Ipse dixit, Reagrupament*

A Reagrupament sembla que les aigües ja tornen a baixar calmades. Uns quants dies després de la sorprenent notícia que la major part de la cúpula directiva reagrupada dimitia, ja tornem a tenir a Joan Carretero i els seus deixebles a la direcció del partit (perdó, n’hem de dir associació encara?).

Què ha passat? Tan egoistes i malintencionats eren els 4 directius que es van negar a dimitir i que les pressions internes del partit han aconseguit que finalment ho facin? Podem afirmar doncs que la crisi està solucionada i que no ha passat res? Vegem-ho per parts:

– Darrera la crisi de Reagrupement hi ha dues visions sobre el partit la diferenciació de les quals no és menor: per una banda, els 4 membres que van quedar a la Junta directiva del partit apostaven pel compliment escrupolós dels estatuts, que estableixen (establíem, potser hauríem de dir) que l’elecció dels candidats a els eleccions catalanes s’havia de fer des de cada una de les circumscripcions. Els directius dimissionaris per contra estaven disposats a qüestionar els estatuts dissenyats pocs mesos abans amb uns fins instrumentals bastant clars, i que tot sembla indicar que giren al voltant del nom de Joan Laporta (tot i que hi ha qui té alguna altra explicació…).

– La gran majoria dels partits tenen els seus mecanismes perquè l’elecció dels candidats quedi controlada pels dirigents. És un mecanisme decisori que presenta els seus beneficis i els seus inconvenients; en tot cas, està sempre a l’abast dels nous partits decidir sobre la seva organització.

Per què Reagrupament opta per un mecanisme de decisió tan assembleari i directe? El partit neix sota l’estela d’un gran líder, de manera que hi ha motius per creure que una estructura més centralitzada hauria estat més favorable. Ara bé, justament d’aquí plora la criatura: un dels plantejaments programàtics de RC passava per la regeneració democràtica, de manera que si els seus líders volien ser coherents amb els seus plantejaments (almenys teòrics), havien de decidir-se en favor d’una estructura organitzativa descentralitzada i molt horitzontal, amb poques jerarquies.

– Aquest mecanisme de decisió assembleari però topa ben aviat amb els interessos del partit i de la seva classe dirigent. Aquí ve el problema però: enlloc de passar per l’adreçador i acceptar el que estableixen els estatuts, una colla de dirigents liderats per Joan Carretero decideixen tirar pel dret i proposen l’elecció dels candidats pels comicis catalans de finals d’any a través d’una votació en assemblea, procediment a través del qual aquests es podrien assegurar l’entrada a llistes de les persones que més els convenen (i evitar per exemple que per Tarragona hi entri Jaume Renyer).

– La sortida dels 4 dirigents que defensaven el compliment dels estatuts significa l’acceptació per part de RC que la regeneració democràtica no era més que una retòrica infonamentada; tal com els va passar a C’s i UPyD, els nous partits polítics tenen incentius per plantejar conceptes tan vagues però alhora efectius políticament com “regerenació democràtica”, “nova manera de fer política”, etc. Però això, lamentablement, és simplement, foc d’encenalls: ben aviat es fa palès que les maquinàries dels partits generen unes dinàmiques centralitzadores i jeràrquiques difícils de superar, fins i tot entre els partits de nova creació.

– Aquests partits per tant, passen a tenir una estructura similar als ja existents. Això de per si no és ni bo ni dolent; no volem dir amb això que Reagrupament hagi perdut tota la credibilitat que se li havia atribuït. Simplement, volem posar de manifest que molt sovint la retòrica dels qui treballen en causes “de poc abast” pot veure’s qüestionada en el moment en què aquesta causa agafa més volada. Cal anar doncs molt en compte amb el que s’afirma i amb el que es diu creure, per no caure, a la primera de canvi, en afirmacions infonamentades.

Ipse dixit, senyors….

(* Ipse dixit: afirmació amb certesa malgrat no tenir un fonament real i veritable)

Advertisements

12 Responses to “Ipse dixit, Reagrupament*”


  1. 1 Olga febrer 4, 2010 a les 5:56 pm

    És que anar de “regeneradors” ven, però tenir una estructura organitzativa descentralitzada no els fa tanta gràcia… en fi, jo no hi entenc gaire, però cada vegada m’agraden menys els polítics XD

  2. 2 Joan febrer 5, 2010 a les 2:36 am

    Rcat segueix sent el partit més net del panorama. El PSC i el PP cada dia fan purgues internes però tenen el poder per tapar-ho.

  3. 3 tonirodon febrer 5, 2010 a les 7:18 am

    Olga i Joan,

    Aquestes dies em repassava l’hemeroteca i, de fet, tots els partits han tingut crisis internes i aquestes han estat airejades en públic. Normalment les crisis internes acostumen a fer força malt, sobretot quan són properes a les eleccions. Veurem què passa.

    Seguint amb la línia del què diu en Marc al post, em vénen al cap dues preguntes:
    a. Tindrà conseqüències aquesta crisi entre els votants convençuts? És a dir, aquells que anaven a votar Rcat, ho deixaran de fer per culpa dels episodis viscuts? Quan passin uns dies, crec que tornaran a donar-li confiança si la “cosa” es redreça positivament.
    b. Serà capaç de seguir eixamplant suports? Aquí és l’àmbit en què més difícil ho veig pel partit. Els indecisos que probablement haurien anat a Rcat ara tindran més recança.

    Tanmateix, queda molt per les eleccions. Moltes coses poden passar encara, no només a Rcat…

  4. 4 Marc febrer 5, 2010 a les 10:59 am

    Toni, tens raó amb el que dius però, hi ha realment molts votants convençuts de Reagrupament, quan encara no és ni tan sols un partit polític? els militants i entorn és evident que sí, però el cos de l’electorat ja està fidelitzat? jo crec -de manera intuïtiva- que no, però és evident que a manca de dades em podria estar equivocant.
    I el que comentes del tempo també em sembla molt pertinent. I en aquest cas juga a favor de Reagrupament: les eleccions seran passat l’estiu, i fins aquell moment haurà plogut molt, de manera que una crisi com aquesta -tancada per cert de manera bastant brillant, tot sigui dit- és molt probable que s’hagi oblidat.
    Probablement no ho tenen gaire millor o pitjor de com estaven la setmana passada. Ara, hi ha alguns arguments l’ús dels quals s’hauria de fer amb més cautel·la…

  5. 5 Esther febrer 6, 2010 a les 3:04 pm

    S’agraeixen aquestes anàlisis ben fetes sobre el cas RCat (o Carretero)! Crec que a molts ens han fet ballar el cap aquests últims dies…
    Tot i així, des del meu punt de vista, més que ser una crisi de càrrecs, jerarquies i altres (que ho és, pel que s’ha pogut llegir als diaris), ha sigut un moment de guanyar visibilitat mediàtica. D’acord que l’associació (o partit? Jo tampoc no sé encara si es defineixen oficialment com a partit) és novetat, ha creat expectació i per tant se n’ha parlat, però amb l’enrenou han guanyat alguna portada i entrevistes. A més, coincideixo en que quan toquin eleccions tot això haurà quedat oblidat… Caldrà veure com evoluciona la qüestió!

    • 6 marcguinjoan febrer 6, 2010 a les 5:31 pm

      Ester, entenc el teu argument però no n’estic gens segur de compartir-lo. Deixa’m exemplificar-ho amb un cas que, si bé extrem, crec que ens ajudarà a posar les coses al seu lloc. Pel mateix motiu, aquests dies el partit Unió Mallorquina, assolat de casos de corrupció i amb una limitada representació a les Illes Balears, s’haurà fet molt més visible atès que ha ocupat totes les portades dels diaris illencs. Això ajudarà a la seva visibilitat? sens dubte. I a millorar els seus resultats electorals? evidentment no.
      En el cas de RC sembla ser que, efectivament, ha guanyat notorietat aquests dies; ara bé, notorietat en el sentit positiu? una persona que no els coneixia pot haver-se dit: “ostres, no els coneixia i m’agraden”? modestament crec que no. En línies generals, les persones que l’han conegut arran d’aquest escàndol difícilment se’n crearan una imatge bona.

      Ara bé, aquí evidentment entra en joc el segon dels temes: les eleccions són d’aquí a 8 o 9 mesos i probablement en aquell moment d’aquest cas ja no se’n recordarà ningú. El temps i la intensitat de la campanya juguen en aquest sentit a favor de RC. Veurem però si poden continuar captant nous vots o si simplement s’hauran de conformar amb els que ja tenien bastant assegurats. Aquí però també hi tindrà a dir alguna cosa en Laporta… embolica que fa fort!!!

  6. 7 Albert febrer 6, 2010 a les 3:59 pm

    La regeneració democràtica no és res sense fonament. Que hi ahgi hagut problemes entre unes molt poques persones no significa que els milers de reagrupats hàgim de deixar de creure en el projecte. En algun acte, el Carretero deia que no és que siguem millors que ningú, senzillament volem que aquesta transparència arribi en el dia a dia de la política. Si Reagrupament entra amb força aquestes mesures que hi ha al projecte es presentaran.

    • 8 marcguinjoan febrer 6, 2010 a les 5:35 pm

      Albert, evidentment que no heu de deixar de creure en el projecte els que ja hi esteu posats. Ara bé, i els que no ho estan i que veien en aquest partit alguna cosa nova? ho continuaran veient?
      en aquest sentit, i fent un símil una mica bèstia, crec que RC s’ha tallat les ales per poder continuar volant i ara s’haurà d’arrossegar com la resta dels partits. Normal per altra banda eh..
      I ho sento, però jo això del tema de la regeneració política i la transparència no m’ho crec. És pura retòrica, molt interessant de cara a l’elector, però difícil de realitzar en el dia a dia, tal i com s’ha demostrat amb aquest primer escàndol. RC no serà més que un altre partit, amb les seves coses bones i dolentes.

  7. 10 Marc febrer 7, 2010 a les 6:50 pm

    Crec sincerament que està bé que Rcat posi fil a l’agulla i faci referència a que és un partit que treballa en assemblea per tant partits com el PSC o el PP, que són manats per un petit grup, bruts i corruptes fins a l’extrem no poden ni mirar-los als ulls i encara menys titllar-los de res. Ara bé, l’eix fonamental de Reagrupament ha de ser l’altre: independentisme i seny. M’explico, la raó primordial de Reagrupament ha de ser collar a CIU i ERC perquè deixin de perdre el temps i se centrin exclusivament a crear l’estat propi. No perdre ni un segon en batalles eixorques que Espanya, molt tendenciosament, ens posa sobre la taula per perdre el temps i que nosaltres, els catalans no podem canviar ja que no tenim ni les competència. Per tant senyors, ja no ens barallarem per si volem una central nuclear o no perquè primer ens guanyarem el dret a decidir si podem triar voler-la o no.

    Els de Reagrupament, que no som pas beneits, esperem la següent situació. Una CIU amb minoria a la qual puguem collar per dur a terme un referèndum vinculant o bé una declaració unilateral. Amb l’ajuda inestimable d’ERC i és que aquest ha de ser una de les claus de Rcat: deixat de llançar crítiques cap als altres partits catalans i dedicar-nos en cos i ànima a assolir el benestar de l’estat propi. En acabat, un cop siem estat: dissolució.

  8. 11 Sebastià de Dalmau febrer 8, 2010 a les 8:51 am

    Cal ser rigorosos, la votació per territoris es troba a la ponència política, no als estatuts. Als estatuts d’una associació amb la normativa vigent no seria legal cap altra organ maxim de decissió que no sigui una assemblea general.
    Altrament, hi ha més elements dels que dieu. El principal es que els 4 ‘crítics’ ja gaudien d’estructures d’aparell i tenien expectatives respecte les llistes. Això en una organització on part dels líders originals del grup promotor no s’han presentat per la Junta per fer lloc a gent nova i la voluntat de fer una organització allunyada del partit tradicional i el seu aparell, explica el malestar i l’emprenyada no només d’en Carretero.
    Crec que al vostre analisi, impecable formalment, li falta informació. Cosa lògica doncs suposo que nomes compteu amb informació dels mitjans, oi?

  9. 12 Marc Guinjoan febrer 8, 2010 a les 9:44 am

    Sebastià, moltes gràcies pel comentari. Efectivament nosaltres disposem d’informació a través dels mitjans per la qual cosa podem estar equivocats. El teu comentari posa llum en alguns punts que no quedaven del tot clar, i evidentment, no cal dir que no tenim cap mena de problema en admetre el nostre error.
    Dit això, també és veritat que als 4 crítics se’ls ha demonitzat per totes bandes i que no hi ha hagut massa oportunitats per debatre sobre qui tenia raó i qui no. En tot cas, la ponència política és evident que no té el rang d’estatut (que és normativa i per tant es té capacitat per enforçar-la), però sí que marxa unes línies de discurs i d’actuació que em sembla que s’haurien de seguir. I si allà es deia que la votació es faria per territoris, continuo sense entendre massa bé perquè els 12 directius dimissionaris no hi estaven d’acord…


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter

%d bloggers like this: