Decàleg de fal·làcies #acampadabcn

Setze dies de mobilització arran del 15M han generat una bateria d’arguments per desacreditar el moviment de l’#acampadabcn que ens disposem a rebatre:

1. Utòpic. Titllar el moviment d’utòpic per despatxar en un mot les propostes concretes ha esdevingut tot un clàssic. L’#acampadabcn proposa coses tan poc sospitoses d’utopisme com ara reformar alguns aspectes del sistema electoral, revisar els sous dels càrrecs electes o gravar les transaccions financeres. Tot plegat, reformes dins del “sistema”, propostes que trobem a programes electorals de partits polítics o al mateix Parlament europeu.

2. Virtual. El coixinet d’#acampadabcn fa que alguns pensin que tot plegat és un invent de Twitter i Facebook. Una volta per Plaça Catalunya cap allà les 10 del vespre permet un bany de realitat, les noves tecnologies són el mitjà. Allò virtual és real.

3. Anàrquic. La falta d’organització dels primers dies ha estat superada per una eficiència autoorganitzativa inaudita. La subdivisió en comissions, ordres del dia i assemblees de barris fan pensar que el moviment ha sabut anar més enllà de la desorganització inicial.

4. Visceral. Els sentiment d’indignació per la crisi o el funcionament del sistema polític motiva molts participants. Però si hagués estat estrictament visceral probablement ja no seria a plaça Catalunya, la indignació a cop calent fa dies que es va temperar.  

5. Juvenil. Malgrat que els acampats són majoritàriament joves, la necessitat de formular propostes és compartida per un segment més heterogeni de la població pel que fa l’edat.

6. Violent. La resistència pacífica a la polèmica actuació policial del passat divendres, una situació que s’allargà diverses hores i podia derivar en disturbis, demostra un rebuig clar als mètodes violents.

7. Malcriat. La suposada irresponsabilitat del moviment al no voler desallotjar la plaça ha quedat desmentida per la mateixa autoritat dels Mossos d’Esquadra que gairebé ha elogiat el gest de recollir la plaça durant la celebració blaugrana.

8. Tossut. La insistència a ocupar la plaça, un espai públic, ha aixecat crítiques. La decisió de delegar el moviment a assemblees de barri, que previsiblement es prendrà durant els propers dies, fa pensar que ocupar la plaça no s’ha convertit en un fi.

9. Anticatalà. L’assemblea de plaça Catalunya no ha abordat la qüestió catalana, tot just fa dos dies va constituir una comissió sobre l’autodeterminació, però sí que ha tocat qüestions relacionades amb l’agenda política del país com ara les retallades. La #catalanrevolution ha agafat força els darrers dies.

10. Efímer. Molts havien apuntat que la mobilització es dissoldria aviat pel seu caràcter espontani circumscrit al període electoral. Però el moviment ha anat més enllà i sembla ser que va camí de constituir-se en quelcom més que una acampada puntual, més que una tenda és un bungalow del moviment. El temps en determinarà la transcendència.

6 Responses to “Decàleg de fal·làcies #acampadabcn”


  1. 1 Miquel Mai 31, 2011 a les 10:47 am

    Veig que no rebats les repetides afirmacions dels indignats dient que els polítics no els representen i que la veritable veu del poble són ells, i només això per a ells quasi que justifica la concentració. Estaria bé que també ens ho comentessis, més que res per completar els teus 10 punts, que en part puc compartir i en part no. Molts records a tots quatre.

  2. 2 Mahud Pimpinello Puig Mai 31, 2011 a les 11:17 am

    Primer de tot: excel·lent blog. Soc lector habitual, us tinc fitxats al Google Reader i no me’n perdo ni una.

    Segon: parlo amb una mica de coneixement de causa, m’hi he passat i el meu germà és allà des del primer dia. Estic bastant d’acord amb la majoria de punts. Faré un petit comentari de cada un:

    1. Utòpic: És cert el que dius, però entremig d’aquestes propostes més realistes també en hi ha que no ho son massa. El problema d’això és la falta de concreció. Per tenir èxit has de proposar una o dues coses i treballar molt per aconseguir-les. De moment, les propostes sensates i concretes que dieu es perden en el soroll de les que no ho son tant.

    2. Virtual: Totalment d’acord.

    3. Anàrquic: L’estructura organitzativa que tenen actualment està pensada per coordinar un moviment petit. No dic que sigui inefectiva, però les assemblees petites i les comissions de barris no son suficients si volen articular un moviment que organitzi a milions de persones. En algun moment necessitaran jerarquia organitzativa i representants. Pel que he vist a la plaça, a molta gent aquests conceptes els hi provoquen urticària. Qualsevol grup humà, si no està ben organitzat, no pot assolir els seus objectius.

    4. Visceral: D’acord

    5. Juvenil: El moviment està format en un 90% per joves. Però això és una cosa bona. Som nosaltres, la joventut, els que hem d’encarregar-nos d’arriscar i de canviar les coses. Després ja ens seguiran els menys joves.

    6. Violent: Totalment d’acord

    7. Malcriat: També d’acord

    8. Tossut: En algun moment hauran de deixar la plaça i organitzar-se d’una altra manera. Les seves reivindicacions son potents i si les volen aconseguir s’han de preparar per una lluita llarga i difícil. Mantenir la plaça ocupada durant tot aquest temps no és realista. De fet, jo si fos d’ells hauria marxat en el moment de màxima ocupació, per donar un missatge clar de la força del moviment. I si hagués estat Felip Puig, els hagués deixar morir lentament en comptes de donar-los legitimitat i força amb l’actuació dels mossos.

    9 Anticatalà: El punt per a mi més conflictiu, el que m’ha fet desvincular-me del moviment. No posar la reivindicació d’un estat independent per Catalunya des del primer dia em sembla un crim intel·lectual. Sincerament, no lluitar contra l’espoli fiscal mentre cada dia ens foten 60.000.000€, és com parlar del sexe dels àngels. És acceptar tàcitament que als acampats ja els hi esta be que els robin. Ve d’un problema de marc mental que tenen el 80% dels acampats: ells volen reformar Espanya, jo el que vull es construir Catalunya. Els catalans hem intentat reformar massa vegades Espanya i ens ha anar molt malament. No cometem el mateix error de nou i dediquem les nostres energies a millorar el nostre benestar. La nova Espanya amb un sistema electoral canviat serà igual de jacobina, centralista i promadrilenya que ara.

    10. Efímer: El moviment no serà efímer mentre tots els mitjans de comunicació els hi dediquin tant espai. Tenen el focus al damunt i això els hi dona molta força. Altra cosa és preguntar-se per què tenen tanta i tanta cobertura mediàtica i altres moviments de canvi, que han desplegat una força major, van rebre una indiferència hostil tan bèstia. Tinc les meves idees, però m’agradaria saber les vostres.

  3. 3 Marc Sanjaume Mai 31, 2011 a les 11:44 am

    Gràcies pels vostres comentaris. Miquel, a mi em sembla que no han acabat de dir el que dius tu. És cert que el moviment afirma que no se sent representat pels “polítics”, és a dir pels seus governants en general. Però no crec que s’atorgui la “veu del poble”, si més no a l’estil leninista, si els costa tant fer propostes és perquè han anat molt en compte de dir coses en nom de tothom si no tenien un cert consens.

    Sr.Puig, impressionant el seu comentari per punts. Estic totalment d’acord en la qüestió de l’articulació, caldrà fer una certa institucionalització que segur que té un preu i costarà més d’un disgust. Efectivament caldrà abandonar la plaça perquè no hi poden estar acampats per sempre, els mateixos campistes reconeixen que és una ocupació d’espai públic i no és l’objectiu del moviment mantenir acampada la plaça eternament.

    La qüestió de l’anticatalanisme és problemàtica i ha desmobilitzat molta gent. Que les reivindicacions del dret de decidir o el dèficit fiscal, que ara són tractades en comissió, no hagin arribat a l’agenda de l’assemblea general no fa el moviment anticatalà. El que el faria anticatalà al meu entendre seria supeditar-se a l’agenda de l’#acampadasol.

  4. 4 Mahud Pimpinello Puig Mai 31, 2011 a les 12:13 pm

    Estic molt enfadat pq no heu aprofitat l’ocasió de dir-me Sr. Pimpinello, cosa que m’hagués fet molta il.lusió.

    Hi ha indicadors força preocupants que preveuen amb força probabilitat un refinançament del deute Grec o d’un retorn al Dracma. Això seria catastròfic i suposaria amb molta probabilitat el rescat d’Espanya. Quan Espanya s’enfonsi m’agradaria que Catalunya hagués saltat del vaixell.

    Perquè el vaixell s’enfonsara: tenim un 40% d’atur juvenil (20% general), una bombolla immobiliària que encara no ha petat del tot, uns bancs i caixes que s’han enganxat els dits i que aguanten només perquè valoren els pisos que tenen en propietat com si fóssim a 2003, una capacitat exportadora lamentable i un turisme a la baixa.

    La tàctica per aguantar el xiringuito de moment és mirar cap a una altra banda i molt probablement fer trampes en les finances públiques. Això no és sol.lucionar el problema.

    Vaja, que els acampats espanyols tenen molta feina per fer. Els catalans, si ens centrem en el que és nostre, no tanta.

    Per tant, crec que hem arribat a un moment d’emergència no solament nacional, sinó també d’emergència econòmica. Continuar subjugats a Espanya, amb la que esta caient (i caurà) és més que irresponsable, és suïcida.

    Per tant, tota lluita que no sigui per aconseguir la independència, tot el que sigui dirigir la lluita política cap a qualsevol altre objectiu em sembla gairebé un delicte. Una Catalunya independent se’n sortiria força be de la crisi: seria puntual i no estructural com a Espanya. En resum: continuar a Espanya és decidir seguir enganxats a un estat que les passara magres durant els pròxims 10-15 anys.

    Sí, encara que sigui per inacció, no voler canviar això és ser anticatalà.

  5. 5 tonirodon Mai 31, 2011 a les 1:30 pm

    Marc,

    D’acord amb el fons de tot el que has comentat, però a mi els dubtes em segueixen venint de les formes, no tant les que hi ha hagut, sinó de les que hi haurà. És a dir, que el moviment tindrà un cert impacte en la conscienciació de la gent, totalment d’acord. Ara bé, aquestes propostes que s’han fet, com es tiraran endavant? De quina manera es faran reals?

    I això ens situa en el drama (i la virtut) del sistema actual: la democràcia representativa com a mecanisme per tirar endavant canvis. Podem ser molt crítics amb ella, però desgraciadament no hi ha més remei. O sí, hi ha remeis, però la història ja ha demostrat cap on ens porten.

    A mi, personalment, hi ha dues coses (a banda de l’absència de la qüestió nacional) que m’han cridat l’atenció per contradictòries: 1) Els crits amplis (malgrat que no generals) a l’abstenció i al vot en blanc. La democràcia té molts problemes i un model ideal requereix d’un prerequisit que sempre s’oblida: una ciutadania informada i atenta al que fan els polítics. Per tant, es tracta de no votar o, al contrari, de saber què diu i què proposa cadascú per tal de triar bé?
    2) L’autocrítica. En algun lloc s’ha fet, però no ha estat la tònica general. Aquesta crítica generalitzada cap a tot sense distinció crec que desprestigia al moviment.

    Malgrat que les formes no em convencin del tot, no m’agradaria que aquest comentari quedés com una crítica a l’essència del moviment, al contrari! La involucració de molta gent que mai havia pensat en temes públics ja és una gran conseqüència!

  6. 6 Marc Sanjaume Mai 31, 2011 a les 4:40 pm

    Ei Toni bé crec que apuntes la gran incògnita no només pels analistes sinó pels Indignats mateix. No estan clars els canals per intentar fer arribar les demandes de reforma, d’aquí venen les propostes de fer iniciatives legislatives. Crec que les ILP poden ser una manera de fer-ho però una altra és intentant influenciar l’agenda política catalana i espanyola per tal de fer-la girar sobre les demandes que es facin. Una altra opció que vaig sentir en una comissió era constituir-se en un partit polític d’Indignats però em sembla que era molt minoritària.

    Bé, pel que fa l’abstenció i el vot nul i en blanc crec que és una part del discurs però no pas tot. Els acampats van deixar molt clar que no promovien cap tipus de vot i que es mantenien neutrals en el tema de les eleccions. Ara bé, una part de les expressions del moviment és cert que promou la desafecció amb el sistema institucional.

    Salutacions.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Entrades més vistes

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter

%d bloggers like this: