Arxivar per Abril de 2008



Quan amb un eix no n’hi ha prou…

Si mai us han fet una enquesta de ben segur que la pregunta d’“autoubicació ideològica” haurà estat una de les qüestions demanades. A la majoria de països de l’Europa Occidental l’anomenada clivella ideològica (cleavage) estructura la divisió política de l’electorat. De fet, els estudis que s’han realitzat demostren que 8 de cada 10 persones són capaces de situar-se entre el 0 (extrema esquerra) i el 10 (extrema dreta). El continuum ideològic, doncs, és un dels elements utilitzats per predir el vot. El model racional estableix que el votant escollirà el partit que s’apropi més a la seva autoubicació (per exemple, si un ciutadà francès se situava al 3 de l’escala ideològica, tenia més probabilitat de votar per Sègolene Royal -socialista- que per Sarkozy -conservador-).

Però, com algú pot haver imaginat, això no és ni molt menys una ciència pura. Si ho fos, seguint la teoria general, partits com el PSC i ERC (que els enquestats del CEO ubiquen al 4,3 i al 3,01, respectivament, de l’eix esquerra-dreta) competirien pel mateix electorat.

En el cas del sistema polític català aquesta dimensió no és suficient i convé afegir-hi una altra dimensió, la nacional, per estructurar la ideologia o preferències dels votants. Els indicadors empírics de les enquestes utilitzen majoritàriament l’indicador d’Identificació Nacional Subjectiva (INS) en el que es demana a l’entrevistat una gradació de cinc possibilitats. En posteriors posts s’explorarà l’evolució d’aquest indicador a Catalunya i l’impacte multidimensional en el sistema de partits i en el govern, però abans veiem com s’estructuren els diferents partits en els dos eixos (eix Y nacional: 1, només espanyol; 2, més espanyol que català; 3, tant català com espanyol; 4, més català que espanyol; 5, només català; Eix X esquerra-dreta):

Ubicació segons els enquestats dels partits catalans en l’eix multidimensional(l’eix nacional està mesurat segons l’INS i no segons l’escala de l’1 al 10)

Fent un anàlisi llampec, segons les dades del CEO (2008), la competència més ferotge s’hauria de produir entre el PSC, ICV i ERC. Entre els tres, per tant, es disputen un bon segment de l’electorat. CiU per la seva banda té a priori un espai “natural” més ampli, sobretot a la seva dreta. Finalment, destacar la radicalització cap a la dreta que els individus atribueixen al PP.

No obstant, el que posa de relleu aquest model és els “equilibris” que han de realitzar els diferents partits. Han de calcular en primer lloc on tenen més potencial de creixement i si, aquesta estratègia, els pot fer perdre votants per l’altre segment. El nivell de l’elecció és també important, donat que els electors no sempre voten igual (vot dual i abstenció diferencial, fenòmens que explicarem un altre dia). En tot cas, l’estratègia sembla que passi per fer-se amb el centre (i què és el centre?!) i ser capaç d’amalgamar sensibilitats diverses.

Toni Rodon

PD/ Dues precisions: Aquí s’ha usat l’INS perquè el CEO no utilitza un escala. En tractar-se d’una variable categòrica la mitjana és menys “real”. No obstant, una ràpida comprovació amb dades del CIS ofereix unes pautes semblants, excepte en el cas de C’s, que queda situat entre el 2 i el 3 (d’una escala del zero al deu). En segon lloc, la ubicació dels partits aquí presentada està basada en l’opinió del conjunt de l’electorat, el qual distorsiona la posició dels partits minoritaris donada la tendència comprovada dels electors en algunes dimensions a allunyar vers l’altre extrem els partits més distants.

La riquesa de les (petites) nacions

Quan els politòlegs presten atenció al panorama internacional d’estats, la majoria acostuma a recórrer a l’arxiconeguda evolució en la formació o desaparició de nous estats. I la gràfic per excel·lència que apareix als powers points (molt interessant d’altra banda) és la següent:

No obstant, poca gent ha posat atenció en les conseqüències de la fragmentació de l’escenari internacional. Per sort, el professor Enrico Spolaore, catedràtic d’Economia del Departament d’Economia de la Universitat Tufts de Boston, n’ofereix una primera aproximació. Pels que estiguin interessats, Spolaore féu una magnífica conferència el 8 de març del 2007 que recull una de les publicacions del Centre d’Estudis Jordi Pujol.

El que ve a dir Spolaore és q ue la mida de les nacions pot ser considerada com una variable crucial en el món actual. Com recorda aquest acadèmic venecià, Plató ja avisà que la “mida òptima” d’un sistema de govern era de “5.040 caps de família”. Sigui com sigui, en el fons la qüestió ens remet a una pregunta normativa: Quina és la mida òptima d’una nació o d’un estat? De fet, què considerem òptim? La mida és important per aconseguir l’èxit econòmic?

Tornant a la gràfica anterior, és evident que el món ofereix casos d’estats petits i grans que han tingut èxit i fracàs. De fet, la mitjana de població per país (segons les dades del Banc Mundial) és de menys de sis milions (és a dir, Catalunya es troba per sobre de la mitjana). Com a curiositat: Tuvalu, a la Polinèsia, és el membre de la ONU més petit, amb menys d’onze mil habitants.

Així, tenia raó Aristòtil quan asseverava que “l’experiència ha demostrat que és difícil, gairebé impossible, que un estat populós estigui regit per bones lleis”? Spolaore esmenta que la idea clau és un compromís entre els beneficis d’escala i els costos de l’heterogeneïtat de preferències. Els països grans es beneficien de les economies d’escala (no és el mateix que un estat petit pateixi un terratrèmol que un de gran, en termes de reconstrucció i eficiència); però, com recorda el venecià, només quan les fronteres del país es troben obertes a l’exterior. Per la seva banda, als països petits, la distància mitjana entre les preferències ciutadanes i la política pública és més baixa que en els grans. És a dir, que més gent hagi de compartir un mateix bé (bàsicament col·lectiu), fa que tenir diferents preferències pot ser molt costós. Això no vol dir que tenir preferències diferents o pensar diferent sigui dolent i que la mida del país ho perjudiqui.

Simplement, els costos polítics derivats de compartir el bé públic són més elevats. Spolaore realitza una correlació entre mida d’un país i creixement econòmic. Correlació que hem repetit al Pati Descobert (amb una breu mostra) i que, amb matisos, ens ha donat el mateix:







**Significatiu al 99% *Significatiu al 95%

La matriu de correlacions ens mostra el següent: en primer lloc, la mida del país “importa” pel creixement econòmic (a major dimensió del país, més creixement). A posteriori, com fa Spolaore, es busca observar l’impacte de l’obertura del país (petit o gran) en la riquesa que ha originat (mesurada com la mitjana en PIB per càpita). Si el país és gran i tancat el creixement és negatiu (a nosaltres no ens ha sortit significatiu, tot i que a Spolaore sí). Quant als països petits, sembla que l’impacte que aquests es tanquin al comerç és major que en els grans (donat que el mercat interior també és més magre i l’heterogeneïtat menor) i, quan decideixen obrir-se a l’exterior, recullen uns “beneficis” més sucosos.
En resum, en un món globalitzat com el d’avui en dia els països petits sembla que parteixin d’una situació menys favorable, sobretot aquells, com Catalunya, que no tenen importants recursos naturals. No obstant, poden tenir avantatges comparatius (no només en el mercat de l’I+D) i convé aprofitar-los.
De fet, la preocupació per la mida dels estats és ben vigent. Gar Alperovitz (Universitat de Maryland) deia això fa poc al New York Times:
“Els Estats Units és gairebé amb tota seguretat un país massa gran per ser una democràcia significativa. Tard o d’hora, una profunda descentralització del sistema federal serà del tot menys inevitable”.


Toni Rodon

PD/ Pels amants de l’estadística dir-vos que sí, que he detectat els nombrosos “problemes” amb els que incorre Spolaore (endogeneïtat, multicol·linealitat, i una escandalosa relació espúria, entre d’altres). I també altres tipus de límits en els que cadascú ja pensarà (és inevitable pensar en la immigració quan el professor venecià esmenta que en els països petits l’heterogeneïtat de preferències és menor, entre d’altres factors). No obstant, em semblava un article massa suggerent per “atacar-lo” sense pietat. Us deixo el link del llibre per aquells que no us pugueu aguantar i desitgeu fer crítica intel·lectual.

El que hauria pogut passar…

A finals del mes de gener i principis de febrer del present any irrompien un seguit de notícies en el si dels mitjans de comunicació catalans al voltant de la possibilitat que l’expresident de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, presentés una candidatura política a les eleccions generals del 9 de març, a través del Partit Demòcrata Català.

Aquesta iniciativa, impulsada pel mateix Maragall i el seu entorn, va remoure durant els primers dies de la precampanya electoral l’opinió pública del Principat. Múltiples van ser les persones que es van postular a favor de la possibilitat que es presentés, alguns regidors de municipis catalans es van mostrar disposats a ser partícips d’aquesta nova iniciativa, Maragall anunciava que tenia el compromís de suficient nombre de persones per elaborar una llista electoral, i fins i tot en diverses enquestes –no representatives, esclar- a la xarxa es reflectien unes quotes de suport al projecte sorprenents.

Així les coses, emperò, Maragall va decidir finalment no presentar-se en les eleccions i es va posicionar a favor del vot en blanc, atès que no hi havia cap alternativa política que es posicionés ensems com a “catalanista i proeuropeista”.

Els resultats de les eleccions del 9-M són àmpliament coneguts: l’electorat català va donar suport a la candidatura del PSC encapçalada per Carme Chacón (que centralitzà el 45,33% dels vots), i que va obtenir un total de 25 diputats. L’opció política que preconitzava (entre d’altres) Pasqual Maragall, el vot en blanc, va obtenir un total de 57.146 vots (1,54%, pràcticament doblant els resultats del 2004, mentre que els vots nuls, una altra forma de vot de protesta, van aconseguir 20.096 vots (0,54%), superant també el percfentatge registrat el 2004.

Està clar tanmateix però que si aquest increment de vot de protesta hagués anat a parar a una hipotètica candidatura del Partit Demòcrata Català haurien estat completament insuficients per aconseguir representació a la Cambra Baixa espanyola: a la circumscripció de Barcelona –on resulta més fàcil, per l’elevada magnitud del districte d’aconseguir representació- es necessitarien al voltant d’uns 80.000 vots i el 3% dels sufragis per aconseguir el primer diputat.

Tanmateix, llegim avui al diari AVUI que el 66,1% dels vots d’ERC que s’han perdut han anat a parar directament a l’abstenció (que, recordem, ha augmentat en 4 punts en relació a les eleccions del 2004). Aquesta situació, juntament amb el fet que en els darrers temps s’havien creat certes complicitats entre electors sobiranistes al voltant d’Esquerra i la figura de l’expresident de la Generalitat, Pasqual Maragall (probablement els uneix a ambdós un fort vincle de desengany amb el president del Govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero), no sembla agosarat pensar que alguns dels vots perduts en el marasme de l’abstencionisme haguessin pogut beneficiar al Partit Demòcrata Català.

Així doncs , i ja embrancats en el món de la política-ficicó, la pregunta que hom es planteja és saber si realment hauria estat capaç Pasqual Maragall de recollir el vot descontent fins al punt d’aconseguir representació al Congrés dels Diputats, o si per contra la ja arxiconeguda “dinàmica bipartidista” també l’hagués afectat.

Un servidor, dins de la modèstia que representa la seva opinió personal, dubta molt que aquesta opció política, encara molt desconeguda i difusa malgrat tot, hagués pogut tenir èxit electoral. No obstant, s’admeten i s’agraeixen altres apreciacions!

Marc Guinjoan

Som lliures?

Avui a La Vanguardia (04/04/08) entrevistaven a Corinne Maier, portaveu del moviment Women Child-Free (dones lliures de fills/es). Aquesta autora, planteja que s’ha d’elegir entre tenir un futur (ja sigui professional o d’altra mena) o tenir fills. De fet va més enllà, reivindica que tothom hauria de fer el que ens donés la gana, sense caure en els paranys dels rols imposats com crear una família, tenir fills…També defensa que les dones poden ser dones sense ser mares, i només així obtindran el plaer de ser lliures. Sense estar en contra que cadascú faci el que cregui convenient i que la família pot arribar a ser una institució repressiva, crec que hi ha un debat molt més profund del que ella planteja. Som les dones realment lliures de fer el que vulguem? La qüestió no es troba en elegir entre la dicotomia anterior, l’assumpte radica en què en la societat en què vivim les dones no podem elegir lliurement entre tenir un futur i alhora ser mares. Mentre que els homes no tenen aquesta disjuntiva.

Si analitzem les dades del CIS (2.450) del 2002 encara podem observar que existeixen notables diferències entre gèneres davant el tipus d’ocupació. El gràfic ens mostra que els homes tenen molt més càrrecs directius que les dones, ja que la majoria són empleades. Al segon gràfic podem observar el temps lliure que els hi queda tan a homes com a dones desprès d’haver realitzat totes les obligacions (laborals, familiar, de la llar i de son), i crida l’atenció que les dones tenen molt menys temps lliure, ja que aquetes encara han de suportar el gran pes de les tasques familiars.

Per tant, crec que no hem de caure en l’error dels primers feminismes en voler una igualtat radical, sinó que s’hauria de lluitar per una igualtat de condicions (entre home i dona) davant el plantejament de tenir fills o no, o de formar una família.

Sílvia Claveria

9-M

Com bé exposava Ignacio Lago, la principal novetat de les eleccions del 9-M ha estat l’acumulació de vots per part d’ambdós partits majoritaris: PSOE i PP.

Aquesta situació no s’havia produït gairebé mai, ja que fins ara les eleccions generals sempre havien estat un joc de suma zero. És a dir, si PSOE incrementava % de vot, el PP reduïa el seu percentatge, i a la inversa. Els canvis d’una elecció a l’altre ( dins del joc de suma zero) es realitzen en termes de rendició de comptes. Si no agraden les polítiques del partit que es troba al govern, doncs es vota a l’oposició.

A les eleccions que s’han celebrat al 2008, ja no ens trobem en un joc de suma zero, sinó en un joc de suma positiva, ja que el PSOE guanya % de vot, i el PP també. Però d’on han tret aquest increment de vots els partits majoritaris? Doncs com es mostra al quadre següent, els votants a partits més nacionalistes o regionalistes han canviat el seu vot, bona part d’aquest descens ha anat a parar a un dels partits majoritaris.

Tot i això, les fonts de les quals veuen els dos partits majoritaris són sensiblement diferents. Els nostres anàlisi apunten en la mateixa direcció que Ignacio Lago ja havia pronosticat. Mentre que el PSOE majoritàriament es nodreix, no només a costa del PP, sinó de la resta de partits de la graella electoral que han perdut vots. En canvi, el PP gairebé només recepciona els vots que li treu al seu màxim rival, el PSOE (les gràfiques es troben realitzades a partir de les enquestes preelectorals, per tant haurem d’esperar a les postelectorals per tenir uns resultats i unes regressions més fiables).


Però, per a quin motiu s’ha produït aquest traspàs de vots? La rendició de comptes encara ho podria explicar? Per contestar aquesta pregunta, en aquests moments, d’hem de parlar des de l’especulació. Tot i així, crec que podem formular una triada d’hipòtesi per explicar-ho.

1) Els votants, senzillament, han canviat de preferència de vot (segons la teoria de Downs). Els votants que abans es decidien per partits més nacionalistes o regionalistes, ara prefereixen els partits més estatals.

2) Els partits, i concretament el PSOE, han posat molt d’èmfasi a la gran competitivitat, entre PSOE i PP encara que no fos una realitat,(recordem la campanya : Si tu no hi vas, ells tornen) que fan que els ciutadans optin per la segona preferència, intentant maximitzar les probabilitats que les polítiques preferides siguin executades.

3) A l’anterior legislatura el vot anti-PP el van arreplegar els partits nacionalistes o regionalistes, davant la perspectiva que el PSOE no tenia opcions de guanyar. En aquestes eleccions com que el PSOE tenia més opcions de guanyar, els ciutadans han apostat per aquesta formació.

Sílvia Claveria


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

  • RT @accpolitica: 🎉Neix l'Associació Catalana de Ciència Política. 🔴Una finestra oberta a tot el món de la ciència política. 🍾Us hi espere… - 1 month ago
  • RT @RogerPala: Les generacions més joves ja no són (aparentment) tan independentistes com abans. Ho analitzem amb dades d'@elpatidescobert… - 2 months ago
  • RT @tonirodon: ❓ Els joves son menys independentistes? Com ha evolucionat el seu suport a la independència en els últims anys? Què diferenc… - 2 months ago
  • RT @marcsanjaume: D'aquí una estona seré a @elsmatins, estic molt content de participar al programa aquesta temporada! - 3 months ago
  • RT @tonirodon: La revista @sapienscat d’aquest mes cobreix un dels meus articles sobre vot a l’extrema dreta i camps de concentració @roger… - 3 months ago

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter