Quo vadis, Reagrupament?

Ahir al vespre ens acomiadàvem del dia amb una xocant notícia: Joan Carretero, Ruth Carandell i 11 persones més de la direcció de Reagrupament deixaven el partit per desavinences amb la resta de directius de la formació independentista. A poques hores d’aquesta decisió i encara sense creure’ns-ho massa, ens agradaria fer un mínim anàlisi de quines poden ser les conseqüències sobre el futur del partit, sobre la política catalana, sobre el nou parlament que ha de sortir de les eleccions de finals d’any, i una petita reflexió al voltant de la creació de noves formacions:

Reagrupament s’ha quedat amb només 6 directius: sembla ser que havent perdut el principal dels seus actius, Joan Carretero, el partit queda molt debilitat. Sense disposar d’enquestes sobre la intenció de vot del partit, ja es feia, abans d’aquesta decisió, molt complicat de preveure els resultats electorals d’aquesta formació. En situacions d’incertesa (“informació imperfecta”) sobre la possible entrada o no del partit al parlament, molts dels seus possibles votants era d’esperar que duguessin a terme un “vot estratègic” i acabessin votant per la seva segona opció preferida (normalment o CiU o ERC). Amb la divisió del partit, la incertesa augmenta i el potencial votant està molt menys disposat en confiar en el partit. El “vot expressiu”, en contraposició amb el vot estratègic, disminueix i les possibilitats del partit d’entrar al nou parlament es veuen reduïdes.

Per què confiar en un partit que és com tota la resta? Per si el punt anterior no fos poc, molts votants que havien considerat a RC una alenada d’aire fresc en la política catalana ara veuen que el partit té comportaments propis de formacions “tradicionals”. Per què confiar en un partit que es presenta com a regenerador de la política catalana però que fins i tot abans d’anar a les eleccions ja té disputes internes?

Esquerra somriu: Si el potencial votant de RC finalment du a terme un vot estratègic, dues formacions se’n veuen directament beneficiades. ERC sembla que podria frenar una mica la tendència a la baixa que indiquen totes les enquestes; és d’esperar per part d’Esquerra que en els propers mesos accentuï el discurs sobiranista, una mica deixat de banda durant el segon tripartit, de manera que algun potencial votant de RC podria acabar donant el suport a Esquerra.

– CiU ja es veu a Plaça Sant Jaume: Convergència per altra banda també se’n pot veure beneficiada, però en tot cas dependrà de com gestioni el discurs sobiranista; en els darrers dies estem observant com la federació nacionalista intenta jugar a dues bandes, entre el pols sobiranista i el centrisme més pujolià. Si aconsegueix atreure el vot més sobiranista, sense que això suposi perdre el del més moderat, CiU ho tindria fàcil per arribar a la Generalitat.

Un Parlament menys fraccionalitzat del que es pensava: En la situació que ha quedat ara mateix RC semblaria difícil que el partit pogués obtenir representació al Parlament. Si a això se li afegeix el fet que C’s i UPyD sembla que es presentaran sols als comicis catalans i que tenen poques opcions per obtenir representació (per la divisió del vot espanyolista), el que podia haver estat el parlament més fraccionalitzat de la història recent, probablement es quedarà tal i com està ara.

Què passa amb Joan Laporta: és difícil saber exactament quina ha estat la gota que ha fet vessar el got d’aquesta situació. Ara bé, sembla que la possible entrada de Joan Laporta com a candidat al partit i el fet que aquest no estigués disposat a passar unes eleccions primàries en les quals hauria pogut perdre però sobretot, on s’hi haurien pogut crear confrontacions amb altres candidats, hauria pogut fer prendre la decisió als ara directius dimissionaris, de celebrar unes primàries més “còmodes” per l’actual president del Barça, malgrat que la ponència organitzativa establia que el candidat s’escull en primàries i a nivell de districte. Els 6 directius que no han dimitit podrien haver estat doncs els únics defensors del procediment convencional del partit d’elecció de candidat.

Què passa amb els partits de nova creació? A C’s ja fa temps que va esclatar una pugna fratricida que ha acabat amb la separació dels diputats del grup mixt i una mala maror interna que fa difícil el redreçament del partit espanyolista.
A UPyD tres quarts del mateix: fa uns pocs dies una colla de dirigents encapçalats per l’històric Mikel Buesa deixaven el partit per discrepàncies amb la direcció de Rosa Díez; en determinades direccions “regionals” també hi ha hagut algunes crisis amb la direcció de difícil solució.

Sembla que en els tres casos -C’s, UPyD i RC- el mecanisme que explica aquestes crisis és el mateix: una direcció molt forta que estira del carro i aconsegueix sorprenents resultats electorals (o expectatives de bons resultats, en el cas de RC), sobretot a partir de la figura d’un gran líder. En els tres casos el partit empra la retòrica de la regeneració democràtica i de la necessitat de crear nous partits que esborrin del mapa els tradicionals. Problema: quan el partit comença a créixer en militància i es planteja crear una direcció funcional i adaptada a la realitat política, els valors fundacionals de la formació xoquen amb els valors pràctics. La regeneració es demostra en aquests casos que no és més que una cortina de fum sota la qual es presenta el partit; els conflictes en aquests casos, i tal com s’ha demostrat, estan assegurats.

En el cas de RC, el fet que el partit es volgués presentar a les eleccions a través d’un discurs unipolar (nacionalisme català-espanyol) enlloc del tradicional bipolarisme (nacionalisme, esquerra-dreta) feia preveure pugnes dins mateix del partit en el moment d’haver de decidir sobre determinades qüestions econòmiques i socials. La guerra ha començat però fins i tot abans del previst….

Veurem què passa els següents dies al voltant de Reagrupament, però a hores d’ara les coses no acaben de pintar massa bé per a la nova formació independentista. Des de El Pati Descobert seguirem ben atents a tots els moviments que es facin!

13 Responses to “Quo vadis, Reagrupament?”


  1. 1 tonirodon gener 31, 2010 a les 2:18 pm

    Marc,

    Molt bon post! (I bon títol!😛 ). A mi també m’ha deixat força sorprès. No acabo d’entendre que plegui perquè no està d’acord amb la forma que se seleccionen els càrrecs al partit. O bé sóc un ingenu o hi ha alguna cosa que no sabem (com sempre).

    Només un incís: sí que hi ha enquestes sobre intenció de vot de Reagrupament. El baròmetre del desembre del CEO indicava una intensió de vot del 1,4% (ho dic de memòria). Em sona haver vist a d’altres llocs (potser el de gesop per El Periódico) que el percentatge era semblant (fins a un màxim del 3%).

    Veurem com acaba tot plegat, però no pinta gens bé per aquest partit…

    • 2 marcguinjoan gener 31, 2010 a les 2:40 pm

      Toni, en tot cas sabem perfectament que és difícil fer una previsió de vot d’un partit que no s’ha presentat mai i no tenen ni candidat. El percentatge aquest pot ser indicatiu d’alguna cosa que s’està gestant i que està creixent, i en efecte, sembla indicar que el partit hauria estat en condicions d’entrar al parlament. Ara bé, la visibiliat social no la donen només les enquestes (que ens les mirem només uns pocs..) sinó la publicitat que se’n facin als mitjans de comunicació, i una cosa molt més etèria com és “la percepció que el partit podria entrar”.

      • 3 tonirodon gener 31, 2010 a les 2:46 pm

        Sí, sí, òbviament. Només deia que de sortir, havien sortit a una enquesta. Deixa’m afegir que en el cas de Reagrupament les xarxes socials estaven tenint un pes important en la profusió d’aquesta visibilitat.

  2. 4 marcguinjoan gener 31, 2010 a les 2:43 pm

    Afegeixo un parell de puntualitzacions en el post, que m’hi han fet pensar en David Rodríguez i en Jordi Enko a través del facebook.

    En David deia:
    “Jo li afegiria també el factor Laporta. Que el problema no vingui per aquí…”

    mentre que en Jordi comenta:
    “Hauries de sumar-hi el factor de les presses, no es pot montar un partit en 8 mesos i esperar entrar sense haver parlant moltes coses internament. Se sabia que passaria, però no tan aviat… sino un cop dins, com C’s o UPyD”

    Moltes gràcies als dos!

  3. 5 Eudald gener 31, 2010 a les 3:18 pm

    Un bon anàlisi, sens dubte.

    Hi afegiria un anàlisi sobre les repercussions que tindrà aquest pronunciament a la CUP. És de domini públic que alguna gent propera a la CUP podria haver recolzat RC (almenys a les autonòmiques). Això podria haver tingut unes conseqüències al sí de la CUP i de retruc a les municipals: qui sap si amb un bon resultat de RC a les catalanes no s’haguéssin decidit de presentar també a les municipalals, perdent la CUP regidors a diferents poblacions.

    Un altre anàlisi interessant seria com queda la moral independentista de molta gent que havia confiat en RC després del desengany amb ERC.

    Sóc del parer que tot plegat realimenta el discurs de “això és pitjor que La Vida de Brian” i que l’independentisme perd credibilitat i capacitat il·lusionadora. Potser l’EI podem capitalitzar aquest descontentament, però és complicat. MOlt segurament derivarà cap a més abstencionisme i inactivitat altra vegada als carrers…

  4. 6 Eulàlia gener 31, 2010 a les 5:11 pm

    “L’independentisme perd credibilitat i capacitat il·lusionadora”. Hi estic totalment d’acord. És molta la gent que havia perdut les esperances dipositades en ERC o en la política en general que havia fixat la seva atenció en RC. I ara tot s’ha esfumat.

    Independència i regeneració política. Està clar que un partit ha de tenir un discurs més enllà d’aquestes dues propostes, però crec que eren clares i concisses, i per això podien haver creat un bon ambient i bona predispoció per part dels votants desencantats.
    Un partit que havia anat creixent i treballant com les formigues, de poble en poble, difusió per la xarxa…i sobretot, que prometia un canvi; un canvi de concepció de la política, com a mínim.
    Tot i això, en un moment o altre s’haurien d’haver posicionat en l’eix dreta-esquerra (encara que alguns politòlegs ja el donen per obsolet) i això del cert que també hauria portat discussions internes.

    No sé què ha passat i quines són les raons reals d’aquestes dimissions, el que està clar és que no sé si hi havia possibilitats que RC tingués representació al Parlament, però ara per ara les poques possibilitats ja no hi són. L’independentisme torna a dividir-se i el que havia de ser un “reagrupament” ha acabat sent una divisió més.

    I més enllà dels termes independentistes, la regeneració política era un bon objectiu. Semblava un procés transparent i tenien molta empenta. Potser és d’ingènus pensar que els processos clars arriben a bon port. Potser la política no és com en Carretero i d’altres es pensaven. I formar un partit també té les seves dificultats; segur que ell mateix ha recordat les discrepàncies que tenia dins d’ERC. Moure molta gent, i més en un procés de construcció, mai ha estat senzill.

    Bé, per molt que les dimissions tirin endarrere, RC ha perdut la credibilitat i la solidesa que semblava tenir com a formació. Per poc transparents o poc esperançadors que són els partits de sempre, són els que ara per ara són més sòlids. S’està demostrant que el sistema tradicional és l’únic que té possibilitats de sobreviure?

    Un últim apunt. No sé si es materialitzarà, però “ull!” amb la Sra Nebrera. Pot ser que quan menys ens ho esperem faci una aparició estelar presentant candidatura.

    Tot i això… confio en Miquel Martí Pol:
    “Tot està per fer… i tot és possible…”

    • 7 Marc gener 31, 2010 a les 6:57 pm

      Eulàlia, entenc com de decepcionada estàs amb aquest tema. Deixa’m treure una mica de ferro però a l’assumpte i relativitzar-lo; crec que molta gent s’havia creat unes falses expectatives al voltant de Reagrupament, sobretot en relació a dos arguments que el partit havia anat esbombant a banda i banda: la regeneració de la política (concepte per cert bastant ambigu) i la priorització de la independència com a eix polític.

      Tenint present que Reagrupament era un partit que girava a l’entorn pràcticament d’una única persona, que decidia sobre la línia a marcar del partit, la regeneració democràtica ja es podia intuir, si més no, difícil d’aconseguir.

      Pel que fa a l’eix esquerra-dreta, dir en primer lloc que no hi ha dubte en el camp de la ciència política que és un debat plenament vigent; que estigui canviat i evolucionant no vol dir que desaparegui. El fet que RC no tingués un posicionament en l’eix m’havia fet pensar a mi -personalment, i pot ser que els altres companys del pati discrepin- en un partit amb futur només a curt termini, mentre Esquerra no prioritzés l’eix nacional. Quan ERC l’activés de nou, no seria difícil “menjar-se” el votant de Reagrupament. A part, que les discrepàncies no haurien trigat massa a sorgir en el parlament si, com havien enunciat fa pocs dies, cada diputat hagués tingut llibertat de vot en els temes relatius a l’economia.

      De totes maneres, està clar que l’independentisme avui està una mica pitjor que ahir, i que queda orfe d’una opció que, com a tu, t’havia despertat moltes esperances.

  5. 8 Eulàlia gener 31, 2010 a les 5:14 pm

    Buf… ara que veig la llargada del text, m’adono de com m’he indignat quan he vist la portada de l’Avui…

    Disculpeu

    • 9 tonirodon gener 31, 2010 a les 6:53 pm

      Eulàlia,

      No pateixis per la llargada del comentari.

      Deixa’m afegir dos comentaris:

      1. L’independentisme (o sobiranisme, digueu-li com vulgueu) ha crescut. Abans era un moviment de pocs i malavinguts. Ara n’hi ha molts, però encara malavinguts.
      2. Des d’un punt de vista politològic, es produeix una paradoxa (incongruència) molt interessant (i difícil alhora). La ciutadania vol partits oberts, en què l’opinió discrepant es pugui dir sense embuts. Tanmateix, al final la ciutadania acaba castigant els partits amb divisió interna i premia els partits monolítics.

      De nou, gràcies pel comentari Eulàlia.

      • 10 Eulàlia gener 31, 2010 a les 7:17 pm

        El que està clar és que dins d’un grup de gent, mai tothom tindrà els mateixos ideals… però s’ha de buscar alguna alternativa perquè aquests nous partits que tanta energia positiva porten (que les propostes que facin siguin positives o negatives, ho deixo a l’opinió de cadascú) sàpiguen trobar els punts que els uneix i tirar endavant.

        Construir no és fàcil, però tampoc és impossible.

        Cal transparència, sinceritat i al mateix temps, unitat. Difícil unió.

      • 11 marcsanjaume Febrer 1, 2010 a les 9:15 am

        Hola, molt interessant i actual el post Marc, gràcies a tots pels comentaris al blog. Un parell de coses:

        1) Penso que no és el mateix l’independentisme que el sobiranisme. El primer terme es fa servir des dels 80′ i ha anat associat a ERC des de finals dels 80′ o a les formacions extraparlamentàries de la EI des de molt abans. El segon terme dóna més graus de llibertat i es refereix, de manera deliberadament confusa, a la demanda de més autogovern. Això sí, allunyant-se de l’autonomisme clàssic. Penso que aquest significat té un potencial de transversalitat que l’independentisme no té.

        2) De moment tota la qüestió de Reagrupament i Carretero són veritables conjectures ja que com que sembla ser un joc d’elits polítiques no disposem de tota la informació. Les declaracions de Carles Móra o el mateix Carretero sobre Laporta fan pensar-ho així.

        3) L’Eudald té raó quan parla de la CUP. Encara que el seu pes a nivell autonòmic sigui, probablement, irrellevant a nivell local sí que ho és. Actualment existeixen CUPs que no havien presentat llista a les darreres municipals (o que no havien obtingut representació) que poden plantejar-se obrir un espai de col·laboració amb els militants reagrupats. No obstant, penso que han de ser CUPs amb un perfil ideològic, i de militància, una mica més moderat que les organitzacions de l’independentisme extraparlamentari.

        Salut.

  6. 12 Roldi Febrer 1, 2010 a les 10:23 am

    Ei totalment d’acord en l’analisi.

    Ara, jo hi afegiria també el següent. A més de totes les característiques comunes que tenen els partits que has dit, també tenen en comú que el seu discurs i el seu programa d’acció s’orienta només en base a un dels clivatges que divideixen la societat (en aquest cas, el “nacional” o “centre-perifèria” o com li vulguem dir).

    Això planteja molts problemes perquè en aquests partits s’hi ajunta un munt de gent que, malgrat estar unida en un objectiu, difereix en molts d’altres ja que en els altres clivatges socials hi estan posicionats de manera diferent. Per exemple, quin posicionament prendria el partit davant la reforma de l’impost de successions? I davant els transgènics? I davant l’energia nuclear? Aquest fet pot generar dinàmiques centrífugues dins el mateix partit molt destructives. Jo crec que en cas anterior de C’s es va veure molt clar aquest factor: hi havia gent des del PSC-sector més espanyol fins a Falange.

    Està clar però que els altres factors que has mencionat són importantíssims i sobretot em quedo amb la contradicció de voler crear un partit nou i diferent que acaba sent com els altres. L’absorció d’aquests partits per la lògica del sistema que diuen voler regenerar és indiscutible.

  7. 13 Muntaner Febrer 4, 2010 a les 10:36 am

    Marc.
    Leí cosas tuyas mucho, mucho mas afortunadas.
    Esta vez quedo frito. Este es un análisis de café (en ningun caso lo tomes como menosprecio a tu personas).
    1. Las famosas primarias (nucleo del escándalo), aúnque fueran aprobadas en una asamblea, Carretero que es un político sabe que la “fuerza asamblearia del territorio” puede pervertir al propio partido como así parecía que ocurriría con la banda de los cuatro.
    2. Este “escándalo” no pasará factura a Reagrupament. Se marcharan cuatro, cuarenta o cuatrocientos. Unos por ver fracasado su intento de escalar y otro por pureza democrática.
    3. La pureza democrática catalana fue derrotada en 1714. Pero era tal su fuerza que aún esta en nuestro ADN, pero lleno de toxidad castellana y soló cuando llegue la independencia podremos intentar volver a los orígenes aúnque será dificil ya que la La Revolución francesa y su jacobinismo han prostituido la verdadera democracia.
    4. No puedes realizar el análisis de este post sin impregnarte de la llegada del “mesias” en el juego político que puede ser un verdadero fenómeno politico-social y entonces si que los 10 diputados de los que habla Carretero seran ciertos.
    En síntesis todo lo que comentas entiendo carece de valor si no lo enfrentamos a la hipótesis (cada vez mas fuerte) de la aparición del “mesias”.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Entrades més vistes

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter

%d bloggers like this: