Solidaritat Catalana: i ara què?

Dèiem fa uns pocs dies que no era massa complicat de preveure que els diferent partits polítics convidats a entrar a Solidaritat Catalana rebutjarien la proposta. Les dinàmiques internes dels partits, la seva història, la voluntat de persistir com a organització i de conservar les seves elits a nivell local, la pròpia ideologia diferenciada –més enllà de la independència– i un llarg etcètera d’altres arguments ens feia pensar que les possibilitats d’arribar a un acord eren realment baixes. I efectivament, una setmana després ben poc se’n parla d’aquesta possibilitat d’acord.

El partit que més havia centrat els interessos del que podia fer –per l’esperança encara d’alguns que pogués integrar-s’hi­–, ERC, ja ha rebutjat rotundament la possibilitat d’entrar en la coalició.  Per altra banda, i tal com era d’esperar, Reagrupament no va trigar ni un dia en donar suport a la proposta.

I a partir d’ara, què pot passar?

No és agosarat pensar que les mateixes persones que van estar darrere de la proposta de Solidaritat Catalana fossin conscients de les possibilitats remotes d’èxit de tal plantejament. Ara bé, no per això l’acte es converteix ja de per si en quelcom inútil. Rere la presentació d’una proposta unitària com aquesta s’hi podria estar articulant tan un argument polític com una justificació de pes per concórrer a les eleccions de la propera tardor. Anem a pams.

Amb la proposta de Solidaritat Catalana els seus membres ressalten i amplifiquen una argument polític que precisament, ja fa dies que un altre partit hi va a darrere: la unitat de l’independentisme més enllà de les preferències ideològiques en l’eix esquerra-dreta. El fet que ara apareguin més persones realçant la necessitat de crear una unitat independentista (i atenció, personalitats de relleu!) dóna més legitimitat i popularitat a la mobilització d’aquest discurs –atès que se n’obre el ventall de persones que li donen suport, i ja no és només quelcom atribuïble a Reagrupament.

I en segon lloc, el fet que els partits polítics amb representació a l’arc parlamentari hagin rebutjat la proposta d’unitat proporciona un recurs discursiu molt potent al nou partit: ells han buscat la unitat dels partits polítics –segons diuen, més enllà de les figures personals–, però són precisament aquests partits els que l’han rebutjat. Si això s’afegeix a un caldo de cultiu importantíssim d’insatisfacció tant amb els partits polítics actuals com amb el funcionament del sistema polític, crea una situació molt propícia per l’aparició d’un nou partit polític.

Què hem d’esperar per tant en els propers dies? Les dinàmiques polítiques poden donar moltes voltes en qüestió d’hores, però no seria massa agosarat preveure que algunes de les persones que han fet la proposta de creació de la Solidaritat Catalana s’integressin –d’alguna manera o altra– en un projecte polític amb l’objectiu únic i prioritari de la independència.

Està clar que queda per veure fins a quin punt persones com l’Uriel Betran o en López Tena estaran disposats a deixar els seus respectius partits polítics, però en el tauler d’escacs de la política catalana fa temps que s’hi entreveu l’entrada d’una nova figura… I en tot cas, tot sembla indicar que la presentació de la Solidaritat Catalana, més que simplement fer volar coloms, podria ben bé haver estat una jugada estratègica d’alta volada!