Un argument fal·laç

La necessitat de recentralització de l’Estat de les autonomies justificada per la crisi econòmica ha entrat finalment a l’agenda política i sembla ser que ho ha fet per quedar-s’hi. L’argument no és nou i agrada: les autonomies són les culpables de la crisi. Deixant de banda el fet que – sí un cop més – l’argument no sol passar de ser una disfressa de la defensa a ultrança de l’unitarisme jacobí, agafat seriosament resulta còmic a més de fal·laç.

En primer lloc, fent una mica de política comparada cau pel seu propi pes que la descentralització fiscal incentiva les economies dels Estats i no al revés. S’han recentralitzat els Estats Units, Àustria, Alemanya o el Regne Unit arran de la crisi econòmica? No. I no només no ho han fet sinó que les institucions internacionals com ara l’OCDE o el Banc Mundial recomanen la descentralització com una mesura per millorar l’eficiència i la governabilitat, a més a més, diversos processos de descentralització fiscal continuen oberts com la comissió Calman a Escòcia impulsada pels diputats laboristes. La qüestió, però, no és només el fet de no mirar més enllà del melic, és més greu. Com es pot culpar les autonomies del desastre econòmic si les seves competències en la matèria són extremadament limitades i Madrid decideix les condicions, els tributs i les característiques del model fiscal?

Segueix llegint a El Pati dels Tarongers.

L’independentisme després del 28-N

La frustració de l’independentisme generada pel cicle de mobilitzacions anterior a les eleccions ha fet que circulés la idea que aquest està en declivi. No obstant això, l’enquesta de GAPS per a l’Ara ha demostrat que, lluny d’haver entrat en decadència, el secessionisme post 28-N és més viu que mai. Tot apunta que la paradoxa que descrivia Jordi Muñoz, és a dir, quan la independència sembla tenir més suport (proper al 40%) perd representació al Parlament, és en realitat una transformació d’aquesta opció política. Tres aspectes semblen haver canviat profundament després del 28-N:

Segueix llegint a El Pati dels Tarongers (prem aquí).

Bons dolents?

Aquest cap de setmana es va acabar el termini per adquirir els bons emesos pel Govern per finançar part del deute públic. L’èxit comercial de l’operació, amb 233.061 sol·licituds i una demanda per finançar 7.144 milions d’euros, fa que l’oferta de deute (3.000 milions d’euros) no arribi a la demanda generada. Però fa bons els bons l’èxit comercial del producte ofert per la Generalitat al mercat financer català? La resposta és, com a mínim, controvertida ja que l’emissió de deute ha rebut tota mena de crítiques.

En primer lloc, el tipus d’interès del 4,75% sembla excessivament elevat: el cost del deute assumit per la Generalitat és del 7,75% en total sumant-hi el 3% que cobren les caixes i bancs que comercialitzen el producte. Això s’ha interpretat com que: a) ningú vol el deute de la Generalitat als mercats internacionals perquè no tenen confiança en la institució; b) la situació financera del Govern català és desesperada i només podia recórrer a aquesta darrera opció. Aquesta situació genera dubtes sobre si la Generalitat tindrà liquiditat per tornar el deute d’aquí un any i un dia (la vida dels bons) i si podrà fer-ho sense necessitat de tornar-se a endeutar fent una altra operació de finançament i engruixint el deute successivament.

En segon lloc, aquest tipus d’interès no resultaria tan llaminer com sembla. Tal com diu la mateixa emissió de bons cal afegir-hi “costos de comissions de gestió i custòdia de l’entitat intermediària”. A més a més, a l’agost la Generalitat va emetre deute al 5,75% que va col·locar La Caixa pel valor de 1.000 milions d’euros.

En tercer lloc, un tercer aspecte fa referència a la naturalesa del deute. Els crítics als bons han assenyalat que malgrat una aparença de “deute públic” comprar aquests bons no seria equivalent a fer un dipòsit com els que emeten bancs o caixes. Aquests solen estar coberts pels fons de garantia de dipòsit de l’Estat i en canvi els bons de la Generalitat no ho estarien. D’altra banda, a diferència dels dipòsits els bons no es poden cancel·lar durant la seva vida.

En quart lloc, sectors propers al món empresarial han apuntat el fet que l’emissió de deute podria encarir el crèdit (per una qüestió d’oferta i demanda) i això en comptes d’ajudar a l’economia la prejudicaria. Un augment del cost de crèdit seria especialment perillós per les PIMEs, que són la base de l’economia catalana.

Finalment, l’apel·lació al “seny català” i en certa manera al patriotisme en comptes d’afavorir la decisió de comprar bons podria perjudicar-la. Tal com digué el professor Xavier Cuadras al programa Els Matins “Qui compri bons per patriotisme que avisi, i ho faci a un tipus més baix”. La racionalitat econòmica hauria de ser la base de la confiança en els bons.

Sense poder contestar a les incerteses dels mercats internacionals el Govern ha rebatut les crítiques amb més o menys força. Des de la Generalitat s’han assenyalat tres aspectes: 1) l’emissió de bons s’ha adreçat a particulars però és una pràctica habitual, d’aquest i tots els governs, per finançar la seva activitat; malgrat que si no es fan campanyes publicitàries potser no es visualitzen des dels ciutadans; 2) la falta de confiança dels mercats internacionals seria una conseqüència de la situació econòmica general de l’Estat espanyol més que no pas de la salut de les finances públiques catalanes; en tot cas, s’ha aclarit de manera implícita que les CCAA són Estat i per tant es faria estrany que en cas de fallida no fossin rescatades des del Govern central; 3) finalment, pel que fa el cost del deute, des del Govern s’ha defensat la necessitat de fer atractiu el producte i s’ha descartat la possibilitat que repercutís en un increment del cost del crèdit ja que el volum de deute col·locat no és prou elevat.

El debat, però, continua i probablement d’aquí ja menys d’un any i un dia podrem avaluar si emetre bons fou una bona decisió. És a dir, si eren bons els bons.

És la desigualtat, estúpids

El biaix dels economistes americans, i alguns de casa nostra, cap a les tesis neoliberals és vox populi als dos costats de l’Atlàntic. I més després de la crisi financera que, sembla ser, no ha acabat d’encaixar als models d’alguns gurús de l’enginyeria financera. És per això que aquests dies l’economista de Massachusetts David A. Moss, és notícia per les seves investigacions. Professor de la Harvard Bussines School, Moss desafia els seus col·legues al seu darrer treball afirmant que les crisis financeres són fruit de la desigualtat de renda.

Mentre els seus col·legues renyaven els Estats per un excés de dèficit i deute públic, Moss ha investigat les dades de desigualtat de renda, fallides bancàries i regulació bancària als EUA per arribar a la conclusió que existeix una forta correlació entre la desigualtat mesurada com la riquesa del 10% més ric i les fallides bancàries tal com es veu al gràfic.

Ara bé, la crítica no s’ha fet esperar gaire. El mateix professor Moss ja havia alertat que cal seguir investigant aquesta correlació per assegurar-se de la seva rellevància però això no ha evitat que els seus col·legues li fessin la crítica que es temia: correlació no implica causalitat. És a dir, malgrat que les dades indiquen una relació positiva entre les dues variables, aquesta podria ser espúria. Gleen Hubbard, exassessor de George W. Bush, apuntava precisament aquesta objecció, per ell és una relació poc clara ja que també estaria correlacionat amb moments de creació de riquesa: “Cars go faster every year, and G.D.P. rises every year, but that doesn’t mean speed causes G.D.P.”. Una altra crítica que el mateix Moss ha anticipat és la direcció de la causalitat. Suposant que aquesta existís, “què és causa de què?”, de la mateixa manera que la desigualtat genera bombolles financeres es pot argumentar que les bombolles generen desigualtat.

Finalment, el mateix mecanisme causal també ha estat discutit per alguns, com ho fa la desigualtat per generar crisis financeres? Per a Moss hi ha dos mecanismes causals: la desigualtat podria a) donar incentius al 10% més ric, cada cop més poderós, per desregular a favor seu el mercat financer o b) donar incentius al als més pobres per prendre decisions de risc que generarien inestabiltat al sistema financer. Sigui com sigui, l’estudi resulta inquietant, el fet que la desigualtat fos màxima just abans de la crisi del 1929 i del 2008 fa pensar que la relació és evident. Paul Kurgman, un altre economista de renom, apunta una tesi semblant aquí.

La visita del Papa: els arguments

Fa dies comentàvem la visita del Papa al nostre país fent referència a l’impacte de la religió catòlica i dèiem que la majoria dels catalans se senten catòlics no practicants. Avui ens proposem fer una síntesi no exhaustiva dels arguments de favorables i detractors de la visita.

El primer argument fa referència al cost de la visita per l’erari públic, que ascendirà al milió dos-cents mil euros comptant protocol, seguretat i retransmissió televisiva. Els partidaris d’un Estat laic han criticat que la visita d’un líder religiós, en aquest cas la màxima autoritat de l’Església catòlica, sigui subvencionada amb diners públics i més si presenta un cost tan elevat. Aquesta crítica ha estat rebatuda des de diversos flancs: (a) l’Ajuntament de Barcelona i col·lectius com e-Cristians han calculat que, si bé el cost és elevat, l’impacte econòmic positiu de la visita a Barcelona podria ser equivalent a la visita del Tour de França l’any passat, aportant uns 35 milions d’euros a la ciutat en concepte d’allotjament i manutenció dels feligresos desplaçats a la capital catalana; (b) d’altra banda també s’ha argumentat que el Sant Pare no tan sols és la màxima autoritat de l’Església catòlica sinó que també és Cap d’Estat, en aquest cas del petit Estat que és el Vaticà; finalment, col·lectius com el mateix e-Cristians han recordat que (c) també s’han subvencionat visites d’altres líders espirituals i caps d’Estat amb un cost més elevat que el d’aquesta ocasió.

Un segon argument, també presentat per col·lectius laïcistes, fa referència a la presència pública d’una figura religiosa i al fet que aquesta imparteixi doctrina públicament davant de les màximes autoritats del país. La contracrítica en aquest cas també s’ha centrat en tres aspectes: a) l’homilia de Ratzinger es llegirà a la Sagrada Família, un temple cristià, i no pas en un espai públic com ara un Parlament i b) un país de tradició catòlica com és Catalunya i amb una majoria de la seva població que se’n declara justifica la presència de les autoritats polítiques del país que, a més a més, c) reben un cap d’Estat peculiar. Un apunt a aquest penúltim contraargument ve d’associacions de cristians de base que han criticat fortament la presència del Papa pel fet de voler representar el catolicisme des d’una autoritat que segons ells no pot axercir sobre una majoria de catòlics que, malgrat mantenir la fe, no admeten l’organització institucional actual de l’Església catòlica.

Finalment, hem trobat un tercer argument  que el podem anomenar ad hominem. La visita de Benet XVI seria rebutjable pel fet de representar el sector conservador de l’Església associat als postulats més retrògrads i no pas la totalitat del col·lectiu cristià. Aquest darrer argument també ha estat rebatut denunciant una certa mala premsa de l’actual Papa que no es correspondria amb les seves creences i que, en tot cas, seria irrellevant ja que la importància rauria en la seva posició jeràrquica dins l’Església catòlica.

Davant de tots aquests arguments la visita papal ens ha generat preguntes que suggereixen un debat de fons. Una democràcia liberal ha de donar suport públic a les visites dels líders de diverses confessions? Si ho ha de fer, a quines ha de donar suport? És justificable el suport del poder públic a la visita del Pontífex argumentant que una majoria de la població catalana és catòlica? Es pot considerar aconfessional o laica una societat que els seus representants polítics acullen, escolten i promocionen la visita de la màxima autoritat de l’Església catòlica? El debat de fons és la relació entre la democràcia i la religió, en aquest cas la catòlica. Els crítics a la visita papal han atacat la legitimitat del protocol recordant que l’Estat Espanyol, malgrat que es declara aconfessional, manté un tracte preferencial a la religió catòlica a través del Concordat amb el Vaticà que no fou derogat al pacte constitucional; i que a més a més, ha signat acords amb líders d’altres confessions religioses per promoure-les amb diners públics. En canvi, els defensors del suport institucional a la visita n’han defensat la legitimitat precisament apel·lant a la necessitat de promoure una fe majoritària i arrelada a la tradició del país.

Aquests debats mai no solen protagonitzar l’agenda mediàtica en abstracte, sinó associats a esdeveniments concrets. És a dir, a les democràcies del nostre entorn ha estat un debat substantiu en la mesura que ha buscat trobar respostes a conflictes concrets entre secularització i religiositat: el vel, la relació entre homes i dones, els anticonceptius, l’avortament o les visites de líders espirituals. Davant d’això, considerem que la visita de Benet XVI és una bona oportunitat per tornar a plantejar aquest debat a casa nostra. Parlem-ne!

(Re)centralisme absurd

L’ofensiva recentralitzadora liderada pel Partit Popular no es limita al monisme nacional. Segons Rajoy les autonomies són un obstacle per la recuperació econòmica. Rajoy fa seves les tesis recentralitzadores més extremes formulades per UPyD segons les quals la culpa de la crisi econòmica és de la descentralització. Les declaracions del líder popular ens recorden un magnífic article que publicà  el nostre col·lega Pablo Simón-Cosano: ¿Es el estado autonómico perjudical para la economia?

La idea que la descentralització política perjudica el creixement econòmic va contra la teoria econòmica moderna i la tendència internacional. Si ens fixem en la primera tres grans arguments fan pensar el contrari. En primer lloc, se sol argumentar que la descentralització acosta més el govern a les necessitats dels ciutadans i per això genera una distribució millor dels bens i serveis. Així doncs, es considera que millora l’eficiència assignativa, coneix les demandes concretes; i també l’eficiència econòmica, permet satisfer-les a un cost menor. En segon lloc, la descentralització permet un grau més elevat de correspondència política, és a dir, genera incentius als ciutadans per participar, dissenyar i finançar els bens i serveis que ha de proveïr el Govern. Finalment, és considerada un element democratitzador ja que es faciliten els mecanismes de rendiment de comptes si governants i governats són més a prop.

Deixant de banda aquest arguments de caràcter teòric, fer un cop d’ull al paisatge internacional en matèria de descentralització ens pot acabar de convèncer. Tal com ens recordava en Pablo al seu article, la dinàmica de recentralització va contra la tendència dels estats del nostre entorn. Potències econòmiques com Itàlia, el Regne Unit o França estan aplicant plans de descentralització; els EUA i Alemanya són federals i països emergents com ara Brasil o la Índia també.