Arxivar per Abril de 2010



Poders fàctics de Catalunya: uniu-vos!

Llegeixo pel Twitter que Jordi Font, llicenciat en Geografia i Història (i un bell conegut d’El Pati), diu en un article a l’Avui: “l’hauríem volgut president de la Generalitat el 1980. No va ser possible: tots els poders van posar-s’hi en contra”. Es refereix al candidat del PSC, Joan Reventós, que aquell any es disputava la presidència de Catalunya contra Jordi Pujol. Com bé saben, per la dinàmica recent dels resultats electorals dels socialistes i per un clima que molts creien procliu, Reventós estava cridat a ser el president del país.

Però finalment no ho va ser. I sorprèn a qui dóna la culpa Font. La pregunta que ràpidament ve al cap és: quins poders fàctics? Jo, de fet, me’n plantejo una altra: per què aquests ‘poders fàctics’ no actuen sempre?

Una simple anàlisi: si calculem el diferencial de vots a nivell de districte entre les eleccions generals de 1979 (1 de març) i les del Parlament de Catalunya de 1980 (20 de març), veiem clarament com gairebé 270.000 persones van decidir deixar de votar-los.

Els poders fàctics actuen a vegades? Sempre? O actuen malament i només afecten als ‘nostres’?

Advertència: que les ulleres ideològiques no ens espatllin una bona anàlisi…

Pobresa i desigualtat a l’Amèrica Llatina

Abans d’endinsar-nos en unes interessants anàlisis sobre les eleccions al Regne Unit o la llengua al Quebec (prepareu-vos!), unes reflexions interessants que es van donar ahir dijous, dia 9, al marc del Fòrum de Recerca de la UPF. Ens va visitar John D. Stephens i Evelyne Huber, dos coneguts autors sobre polítiques públiques, pobresa i desigualtat (web).

Ambdós autors estudien per què hi ha desigualtats a l’Amèrica Llatina. Arriben a conclusions interessants. Les sintetitzo:

1. L’efecte “democràcia” es produeix només a llarg termini. El fet que un país esdevingui democràtic no és garantia de la reducció de la desigualtat, si el sistema no és capaç de consolidar-se. A llarg termini la democràcia aconsegueix reestructurar les polítiques socials i, consegüentment, genera un impacte social positiu.

2. A diferència dels països de l’OCDE, a l’Amèrica Llatina la despesa social és procíclica. Quan l’economia va bé, hi ha més despesa social, i viceversa. No hi ha, per tant, estabilitzadors econòmics immediats. Això ajuda a que les reduccions en desigualtat en època de bonança retrocedeixin en èpoques de recessió.

3. Arriben a la conclusió que la diversitat ètnica té un efecte negatiu en la desigualtat. És potser allò més problemàtic, atès que és difícil dictaminar si per ser les ètnies existents tenen impacte o hi falta la intermediació d’algun altre factor. En tot cas, queda clar que la majoria de factors que aconsegueixen reduir la desigualtat són polítics i no deterministes.

4. Es detecta una doble tendència dels règims no democràtics (o democràcies limitades). D’una banda, la despesa social es manté. De l’altra, la despesa en educació pateix una retallada. Que els conciutadans no se’ns enfadin i al mateix temps evitem que pensin?

A més, tots dos detecten que a la majoria de països llatinoamericans, hi ha una àmplia tendència de dirigir part de la despesa social cap als sectors més adinerats de la societat, ajudant així a reproduir les desigualtats. Un factor sens dubte important, atès que els països del continent segueixen sent els més desiguals de tot el món.

Aprofundir en Reagrupament

Fa unes setmanes es va celebrar la segona assemblea de Reagrupament.cat. Encara existeixen moltes incògnites sobre aquesta associació amb aires de partit: si finalment es convertiran en un partit, si la plana major de Reagrupament se n’aniran amb Laporta o fins i tot en què es concreten els seus conceptes. Fruit de l’assemblea va sorgir un document, intentarem exposar les primeres impressions d’aquest programa, per veure si dóna més llums a l’entrellat d’aquesta associació .

Els objectius primordials que han defensat amb claredat és: 1) arribar a què Catalunya sigui  un Estat independent (Aubachs teoritza aquest tema) i 2) la regeneració democràtica. Sempre han exposat l’eix nacional com a prioritari i gairebé únic objectiu, sense voler establir-se en l’eix ideològic, ni aprofundir en d’altres propostes. Es defineixen com ideològicament transversals (alguns membres diuen que ja no existeixen ni les dretes ni les esquerres); és aquesta heterogeneïtat grupal la que dificulta l’establiment d’un acord consensuat en d’altres àmbits. S’han curat en salut i ja han establert algunes mesures perquè  la transversalitat ideològica  no els hi jugui més males passades: 1) No faran coalicions de cap mena amb altres partits (només volen declarar un Estat independent) 2) No hi haurà disciplina de partit. Per tant, cada diputat votarà segons la seva ideologia i allò que el seu territori li reivindiqui.

Tot i això, el document que han elaborat -que pretén ser un full de ruta cap a una Catalunya independent-  profunditza més en d’altres aspectes que no són els anterior exposats. Estableixen algunes idees que van des de les polítiques econòmiques a les polítiques de seguretat. Intentarem fer una breu anàlisi de les primer impressions:

(1) En primer lloc s’observa que hi ha una descompensació al full de ruta. És un document que vol transcendir el programa de partit, tot elaborant les bases d’un Estat català, però alhora vol establir coses molt detallades de les polítiques. Veiem que hi ha una part que es dedica a l’organització de l’Estat català molt general,  i alhora una regulació detallada de lleis contra corrupció.

(2) A la secció que estableixen les polítiques econòmiques s’observa un gran pes del petit empresari. Encara que gairebé tot el document fa afirmacions generals, en aquest cas mostra algunes mesures molt concretes que aplicarien en el seu benefici: com la reducció de l’impost de societats o la possible baixada de quotes empresarials a la Seguretat Social.

(3) Les polítiques d’educació, de Sanitat i de gènere també ocupen una part important del programa. Però sempre parlen de mesures generalistes i en cap cas filen tant prim com en el cas anterior. Els fets més destacables són a les mesures d’educació, ja que pretenen que hi hagi una secundària en doble via. És a dir, que a partir dels 14 anys els alumnes puguin triar entre un ensenyament secundari professionalitzador o un generalista. Si més no, una política molt controvertida…

Tot i que es tracta d’una anàlisi preliminar, diria que intenten captar un electorat transversal (quants més millors, com tots els partits)a partir dels programes políticament correctes, però el públic potencial d’aquest partit són els petits empresaris de la Catalunya interior. La gran petita burgesia catalana.


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

  • RT @accpolitica: 🎉Neix l'Associació Catalana de Ciència Política. 🔴Una finestra oberta a tot el món de la ciència política. 🍾Us hi espere… - 1 month ago
  • RT @RogerPala: Les generacions més joves ja no són (aparentment) tan independentistes com abans. Ho analitzem amb dades d'@elpatidescobert… - 2 months ago
  • RT @tonirodon: ❓ Els joves son menys independentistes? Com ha evolucionat el seu suport a la independència en els últims anys? Què diferenc… - 2 months ago
  • RT @marcsanjaume: D'aquí una estona seré a @elsmatins, estic molt content de participar al programa aquesta temporada! - 3 months ago
  • RT @tonirodon: La revista @sapienscat d’aquest mes cobreix un dels meus articles sobre vot a l’extrema dreta i camps de concentració @roger… - 3 months ago

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter