Posts Tagged 'Marc Sanjaume'

Què és una nació?

Ara fa un parell de dies ens van trucar del programa d’en Jordi Sacristan a COM Radio, el Maneres de viure, per preguntar-nos: què és una nació? Poden escoltar el programa aquí. Com que no sabem si ens vam acabar d’explicar prou bé a continuació fem un resum del que volíem dir:

1. La definició majoritària de nació és estatalista: una nació és un estat. Exemples com les Nacions Unides (una organització d’Estats) o el fet que en anglès facin de (molt) mal distingir ambdós termes ho corroboren.

2. Des de l’acadèmia no hi ha consens sobre la definició de nació, però sí que n’hi ha sobre allò que no és: a) no sempre és equivalent a un Estat, de fet la majoria d’Estats són plurinacionals (ho reconeguin, o no) i, al revés, hi ha Estats que no són nacions (un exemple històric podria serla URSS); b) no és un grup ètnic, les nacions són ètnicament plurals tot i que a vegades poden ser força homogènies.

3. Aleshores: què és una nació? La definició que considerem més ajustada a la realitat barreja elements objectius i subjectius. Així, una nació és un grup humà amb una cultura, una història i un territori comuns; que comparteix una identitat col·lectiva diferenciada i té voluntat d’autogovern.

Democràcies a la història

Fa poques setmanes vam publicar a la sempre interessantíssima Revista Sàpiens el text que poden llegir a continuació sobre cinc antecedents de les democràcies actuals dins d’un article sobre les democràcies antigues.

Un cop d’ull a cinc avantpassats de les nostres democràcies ens permet veure que aquestes són un producte sofisticat i en constant evolució. L’ideal democràtic d’igualtat i autogovern, limitat pels contrapesos liberals per evitar la tirania, va tenir antecedents força escassos. Hi hagué períodes, però, en que institucions democràtiques, o si més no certs mecanismes que han incorporat les nostres democràcies, governaren grups humans. Aquests moments van estar marcats per les lluites dels exclosos per poder participar políticament, com feren els plebeus a Roma, i al cap del temps van esdevenir referents que han inspirat les democràcies actuals. Convé recordar que en aquests períodes la majoria de la població restà exclosa del procés polític: les dones, els esclaus o les classes desafavorides no gaudien dels drets de ciutadania. D’altra banda, la representació política per sufragi no s’incorporaria fins ben entrat el S.XIX i el sufragi universal fins al S.XX  amb algunes excepcions.

República romana (509 a.C – 27 a.C)

Anomenada República, de res (cosa) i publicus (pública), la democràcia romana fou una experiència paral·lela a la dels seus veïns grecs però de molta més durada. Segons Polibi la fortalesa de Roma es devia al fet que combinava el poder de la reialesa a través dels Cònsols, el de l’aristocràcia a través del Senat i el del poble a través dels Comicis: les assemblees amb poders legislatius que representaven les tribus ordenades per categories i poder econòmic. Tot i el seu elitisme inicial, la República només permetia la participació d’aristòcrates i patricis, la lluita dels plebeus per ser inclosos al sistema va acabar incorporant-los malgrat que de manera desigual. Els plebeus van aconseguir el dret a ser tribuns i membres del Senat després de les anomenades secessio plebis, probablement les primeres vagues generals de la Història. Ara bé, tot i que les assemblees populars i el Senat combinaven funcions jurídiques, electorals i legislatives; la República Romana mai va arribar a establir cambres com les dels Parlaments moderns.

Europa del Nord (S.VII – X)

Un cas poc conegut però fascinant és el de les assemblees de víkings lliures a diversos punts d’Escandinàvia. Malgrat que és força probable que aquests no sabessin gran cosa de les experiències de grecs i romans amb la democràcia, les tribus que habitaven a  l’Europa septentrional desenvoluparen institucions força complexes. Es coneix que tots els vikings lliures, tot i les probables desigualtats de propietat i influència, eren convidats a participar a assemblees locals que discutien lleis o escollien els seus Reis. També se sap que va existir una mena de assemblea general que reunia les diverses comunitats locals i que fins i tot el Rei havia de jurar fidelitat als aristòcrates en aquesta assemblea. Així el monarca havia de ser lleial als nobles i donar suport als víkings lliures que generalment eren grangers, minifundistes o camperols autònoms. Aquesta experiència sovint ha estat comparada amb les assemblees que pagesos de les valls dels Alps suïssos.

Ciutats estat (S.XIII-XVII)

Les ciutats estat de finals de l’Edat Mitjana a Europa han estat comparades amb les experiències clàssiques d’Atenes i la República romana. Els ideals republicans d’aquestes ciutats: bons governants i virtut dels governats, tenen les arrels en el món clàssic. El desig d’autogovern de ciutats que a vegades formaven part de grans imperis, com ara el Sacre Imperi romà, va dur a la creació d’institucions independents que governaven amb mecanismes propis de la modernitat. Maquiavel i la família Medici popularitzaren el cas de Florència. Aquesta ciutat arribà a estar governada per una Magistratura formada per nou membres representants dels diversos gremis, però no escollits per sufragi, que a la vegada disposava de dues cambres formades pels caps de milícies (gonfalieri); a més a més, un jutge (podestà) i un defensor del poble (capitano) disposaven d’un consell cadascun de més de dos-cents membres. No obstant, el sistema d’elecció dels magistrats era lluny de ser per sufragi universal ja que seguia processos de cooptació i les institucions locals de les ciutats estat aviat quedaren obsoletes davant dels grans Estats absolutistes moderns.

Corona catalanoaragonesa (abans de la desfeta de 1714)

Els precedents clàssics del constitucionalisme liberal modern que inspiren les democràcies liberals  solen tenir com a lloc comú l’Anglaterra del S.XVII com ara la Revolució Gloriosa del 1688. Ara bé, el constitucionalisme català i el funcionament de la Corona d’Aragó, que Felip V s’encarregà de liquidar amb la victòria a la Guerra de Successió, també contenien antecedents de les democràcies actuals. Les Corts catalanes, sorgides de les assemblees de Pau i Treva, eren un sistema complex de representació dels més avançats d’Europa. Per exemple, tot autoritat política restava subjecte al dret públic; així, el monarca va arribar a tenir una legitimació més electiva que no pas divina ja que havia de jurar les llibertats catalanes als seus súbdits, tot un antecedent del contractualisme. D’altra banda, per obtenir finançament el Rei estava obligat a convocar les Corts Generals per sol·licitar “donatius” perquè aquest no era el propietari dels bens dels seus súbdits; si se’ls cobraven impostos aquests tenien dret a la representació política a través dels Braços, la mateixa idea que inspira la independència americana (no taxation without representation). Finalment, el sistema català anterior a 1714 fou el primer d’Europa que atorgà la potestat colegislativa a la representació popular dels Braços de les Corts, un veritable antecedent dels Parlaments moderns.

Comuna de París (març – maig del 1871)

Una experiència allunyada de la tradició liberal i reivindicada pels moviments democratitzadors i revolucionaris és la coneguda Comuna de París. El malestar de la classe obrera i la derrota francesa a la guerra contra Prússia va propiciar un període revolucionari de curta durada però que va establir institucions que podem anomenar de democràcia radical o directa. El Consell de la Comuna, de participació oberta, disposava de poders executius i legislatius i estava coordinat per una Comissió Executiva. Les Comissions sobre diverses matèries eren les encarregades d’aplicar noves mesures retent comptes al Consell. Una peculiaritat d’aquesta experiència fou l’intent de democratitzar diverses esferes, com ara la Justícia, que s’establí com a gratuïta i on els magistrats s’escollien per votació popular. Durant pocs mesos París va veure els primers moviments feministes i la instauració del sufragi universal. Les mesures preses en matèria de drets laborals, educació o sanitat foren, de fet, precursores dels Estats de benestar moderns. Tot i la curta durada de la Comuna aquesta restà com un ideal a l’imaginari de la classe obrera d’Europa pel qual calia lluitar.

La hipòtesi de la independència

Les sentències del TS sobre el model lingüístic a l’escola (basades en la doctrina del TC arran de la sentència de l’Estatut) i el posterior ultimàtum del TSJC a la Generalitat pel seu compliment, han generat una reacció ben lògica per part de la societat catalana: la immersió lingüística n’és un pilar fonamental. Des d’aquest modestíssim blog ens hem sumat a la campanya per dir ben clar que nosaltres tampoc acatem; que el model d’ensenyament ha de mantenir el català com a llengua vehicular no només per la salut de la llengua sinó per una qüestió de cohesió social.

Però pensem que un cop haguem superat aquest nou escull convindria seguir amb serenitat el debat sobre la llengua, per exemple en el context d’una hipotètica secessió.Albert Branchadell generà una polèmica interessant ara fa una dècada amb La hipòtesi de la independència una obra on hi sostenia, ras i curt, que argumentar la necessitat de la independència política per normalitzar la llengua catalana és fals (i pervers). Si entenem per normalització: 1. que els parlants utilitzin la llengua en tots els àmbits; 2. que la llengua sigui el vehicle de comunicació interètnica (entre grups lingüístics diferents); 3. que sigui l’única oficial o oficial prioritàriament; Branchadell posava com a exemples Flandes, les Illes Aland o el mateix Québec, on sense independència política s’ha assolit una normalització de la llengua; o el cas irlandès on malgrat la independència política el gaèlic malda per sobreviure. A més a més, a les pàgines de La hipòtesi defensava que sense la complicitat dels castellanoparlants (i el seu reconeixement posterior) seria impossible assolir la independència.

El malaurat lingüista Joan Solà valorà enormement el llibre de Branchadell i en feu una crítica que avui podem reprendre. Solà considerava el català com un cas sui generis, que malgrat l’existència de contraexemples, no aconseguia complir les dues primeres condicions de la normalització esmentades i defensava la independència com l’única solució a la situació lingüística: “som un poble que no pot viure tranquil, ni de molt, amb la seva llengua. Diguin el que vulguin les estadístiques o els polítics.” Però tot seguit afegia: “més m’estimo la controvèrsia, la irritació, que no pas l’estancament del pensament i la paràlisi de l’acció, que ja fa massa temps que duren” (AVUI, 11/10/2001). Doncs bé, parlem-ne.

Cinc crítiques a la reforma constitucional

La reforma de la Constitució pactada entre els dos grans partits estatals (PP i PSOE), ha generat crítiques de tota mena. Aquestes, però, no són compartides per tots els actors polítics i ideològicament són de procedències diverses, a continuació en repassem cinc.

Antidemocràtica. Una reforma pactada a ple estiu, en menys d’un mes, suggerida des de l’exterior de l’Estat, i que no ha previst convocar un referèndum ni buscar l’acord amb la resta de partits ha estat titllada d’antidemocràtica des de l’oposició (tret del PP) i des de les mateixes files socialistes. La societat civil ha organitzat una campanya per demanar un referèndum al Govern espanyol. D’altra banda, la Generalitat ja ha avisat que considera que és el Parlament de Catalunya qui hauria de fixar el sostre de dèficit.

Contra el pacte del 78. Seguint el fil de la crítica anterior, molts han criticat la reforma pel fet que trenca l’”esperit” de Consens del 78’, ja que el pacte PP-PSOE exclou la resta de partits. Els més crítics han estat els membres de CiU que han recordat el seu paper ara fa 30 anys quan Miquel Roca, aleshores portaveu de la Minoria Catalana, participà a la redacció de la Constitució i ara s’han vist exclosos del procés per modificar l’article 135.

Neoliberal. IUICV i sindicats, entre d’altres sectors, han criticat la reforma no només pel seu caràcter antidemocràtic, sinó pel fet que introduir l’estabilitat pressupostària a la norma fonamental, raonen, que eliminaria la possibilitat de dur a terme les anomenades polítiques keynesianes que solen generar dèficit en moments puntuals.

Ineficaç. Des de l’altre costat ideològic, però, la reforma també ha rebut crítiques. O són pocs els que han argumentat que la modificació de l’article 135 no calmarà els mercats ja que aquests no necessiten reformes constitucionals sinó reduccions reals del dèficit i el deute.

Electoralista. Finalment, una crítica gairebé unànime és l’oportunisme d’una reforma que arriba a pocs mesos de les eleccions generals (20-N). Aquesta convindria a Rubalcaba per donar un cop d’efecte abans dels comicis, però també a un Partit Popular que es vol presentar com una alternativa sobretot en matèria econòmica i que ara veu com un punt del seu programa polític és constitucionalitzat per iniciativa dels seus rivals directes. La reforma, doncs, seria fruit d’un càlcul d’interessos dels dos grans partits espanyols.

Cinc sortides dels Indignats

El moviment dels Indignats es planteja el futur de la mobilització i estudia les sortides de les seves propostes. Una crítica generalitzada ha estat la falta de concreció,  el cert és però que els documents aprovats en contenen moltes de propostesI una pregunta recurrent és: com les duran a terme? A continuació analitzem cinc sortides del moviment.

Reformes legislatives. La llei electoral espanyola s’ha convertit en el blanc més popular del moviment, en part gràcies als mitjans de comunicació i als càlculs electoralistes d’IU o UPyD . Aquesta, però, té el problema que està exclosa de la reforma per iniciativa popular segons la Constitució espanyola. De fet, cap llei orgànica pot ser modificada via ILP a l’Estat espanyol, això inclou: tributs, drets fonamentals o lleis internacionals entre d’altres.

A Catalunya aquesta situació canvia, els requisits per aconseguir signatures són més laxes(50.000 firmes) i en principi es poden fer iniciatives de tot tipus malgrat que han de superar l’aprovació de la mesa del Parlament. Una iniciativa amb èxit ha estat la prohibició de les curses de braus; un fracàs fou la proposta de recollir signatures per un referèndum d’autodeterminació, que la mesa rebutjà.

Reforma constitucional. Modificar la figura del cap d’Estat o l’estructura de l’Estat, introduir la revocació de càrrecs o incorporar del dret a decidir de les comunitats històriques o autònomes, per exemple, requeriria una reforma constitucional. Si el camí de les ILP és complicat, aquest encara ho és més. La reforma del “cor” de la Constitució requereix una majoria de dos terços a les Corts, la convocatòria d’eleccions i una nova majoria de dos terços ratificada per un referèndum. Així, el procés exigiria el consens dels grans partits espanyols PP i PSOE, o un improbable tomb espectacular del sistema de partits equiparable al de l’Itàlia de principis dels 90.

Pressió política. Establir la marca “Indigants” com una mena de “grup de pressió” és una opció que també contemplen molts acampats. La idea és intentar introduir als programes dels partits tradicionals o de nous partits el màxim de demandes per la via de la pressió a la seva militància i als seus líders. No queda clar però si aquesta via passa per formar part dels partits existents o per realitzar reunions o comitès de seguiment de càrrecs polítics a l’estil dels “lobbies”. Algú ja ha assenyalat, però, que el poder econòmic sol ser molt més persuasiu que la societat civil a l’hora de pressionar governs i partits.

Moviment antagonista. Consolidar-se com un moviment de “ruptura constituent”, com un cert poder paral·lel al de l’Estat, és una opció que ha anat prenent força sobretot entre els acampats més alternatius. Els Indignats han sorprès als moviment socials que ara busquen reestructurar-se permantenir el pols amb el poder que significa haver guanyat una certa “legitimitat” per estar a la plaça. Per aquesta opció, però, resulta difícil veure una sortida a les propostes del consens de mínims, molts alerten del perill que el moviment acabi tenint-se a ell mateix com a objectiu o limitant l’acció a enfrontar-se a l’autoritat només per viure del conflicte permanent.

Dissolució. Finalment, un sector dels indignats considera que la popularitat del moviment ja ha fet que aquest aconseguís els seus objectius: conscienciar de la baixa qualitat democràtica, de la situació crítica de l’economia, de la falta de futur dels joves o de l’enorme poder del sector financer. Aquests consideren que el moviment pot reorganitzar-se quan ho necessiti però que no cal buscar cap nova via per canalitzar demandes. No obstant, l’afany de les assemblees per reestructurar-se i acabar de consensuar propostes de mínims fa pensar que hi ha Indignats per una bona estona.

Decàleg de fal·làcies #acampadabcn

Setze dies de mobilització arran del 15M han generat una bateria d’arguments per desacreditar el moviment de l’#acampadabcn que ens disposem a rebatre:

1. Utòpic. Titllar el moviment d’utòpic per despatxar en un mot les propostes concretes ha esdevingut tot un clàssic. L’#acampadabcn proposa coses tan poc sospitoses d’utopisme com ara reformar alguns aspectes del sistema electoral, revisar els sous dels càrrecs electes o gravar les transaccions financeres. Tot plegat, reformes dins del “sistema”, propostes que trobem a programes electorals de partits polítics o al mateix Parlament europeu.

2. Virtual. El coixinet d’#acampadabcn fa que alguns pensin que tot plegat és un invent de Twitter i Facebook. Una volta per Plaça Catalunya cap allà les 10 del vespre permet un bany de realitat, les noves tecnologies són el mitjà. Allò virtual és real.

3. Anàrquic. La falta d’organització dels primers dies ha estat superada per una eficiència autoorganitzativa inaudita. La subdivisió en comissions, ordres del dia i assemblees de barris fan pensar que el moviment ha sabut anar més enllà de la desorganització inicial.

4. Visceral. Els sentiment d’indignació per la crisi o el funcionament del sistema polític motiva molts participants. Però si hagués estat estrictament visceral probablement ja no seria a plaça Catalunya, la indignació a cop calent fa dies que es va temperar.  

5. Juvenil. Malgrat que els acampats són majoritàriament joves, la necessitat de formular propostes és compartida per un segment més heterogeni de la població pel que fa l’edat.

6. Violent. La resistència pacífica a la polèmica actuació policial del passat divendres, una situació que s’allargà diverses hores i podia derivar en disturbis, demostra un rebuig clar als mètodes violents.

7. Malcriat. La suposada irresponsabilitat del moviment al no voler desallotjar la plaça ha quedat desmentida per la mateixa autoritat dels Mossos d’Esquadra que gairebé ha elogiat el gest de recollir la plaça durant la celebració blaugrana.

8. Tossut. La insistència a ocupar la plaça, un espai públic, ha aixecat crítiques. La decisió de delegar el moviment a assemblees de barri, que previsiblement es prendrà durant els propers dies, fa pensar que ocupar la plaça no s’ha convertit en un fi.

9. Anticatalà. L’assemblea de plaça Catalunya no ha abordat la qüestió catalana, tot just fa dos dies va constituir una comissió sobre l’autodeterminació, però sí que ha tocat qüestions relacionades amb l’agenda política del país com ara les retallades. La #catalanrevolution ha agafat força els darrers dies.

10. Efímer. Molts havien apuntat que la mobilització es dissoldria aviat pel seu caràcter espontani circumscrit al període electoral. Però el moviment ha anat més enllà i sembla ser que va camí de constituir-se en quelcom més que una acampada puntual, més que una tenda és un bungalow del moviment. El temps en determinarà la transcendència.


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Entrades més vistes

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.