Viatges electorals (II): Nauru

Fa un temps que la política de la República més petita del món em té fascinat. Em refereixo a Nauru, país situat prop d’Austràlia amb una població que rodeja les 10.000 persones i un territori que no arriba als 21 quilòmetres quadrats.

En els darrers dies, la República de Nauru ha estat notícia per dos grans temes: en primer lloc, pel seu bloqueig institucional. En segon, per les disputes polítiques amb el seu veí australià. Abans d’entrar-hi, però, fem una mica d’història, sempre necessària.

Després de ser colonitzada per Alemanya i, posteriorment, per Gran Bretanya, Austràlia i Nova Zelanda, Nauru va obtenir la independència l’any 1968. Des d’aleshores va començar a prosperar i va convertir-se fa uns anys el país amb la renda per càpita més elevada del món. La gran quantitat de fosfats del seu sòl van permetre a la petita illa prosperar i fer-se un nom a la regió. Però, com sol passar en aquests casos, la sobreexplotació (diuen que només hi ha fosfat fins el 2011) i la mala política d’inversions han portat el país a la misèria.

La inestabilitat econòmica s’ha traslladat a la inestabilitat política. Des del 2003, el petit país ha tingut cinc presidents. I aquí ve la primera tensió que comentàvem. Els ciutadans han anat enguany a les urnes dues vegades (abril i juny) i en totes dues el resultat ha sigut idèntic: 9 diputats pels partidaris de Marcus Stephen (president), 8 pels contraris i 1 independent (també contrari). Els diputats (per cert, no hi ha partits o almenys no es declaren com a tal) han sigut incapaços de trencar l’empat (convé també recordar que el febrer d’enguany es va fer un referèndum constitucional per evitar els bloquejos. Encara sort…).

La petita illa no és només notícia pel bloqueig polític. Dos fets més l’han posat sobre el mapa. El mes passat va decidir reconèixer Abkhàzia i Ossètia del sud, dos “estats” separats de Geòrgia però que la comunitat internacional no reconeix (a diferència de Kosovë). La polèmica va esclatar quan un diari australià va revelar que Nauru havia rebut 50 milions de dòlars per fer el pas. No és la primera vegada. Durant els anys noranta ja va rebre diners de Xina perquè deixés de reconèixer Taiwan.

No només això. Fa poc s’ha sabut que Austràlia utilitza Nauru per ubicar-hi refugiats polítics (lògicament a canvi de diners). “Només” costa 15 milions de lliures l’any, segons ha dit Julia Gillard, primera ministra australiana.

Amb tot, Nauru ha tingut 36 canvis de govern des de la independència. Sens dubte, una dada que poc importa als nombrosos turistes que visiten les paradisíaques platges de l’illa. Això sí: es demostra que, a vegades, més petit no significa més pau política. I si no, mirin cap a casa…

0 Responses to “Viatges electorals (II): Nauru”



  1. Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Entrades més vistes

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter

%d bloggers like this: