Arxivar per Març de 2009



Les ulleres ideològiques

Xafardejant he trobat aquestes dades que mostren que les “ulleres ideològiques” actuen sempre, fins i tot en temps de crisi. El seu filtre fa que les circumstàncies o situacions s’interpretin de forma subjectiva i, a més, la conjuntura política tingui alguna cosa a dir-hi. El cas més fefaent és el dels votants del PSC, menys crítics que la resta de ciutadans amb la situació de l’economia catalana.

Així doncs, la pregunta més interessant és la que ens hem de fer en termes contrafàctics: sortirien les mateixes dades si qui governés no fos el PSC?

Va servir d’alguna cosa els 10Mil a Brussel·les?

Els seus detractors han utlitzat bàsicament dos arguments per defensar la seva posició: que no ha tingut prou repercussió internacional ja que Brussel·les és una mena de manifestòdrom continental; i que no va arribar als 10.000 assistents fixats com a objectiu i per tant va ser un fracàs rotund.

Començant pel segon argument, és important tenir present que en essència parlem d’una acció col·lectiva. Així, vist des d’aquest punt de vista, existeix una norma bàsica que ens pot ajudar: allò que és important no és el nombre d’assitents absoluts sinó els relatius a les espectatives. O sigui: la resta entre el nombre d’assistents reals i els que els participants hi esperaven trobar (és a dir: assitents reals – assitents esperats). Sense tenir dades fiables (3.000 segons la policia belga i 10.000 segons els organitzadors) es pot afirmar que el resultat de l’operació és positiu: n’hi havia més dels que els assitents hi esperaven trobar. El corol·lari d’aquesta norma de l’acció col·lectiva és que si això succeeix, quan es torni a repetir una acció de les mateixes característiques probablement creixerà el nombre d’assitents. Un exemple més simple, però molt il·lustratiu, és el de les festes a casa dels amics. Si un amic fa una festa i no sabem com anirà és probable que el primer cop que la faci hi anem amb certs dubtes sobre si hi haurà molta colla per fer gresca o hi haurà quatre gats. Si aquesta primera vegada hi trobem molta colla segur que a la propera hi intentarem anar avisant a d’altres amics que no hi van anar la primera vegada. Doncs bé, la satisfacció dels manifestants a Brussel·les pel que fa l’assitència era prou generalitzada per afirmar que la repetició de l’acció col·lectiva podria ser un èxit.

Pel que fa l’argument de la poca repercussió internacional és una crítica parcial. És cert que d’aquesta mobilització segurament no se’n ha assabentat ni el president de la Comissió Europea ni la ciutadania de més enllà dels Països Catalans. No obstant, aquest era un objectiu entre d’altres. Probablement la repercussió més interessant de la mobilització és la que hagi pogut tenir a casa nostra. Això és així perquè el context polític i organitzatiu segurament no permetia una manifestació com les del 18 de febrer del 2006 i l’1 de desembre del 2007 als carrers de Barcelona. Enmig d’una negociació pel finançament i de la incertesa de la sentència de l’Estatut els partits catalans haguessin evitat moblitzar el seu electorat. D’altra banda, la situació interna de la Plataforma pel Dret de Decidir tampoc semblava ajudar a mobilitzar. En canvi la manifestació més allunyada i per tant menys lligada a la problemàtica del context, feta a Brussel·les, ha estat una demostració de vitalitat del moviment de la societat civil pel dret de decidir salvant els esculls organitzatius gràcies a predisposició dels participants a assumir uns costos elevats.

En resum, doncs, es pot dir que la manifestació ha servit per dues coses que no són pas menors. En primer lloc, fixar un llindar de participació que sembla superable però que els participants no s’esperaven. Això és positiu de cara a futures mobilitzacions d’aquest caire: a molta distància i per tant amb uns costos de participació elevats. En segon lloc, ha permès demostrar la vitalitat de la societat civil catalana en un moment que potser es podia qualificar de crític per una mobilització a casa nostra.

Publicat a Crònica.

A dreta i esquerra de la corrupció

El filòsof i investigador del Consell Superior d’Investigacions Científiques, Reyes Mate, publicava avui a El Periódico un interessant article (“El colom i la serp”) a propòsit dels darrers casos de corrupció que hi ha hagut a diferents punts de l’Estat. Mate sosté que “en l’origen de l’esquerra hi ha l’experiència d’una lluita contra els poders establerts sense cap més arma que la raó, els valors universals i una clara sensibilitat per les injustícies”. L’autor rebla el seu argument dient: “L’opinió pública tolera els escàndols a la dreta (premiant-los, en casos com el de Carlos Fabra, amb més bons resultats electorals) i no a l’esquerra perquè té assumit que, per a la dreta, el valor polític de referència és el poder i, per a l’esquerra, haurien de comptar també els valors morals. De la dreta esperen eficàcia, i de l’esquerra, que sigui solidària i austera, pròxima i sensible als problemes del carrer”.
A banda de les repercussions polítics que generen els casos de corrupció (aquí un exemple) és d’interès observar si hi ha diferències entre l’esquerra i la dreta respecte la mala gestió dels afers públics. L’abril del 2007 el CIS inclogué la següent pregunta: “Pensa vostè que entre els polítics hi ha més, igual o menys corrupció que a la resta de la societat?”. Si mirem les respostes segons la posició ideològica de l’individu (esquerra-dreta), els resultats són els següents:

A excepció de l’extrema esquerra, no sembla que hi hagi diferències entre les diferents posicions. No podem dir que la dreta, doncs, sigui més desconfiada que l’esquerra (ni viceversa).
Un altre indicador de (des)confiança és el que mostra la següent qüestió. Aquí les diferències apareixen com a més clares:

Vegi’s que la dreta tendeix a considerar com a menys transparentes les decisions que prenen els polítics i que l’esquerra sembla confiar més en el què fan els seus representants.
Estadístiques a banda, Reyes Mate obvia que l’avaluació dels partits acostuma a passar pel filtre ideològic i partidista. Els individus tendeixen a valorar de forma positiva al seu partit de referència i, probablement, en cas de corrupció, tendiran a donar la responsabilitat a factors exògens (teories de la conspiració, per exemple). En canvi, els partidaris del partit a l’oposició tendeixen a tenir una mirada més negativa sobre alguns afers. Podria ser el cas del què s’intueix al segon gràfic.
Amb tot, és la ciutadania “tan severa amb els uns i tan comprensiva amb els altres?”, com diu Mate. Potser sí. Depèn de si són d’esquerres o de dretes? Achen i Barrels conclouen: “La retrospecció [valoració del passat] és cega. Quan els votants pateixen es tornen contra el govern, emparant-se en qualsevol possible elaboració cultural que els doni suport teòric”.
I fixin-se que no distingeix entre electors d’esquerra i de dreta.

La Catalunya del 2030

Fa un temps l’empresa em va enviar a un curs de projecció demogràfica organitzat pel Centre d’Estudis Demogràfics de la UAB (web). En línies generals, el curs pretenia projectar la població d’un determinat municipi a llarg termini. Com que un servidor és un afeccionat sense límits a la política (malalt seria la paraula?) de seguida vaig trobar-hi una aplicació politològica. El que presento seran unes breus línies d’un experiment que he fet per projectar el Parlament de Catalunya de l’any 2030.
Agafo de l’Idescat la projecció de la població de Catalunya de l’any 2030. Recullo la informació per províncies, suposant que aquestes encara són la circumscripció electoral del país (escenari que, tot sigui dit, espero que no es produeixi i que, per fi, podem gaudir de l’esperada llei electoral catalana). Calculo la probabilitat de votar els diferents partits catalans segons l’edat de la persona i la trasllado a la cohort d’edats corresponent. És a dir, la probabilitat de votar al partit X l’any 2006 pel grup d’edat 20-25 serà, l’any 2030, la probabilitat de votar pel grup d’edat 30-35 (perquè hauran passat uns quinze anys). Per la nova generació (és a dir, per la generació que d’aquí trenta anys ja podrà votar), assumeixo que tindrà una probabilitat de vot igual a la mitjana de les diferents cohorts d’edat. D’altra banda, aplico l’abstenció mitjana de les dues darreres eleccions. Un cop fet, repartim els 135 escons aplicant la fórmula d’Hondt (aquesta eina ens hi ajudarà). Els resultats són els següents:


Vegi’s que CiU perd la primera posició en nombre d’escons i el PSC passa a ser la primera força més votada. Això es deu, principalment, a les cohorts de més edat. Entre la gent més gran, la probabilitat de votar a CiU era més alta que al PSC. Desapareguda aquesta cohort, el PSC gaudeix d’un escenari comparatiu més avantatjós.

Tanmateix, l’anàlisi grinyola per força bandes. Aquest cop, calculo la probabilitat de votar un determinat partit en cada una dels districtes. És a dir, assumeixo que no hi ha la mateixa possibilitat de votar a un partit a Barcelona que a Girona, per exemple. Així mateix, no assumeixo desplaçament de les cohorts. És a dir, la probabilitat de votar a un partit avui pels més joves serà la mateixa probabilitat que tindran els joves catalans de l’any 2030. Els nous resultats són els següents:

Ara l’escenari es reverteix i s’assembla més a la Catalunya actual. De nou, CiU obté la primera posició i millora resultats. Fixeu-vos també que en els dos escenaris el PPC té pitjor resultats que en l’actualitat. Probablement aquest fenomen es produeix perquè la probabilitat s’ha calculat a través d’enquesta i, sobretot a Catalunya, el vot declarat cap al PP mostra sempre xifres baixes.

No us prengueu aquest exercici seriosament (només faltaria!). L’objectiu era plasmar els coneixements adquirits en un àmbit allunyat de la demografia. Potser l’any 2030 la llei electoral serà una altra i aquest anàlisi serà absurd. Tan de bo.

La confiança amb el ciutadà

L’ideal democràtic concep les polítiques públiques de baix a dalt i, senzillament, no té en compte el fenomen del lideratge. El govern i els representants parlamentaris són escollits sobre la base d’un programa polític, que tracten de portar a terme un cop en el càrrec. El problema és que, d’acord amb els resultats de les recerques empíriques, els ciutadans de les democràcies modernes rarament assoleixen les competències mínimes que preveu la teoria democràtica. Per a la majoria de la gent, la política acostuma a ser una de les seves darreres preocupacions, i el seguiment que en fan, esporàdic i superficial. Així doncs, els electors tampoc no acostumen a conèixer les propostes de les formacions en competició, i fins i tot se’ls fa difícil identificar alguns dels trets més distintius dels seus programes. Aquesta visió pessimista de les capacitats dels ciutadans ha estat fortament contestada durant les darreres dècades pels investigadors electorals, que han tractat de descobrir la manera en què, malgrat les evidents limitacions, els votants aconsegueixen prendre decisions, si no totalment racionals, almenys «raonables», de tal manera que puguin exercir un cert control sobre els seus governants i garantir la representació dels seus interessos.

Guillem Rico. Doctor en Ciències Polítiques per la Universitat Autònoma de Barcelona. Revista VIA (Centre d’Estudis Jordi Pujol).

La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

  • RT @accpolitica: 🎉Neix l'Associació Catalana de Ciència Política. 🔴Una finestra oberta a tot el món de la ciència política. 🍾Us hi espere… - 1 month ago
  • RT @RogerPala: Les generacions més joves ja no són (aparentment) tan independentistes com abans. Ho analitzem amb dades d'@elpatidescobert… - 2 months ago
  • RT @tonirodon: ❓ Els joves son menys independentistes? Com ha evolucionat el seu suport a la independència en els últims anys? Què diferenc… - 2 months ago
  • RT @marcsanjaume: D'aquí una estona seré a @elsmatins, estic molt content de participar al programa aquesta temporada! - 3 months ago
  • RT @tonirodon: La revista @sapienscat d’aquest mes cobreix un dels meus articles sobre vot a l’extrema dreta i camps de concentració @roger… - 3 months ago

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter