Arxivar per agost de 2010



Viatges electorals (I): Egipte

Què es fa a l’estiu? Es viatja. Què més? Tot allò que no es fa durant l’any. Si més no, s’intenta. Per una o altra raó, arribats a la meitat del període de vacances, un servidor ha hagut d’enfrontar-se a uns sistemes polítics i d’informar-se sobre uns processos electorals concrets. He decidit de compartir el viatge. Avís per a navegants: els llocs no són pas comuns. Comencem per Egipte.

El país de les piràmides i del Nil, però també del canal de Suez i d’un creixement econòmic recent força sòlid, celebra eleccions parlamentàries al novembre. S’escollirà l’Assemblea Popular –es renova cada cinc anys- i el Partit Nacional-Democràtic (PND), el del president Hosni Mubarak, té l’objectiu de no perdre el 89% dels vots que va obtenir l’any 2005 en les “eleccions” presidencials. Ai las!

Aquí rau un dels grans problemes democràtics d’Egipte: precisament, la manca de democràcia. Hi ha un acudit, força popular pel que he pogut comprovar entre els egipcis, que il·lustra la situació. Es veu a Déu llegint un diari i adonant-se que Mubarak ha segut al tro d’Egipte des de fa tres dècades. Immediatament ordena a l’arcàngel Gabriel que expliqui al president que és l’hora de donar el poder al poble. “Sí? Per anar a on?”, diu Mubarak.

Poca cosa sembla que hagi de canviar en el futur recent. El partit de Mubarak té el poder sobre tots els aparells de l’Estat. Les eleccions presidencials, que es celebraran el setembre del 2011, no deixen de ser una pantomima controlada per l’aparell: el PND fins i tot pot escollir els rivals de l’oposició.

Tot plegat genera una participació del 20% sobre els votants registrats, els quals no arriben al 40% de la població. El juny d’enguany es van celebrar eleccions a la Cambra Alta (Shura). El govern va donar una xifra de participació del 14%, tot i que alguns observadors independents el situen al 2-3%. Misèria i companyia.

Els Germans musulmans (Muslim Brothers) van obrir fa uns anys una mínima escletxa al sistema. Prohibits com a organització, van poder presentar algunes candidatures independents. Van aconseguir un terç de l’Assemblea Nacional en la primera ronda. En la segona la policia simplement va tancar molts col·legis electorals i va arrestar els principals líders de l’oposició.

Tanmateix, no tot és foscor. ElBaradei, exap de l’Agència Internacional de l’Energia atòmica i Nobel de la pau, està considerant de presentar-se a les eleccions. La llibertat de premsa que obren els mitjans privats i la successió (potser) imminent de Mubarak obren noves perspectives. Moltes coses, però, han de canviar. ElBaradei ho deixava clar al The Economist de fa uns mesos: “Estic desesperat. No podem tenir un quarter general, no podem recollir fons ni fer mítings públics. Només puc anar a visitar alguns llocs. I encara, perquè quan marxo els arresten a tots”.

Referèndums

Sovint sentim a parlar dels referèndums o plebiscits de secessió relacionats amb la qüestió nacional però ben pocs s’imaginen quina posició ocupen aquest tipus de referèndums dins d’aquest gènere de votacions. L’article de Gary Sussman de la London School of Economics, When the demos shapes the polis-Referendums in Settling Sovereignity Issues, ens ofereix una panoràmica ben aclaridora sobre els diversos tipus de referèndums existents al món centrant-se en els que fan referència a qüestions de sobirania.

L’autor analitza 1094 referèndums, tots els que s’han celebrat a nivell mundial des de la Revolució francesa fins a gairebé l’actualitat (1791-1998), excepció fetes de referèndums subestatals a Suïssa i els EUA. Sussman observa que un total de 243 casos han fet referència a qüestions de sobirania. Dins d’aquests referèndums n’hi ha hagut de naturalesa molt diferent que Sussman s’encarrega de classificar en sis categories descrivim breument a continuació:

1) Referèndums d’independència (43 casos). Aquests inclouen els posteriors a una secessió: Noruega 1905, Liberia 1918, Islàndia 1948de descolonització: entre d’altres Mongòlia 1945, Combodja 1945, Algèria 1961, Samoa Occidental 1961, Comoros 1974, Djibouti 1977 o Eritrea 1993; d’independència en democràcies occidentals com és el cas del Quebec al 1980 i 1995.

2) Referèndums d’incorporació o upsizing (71 casos) . Aquests fan referència als que una regió ha expressat el seu desig de passar a formar part d’un estat més gran. Foren àmpliament utilitzats com a eina expansionista, sobretot per França, amb casos com el de la Vall del Rin a finals del S.XIX en que es feia votar la població un cop conquerida. No obstant la categoria també inclou referèndums com els que es van celebrar a diversos països asiàtics arran dels esforços britànics de crear tres grans federacions entre les seves excolònies.

3) Referèndums per solucionar disputes frontereres (11 casos). Guiats per qüestions estratègiques, més que no pas pels ideals d’autodeterminació propugnats pel president Wilson, els triomfadors de la Primer Guerra Mundial van utilitzar aquest tipus de referèndums per crear i donar formar als estats sorgits de la desfeta de l’imperi Austrohungarès i Prussia. Destaquen els casos d’ Schleswig o de l’Alta Silèssia. En tot cas, aquest tipus de referèndum ha estat gairebé sempre imposat per terceres parts en conflictes internacionals.

4) Referèndum sobre estatus territorials (56 casos). Aquesta modalitat fou utilitzada per determinar l’estatus de dominis colonials però també es fa servir per casos de protectorats de les Nacions Unides. Generalment han estat utilitzats per les potències colonials per garantir el domini sobre certs territoris però en alguns casos, com ara el de Guinea, resultà en la independència del país de l’antiga metròpoli. Un altre tipus de referèndums sobre l’estatus territorial ha estat el que s’utilitzà a Terranova 1948 per incorporar-se a la federació canadenca. El 1967 Gibraltar va votar en una consulta dins d’aquesta categoria i va decidir romandre sota domini britànic. Curiosament Sussman inclou el referèndum sobre la reforma de Llac Meech al canadà, el 1992, dins d’aquesta categoria.

5) Referèndums de transferència de sobirania (50 casos). Aquesta categoria inclou diversos tipus de plebiscits: a) les votacions d’integració europea o sobre la Constitució europea; b) els referèndums de devolució política com ara el de l’Acord de Divendres Sant a Irlanda del Nord el 1998; c) els referèndums de transferència de sobirania externa, com ara   les votacions a les Illes de Guam i Palau per entrar en un acord amb els EUA.

6) Referèndums de secessió o downsizing (14 casos). Dins d’aquesta categoria l’autor inclou referèndums de regions irredentistes que voten per deixar l’estat del que formen part i passar a un altre estat, per exemple les Illes Aaland 1919 que passaren a formar part de Suècia; però també casos de downsizing exercits per elits de països colonitzats com ara Argèlia 1961-62 o Nova Caledònia 1988.

Finalment, l’autor identifica cinc onades (que es poden veure seguint la línia blava del gràfic) d’utilització dels referèndums sobre qüestions de sobirania: 1) La Revolució francesa; 2) La reunificació italiana; 3) Converses de Pau de París; 4) Descolonització del 1947 al 1967 i, finalment, 5) la caiguda del comunisme a finals dels 80s i principis dels 90s.

Quan serà la sisena onada? De quin tipus seran els referèndums?

Ideologia escocesa

Fa uns dies vam presentar unes dades que reflectien el posicionament en l’eix esquerra-dreta dels diputats del Partit Laborista i dels diputats del Partit Conservador. Destacàvem la importància de conèixer millor què pensen els nostres diputats i que les enquestes podien resultar útils.

Arrel d’uns comentaris que vam rebre, presento també les dades de l’Scottish National Party (SNP). El primer element a destacar (que no es reflecteix al gràfic) és el nombre de votants de l’SNP que no són capaços d’ubicar en l’eix esquerra-dreta el seu partit. En concret, el 40%. Recordem que les dades són del British Electoral Study de l’any 2001.

Com es veu al gràfic, els votants que són capaços d’ubicar el seu partit l’ubiquen majoritàriament al centre. És a dir, l’SNP, pels seus votants, és un partit de centre. En canvi, com reflecteix la línia negra, els diputats de l’SNP creuen que els seus votants són d’esquerres. De fet, (línia marró), els mateixos diputats de l’SNP s’ubiquen força a l’esquerra.

Aquesta dissonància pot deure’s a dos factors: en primer lloc, la data de les enquestes. Tant l’enquesta als diputats com als ciutadans és feta l’any 2001. En l’època l’SNP encara no havia fet el gran creixement que experimentaria després. Seria interessant reproduir l’anàlisi avui. En segon lloc, podria ser que la dimensió esquerra-dreta no resultés important per diputats o votants de l’SNP, fet que explicaria la dissonància en els resultats.

Pd/ Excepcionalment aquest article és per encàrrec. Esperem haver satisfet als sol·licitants.


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Error: Twitter did not respond. Please wait a few minutes and refresh this page.

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.