El llarg ocàs de Carod-Rovira

Pocs polítics han despertat en els darrers anys tantes emocions i frustracions conjuntes. L’any 2006 l’aleshores president d’ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, va optar de nou per formar una segona coalició tripartida després de les eleccions del mateix any. Des d’aleshores ençà, arrossegant també fets transcorreguts durant el primer tripartit, la figura de l’actual vicepresident del Govern i del seu partit ha caigut en picat. De fet, per ser exactes, la valoració que la població n’ha fet durant aquest període no ha caigut, potser perquè no podia caure més. Vegem-ho en el següent gràfic:

La línia taronja ens mostra l’evolució de la valoració que en fa la població durant el període transcorregut des de la formació del segon tripartit. És força establa. La línia roja mostra l’evolució de la tasca feta per Carod-Rovira pels propis votants d’ERC l’any 2006. Al contrari que en el cas de Saura (veure-ho aquí), no sembla produir-se un declivi important. Té una explicació: la gent que a les enquestes diu haver votat esquerra ha baixat de forma important.

El partit de Carod-Rovira no es troba en una situació fàcil. D’una banda, la formació del segon tripartit no va complir les expectatives de bona part dels seus votants. De l’altra, com bona part dels governs de coalició, e(s) partit(s) minoritari(s) es troben en situació de desavantatge, atès que la seva visibilitat acostuma a ser baixa (ambdues tendències seran analitzades un altre dia).

Tot plegat ha fet que la fuga de vots d’ERC sigui important. El següent gràfic ho demostra. Segons el CEO (maig del 2008), només el 65,9% dels votants d’ERC l’any 2006 el tornarien a votar si demà se celebressin eleccions. És, en relació a la resta de partits, la més alta de les volatilitats. L’11,6% diu no saber-ho, el 7,8% votaria a CiU i el 5,2% votaria a ICV.

Com Saura, Carod-Rovira ja no hi serà a les properes eleccions. Un llarg ocàs l’ha dut a abandonar la primera línia política i a “enretirar-se” de la propera contesa electoral. El seu successor, Joan Puigcercós, haurà de revertir la tendència si vol estar al Govern. Se’n sortirà?

Propera entrega: Artur Mas.

(L’actualitat -i més concretament Reagrupament- ha fet que ens endarreríssim en la sèrie que vam iniciar fa unes setmanes per preparar el llarg camí cap a les eleccions catalanes).

Advertisements

10 Responses to “El llarg ocàs de Carod-Rovira”


  1. 1 L'home del sac febrer 8, 2010 a les 6:07 pm

    La prova d’aquest ocàs és l’absència de comentaris en aquesta notícia.
    Fa anys un personatge com en Carod n’hagués generat molts.

  2. 3 Albert febrer 8, 2010 a les 10:34 pm

    Vaig ser dels que en un principi es va il·lusionar amb el missatge, la força i la capacitat dialèctica i fermesa que exhibia. Allà on anava el defensava. Quan les expectatives són més altes, després els frustracions també ho són.

  3. 4 pol febrer 9, 2010 a les 4:26 pm

    pensava fer aquest comentari com a exercici solidari en vista del poc èxit de la teva entrada, però aleshores he recordat que en el meu bloc tres comentaris són un èxit espatarrant…!

    així que bromes (bé això dels tres comentaris malauradament no ho és…) a banda, un dels motius per l’estabilitat és potser fixar-se massa en les mitjanes. Tot i que ja és una divisió interessant distingir entre votant-no votant (i aquí l’explicació derivada del fet que el que canvïa és el nombre de votants i no tant la valoració) seria interessant també veure-ho agrupat pels detractors (posem 0-3)/ entusiastes (8-10), no sé si sortiria una altra fotografia interessant de la percepció dels enquestats. En tot cas, sol·licitud feta.

    Una abraçada..

  4. 5 aubachs febrer 9, 2010 a les 4:27 pm

    per cert, que sóc l’aubachs, no el pol (bé, de fet també ho sóc…). Ja ens entenem.

    • 6 Toni febrer 9, 2010 a les 6:04 pm

      Aubachs! Ostres, he rigut molt amb la teva entrada (per això del “pol”, no pas pel contingut).

      Responc: És una molt bona idea, però per alguna banda volia tallar. De fet, ara que em repasso les dades, Carod-Rovira té la desviació estàndard més elevada de les valoracions dels líders principals.

      El gràfic sobre volatilitat tampoc m’acaba d’agradar perquè hauria hagut de fer la comparació dels que mantenen el vot en tots els partits i la fotografia quedaria més ajustada.

      D’altra banda, vaig buscar també preferències sobre la coalició postelectoral, però al final ho vaig deixar per més endavant.

  5. 8 Eulàlia febrer 9, 2010 a les 7:16 pm

    El que tindran de bo aquestes eleccions que s’acosten (avui en Mas ja ha començat la precampanya a la UPF… ull!) és que els únics candidats que repeteixen seran Montilla i Mas (bé, i suposo que en Rivera també).

    Així que hi haurà nous líders a analitzar i tenir en compte (encara que… això no és Estat Units…). En Carod ja és més una relíquia, que en la seva trajectòria ha portat eufòries i disgustos, com totes les relíquies.

    El que queda clar, és que ERC pot ser que sigui la que surti més malparada d’aquestes properes eleccions. I per aquest motiu serà interessant analitzar si aquests votants que diuen que no votaran ERC, cap a on dirigiran el seu vot. Reagrupament és un punt a tenir en compte (relacionant amb les últimes entrades)

    Això no ha fet més que començar!

    • 9 tonirodon febrer 9, 2010 a les 7:27 pm

      Eulàlia,

      Exacte. Veig que no som els únics que estem nerviosos!

      Els articles segueixen una estructura progressiva: comencem analitzant de menys a més important. O això intentarem. De fet, tant en el cas de Saura com en el de Carod, cert és que no es presentaran, però això no vol dir que el seu llegat tingui conseqüències (positives o negatives, ja es veurà) sobre els seus successors.

      En teoria un polític fa la feina i al cap de quatre anys passa un examen ciutadà. Si el candidat no repeteix, la incertesa augmenta. Tot i que convé tenir en compte una altra pregunta (que tractàvem fa força temps). Què importa més: el candidat o el partit?

      Seguirem… 😛

      Pd/ Deixa’m que et corregeixi… Diria que Artur Mas (i els altres) ja fa temps que estan de campanya.

  6. 10 Eulàlia febrer 9, 2010 a les 7:43 pm

    Candidat o partit? Pregunta del milió. Crec que es plantegen les eleccions com a presidencials (pel que fa a la campanya, els mítings,…) encara que no ho siguin. L’altre dia em discutia amb ma àvia perquè la dona defensava aferrissadament que ella votava a una persona, que formava part d’un partit, però que ella votava la persona concreta.
    Hauré de revisar l’antic bloc (m’he incorporat fa poc…) per veure l’entrada de la qual parles.

    Tens raó, la campanya ha començat fa temps.. però encara et diré més: quan s’acaba la campanya electoral? Perquè actualment sembla que estem de 4 anys en 4 anys de campanya electoral, pràcticament.

    Quin any més apassionant que ens espera al (futurs) politòlegs!


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter

%d bloggers like this: