Arxivar per Juny de 2010



No parlo de futbol ni de política

El diumenge 15 de juny de 2003 Joan Laporta es va convertir en president del Barça després d’aconseguir 27.138 vots i superar el gran favorit, el publicista Lluís Bassat. Tot i haver estat el tercer candidat que més signatures havia recollit, Laporta i el seu equip van arrasar a les urnes aconseguint una de les quantitats de sufragis més altes de la història blaugrana. En aquell grup de joves descarats ja hi havia Sandro Rossell, però també Marc Ingla, Jaume Ferrer i –tot i que en una segona línia- Agustí Benedito.

L’endemà, dilluns, les eleccions al Barça van centrar bona part de les rodes de premsa posteriors a les executives dels partits polítics catalans. Com ara, a la tardor hi havia eleccions al Parlament, i tothom va intentar buscar similituds amb la candidatura guanyadora. El conseller en cap, Artur Mas (CiU), creia que les eleccions demostraven que, malgrat que hi hagués un favorit clar (Lluís Bassat o Pasqual Maragall), “no podem fiar-nos de les enquestes” i líders que representaven una nova generació podien acabar vencent.

Pel primer secretari del PSC, José Montilla, el nou president del Barça arribava al poder “després de perdre una moció de censura”, com Pasqual Maragall. El diputat d’ERC Ernest Benach, opinava que la victòria de Laporta demostrava que bufaven “vents de canvis al país” i per l’ecosocialista Joan Saura (i Laporta), els relleus a La Caixa i al Barça anticipaven el canvi que es produiria al Palau de la Generalitat el mes de novembre.

Al cap de tres anys, Laporta i companyia havien girat el club com un mitjó. La tardor de 2006, ja amb Rossell fora de la junta, el Barça de Frank Rijkaard acabava de guanyar la Lliga i la Champions. Començava una temporada que havia de ser històrica mentre Catalunya afrontava unes noves eleccions al Parlament. Els dos principals candidats a la Generalitat, Artur Mas i José Montilla, van fer mans i mànigues per a fotografiar-se amb Joan Laporta, president d’aquell Barça triomfant. Tots dos ho van aconseguir.

Amb el temps, però, Laporta va anar dissimulant cada vegada menys les seves inquietuds independentistes i la seva voluntat de liderar una nova candidatura independentista i, aquells mateixos polítics que havien flirtejat descaradament amb ell, se’n van distanciar tot criticant que polititzés el Barça. Aquesta politització ha estat un dels grans retrets que se li han fet a Laporta i, durant la campanya, l’han subscrit Rossell, Ingla i Benedito.

En la seva declaració minuts després de guanyar les eleccions, Sandro Rossell es va comprometre a fer un Barça “català, catalanista i obert a tots els barcelonistes de fora de Catalunya”. Què diran els partits? És possible que el Barça continuï sent una entitat catalanista sense que rebi crítiques per polititzar el club? Joan Laporta no se n’ha sortit. Només el temps dirà com se’n sortirà Sandro Rossell.

Convicció… o inèrcia?

És ben sabut que molts matrimonis sobreviuen no pas per convicció o per gaire estimació sinó per allò de l’“anar fent”, és a dir, per la força de la inèrcia. Dit en altres paraules, cap dels dos cònjuges demana el divorci, però —i què me’n diuen?— tots voldrien tornar-se a casar amb la mateixa parella? Aquesta pregunta és la que s’ha fet l’exconseller del president quebequès, Jean-François Lisée, pel matrimoni polític entre el Quebec i el Canadà. Els resultats són sorprenents. Les enquestes solen atorgar actualment a l’opció independentista un 35% de suport a la província canadenca del Quebec; si la qüestió formulada a les enquestes inclou una sobirania-associació amb el Canadà el suport augmenta pocs punts. Igual que a Catalunya, encara que no pas a nivell estatal, ja que el CIS no formula aquesta pregunta des que el 2001 li sortiren un 35,9% d’independentistes a Catalunya, les preguntes formulades solen demanar a l’enquestat si donaria suport a un Estat propi, independent o sobirà. És a dir solen preguntar pel divorci polític.

Per Lisée, però, aquesta pregunta no captura allò de “la força de la inèrcia” i va decidir formular-ne una de nova en una enquesta rutinària efectuada per l’empresa CROP, líder del sector al país. En comptes de preguntar per la secessió, la nova pregunta era la següent: Suposi que el Quebec ja fa anys que és un Estat independent. En aquest Quebec independent, hi hauria un referèndum sobre si hauria de tornar a ser una província de Canadà. En aquest cas, vostè votaria: a) Tornar a ser una província de Canadà; b) Que el Quebec independent continués essent independent.

Curiosament mentre a la pregunta antiga els independentistes eren un 35%, amb la nova formulació un 49% no tornarien a “casar-se” amb el Canadà i continuarien essent independents. La xifra augmentaria fins al 58% entre la població francòfona. Per tant, sembla ser que, si més no entre els indecisos a realitzar el divorci, n’hi hauria molts a qui segurament faria mandra el procés secessionista, però si avui fossin divorciats no es tornarien a casar pas amb el Canadà. Queda clar, doncs, quin pot ser el pes de la inèrcia per al suport a la secessió. Quin resultat sortiria en una enquesta a Catalunya? Demanem-ho al CEO!

Article publicat a Tribuna Catalana.

Les conseqüències de la limitació de finançament en campanya

La setmana passada vaig tenir l’ocasió d’assistir a unes jornades de finançament polític comparat entre França i el Canadà a la Université de Montréal. En una de les conferències, la professora de la Simon Fraser University (Columbia Britànica, Canadà), Marie Rekkas, va presentar un interessant paper titulat “Campaign Spending Limits, Incumbent Spending, and Election Outcomes”, que ha elaborat conjuntament amb K. Milligan (en podeu veure una versió on-line aquí.

En la presentació s’analitzava quines eren les conseqüències sobre la limitació del finançament al Canadà sobre els resultats electorals. Per posar-nos en context, és important mencionar que a les eleccions federals del Canadà, els partits polítics tenen un límit màxim de despesa per cadascun dels 308 districtes uninominals que s’escullen, en base a una complexa fórmula matemàtica. Aquesta estableix diferents límits i condicions que en determinen el seu càlcul.

De manera rapida, la llei estableix un màxim de 2,07$ pels primers 15,000 electors; uns addicionals 1,04 dòlars pels electors entre 15.000 i 25.000; i 0,52$ per tots els restants. A part d’això, es pot concedir un bonus (parcial o total, fins a un màxim del 25% de més de pressupost) per baixa densitat demogràfica del districte. La despesa queda repartida de la següent manera:

Però anant al gra: quines són les conseqüències segons els autors de la limitació del pressupost dins de cada districte? Doncs d’acord amb Milligan i Rekkas, aquesta limitació té efectes en la reducció de la distància entre el guanyador i el primer perdedor, el nombre de partits i el nombre de candidats que es presenten. Deixant de banda que l’efecte probablement és directe entre la limitació i la distància entre el guanyador i el primer perdedor, i indirecta amb les altres dues, aquestes conclusions obren uns quants debat important.

Situats en el nostre país, on el finançament dels partits és un dels temes més obscurs i menys regulats del sistema democràtic, i independentment de les conseqüències que la limitació del pressupost pot tenir sobre el sistema polític, creieu que seria necessari limitar el pressupost dels partits polítics en campanya? I si la resposta és afirmativa, com?

I més enllà: què s’hauria de fer amb les donacions a partits polítics? Regular-les? Fer-les totalment publiques? Limitar-les? I amb els espots gratuïts de televisió i ràdio en mitjans publics?

Electorat socialista ‘mandrós’

Fa uns dies el flamant nou cap de campanya del PSC, Jaume Collboni, va explicar a Rac1 els diferents reptes de la propera campanya a les eleccions al Parlament de Catalunya. Segons va detallar, una de les claus de l’èxit socialista és “despertar al nostre electorat, que es troba en un estat una mica mandrós” (em sembla recordar que va dir quelcom així). Mandrós?

L’evidència de les dades que ens ofereix el CEO és contradictòria. Mirem primer els votants socialistes a les darreres eleccions que diuen que els tornarien a votar.

El percentatge de “fidels” és força elevat l’any 2007 i al principi del 2008. Un 80%, aproximadament, diu que mantindria el seu vot (els percentatges anteriors al 2007 són gairebé idèntics que el març d’aquest any). És a partir de meitats del 2008 que la volatilitat del vot al PSC augmenta. La xifra més baixa, de fet, la trobem el maig del 2010: el 56,7% de votants socialistes diuen que no els tornarien a votar.

Significa això que s’abstindrien? No necessàriament. Les enquestes del CEO ens permeten complementar aquesta informació. En el següent gràfic es pot veure el percentatge de persones que van votar al PSC que manifesta que probablement no aniran a votar. És a dir, que amb tota probabilitat (diuen) s’abstindran.

L’augment en aquest cas és més lleuger. El març del 2007 només el 6,5% de votants socialistes reconeixien que no anirien a votar. Aquest percentatge és del 15,5% en l’últim mes de la sèrie.

Es pot, doncs, concloure que una part (important?) de votants socialistes s’abstindran? Les dades no són definitives (ho serien més si disposéssim de la base de dades, però l’hermetisme del CEO ho impedeix) i és probable que una bona part acabi votant un altre partit abans d’abstenir-se. O fins i tot al contrari. En els temps que corren, la intenció de vot als socialistes s’oculta. La gent té menys predisposició a dir que els votaran.

Sigui com sigui, a Collboni i als seus se’ls gira feina, tant per motivar els mandrosos com per retenir els que s’escapen. Una famosa classificació de Milbrath divida els electors en gladiadors (participen sempre), apàtics i espectadors. La clau de volta es troba sempre en aquests últims. Si volen guanyar, caldrà que, com en algunes performances, passin d’espectadors a implicats.

La versió socialista de l’economia

Fa dies que em pregunto quina serà la resposta de l’electorat socialista en les properes eleccions a la Generalitat. No em refereixo únicament a l’avaluació que facin de la tasca del govern tripartit, sinó sobretot de l’impacte que pot tenir l’economia sobre el seu vot. Ja fa un temps que en aquest bloc vam mostrar algunes paradoxes del PSC: aquest partit és vist com el més proper a la ciutadania, el que genera més rebuig i el més capaç de gestionar tots els problemes quotidians. A excepció d’un: l’economia. Per tant, és la crisi econòmica la que enfonsa els socialistes a les enquestes?

Per desgràcia dels politòlegs, el vot és més estable del que sovint ens pensem i atribuir conseqüències a una sola causa és propi de reduccionistes exagerats. L’altre dia ja debatíem la influència de l’economia sobre les percepcions (aquí). Aprofundim, doncs, en aquesta qüestió intentant donar una passa més.

Malgrat les xifres, l’economia no es valora de forma purament racional. Cadascú té un prisma a partir del qual interpreta el món. Agafem, per exemple, els dos principals partits catalans. Els votants de CiU tendiran a culpar els socialistes de la crisi. “Governen a tot arreu i, per tant, és responsabilitat seva el que està passant”, seria l’argument. Contràriament, els votants del PSC no veuran la situació tan negativa i, probablement, buscaran arguments més generals. “La crisi és internacional, no cal oblidar-ho”, diuen.

És així?

A partir de les dades del CEO construïm el següent gràfic. Com s’observa, gairebé el 80% de l’electorat de CiU creu que la situació econòmica és dolenta o molt dolenta. En canvi, poc menys del 60% de l’electorat del PSC ho creu així. Són vint punt menys, tot i que és un percentatge considerable. Tindrà aquesta valoració impacte electoral?

És curiós veure com el març del 2007 ambdós electorats valoraven la situació de forma semblant. Des d’aleshores ençà, però, la valoració s’ha diferenciat, augmentant de forma més intensa entre l’electorat de CiU. Per tant, sembla que la valoració de l’economia sigui homogènia en temps de bonança i partidista en temps de crisi.

Propera entrega: Electorat socialista ‘mandrós’


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

  • RT @accpolitica: 🎉Neix l'Associació Catalana de Ciència Política. 🔴Una finestra oberta a tot el món de la ciència política. 🍾Us hi espere… - 1 month ago
  • RT @RogerPala: Les generacions més joves ja no són (aparentment) tan independentistes com abans. Ho analitzem amb dades d'@elpatidescobert… - 2 months ago
  • RT @tonirodon: ❓ Els joves son menys independentistes? Com ha evolucionat el seu suport a la independència en els últims anys? Què diferenc… - 2 months ago
  • RT @marcsanjaume: D'aquí una estona seré a @elsmatins, estic molt content de participar al programa aquesta temporada! - 3 months ago
  • RT @tonirodon: La revista @sapienscat d’aquest mes cobreix un dels meus articles sobre vot a l’extrema dreta i camps de concentració @roger… - 3 months ago

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter