temps en determinarà la transcendència.

Algunes reflexions post 22M: PP, ERC i ICV

Continuem en aquest segon post  (veure el primer aquí sobre CiU i PSC) l’anàlisi de les claus dels resultats electorals obtinguts en les eleccions del passat diumenge.

3. L’increment del PP. El PP augmenta en 40% en el suport electoral i fa bones les previsions que apuntaven a molt bons resultats del partit espanyolista. Segons apunten les darreres informacions el partit podrà governar a Badalona, la tercera ciutat del país, amb un suport probablement extern de CiU. A Castelldefels encara queda per veure. A Tarragona, on CiU i PP han empatat en regidors és probable que la formació espanyolista permeti l’elecció del candidat convergent, amb el  possible bescanvi de la presidència de la Diputació de Tarragona, on CiU ja hi té majoria absoluta. D’aquestes eleccions el PP en treu una conclusió molt evident: allà on ha jugat el discurs demagògic de la immigració (com a Badalona) s’ha impedit l’entrada de PxC al consistori; en canvi, en municipis amb problemàtiques i perfil molt similar (Sant Adrià, Santa Coloma, Hospitalet) on el PP no ha jugat el paper de la immigració tan fort, el partit xenòfob de Josep Anglada ha entrat. Una lliçó molt perillosa doncs per a la democràcia que ja intuíem però que ara confirmem: fer demagògia amb la immigració dóna vots.

4. La devallada d’ERC: Malgrat que Esquerra millora en dos punts percentuals els desastrosos resultats electorals de les passades eleccions autonòmiques on van obtenir un molt magre 7%, hi ha consens en afirmar que el partit independentista ha estat, conjuntament amb el PSC,  l’autèntic derrotat de la jornada electoral del diumenge. Tot i que en els municipis petits la pèrdua de vot no és massa acusada –per l’efecte de la proximitat; en els municipis petits es vota en clau de persona més que no pas de partit polític- en els municipis mitjans i grans ha patit una autèntica sagnia, que fa molt evident el desastre. S’han quedat sense entrar a Girona, Lleida, Tarragona, Reus, Terrassa, Sabadell, Manresa, etc. i a Barcelona, malgrat l’aposta de la unitat independentista, han entrat per un marge ben curt de vots. En la gran majoria dels casos la sortida d’ERC dels consistoris locals ha estat per l’entrada de les CUP, que amb un discurs netament independentista i de proximitat han sabut captar els vots d’ERC.

Havent dimitit la direcció en bloc a Esquerra li toca dur a terme una profunda renovació. De moment dos possibles candidats sonen amb força: per una banda Joan Ridao, que si bé podria comptar amb el suport parcial de la militància d’esquerra, des de fora seria vist com al continuisme que el votant tant ha castigat. Per altra banda, l’historiador Oriol Junqueras també sonaria com a un possible candidat a presidir Esquerra. A favor hi jugaria el seu perfil allunyat del polític convencional i la seva capacitat didàctica; en contra un possible alunyament d’Esquerra de la “centralitat” que els darrers anys els seus líders han cercat. A aquestes dues persones se’ls hauria d’afegir altres candidats que han obtingut bons resultats a les passades eleccions municipals com ara Pere Prat (Manlleu), Jordi Solé (Caldes de Montbui), Andreu Francisco (Alella), David Rodríguez (Solsona) o Laura Vilagrà (Santpedor).

5. L’inelasticitat del votant d’Iniciativa. Cada dia sorprèn més la fidelitat del vot del partit ecosocialista. Malgrat que en el total de Catalunya ha perdut poc més de 15.000 vots i una cinquantena de regidors, ICV és el partit que millor aguanta l’estrebada del tripartit. A Barcelona, amb un candidat representant del sector més catalanista del partit, han superat fins i tot els resultats de la controvertida Imma Mayol.  Els ecosocialistes aconsegueixen guanyar al Prat de Llobregat, però no revaliden la victòria a Molins de Rei, on es converteixen en la quarta força al consistori. I malgrat que no recuperen el seu antic feu de Cerdanyola del Vallès, sí que ho fan a Sant Feliu de Llobregat i a Santa Perpètua de la Mogoda, on podran governar amb el PSC.

En el proper article analitzarem l’ascens de PxC i de les CUP, i l’aparició de multitud de noves candidatures  en el territori que han obtingut resultats sorprenents.

Algunes reflexions post 22M: CiU i PSC

Tan sols un dia després de la celebració de les eleccions municipals a Catalunya comencen a aflorar les primeres anàlisis sobre els resultats obtinguts per cada partit polític i sobre les perspectives de futur que es dibuixen en el mapa català a partir d’avui. Nosaltres no volem ser menys, i per això plantegem algunes de les que creiem que han estat les claus de les eleccions. Avui analitzem el cas de CiU i PSC; en els subseqüents dies anirem analitzant la resta de formacions polítiques.

1. La rotunda victòria de CiU. Convergència fa vàlids els pronòstics més agosarats i no només s’emporta autèntics feus socialistes com Reus, Mataró, sinó que guanya Girona i s’endú l’alcaldia del cap i casal. A això se li ha d’afegir unes molt elevades probabilitats que finalment pugui emportar-se també la Diputació de Barcelona, un autèntic cuirassat del socialisme català i quelcom inimaginable de guanyar fa uns pocs anys.

Aquesta derrota planteja però una nova problemàtica per la federació nacionalista: descartats els pactes amb PxC, queda per veure què farà CiU amb el PP: tant a l’Ajuntament de Barcelona com a la Diputació el seu suport seria clau, mentre que una possible aliança amb ells a Tarragona podria prendre l’alcaldia a Josep Fèlix Ballesteros. A canvi, és probable que el PP demanés governar als dos municipis que ha guanyat amb majoria relativa, Castelldefels i Badalona. Ara bé, quina seria la reacció de l’electorat de CiU a aquesta estratègia justament ara en què els votants de la federació són més sobiranistes que mai?

2. La desfeta del PSC. Es socialistes han patit una derrota sense pal·liatius. Las desfeta de Barcelona és dura, però la més que probable pèrdua de la seva Diputació suposaria un cop molt dur per als socialistes. Àmpliament reconeguda aquesta institució com a un “cementiri d’elefants” on el PSC hi enviava les velles glòries ja defenestrades, la seva pèrdua permetria obrir els calaixos de la institució de manera similar al que el primer govern tripartit va fer amb CiU el 2003.

Amb tot, el PSC ha aguantat el vendaval molt notòriament a Lleida i a Sabadell de les mans de dos candidats que han sabut sempre marcar un perfil propi en relació a la resta del partit. Per una banda el lleidatà Àngel Ros, que ha vist revalidada la seva majoria a l’alcaldia de la capital del Segrià a partir d’un discurs propi molt ben marcat, amb un perfil notòriament més catalanista a la resta del partit, i amb uns resultats de gestió de la ciutat molt satisfactoris a ulls dels seus conciutadans. Per l’altra banda, el socialista Manuel Bustos ha revalidat la victòria a Sabadell –a només un regidor de la majoria absoluta– malgrat que durant la darrera legislatura ha estat àmpliament criticat per les seves suposades males maneres de fer política al municipi i pel seu caràcter fortament personalista. Justament són aquests motius els que impossibiliten més a Manuel Bustos per erigir-se com a líder del PSC català. La seva proximitat a l’ala més espanyolista del PSC tampoc l’ajudaria.

Tot al contrari que l’alcalde de Lleida. Àngel Ros sembla a hores d’ara ben posicionat per la cursa en la successió de José Montilla com a secretari general dels socialistes catalans. El debat successori no trigarà a aflorar i de ben segur que la relació del PSC amb el PSOE  serà un dels temes de campanya més rellevants. El PSC sap que s’ha de renovar. Serà però el nou secretari general capaç de marcar perfil en relació a Madrid? El futur del PSC és incert, però a hores d’ara sembla difícil la remuntada electoral en un futur proper sense que el seu nou candidat sigui capaç de diferenciar-se dels socialistes a Madrid.

22 de maig: continuïtat o canvi de cicle?

Cada cop que s’apropen unes noves eleccions tenim la sensació que, aquest cop sí, aquestes poden suposar un canvi de cicle en sistema partidista del nostre país: l’entrada de nous partits, el continuat increment del suport electoral d’un determinat partit polític que el porti a una situació d’hegemonia, o bé el seu decreixement, menant-lo cap a la seva desaparició, el cada cop més elevat percentatge de vot en blanc o, fins i tot, la creixent abstenció.

Tenim arguments per creure que les eleccions del proper diumenge poden suposar un canvi de cicle en el sistema polític i de partits de Catalunya? Analitzem breument les perspectives dels principals partits que s’hi presenten i intentem explicar fins a quin punt aquests resultats suposarien un nou cicle en el funcionament de la política catalana.

CiU: Convergència afronta aquestes eleccions amb una colla de reptes a les seves mans. Després de 32 anys essent el PSC el partit més votat en les eleccions municipals, la federació nacionalista es podria erigir per primer cop com la força no només amb més regidors de Catalunya sinó la que acumula un major nombre de sufragis. La batalla de Barcelona, la possibilitat d’aconseguir liderar la Diputació de Barcelona i l’obtenció de l’alcaldia de Girona també per primera vegada són els grans reptes de la federació nacionalista. L’alcaldia de Lleida sembla que recaurà, un altre cop, en el socialista Àngel Ros.

PSC: El Partit dels Socialistes arriba en aquestes eleccions en un mal moment, però són justament les baixes expectatives electorals les que, curiosament, es poden erigir com el seu principal aliat si, finalment, els resultats electorals no són tant dolents com es preveu. Guanyar en una Barcelona on CiU ja fa temps que es veu guanyadora suposaria un cop d’efecte molt important i podria suposar l’inici de la recuperació dels socialistes catalans. Per contra, perdre Barcelona i la Diputació els enfonsaria encara més.

ERC: Després de la gran derrota de les autonòmiques Esquerra té en aquestes eleccions l’oportunitat dedemostrar que ha aconseguit revertir el cicle decreixent de vot, en unes eleccions on el partit independentista s’ha sentit tradicionalment còmode. En una campanya molt centrada amb la proximitat –amb el seu lema “Sempre hi som”– si Esquerra aconsegueix mantenir les alcaldies més importants que ostenta (com ara Manlleu) i conserva els 4 regidors a l’Ajuntament de Barcelona, de ben segur que se’n farà una bona lectura. L’amenaça d’ERC però no els arriba només des de CiU si no també des de les CUP, que els podrien deixar fora d’alguns consistoris (com a Lleida).

PP: En un Partit Popular escurat a la dreta i amb un discurs centrat en dos arguments principals com són la immigració i la mala gestió del govern Zapatero, el partit espanyolista espera tancar els seus millors resultats electorals en les municipals de Catalunya. Presentant un discurs poc localista i amb una presència social de base força minoritària, el PP entén les eleccions municipals com a un altre pas previ a la “gran batalla” que es lliurarà l’any que ve a les eleccions generals espanyoles. La possibilitat de ser la força més votada a Badalona i erigir-se com a partit frontissa a Barcelona són els seus principals objectius.

ICV-EUiA: El votant d’Iniciativa s’ha mostrat al llarg dels anys força inelàstic, fet que es va demostrar clarament en les eleccions autonòmiques, on pràcticament no van perdre vots. En un partit amb una escassa implantació fora de la conurbació de Barcelona, Iniciativa espera conservar les alcaldies que disposa (la principal de les quals, el Prat de Llobregat i Molins de Rei) i recuperar tres antics feuscom Sant Feliu de Llobregat, Cerdanyola del Vallès i Santa Perpètua de Mogoda.

SI: Amb més d’un centenar de candidatures a tot Catalunya, Solidaritat enfoca aquestes eleccions amb una doble incertesa: com respondrà l’electorat que els va ajudar a entrar al Parlament en unes eleccions on –especialment en els municipis petits on es presenten- el discurs nacional queda parcialment arraconat pel local? I com respondrà l’electorat a la marxa de Joan Laporta del partit? El gran repte de Solidaritat és obtenir bons resultats en una comarca com Osona on en les passades eleccions autonòmiques van ser la segona força. En les grans ciutats sembla molt complicat que puguin superar l’exigent llistó del 5%.

C’s: Ciutadans va obtenir uns resultats municipals força mediocres en les passades eleccions municipals del 2007, amb només 13 regidors. Igual que Solidaritat, amb un discurs poc enfocat al funcionament local, sembla que no poden aspirar a gaire més que mantenir els regidors actuals. La curiositat queda en saber si seran capaços de revalidar l’alcaldia que ostenten en el municipi de Gimenells (Segrià).

PxC: Una de les grans amenaces d’aquestes eleccions ve per part del partit de Josep Anglada. Malgrat que de manera deliberada els mitjans de comunicació han intentat no donar un excessiu ressò a les seves propostes, el discurs xenòfob del partit ha començat a calar en determinats municipis i zones del país. La por “del que diran” no ha impedit que més de 2.000 persones es presentin en una llista de PxC, i tot fa preveure que obtindran uns resultats electorals sorprenents. Després d’haver-se quedat a les portes d’entrar al Parlament de Catalunya, PxC pot donar la campana en municipis com el Vendrell o Vic, on ja tenen regidors, però també Salt o a l’Hospitalet de Llobregat, on totes les enquestes els pronostiquen l’entrada. La seva presència a les institucions és tant perillosa que en determinats municipis s’han acordat “cordons de seguretat” per tal d’evitar que el partit xenòfob pugui dirigir la política local.

CUP: Les Candidatures d’Unitat Popular poden donar la principal sorpresa de la nit. Presentant una vuitantena de candidatures al llarg del territori, el seu treball de base garanteix un programa electoral ben treballat i amb un fort component localista. Partidaris de la política de proximitat i de la participació directa, el seu discurs –que ja havia calat en amplis sectors juvenils- està començant a arribar amb força a sectors d’edat més avançada. Amb molt bones perspectives per mantenir els regidors actuals (entre els quals dos a Vic, a Berga, Sant Celoni i Vilafranca del Penedès; un a Mataró, Manresa, Cardedeu, Vilanova i la Geltrú o Valls), esperen poder entrar a poblacions importants com Lleida, Girona o Sant Cugat del Vallès. A Barcelona el llindar electoral del 5% sembla pràcticament impossible de sobrepassar; amb tot, amb una campanya força potent i centrada en el discurs localista, a la capital catalana s’hauran deixat preparats ens fonaments per un més que probable reabordatge en les eleccions municipals del 2015.

Sembla doncs que les eleccions del proper diumenge poden aportar considerables novetats en el mapa polític català. Que aquestes eleccions suposin un daltabaix en la política municipal i nacional catalana és força improbable. Amb tot, hi ha una colla d’elements que ens semblen indicar que de manera progressiva però constant s’està produint un cert canvi de cicle en la política catalana.

El diumenge en tot cas ho acabarem de desvelar.

Per què la consulta sobre la independència a Barcelona ha sigut un èxit?

[article publicat a Directe!cat]

Els excel·lents resultats de la consulta sobre la independència de Catalunya en la seva prova de foc a la ciutat de Barcelona ha trencat totes les previsions i ha sorprès amb un índex de participació que ni els més optimistes podien imaginar. Al llarg del procés de les consultes els politòlegs Marc Guinjoan i Jordi Muñoz han provat d’explicar les claus de l’èxit o el fracàs de les consultes a les diferents poblacions. En el seu anàlisi apuntaven a la mida del municipi com un dels factors més rellevants que influeixen en la participació. En aquest article per a directe!cat analitzen quines variables han provocat que l’experiència de Barcelona s’hagi pogut escapar de la tendència esperada.

Hi ha un consens molt generalitzat entre els sectors sobiranistes en acceptar que la consulta sobre la independència celebrada el diumenge passat a Barcelona ha estat un gran èxit de participació. Barcelona s’erigia com la gran prova de foc d’unes consultes que havien mostrat una certa tendència a la desmobilització en els darrers temps, i els esforços bolcats per Barcelona Decideix i per les seves organitzacions a nivell de districte han permès obtenir uns resultats que ni en la més agosarada de les previsions s’havien apuntat.

En articles anteriors (a la revista EINES i a l’Informe sobre l’estat de la democràcia de Catalunya 2010) ja havíem explicat que la participació en les diferents consultes sobre la independència venia fortament determinada per la mida de la població. En municipis petits les campanyes voluntàries, basades en el contacte directe i el porta a porta, poden ser més efectives. En canvi, en els municipis grans les campanyes de comunicació es fan molt més complicades. Però no només això: la mida del municipi és ben sabut que recull, almenys parcialment, la composició del perfil sociològic de l’electorat català.

De fet, tal i com ens mostra la gràfica, existeix una clara associació entre la mida del municipi i la participació en les consultes. Cada punt és un dels municipis que han celebrat consulta, i hi veiem com els municipis més grans han recollit, en termes generals, menys vots a les consultes sobre la independència. La línia indica la tendència de manera clara. En canvi, hi ha alguns punts que s’allunyen força de la línia, i entre ells hi destaca Barcelona, ubicada molt per sobre del que hauríem pogut esperar atenent a la seva població.

Què ha passat a Barcelona? Què ha permès que la participació s’allunyi tant, per la banda alta, de la tendència esperada? A falta de més dades que ens puguin permetre analitzar amb més profunditat el per què del bon resultat de la consulta de Barcelona, podem apuntar a tres factors que semblen haver sigut determinants per aquest èxit.

En primer lloc, l’organització per districtes ha permès que la difusió de la informació sobre la consulta s’hagi fet des de la base. Cadascun dels 10 districtes de Barcelona s’organitzava autònomament amb la seva pròpia comissió, i malgrat que des de Ciutat s’enviaven ordres i sobretot recursos als districtes amb un perfil més complicat, les campanyes i la preparació de la cita del 10 d’abril s’han fet des dels districtes.

En segon lloc, l’experiència acumulada ha permès aprendre del passat. Això s’ha manifestat, especialment, en la recollida de vot anticipat. A mesura que s’han anat desenvolupant les respectives onades de consultes el percentatge de vot anticipat ha anat augmentat molt dràsticament, fins el punt en què en la darrera gran onada del 20 de juny del 2010, més del 50% dels vots obtinguts van provenir de la recollida de vot anticipat. En aquest sentit, Barcelona Decideix va decidir des del primer moment que la millor manera de promocionar la consulta era mitjançant la pròpia recollida de vot anticipat.

I finalment, la major presència en els mitjans de comunicació ha estat clau per donar a conèixer la consulta. Malgrat els grans esforços realitzats per les diferents comissions a nivell de districte per promocionar la consulta, el fet de no comptar amb el suport dels principals grups de comunicació va fer de la difusió una tasca molt complicada. Aquesta tendència però es va començar a invertir en el darrer mes, i va tenir el seu punt àlgid amb el vot de l’expresident Jordi Pujol i del President Artur Mas. Paral·lelament, el simple fet de tractar-se d’un esdeveniment que mobilitzava a tanta gent a la capital del país va donar una rellevància a la notícia més enllà del color polític de les idees que s’estaven defensant.

Amb tot, una correcta organització de les comissions, una major experiència en la celebració de les consultes i una forta presència en els mitjans de comunicació durant –almenys– els darrers dies han permès que la consulta sobre la independència de Barcelona hagi estat un èxit rotund. Finalment, el treball fet per milers de voluntaris durant un llarg any de feina ha tingut la seva recompensa. I és que així sí.

Marc Guinjoan i Jordi Muñoz


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

  • RT @accpolitica: 🎉Neix l'Associació Catalana de Ciència Política. 🔴Una finestra oberta a tot el món de la ciència política. 🍾Us hi espere… - 1 month ago
  • RT @RogerPala: Les generacions més joves ja no són (aparentment) tan independentistes com abans. Ho analitzem amb dades d'@elpatidescobert… - 2 months ago
  • RT @tonirodon: ❓ Els joves son menys independentistes? Com ha evolucionat el seu suport a la independència en els últims anys? Què diferenc… - 2 months ago
  • RT @marcsanjaume: D'aquí una estona seré a @elsmatins, estic molt content de participar al programa aquesta temporada! - 3 months ago
  • RT @tonirodon: La revista @sapienscat d’aquest mes cobreix un dels meus articles sobre vot a l’extrema dreta i camps de concentració @roger… - 3 months ago

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter