Solidaritat catalana: crònica avançada d’un fracàs

Vagi per endavant que la voluntat de qui us escriu no és la de realitzar, en cap moment, un judici moral sobre la idoneïtat d’una coalició electoral nacionalista o independentista en les properes eleccions catalanes. Deixem si de cas aquest paper als nostres estimats lectors, que segur que tenen suficients elements de judici per valorar-ne la conveniència.

Joan Laporta va presentar ahir a Barcelona, conjuntament amb Uriel Bertran i Alfons López-Tena, una proposta per la formació d’una candidatura única, transversal i independentista a les eleccions de la tardor al Parlament de Catalunya. Aquesta candidatura, que portaria el nom de Solidaritat Catalana, està inspirada en la coalició formada l’any 1905 a Catalunya arran d’una sèrie de desgreuges en relació a l’estat espanyol, i que es va presentar amb un èxit rotund a les eleccions catalanes del 1907.

Quin és el futur que se li espera a aquesta proposta? Quina serà la resposta dels partits polítics?

A hores d’ara cap dels partits convidats ha opinat sobre la proposta, però no és difícil aventurar-se a dir que hi haurà una resposta unànime en contra de la proposta per part de tots els partits polítics, a excepció de Reagrupament. I per què? És un altre senyal això de la desunitat del nacionalisme i l’independentisme?

Des del nostre modest punt de vista aquest no és un símptoma de cap d’aquests factors. Cal entendre que cadascun dels partits polítics amb presència al Parlament (i fins i tot les CUP, convidades però sense presència parlamentària) tenen una estructura organitzativa ben desenvolupada i relativament rígida (que els converteix en organismes amb capacitat de reaccionar limitada), però sobretot, tenen una ideologia pròpia i la ferma voluntat de defensar-la.

Cada partit té les seves dinàmiques de treball internes, cada partit disposa d’unes bases a nivell local que no necessàriament s’han d’entendre amb les bases dels altres partits convidats a Solidaritat, cada partit té unes elits polítiques que viuen de i per la política, cada partit té una història i una voluntat de persistència, i especialment, cada partit té una ideologia que va més enllà de la voluntat independentista.

Justament per això Reagrupament ja s’ha afanyat a donar suport a l’alternativa. Fa temps que el partit de Carretero s’ha presentat com a un model transversal d’acord entre persones que més enllà de les seves postures en l’eix esquerra-dreta es defineixen com a independentistes. Els seus militants són extremadament plurals i cap dels elements desxifrats en l’anterior paràgraf encara no s’erigeixen com a un element que impedeixi l’entesa amb altres formacions independentistes.

La creació de coalicions electorals és quelcom de naturalesa complicada. Les dinàmiques internes dels partits (tan a nivell local com a nivell d’elits) fan que només sota condicions d’extrema necessitat partits amb èxit electoral acceptin de concórrer conjuntament en les eleccions. A més, són múltiples els fracassos que se’n deriven.

Remuntant-nos en la història, però no tant lluny d’on estem avui mateix, només cal recordar com va acabar la primera versió de Solidaritat Catalana: enfrontaments interns entre les diferents faccions del partit ja el mateix 1908 van anar desvirtuant el projecte fins que el suport de la Lliga Regionalista als militars i a les execucions durant la Setmana Tràgica (1909) van acabar fent desaparèixer per complet la Solidaritat Catalana…

About these ads

10 Respostes a “Solidaritat catalana: crònica avançada d’un fracàs”


  1. 1 Jordi juliol 20, 2010 a les 11:41 pm

    Crec que és molt aviat per fer-ne un anàlisi. Fins que no veiem quantes adhesions -individuals i col·lectives- hagin pogut sumar, tot plegat és futorologia amb la rigidesa dels partits com a únic element d’anàlisi.

    Els partits estan prou desgastats com perquè una coalició àmplia i amb prous suports socials faci forat. Suposo que ningú s’imaginava que a Reykjavík guanyés un partit de broma anomenat “El millor”. Aquí la cosa no és de broma, però tampoc és monopoli dels partits tradicionals.

    Crec que és precipitat i poc acurat dir que és un “fracàs”.

    Una abraçada i endavant amb el bloc. Us llegeixo sempre.

    Salut!

    • 2 marcguinjoan juliol 21, 2010 a les 12:59 pm

      Jordi, en cap moment no he valorat la conveniència de l’acord. Ja he dit que això era quelcom que preferia deixar al lector.
      Els partits estan prou desgastats, és cert, però no per això es faran l’harakiri i formaran una coalició que no ha nascut ni de les seves pròpies mans.
      L’estructura organitzativa tan a nivell d’elits com a nivell d’individus està prou consolidada en tots els partits com perquè una proposta així tingui èxit.
      Si, com diu en Marc en un comentari més avall, per començar no són capaços ni de posar-se d’acord en una moció al Congrés espanyol…
      I en relació a la possibilitat que el mapa polític canviï de cop i volta com ha passat a Reyjavík? doncs és una possibilitat, està clar, però també és evident que els referents empírics de canvi de sistema de partits no són molts…

      pd. el concepte “fracàs” era un vocable una mica provocatiu per despertar el debat…

  2. 3 cèlia juliol 21, 2010 a les 5:39 am

    Hola Marc,
    no estic massa d’acord quan dius que els partits tenen una “ideologia pròpia i la ferma voluntat de defensar-la” i això és un impediment per que tingui èxit la proposta de Laporta, o és que aquest motiu va ser un impediment perquè ERC entrés al Govern amb el tripartit, per exemple? El PSC comparteix pocs dels postulats independentistes d’Esquerra.
    Penso que si Solidaritat Catalana fracassa serà per altres motius.

    • 4 marcguinjoan juliol 21, 2010 a les 1:07 pm

      Cèlia, l’any 2003 ERC va entrar al govern perquè els dos partits són -o es fan dir- d’esquerra. Els partits a Catalunya fins ara han vehiculat sempre el seu discurs en base a dos eixos: el nacional (Espanya-Catalunya) i l’ideològic (esquerra-dreta). Ciutadans va ser el primer partit que va dir que només es movia en l’eix nacional, i Reagrupament va una mica en la línia però evidentment des de la banda oposada.
      El 2003, igual que el 2007, ERC va prendre la decisió de coaligar-se en base a l’eix ideològic, el qual comparteix en bona mesura amb el PSC.

  3. 5 fals PP juliol 21, 2010 a les 8:18 am

    Marc,
    Estic d’acord en que serà un fracàs, però només en un sentit. En un altre, que no sé si has considerat, podria ser un èxit. Només apunto les idees:
    - Altíssima probabilitat de fracàs de confluència: com dius, cada partit va a la seva i no sacrificarà la seva personalitat per afegir-se a una iniciativa que, per molt que encaxi en el seu ideari, li faci perdre perfil, més quan la iniciativa ve impulsada per un grup de persones sense currículum polític pi que encara han de demostrar que representin a algú;
    - Precisament aquesta representació no contrastada és la que podria ser la gran oportunitat dels impulsors de la iniciativa. En un esquema en que els electors repeteixen comportaments (de vot i d’abstenció), és difícil pensar que la iniciativa -millor dit els que s’hi afegeixin- tingui un èxit rellevant. Però a Catalunya hi ha gent que vol la independència i que no se sent representada. I aquest col·lectiu és gran i creixent. Si en Laporta enriqueix la seva proposta i sap comunicar-la (ha demostrat ser prou espavilat en altres àmbits per fer-ho), li vaig molt de recorregut i òbviament una oportunitat d’èxit.

    • 6 marcguinjoan juliol 21, 2010 a les 1:19 pm

      Hola,

      Bé, de fet el que comentes entra en les valoracions de si aquesta coalició té sentit o no i de si pot ser un èxit o no en cas que els dos grans partits no hi entrin. Jo simplement no em volia introduir en aquest tema perquè considero que és un judici de valors que cadascú ja farà interiorment.

      Està clar que hi ha una part important de l’electorat que està orfe d’un partit polític i que busquen una alternativa agosarada i que tingui les coses clares com aquesta. Aquest justament és el sentiment que han detectat els promotors de la crida i per això han fet una demanda d’unitat de les forces nacionalistes-independentistes. Ara bé, el que passa és que és força probable que els dos partits principals rebutgin d’entrar-hi.

      Serà això un fracàs? bé, podríem entrar en un debat semàntic de si el concepte “fracàs” és massa dur, però en tot cas quedaria clar que l’objectiu del que es plantejaven no ha tirat endavant. Jo personalment crec que els seus promotors tenien força clar des del primer moment que els partits no els donarien suport. Ara bé, una crida com aquesta considero que té dues avantatges que els poden jugar a favor en les eleccions de la tardor:

      1. publicitat gratuïta dels mitjans de comunicació per part de persones que actualment no disposen de cap representació al Parlament. Això té molt de valor..

      2. Poden anar a les eleccions dient que ells van cercar la unitat i que són els partits de sempre els que la van rebutjar. Un recurs discursiu també molt captivador!

      Veurem en tot cas què passa, però en López-Tena ja ha sortit avui dient que valoren la possibilitat d’anar sols a les eleccions… (http://www.3cat24.cat/noticia/777506/politica/Solidaritat-Catalana-podria-presentar-una-candidatura-propia-si-els-partits-no-responen-a-la-seva-crida)!

  4. 7 Marc Sanjaume juliol 21, 2010 a les 11:23 am

    Ei Marc, em sembla molt encertada la teva anàlisi. Les coalicions electorals costen molt de fer per raons diverses: ideològiques, organitzatives, estratègiques… En aquest cas em sembla evident que CiU no té cap incentiu per fer una coalició amb ningú ja que sembla que tindrà bons resultats. La distància ideològica entre els possibles candidats a formar part de la coalició no em sembla tan greu, el 1907 els carlins (impossibles d’ubicar a l’eix esquerra-dreta, eren partidaris de l’Antic règim!) es van presentar amb els republicans federalistes.

    Ara bé, un aspecte que aquests dies no surt gaire és el fet que Solidaritat Catalana es va constituir per presentar-se a unes eleccions generals (també provincials). Potser seria més efectiu, de cara a respondre a la sentència, fer un front comú a Madrid i aquí hi tenen molt a dir els 25 diputats del PSC que ahir van votar amb el PSOE.

    Salutacions.

  5. 8 L'home del sac juliol 21, 2010 a les 1:00 pm

    Jo penso que les diferències ideològiques i que hi pugui haver entre els militants no haurien de ser importants.
    Ens trobem en un cul de sac, similar al de 1905. És veritat que la Solidaritat Catalana no va ser precisament un èxit a llarg termini, però sí que ho va ser inicialment i va posar les bases per la definitiva eclosió del catalanisme polític i l’obtenció de la Mancomunitat.
    Aquest cop, hem arribat a un mur molt gran que es diu “interpretación de la sagrada constitución”. Només ens queda recular o fer l’esforç entre tots de saltar-lo.
    Si realment aquests partits i els seus militants s’estimen el país, faran l’esforç d’aparcar durant un temps les diferències i anar junts per saltar-lo. Un cop saltat, ja tornaran cadascun a defensar els seus postulats, perquè sense estat i cada cop amb més competències envaïdes, de política tampoc en podran fer massa. Una unió així ,encara que només fos per uns mesos o uns pocs anys, podria aconseguir la independència i donar noves energies a la política d’aquest país.
    Jo ja veig també que això fracassarà, perquè els partits semmpre posen per davant els seus interessos al país… Un cop més, quedaran retratats.


  1. 1 Esquerra i Solidaritat: junts a les municipals? - Ara.cat Retroenllaç en març 21, 2011 a les 1:59 pm

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

%d bloggers like this: