En política no sap nevar

A l’Antic Egipte els faraons eren considerats els màxims responsables de la crescuda del riu Nil. Quan el riu creixia, adoraven, pregaven i feien sacrificis en honor al riu i, al mateix temps, al seu faraó. La bonança i la felicitat s’escampaven arreu.

Però quan el riu no baixava i les terres no s’inundaven i la prosperitat no s’estenia, el faraó tremolava. Els “talls de subministrament” provocaven fam, desesperació, guerres entre iguals i un rum-rum polític gens còmode pels governants del món egipci. En alguns períodes, la manca d’aigua havia estat un fort detonant per deposar el faraó.

L’any 2002 el candidat a les eleccions alemanyes Gerhard Schroeder va apressar-se a anul·lar la seva campanya amb motiu d’unes fortes inundacions que havia patit el país. “No hi ha temps per politiqueria davant els temps de crisi”, deia aleshores la CNN. Segons els analistes, el fet és que la reacció llampec de Schroeder va permetre al candidat remuntar les enquestes i posar-se per davant del conservador Edmund Stoiber.

Què fa la gent durant moments naturals excepcionals? A qui responsabilitzen? Guanya o perd alguna persona?

Les nevades, les sequeres, els huracans… tot plegat són factors contextuals que afecten a la valoració de l’acció de govern, generalment de forma negativa. De fet, en un estudi recent, Achen i Bartels conclouen que la sequera i les inundacions tenen una afectació electoral, però de forma confusa.

Cal, doncs, preguntar-se: Fins a quin punt no hi hauria hagut aquest “càstig” en cas que el desastre natural no hagués existit? (és a dir, en termes tècnics, un contrafàctic impossible).

En un altre estudi, Achen i Bartels analitzen l’impacte dels atacs de tauró en diferents territoris costaners americans. Arriben a la conclusió que als votants els costa atribuir responsabilitats polítiques (a quina administració penalitzem?) i que tendeixen a buscar culpables que, tot sovint, no tenen res a veure amb el desastre. Per exemple, el 1916 a Nova Jersey alguns culpaven als alemanys d’haver introduït el tauró a les costes…

En un altre text, Malhotra i Kuo donen un pas important. Segons demostren després d’estudiar l’impacte del Katrina, els ciutadans efectivament donen la culpa a alguna persona (o actor polític) dels desastres naturals si (i només si) la gestió ha estat dolenta. Tanmateix, com era de preveure, hi ha un biaix partidista. És a dir, que es tendeix a culpar més al govern si és dels seus i a treure’n culpabilitat si és dels nostres. A més, els autors diuen que en funció de la sofisticació política de la persona es tendeix a culpar a administracions que no tenen competències per fer certes coses

Suposo que, com sempre, caldrà fer cas al proverbi català: “bo és donar consell, però es millor un remei”.

Pd/ Dues coses:
1) L’article m’ha vingut al cap després de llegir a través del Twitter les crítiques cap al Govern català.
2) Em permeto la llicència d’enllaçar la foto de Roger Melcior penjada al Twitxr d’El Pati Descobert…nevat!

Anuncis

13 Responses to “En política no sap nevar”


  1. 1 Roger Març 9, 2010 a les 8:13 am

    Gràcies per la citació! Sens dubte la 1a nevada 2.0! XD

  2. 3 marcguinjoan Març 9, 2010 a les 9:20 am

    Sentint la ràdio en un matí com avui m’ha fet entendre moltes coses que passen al país en relació a la política. En Fuentes “rajant” completament de l’administració en l’editorial, i després de fer-ho, posant la pregunta del dia perquè la gent participi més tendenciosa que se li podia passar pel cap: “ha actuat bé l’administració en la nevada?”
    En Basté, en la seva línia habitual, premsa rosa de la política, en aquest cas amb un toc subtil de dramatisme i de casos personals que conferia a RAC1 una estampta ben patètica, més pròpia d’un programa del cor que d’un butlletí d’informacio. Per acabar-ho d’adobar, ha hagut de sortir en Sala i Martín dient que les nevades d’ahir són una demostració que el canvi climàtic no existeix i que l’escalfament global són un mite.

    En fi, amb periodistes que en situacions com la d’avui no poden fer res més que aprofitar la situació per intentar treure rèdits audiència, no m’estranya gens que tothom estigui tan cansat dels politics. És evident que un part d’això s’ha d’atribuir a les poques habilitats dels governants, però fins a qun punt personatges com aquests no generen climes d’insatisfacció (que no de crítica elaborada, perquè aquí tothom sap criticar molt però ningú proposa res)?

  3. 4 Anònim Març 9, 2010 a les 11:58 am

    Curiós post, Toni…

    Amb el que exposes no cal que digui cap de les raons per les quals jo passo d’intoxicar-me amb determinats programes de ràdio… El mateix circ d’aquest matí que expliques ja es donava ahir tarda en alguns mitjans audiovisuals de casa nostra, amb connexions telefòniques en directe amb persones atrapades en diversos punts del territori (això ho vaig veure en espais televisius suposadament destinats a donar informació). Tinc poca paciència per aguantar aquesta mena d’espectacles sensacionalistes!

  4. 5 Roser Rifà Març 9, 2010 a les 11:58 am

    disculpes… no sóc un anònim… 🙂

    • 6 tonirodon Març 9, 2010 a les 2:34 pm

      A mi el que m’ha molestat més és el discurs de “sort que hi ha la ràdio: no sé pas què faríem sense vosaltres”, com si la ràdio no servís per això. I no és pas la seva feina?

  5. 7 Marina Març 9, 2010 a les 1:05 pm

    Ara ja entenc la teua alegria anit al trobar un article sobre “sharks”..

    Jo anava a dir lo que diu Marc en el seu comentari. I, afegisc: ací, a Canal 9 li diem Canal Plou… Patètic. I, Manel Fuentes este matí continuava en la casuística preguntant-li a Saura pel cas de la seua dona que s’havia quedat atrapada en una carretera. Passe vergonya. És important i interessant que se pregunte a la gent però en la justa mesura!

    I, una altra cosa: quantes vegades estem d’acord en la gestió que se fa en casos de “desastre natural”? Mai. O casi mai. Són esdeveniments que superen a qualsevol administració. Però tampoc mos pareixeria bé que tots els pobles del país tingueren una màquina lleva neu, un camió de bombers, … “per si de cas”. Pensaríem que s’estan invertint recursos en va. La teoria de la il·lusió financera explica com els ciutadans infravalorem (Puviani i Buchanan) o sobrevalorem (Downs i Galbraith) els costos de les polítiques econòmiques públiques i, sempre, acaba existint una distorsió en el nivell d’eficiència de la provisió del bé públic (en este cas, no ho seria perquè existeix congestió). Els bombers, tot l’equipament que permet lluitar contra la neu, etc, és a dir, “béns preventius” segons l’amic Downs (aquells que han de ser-hi per fer-los servir en poques ocasions però que no es poden improvisar quan es requereixen) són serveis dels beneficis dels quals no en som conscients perquè no els gastem normalment i, per tant, no en fem una demanda que fa que a l’hora de la provisió esta siga insuficient. En conclusió, per definició, mai podrem estar contents perquè sempre s’utilitzaran recursos inferiors als òptims (tot això en el cas de grans desastres).
    Ara, està clar, que en una valoració més politològica s’hauran de valorar moltes altres coses com la coordinació, la rapidesa, etc.. Però, des d’un punt econòmic, la valoració sempre serà negativa (en el sentit d'”ineficient”).

    Jo que sóc molt ingènua sempre pense que en estos casos l’Administració fa sempre lo que pot, a ningú li convé fer-ne una mala gestió. Però ja ho dic, sóc molt ingènua perquè moltes vegades no se fa tot… I pel que deieu abans, estos dies, el tractament de la notícia dels mitjans no ha tingut nom. Inclús ací baix que fa un solet de categoria, m’he enterat de tot i més de la vostra nevà (ara, que com no mire Canal 9, és normal…).

    Bé, calle ja. STOP.
    Vaig a fer-me el cafè al solet que com nosaltres vivim en un altre món podem anar en mànega curta i ulleres de sol!
    Marina

  6. 9 L'home del sac Març 9, 2010 a les 2:17 pm

    L’oposició critica al govern, igual que els que ara governen criticaven als que ara estan a l’oposició quan estaven al govern i passaven les mateixes coses.

    • 10 marcguinjoan Març 9, 2010 a les 2:32 pm

      Sí, amb la diferència que a l’oposició ja se li pressuposa de bon començament un paper de crític, tinguin o no tinguin raó. Em penso que el caràcter subjectivista de l’oposició el té present tothom, i la gent escull si li fan cas o no.
      El problema neix però en els mitjans de comunicació, a qui se’ls suposa objectivitat. Aquests emeten judicis de valors constants quan molta gent considera que és simplement informació. Això al llarg del temps va quallant i va deixant emprempta en les opinions ciutadanes sobre la política.

  7. 11 marcguinjoan Març 9, 2010 a les 2:27 pm

    Marina, moltes gràcies pel comentari i sobretot per la seva clarividència.
    L’argument que presentes entenc que s’aplica per complet també a les ciències polítiques. Perquè indepedentment de fets cojunturals com la coordanció i la rapidesa (que per cert, i obviant casos puntuals, no crec que fossin gens dolentes, ans al contrari) hi ha determinades provisions de béns que resultaran sempre menystingudes, infravalorades que diuen els autors que comentes.

    Davant d’errors en el mercat com aquest és quan l’estat té més raons per actuar i proveir aquest bé que, en la gran majoria dels casos, el fet de tenir-lo no serà valorat positivament pels ciutadans. Estem davant d’una situació en què s’apunten maneres perquè els ciutadans siguin crítics, i sobretot en casos com els d’ahir, que es donen un cop cada 10 o 20 anys i que desborden completament la capacitat operativa de bombers, policia, etc. El problema però no és la naturalesa negativista que envolta el concepte, no ens enganyem: el problema és que hi ha uns determinats professionals (per emprar algun concepte) que es veuen capacitats per emetre judicis de valors, sense ser conscients de què és el que estan aconseguint, i molt sovint, sense saber ni de què estan parlant.
    I lamentablement, al capdavant de les dues radios en català del país hi tenim aquest tipus de personatges, que posen per davant interessos personals i corporatius al dret a la informació. Una veritable pena…

    • 12 tonirodon Març 9, 2010 a les 3:28 pm

      Estic d’acord amb el que comenteu. Hi afegiria dues coses:

      1. Com diu la Marina, la provisió de béns públics no deixa satisfet a ningú quan es tracta de béns preventius. Això és perquè la nostra taxa de descompte del futur és elevada i, a diferència dels béns privats, és difícil esperar rendiments futurs amb els béns públics (per la seva pròpia naturalesa).

      2. Marc, també estic d’acord amb el que dius. Però jo en faria matisos. Estic d’acord en què potser la professió periodística no ha actuat com calia. Però també és cert que el Govern no ha fet del tot bé la seva feina. En moments com aquest la gent necessita referents. Alguna persona ha d’agafar la paella pel mànec i fer veure a la població que s’hi està treballant. No pot ser, com durant la tarda d’ahir, que es fessin públiques algunes notes de premsa que feien riure…

  8. 13 Miquel Març 14, 2010 a les 10:14 am

    Tant de bo tots els mitjans publics actuin en aquesta vida com ho van fer el Basté i el Clapés a RAC1


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter

%d bloggers like this: