El rerepaís obrer (I)

L’altre dia parlava amb un company sobre la vigència de les classes socials i sobre l’anomenat vot de classe (mireu amb els treballadors de qui comparteixo despatx i entendreu d’on surt la discussió). Era un debat que, de fet, barrejava dos temes diferents. En primer lloc, discutíem sobre la vigència de les classes socials. El punt principal de discrepància era si les classes tradicionals (diguem-ne baixa, mitjana i alta, per entendre’ns) se seguien considerant com a vàlides. De seguida vam dubtar sobre el nombre exacte de persones que podríem encabir en la classe obrera i si aquesta havia augmentat o disminuït.

Feia uns dies treballava amb les dades de l’Eurobaròmetre. Vaig aprofitar per mirar aquesta qüestió. Us adjunto el gràfic.

El temps és limitat i no reflecteix bé les grans tendències a llarg termini, obviant l’efecte de diferents fenòmens que s’han anat produint al llarg de la història. Tanmateix, ja va bé per veure dues coses: en primer lloc, que el percentatge de gent que es considera classe treballadora és força constant (de fet, tendències longitudinals més llargues donen resultats semblants). En segon lloc, els Països Baixos, Irlanda i Bèlgica són els països on més gent hi ha que es consideri de la classe treballadora.

I a Catalunya?

Com la tendència general, poca gent es percep de classe baixa. De fet, la majoria s’ubica a la classe mitjana.

El problema principal, però, és que les preguntes sobre classe social a una enquesta no tenen una validesa perfecte, és a dir, no capten el concepte de forma exacta. Les persones (com diria que va dir Emilio Botín un dia) tendeixen a considerar-se de classe mitja. Per mirar la classe “real” hem de fer servir instruments complementaris, com el sou o l’ocupació, però fins i tot així l’aproximació absoluta resulta complicada.

En tot cas, el debat que sosteníem s’articulava en dos elements: 1) avui en dia els partits porten a terme estratègies interclassistes i en molts d’ells l’element de classe no és prioritari. 2) el vot de classe és menys automàtic, probablement perquè la mateixa identitat de classe ja no existeix per bona part de la classe treballadora.

El dubte va quedar en l’aire: la classe social determina el vot a Catalunya? Aprofitant que anem fent un camí d’anàlisi de llarga durada amb motiu de les eleccions catalanes seguirem aprofundint en aquesta qüestió. Tot plegat per saber com es comporta l’anomenat rerepaís obrer.

9 Responses to “El rerepaís obrer (I)”


  1. 1 Jordi Juny 25, 2010 a les 9:09 am

    Sense entrar en el fons de la qüestió, sí veig una certa confusió expositiva entre allò que usant el vocabulari de tota la vida serien les (1)classes socials diguem-ne objectives o estrats o qualsevol altre concepte que situi la posició social objectiva dels individus en una societat jerarquitzada i, per l’altra, (2) la consciència de classe, de col·lectiu, d’alguna d’aquestes classes i, en particular, de la classe obrera.

    La posició social subjectiva que sol demanar-se als enquestats en els sondejos no és ben bé ni una cosa ni l’altra i a més, com sempre, les respostes depenen de les opcions de resposta que s’ofereixen a l’entrevistat. Si es pregunta en una escala que va de Classe baixa a Classe alta tothom es posa al mig, que ningú no vol ser baix de res. Si per comptes de baixa per sota de la classe mitjana hi ha la treballadora les coses canvien.

    Vull dir que el problema no és que les preguntes sobre classe social a una enquesta no tinguin una validesa perfecte com dius sinó que no volen mesurar allò que ara busques. S’inclouen amb l’objectiu de jerarquitzar amb poc esforç els entrevistats per la seva posició social. L’objectiu no és ni mesurar les classes ni mesurar la consciència de classe. I, per tant, no mesuren això.

    Ja deus saber que quan es vol saber la posició de classe objectiva dels individus habitualment es recorre a combinacions entre estudis i professió. I si es vol saber sobre consciència de classe s’inclouen preguntes que volen mesurar això.

    A les enquestes se’ls poden fer molts retrets però no que no donin resposta a les preguntes que no es fan. Crec.

    • 2 Toni Rodon Juny 25, 2010 a les 10:14 am

      Jordi,

      Merci pel comentari.

      Totalment d’acord amb la majoria de coses. De fet, ja ho dic a l’article, no?

      No entenc la teva confusió. Dius “Vull dir que el problema no és que les preguntes sobre classe social a una enquesta no tinguin una validesa perfecte com dius sinó que no volen mesurar allò que ara busques”. Per tant, la pregunta sobre la percepció de la classe social que fa el CEO no serveix per mesurar classe social? És això el que vols dir? La validesa és el grau en què una determinada operacionalització enregistra el concepte que es vol capturar.

      En aquest sentit, aquest indicador és més aviat “invàlid”, perquè al meu entendre parteix d’una operacionalització excessivamen teòrica i provoca errors sistemàtics. I això de “jerarquitzar amb poc esforç els entrevistats per la seva posició social” què vol dir? Repeteixo: jo aquesta pregunta no la faria (la faria diferent), però si es fa per una simple jerarquització aleshores ja no és ni vàlida ni té coherència interna.

      Finalment: “A les enquestes se’ls poden fer molts retrets però no que no donin resposta a les preguntes que no es fan.” Jo he dit que no donen respostes a les preguntes? Potser m’expresso malament, però diria que no ho he afirmat pas…Vaja, si ho he fet, quina tonteria que he dit!

  2. 3 marcguinjoan Juny 25, 2010 a les 1:26 pm

    Si no ho he entès malament per tant (el meu coneixement sobre el tema és bastant reduït), d’acord amb el comentari del Jordi, simplement la pregunta sobre classe social no ens permet distingir la classe social si no que només determina la consciència de classe, un concepte molt més clàssic i “romàntic” que el simple fet de guanyar pocs diners i formar part de l’estrat més baix de la societat.
    Lligant això amb el debat que en Toni va mantenir, podríem entendre doncs que mentre que la consciència de classe, mesurada a través de la pregunta “classe social”, sí que explica el comportament polític en el sentit d’un vot molt més d’esquerres, si busquem la classe social mitjançant l’educació i els ingressos ens és més complicat?

  3. 4 Sílvia Juny 25, 2010 a les 5:06 pm

    Ep! Jo tampoc tinc ni idea del tema, però aventuraré algunes idees: La literatura exposa que efectivament hi ha haver una relació, i a alguns estudis demostren que aquesta relació va existir a Espanya (com a mínim) fins l’any 2000. Tot i els inconvenients de la mesura de la classe a partir de la subjectivitat o de l’objectivitat (ocupació i estudis), crec que utilitzant les classes definides per Goldthorpe s’arriba a explicar una part del vot. La variable classe operava a través de la identificació partidista, del vot ideològic i identitari. Si aquestes tres identificacions (en una part) es produeixen gràcies a la socialització més primerenca, fins ara classes “objectivament” mitjanes podien estar votant a partits d’esquerres degut a la socialització que van tenir de petits. Però a partir d’ara els ciutadans s’han socialitzat a classes mitjanes la relació encara serà més dèbil. Bé, parlo per parlar…

  4. 5 Marc Sanjaume Juny 25, 2010 a les 8:41 pm

    Ep, seguint la línia dels comentaris penso que efectivament la mare dels ous és la distinció de Marx: classe en si i classe per a si. No tinc gaire clar si per parlar de vot de classe cal que sigui un vot “per a si” o n’hi ha prou amb que sigui “en si”. El problema que li veig a la distinció de classes “tradicional” Toni és que ja no som a l’època de Marx (compte amb això de classe baixa, si es pregunta per classe treballadora els resultats són ben diferents). La sociologia del vot de classe segur que seria més fàcil si poguéssim traçar una línia entre burgesos i proletaris. Com que no és així la cosa s’ha complicat de manera enorme. La literatura de la mítica assignatura Teoria Social Avançada n’és el testimoni amb reformulacions de la teoria marxista i d’altres classificacions de classes diverses, recordo: Goldthorpe, Sorensen o Olin Wright.

    Salutacions.

    • 6 tonirodon Juny 25, 2010 a les 10:20 pm

      Marc!!! Estàs viu!!!😛 Necessitem un correu amb novetats JA!

      No tinc pas res a afegir al que has dit, estic totalment d’acord. De fet em sorprèn que el CEO segueixi utilitzant aquesta pregunta. Veig que no m’he expressat massa bé: no intentava pas establir una relació de causalitat ni res de semblant, sinó posar unes dades sobre la taula.

      Ara estic fent un càlcul de probabilitats de vot segons classe social. A veure si ho puc penjar aviat que els resultats segur que són més interessants.

      A bientot!

  5. 7 Marc Sanjaume Juny 26, 2010 a les 3:01 pm

    En Xavi Tomàs ens ha dit al facebook:

    Marc, fill…. la etiqueta o categoria obrer en una societat desenvolupada i aclaparadorament dedicada al sector serveis queda… com ho diria… una mica “vintage”🙂

    Per no dir que no hi ha pitjor categorització que la auto-categorització, com tu millor que jo saps🙂

    He contestat:

    Xavi aquest post és del company Toni. Tens raó, tot i que el significat d’obrer pot haver canviat i no cal que sigui un proletari vintage, pot ser un programador mileurista. Salutacions.

  6. 8 marcguinjoan Juny 26, 2010 a les 4:51 pm

    Amb en Raimundo hem tingut una discussió bastant encesa:

    Raimundo Viejo Viñas
    La classe real no es mesura, companys! Quina mania amb mesurar-ho tot!! La classe és la relaci… Mostra’n més…ó que es guarda amb els mitjans de producció, és un concepte qualitatiu. Qui confon classe amb nivell de renda (l’error teòric i analític més freqüent) nega les dimensions polítiques de la classe com a concepte (o és que és el mateix disposar dels mateixos nivells de renda en contextos tan diferents com el de un executiu de una multinacional que el de un botiguer?); qui pensa en termes d’ocupació, pensa en termes corporatius que falsifiquen la realitat (o és que Cristiano Ronaldo és el mateix que un jogador de tercera regional?). Menys SPSS i més lectures!! ;P

    —————–

    Marc Guinjoan Cesena
    Raimundo, la nota és del Toni. Jo de moment encara no em dedico a a aquests temes… hehe
    Tot i aix… Mostra’n més…ò, no veig tant de problema en la quantificació de la classe social: és evident que qualsevol codificació de variables parteix d’assumpcions que pot ser que no sempre es compleixin i que tinguin infinitats matisos. Mai l’operacionalització d’una variable és perfecta; però una teoria tampoc ho pot ser sempre. Tot i això, efectivament reconec que la pregunta que fa el CEO podríem considerar que no serveix per detectar la classe social. Desconeixent totalment el tema, crec que hi poden haver aproximacions quantitativistes que reflecteixin bastant fidedignament el que és una classe social (en el bloc es comenta que hi ha índexs creats a partir de l’agregació del nivell d’ingressos i dels estudis).
    Tot i que evidentment hi ha matisos que no són controlables (l’empresari que té el mateix nivell de renda que un botiguer) tampoc no em sembla que haguem de “matar tot el que és gras”. Les aproximacions qualitatives i les quantitatives, més que rivals, cada dia considero més que han de ser complementàries.
    gràcies pel comentari!
    pd. l’SPSS ja no es porta… ara és l’STATA!😉

    ——————-

    Raimundo Viejo Viñas:
    Hehe… el que passa és que quan publiqueu al pati sempre tinc tres posts al facebook i no s… Mostra’n m… Mostra’n més…és…é pas quin escriu cadascú. He respost al primer que vaig trobar.

    Pel que fa al teu argument, em semblaria bé si la quantificació no fos una pràctica ideològica que empara la ideologia positivista. L’exemple d’aquest article ho demostra, al prescindir del tot d’una aproximació a la qüestió de la classe que no sigui purament neoliberal.

    Així que millor comencem per llegir teoria sociològica, per saber que deien els clàssics (des von Stein als postoperaistes passant per Marx i Weber), després seguim per elaborar hipòtesis que teòricament siguin mínimament consistents, amb variables realment explicatives. Si arribat aquest punt encara necessitem quantificar alguna cosa ja es veurà.

    El que no deixa de ser un retard, una mena d’entreteniment com els videojocs, la malversació de recursos públics, la consolidació del neoliberalisme com a ideologia i la destrucció del general intellect, és dedicar tota la vostra formidable capacitat a practicar hores de SPSS, STATA o qualsevol altre producte (que pel que sé tampoc són programari lliure).

    Us mereixeu poder fer ciència de veritat, tenir esperit crític i no caminar per la vida fent que comprova el inverificable: el nexe de causalitat no existeix (ja ho va demostrar Wittgenstein a principis del segle XX), només és una forma de superstició. Encara que per saber-ho caldria arribar a l’epistemologia del segle XX, és clar, i no flipar amb tres trucs de l’estadística.

    No deixeu que el món acadèmic, que només us donarà precarietat laboral, destrueixi, a més, la vostra capacitat intel lectual!

    PS: Uf, com m’acabo d’aixecar de la migdiada!

    ———————-

    Marc Guinjoan I Cesena
    Raimundo, res, simplement dir que evidentment tot això és una qüestió de percepcions. Com bé et pots imaginar no considero que el positivisme tingui cap nexe amb el neoliberalisme, crec que és caure en una fal·làcia immensa on es confonen conceptes. Es pot fer ciència política crítica des del positivisme.
    El quantitativisme és una aproximació que et permet arribar a determinats punts (per molt invàlids que tu consideris que són) on el qualitativisme no hi pot arribar. I viceversa, està clar.

    ———————-

    Raimundo Viejo Viñas
    ón els autors d’aquesta ciència positivista crítica (només dir positiivsta i crítica al mateix temps faria riure a qualsevol epistemòleg minimament seriòs)? On militen políticament i social? què han fet per canviar aquest sistema, per promoure un debat o una reflexió crítica que activi forces polítiques contra el que s’està fent, sense anar més lluny, a l’universitat? O és que no són positivistes els grans caciques de la ciència política, els acadèmics que dominen millons de recursos, perfectament integrats en les maquinàries gubernamentals que implementen les polítiques neoliberals? En què mon vius?!

    El positivisme és la expresió “científica” de la tecnocràcia i aquesta la eina per la qual es produeix la interiorització dels processos d’alienació que porten a consolidar el projecte ideológic neoliberal, fins a tal punt que qui el posa en pràctica no veu el nexe, cosa, per altra banda, que demonstra, precisament el seu caràcter de falsa consciència.

    En fi… és clar que aquesta no és una discusió que es pugui resoldre al facebook. Millor ens fem un dia unes birres! ;))

    Abraçades!

  7. 9 aubachs Juny 27, 2010 a les 11:33 am

    La pregunta sobre classe social subjectiva, que és la que inclou el ceo de manera ‘inercial’, ens ofereix aquesta ‘percepció’ que com molt bé deia la Sílvia ens parla tant o més del procés de socialització de l’individu com de la seva condició objectiva. De fet, mirant tot el ventall de preguntes sobre la relació de l’enquestat amb el món laboral que s’inclou al qüestionari ja es veu que no existeix una ‘sola’ manera d’interpretar-ho ni d’obtenir informació sobre la qüestió. Penso que tenint en compte això ja es pot elaborar una reflexió com la que oferia en l’entrada el Toni. El problema és que de vegades ‘preguntem’ a les enquestes coses que no poden respondre, i acabem posant massa ‘salsa’. La qüestió de la causalitat que apunta en Raimundo em sembla fonamental per no ‘fer dir’ a les dades coses (‘datos, testarudos datos’…no sé si algú ha sentit l’expressió per la casa)

    Així, la crítica de’n Raimundo em sembla suggerent en alguns temes importants, però algunes coses em remeten al fet que aplicant aquesta perspectiva els ‘alienats’, en no ser conscients de la seva opressió, no són els ‘millors jutges dels seus interessos’, i per tant poden ser ‘alliberats’ per aquells qui en són conscients. La meva caòtica -i limitada- lectura de Marx em va donar la sensació que aquesta interpretació és més una ‘derivada’ de la lectura dels qui utilitzaren Marx que no pas d’ell mateix, que en realitat era força individualista i antiestatista. Sí és important discutir sobre si condueix a una concepció ‘positiva’ de la llibertat que pugui portar a aquestes qüestions. Com que al meu parer aquestes preguntes no són les centrals en la reflexió sobre l’aportació de Marx que realitzen els qui se’n reclament hereus, les discussions sobre la vigència o no de les classes socials o sobre la idea de ‘consciència de classe’ no fan més que girar al voltant d’alguns plantejaments polítics sovint poc explicitats.

    apa. em realieno…


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Entrades més vistes

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter

%d bloggers like this: