Un somni electoral fet realitat?

El guanyador s’emporta tots els escons. First past the post. Senzill, ràpid d’explicar i fàcil d’utilitzar. A més, conegut per tothom i, òbviament, profundament arrelat entre els britànics. Com diu Lijphart, el sistema electoral del país ha ajudat a forjar un caràcter polític, un way of life públic diferent a d’altres latituds. Segurament la cultura política hi té més a veure, però és cert que el sistema ajuda a la proximitat política, al contacte entre el ciutadà i el representant. Això no vol dir, però, que els casos de corrupció i de mala política sovintegin. Ja ho deia Maquiavel: la política es regeix per unes regles pròpies. I, qui sap, potser el sistema electoral no entra en aquestes lleis.

Les “bondats” de la formula, però, no agraden a tothom: els Liberal Demòcrates volen reformar el sistema electoral! No és res que vingui de nou. La diferència més gran radica en què ara les possibilitats semblen més properes. Probablement sigui una voluntat que no despertarà consens, atès que es tracta d’un joc de suma zero (alerta: com el cas català!). No obstant això, com que les coses nord enllà funcionen diferent, com a mínim mantinguem el dubte.

Per què volen reformar la llei electoral? Els Libs són un partit curiós. Definits com a europeistes, econòmicament conservadors i socialment progressistes, tenen una forta implantació a nivell local. Una bona base per a poder assolir cotes més àmplies de poder. Tot i això, la seva “creu” particular continuen sent les eleccions al Parlament. No és només que el vot estratègic provoqui que els seus votants desertin cap a laboristes i conservadors, sinó que la formula electoral els penalitza de manera important. En el següent gràfic es veu clarament com el percentatge de vots (línia blava) és sempre molt més elevat que el percentatge d’MP que aconsegueixen (línia vermella).

Si l’últim debat d’avui no canvia molt les coses (per cert, es podrà seguir pel 3/24), la perspectiva d’un hung Parliament canvia les coses. Els Lib semblen ser l’objecte preuat pels dos grans partits. Paradoxes de la política comparada: mentre uns (nosaltres!) maldem per canviar el sistema electoral i fer-lo a l’estil britànic, ells volen introduir-hi correccions que afavoreixin la proporcionalitat. Cert és que el 7 de maig, un dia després de les eleccions, quan li ofereixin entrar al govern, Nick Clegg, el flamant líder dels Lib, pot canviar de parer. Tot depèn de si el mite faustià es compleix i Clegg prefereix pa per avui o un sistema electoral per demà. O les dues coses, que tal i com pinta el tema també es podrien donar.

Anuncis

4 Responses to “Un somni electoral fet realitat?”


  1. 1 Max Abril 30, 2010 a les 8:01 am

    nosaltres volem el sistema britànic?

    elaborate please

    jo no

    No m’agradaria que les únques opcions en un 80% de les circumscripcions fossin CIU o PSC (i en altres per PP o PSC!)

    si es vol que sigui un sistema més apropat al territori, d’acord, però facilitar l’hegemonia dels partits grans (per molt ‘casolans’ que siguin els seus candidats) serviria per reduir la diversitat d’opcions polítiques i al final faria que sigui molt més difícil cap canvi de polítiques.

    Per exemple, si no tinguessin l’opció de perdre opcions cap a opcions més d’esquerres o més nacionalistes, ciu i psc serien cada vegada dues ofertes més semblants, amb els flancs coberts i la majoria de votanst captius i competint per una petita franja d’indecisos de centre, que en cap cas representen a la majoria

    • 2 tonirodon Abril 30, 2010 a les 8:16 am

      Hola Max,

      Gràcies pel comentari.

      De fet, tens raó. L’afirmació està feta un xic a la lleugera. La feia en plural majestàtic amb la intenció d’il·lustrar que la voluntat de molts polítics (la proposta de la Comissió d’Experts també anava en aquest sentit) és introduir un sistema en el qual puguis votar a la persona i que sigui aquesta persona la que representi un territori concret. Això no significa introduir el sistema britànic. Hi ha mecanismes de correcció de proporcionalitat que permeten que els vots que aconsegueixen els partits petits (o fins i tot els que queden segons) no es “perdin”.

      No estic tant d’acord, però, amb l’últim paràgraf. Una cosa és el sistema electoral (i la llei que s’implementa) i l’altra que els partits siguin més o menys iguals. Un altre tema són els electors de centre. No només són majoria (almenys tal com els entén tradicionalment la ciència política) sinó que tenen capacitat de decidir les eleccions. D’altra banda, ser d’esquerres tampoc vol dir ser un captiu del partit d’esquerres. Per sort els ciutadans poden escollir i no és el partit que dicta sentència.

  2. 3 L'home del saac Abril 30, 2010 a les 12:49 pm

    Hola,
    jo en el sistema britànic hi veig el problema que has d’elegir un representant pel teu poble o pel teu districte, però realment el que estàs fent és elegint un govern. Llavors què s’ha de tenir en compte a l’hora de votar? buscar la persona que creus que representarà millor el territori i que si convé podràs anar al seu despatx a cantar-li les quaranta, o la capacitat del govern al que aquest donarà suport?
    És per això que no m’agrada gens aquest sistema. Si tanta importància té la proximitat, llavors perquè aquests debats entre els candidats a primer ministre?
    Trobo que volent aconseguir les dues coses, no se n’aconsegueix ni una ni l’altra. A casa nostra això portaria sens dubte al bipartidisme sense escletxes.
    Jo crec que la solució seria escollir uns representants i després elegir directament al primer ministre (o president de la Generalitat en el nostre cas) amb un sistema de dues voltes. Pot portar el problema que surti un president sense majoria al parlament, o fins i tot sense cap grup parlamentari que li doni suport, però llavors ja serà cosa de la seva habilitat en pactar amb els grups i mirar d’acontentar-los.
    Una altra solució també serien dues cambres legislatives. Una de representativa on cadascú podria exposar els problemes del seu territori i una altra de majoritària que escolliria el govern. Això en principi diuen que ja hi és a Espanya, però realment no funciona…
    Són les reflexions que he fet ara així sense pensar-hi massa, però no m’agrada gens aquest sistema que tanca les portes a moltes opcions.


  1. 1 Eleccions UK: 6 days to go Retroenllaç en Abril 30, 2010 a les 7:44 am

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter

%d bloggers like this: