L’últim almogàver

Metaliteratura, però amb un debat social que mai desapareix. Les obsessions d’un escriptor amb la sociologia d’una forma de fer. Carles Casajuana (Premi Ramon Llull) diu centrar-se únicament en el primer aspecte, però el segon resulta el més colpidor. L’últim home que parlava català és un llibre peculiar. I, com que a diferència del que he parlat, el llibre m’ha sorprès, i agradablement, us escric uns fragments suggeridors:

L’escriptor català no només ha de competir amb la pantalla, sinó que ha de competir amb la ficció en castellà i en altres llengües. El territori que li queda és molt petit, gairebé marginal. Li queda el simbolisme, els poemes en prosa, les ficcions abstractes, la paròdia, la ironia. I, sobretot, li queda l’omfalisme victimista, és clar, el vell recurs de llepar-se les ferides i de mirar-se el melic. Aquesta és l’aposta de Rovira, oi? Cal reconèixer que és una aposta hàbil. Si hi ha un llibre que el lector català llegirà sens dubte en català és una novel·la sobre la desaparició del català. És la mena de llibre ideal perquè el lector català es posi les mans al cap i, després, calmada la mala consciència i satisfeta la set de literatura autòctona, continuï llegint en castellà. La pàtria no vol ciutadans sinó màrtirs.
Però el llibre no pot ser una simple biografia del personatge, per reveladora que resulti. El protagonista no és el senyor Bernat sinó la llengua que morirà amb ell. El senyor Bernat només és el testimoni principal de la investigació del professor Rosenfeld, i la seva funció serà obrir-li camins, subministrar-li pistes, ser l’artèria principal de la narració. Lògicament, el senyor Bernat estarà orgullós de parlar català, i sempre ho haurà estat. L’últim almogàver no pot avergonyir-se de la llengua dels seus avis. Però, al costat, de jove, convé que hi pul·lulin tota mena de personatges que se n’empegueeixin, que parlin català com una llengua de segona classe, d’estar per casa. Un directiu d’un banc, per exemple, que fiqui els fills en un col·legi privat en què ensenyin en castellà, amb l’argument que, tot plegat, el català l’aprendran igual […] Han de ser personatges i situacions trets de la vida diària, que resultin familiars al lector. No és pas difícil. Només es tracta de fer visible el vernís de vergonya omnipresent, el complex d’inferioritat que, de tan habitual, ja no sorprèn a ningú.

Anuncis

3 Responses to “L’últim almogàver”


  1. 1 L'home del sac Juny 1, 2009 a les 8:51 pm

    L’he llegit i en parlo al meu bloc.
    És molt interessant sobretot per les persones interessades en la salut de la llengua.

  2. 2 Toni Rodon Juny 2, 2009 a les 1:31 pm

    Sí. Així és. Tot i que l’autor diu ser més per per reflexionar sobre la feina de l’escriptor que fer un debat sobre la llengua. En tot cas, tots dos debats són inevitables.

  3. 3 Angel Juny 2, 2009 a les 8:59 pm

    Un bon llibre, fa un bon joc entre un futur de ficció i els simptomes que el podrien portar a terme.
    Encara que el final no em va acabar de convencer, ¿típic i sense dir res?

    😉 bon blog! 😉


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Entrades més vistes

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter

%d bloggers like this: