Anticipar l’inanticipable

“Si convoquem eleccions al juny, el risc és la Copa del món. Si ho fem en octubre, el risc és l’augment de preus”. No es tracta del diari personal de José Montilla ni de cap líder del tripartit. La cita s’atribueix a les càbales de Harold Wilson en els primers mesos del 1970. Avançar o no avançar les eleccions. Aquesta és la gran pregunta que ocupa el món periodístic català en els últims dies. La qüestió no és fútil: els presidents han de decidir quina és la convocatòria electoral que més els beneficia. No cal anar repetint el desgastat eslògan que diu que “és la seva atribució” i que “ho farà quan vulgui”. Ho farà quan li interessi. Així és la política i així serà.

Siguin a l’octubre o al novembre, en cap cas les eleccions catalanes es poden qualificar d’avançades, atès que ja s’haurien d’haver celebrat. Tanmateix, fa la diferència convocar-les per octubre o per novembre?

En el seu llibre La confrontación política, José María Maravall analitza les diferents raons que porten als primers ministres a avançar les eleccions. Un exemple: el 1971 governava a Àustria l’SPÖ en minoria. Kreisky, després de 16 mesos al poder i després de veure com el PIB se situava al 4,5%, va adduir que era el millor moment per anar a les urnes. Resultat: un 50,4% de vot, el resultat més elevat en la història recent del país.

L’avançament o no de les eleccions és, en essència, un problema d’optimització: el govern avalua les condicions electorals en cada període de la legislatura i decideix si ha de convocar eleccions o arribar fins el final, sense saber què passarà en el futur. Maravall identifica diferents raons: aprofitar un creixement econòmic, la popularitat del president/primer ministre o algun esdeveniment extern que el beneficiï.

En definitiva, els presidents acostumen a avançar les eleccions quan saben que tenen una bona situació i les urnes els reelegiran. En el següent gràfic es pot veure com el suport al govern és més elevat en aquelles eleccions que s’han anticipat. En canvi, en els comicis que van esgotar el termini legal, el suport al govern és més reduït (les dades són una mitjana de 80 eleccions de diferents països europeus).

Tanmateix, com tota la resta, el president Montilla té un dilema: la valoració del moment actual envers la seva aversió al risc futur. Les eleccions catalanes no es poden qualificar d’anticipades, però des de les files socialistes, un mes amunt, un mes avall, es considera crucial. O almenys tenen la voluntat d’assumir el risc. Que la popularitat augmenti o l’economia creixi significativament, és dubtós. Caldrà veure, doncs, quin és l’estratègia, sempre recordant allò que deia Morley: “en política sempre hem d’optar entre dos mals”.

Electorat socialista ‘mandrós’

Fa uns dies el flamant nou cap de campanya del PSC, Jaume Collboni, va explicar a Rac1 els diferents reptes de la propera campanya a les eleccions al Parlament de Catalunya. Segons va detallar, una de les claus de l’èxit socialista és “despertar al nostre electorat, que es troba en un estat una mica mandrós” (em sembla recordar que va dir quelcom així). Mandrós?

L’evidència de les dades que ens ofereix el CEO és contradictòria. Mirem primer els votants socialistes a les darreres eleccions que diuen que els tornarien a votar.

El percentatge de “fidels” és força elevat l’any 2007 i al principi del 2008. Un 80%, aproximadament, diu que mantindria el seu vot (els percentatges anteriors al 2007 són gairebé idèntics que el març d’aquest any). És a partir de meitats del 2008 que la volatilitat del vot al PSC augmenta. La xifra més baixa, de fet, la trobem el maig del 2010: el 56,7% de votants socialistes diuen que no els tornarien a votar.

Significa això que s’abstindrien? No necessàriament. Les enquestes del CEO ens permeten complementar aquesta informació. En el següent gràfic es pot veure el percentatge de persones que van votar al PSC que manifesta que probablement no aniran a votar. És a dir, que amb tota probabilitat (diuen) s’abstindran.

L’augment en aquest cas és més lleuger. El març del 2007 només el 6,5% de votants socialistes reconeixien que no anirien a votar. Aquest percentatge és del 15,5% en l’últim mes de la sèrie.

Es pot, doncs, concloure que una part (important?) de votants socialistes s’abstindran? Les dades no són definitives (ho serien més si disposéssim de la base de dades, però l’hermetisme del CEO ho impedeix) i és probable que una bona part acabi votant un altre partit abans d’abstenir-se. O fins i tot al contrari. En els temps que corren, la intenció de vot als socialistes s’oculta. La gent té menys predisposició a dir que els votaran.

Sigui com sigui, a Collboni i als seus se’ls gira feina, tant per motivar els mandrosos com per retenir els que s’escapen. Una famosa classificació de Milbrath divida els electors en gladiadors (participen sempre), apàtics i espectadors. La clau de volta es troba sempre en aquests últims. Si volen guanyar, caldrà que, com en algunes performances, passin d’espectadors a implicats.

Chicanes québécoises

Ja vam comentar que al Pati estem en plena efervescència quebequesa. Aquests dies l’investigació sobre el terreny dóna els seus fruits en forma de muntanyes inacabables de bibliografia sobre l’encaix constitucional de la Nova França a la federació canadenca. Davant l’avorriment bibliotecari, crònic entre doctorands,  el paradigma acadèmic sobre la “qüestió nacional”, el multiculturalisme i el refinament liberal en democràcia que és el Canadà no està disposat a decebre a ningú. La grisa teoria publicada va acompanyada d’una actualitat política que la il·lustra perfectament, com si per una vegada Acadèmia i Realitat s’haguessin donat la mà. És sempre així en aquest país? No ho sabem, a casa nostra gairebé mai. Dues notícies d’actualitat fan sonar al mitjans de comunicació els conceptes més sofisticats de la teoria política acadèmica que gaudeixen d’una curiosa popularitat.

L’expulsió d’una jove musulmana del cégep (institut de secundària) Saint-Laurent per dur niqab (vel integral) ha generat un debat públic de dimensions espectaculars. Evidentment el debat venia de lluny, aquesta darrera notícia només ha posat més llenya al foc. Sorprèn però, la qualitat dels arguments presentats per una i altra banda, defensors i detractors de l’expulsió s’han afanyat a emmarcar el debat dins l’encaix de la Carta de drets quebequesa amb la Carta de drets canadenca. O el que és el mateix: s’han afanyat a distingir entre el multiculturalisme individualista preconitzat des d’Ottawa i l’interculturalisme quebequès, clarament més exigent pel que fa els deures d’acomodació dels immigrants. L’obsessió normativa és arribar a concloure quines són les condicions d’accommodement raisonnable respecte la qüestió del niqab. Sobre els principis d’igualtat entre homes i dones i la obligació d’aprendre la llengua francesa que té tot immigrant al Québec la Comissió de Drets es disposa a resoldre el cas durant els propers mesos sota l’atenta vigilància de la Cort Suprema canadenca. La cosa promet.

D’altra banda, l’aparent tranquilitat política del sobiranisme quebequès ha quedat feta miques gràcies a la mà de ferro de Madame (Pauline) Marois. La líder del Parti Quebecois (PQ), farta de rebre crítiques del corrent intern d’esquerres SPQ Libre ha decidit expulsar-lo en bloc de l’executiva del partit. La qüestió no tindria transcendència si no fos perquè els membres del corrent crític han resultat ser els darrers militants “d’esquerres” presents a l’executiva. Casualment l’expulsió ha tingut lloc en el marc d’una Conferència de presidents regionals del partit on Marois ha defensat l’”enriquiment personal” com a nova via d’enriquiment nacional (?!). Els analistes indiquen que Marois intentaria pescar electors d’entre els 700.000 abstencionistes sobiranistes/autonomistes que van deixar de votar l’ADQ moderant el discurs socialdemòcrata. De moment deixant-se de conjectures la formació Québec Solidaire que compta amb només un diputat d’esquerres i sobiranista s’ha afanyat a obrir la porta als gauchistes defenestrats del PQ. Com diuen en castellà: en todas partes cuecen habas.

I finalment, cal observar que els francòfons canadencs no han quedat gaire contents del tractament del francès a les cerimònies oficials de l’esdeveniment de l’any al Canadà: Vancouver 2010 (malgrat la política de bilingüisme oficial de la federació)

I ves per on, aquestes són les cròniques quebecois.

Bonne journée!!!

Le quebecois, el Pati Descobert, Université Laval.

Més sobre la corrupció

Llegeixo amb interès l’apunt de l’exalcalde de Mataró i actual diputat del PSC al Congrés dels Diputats, Manel Mas, en el seu blog. En el darrer dels posts, el diputat, encara molt compungit pel sotrac que ha causat en la política catalana el darrer dels afers de corrupció, planteja un parell d’idees que em semblen interessants de valorar.

En primer lloc, es qüestiona sobre necessitat de redelimitar els poders dels ajuntaments en el que es refereix a les competències urbanístiques. Per tots és ben conegut l’auge urbanístic que ha patit el nostre país en els darrers anys, situació que ha vingut massa sovint alimentada des dels propis consistoris. En un context de vaques magres a les arques locals, la possibilitat d’aconseguir fortes inversions per al propi poble ha fet del creixement urbanístic una arma molt interessant per als ajuntaments. A més, la gran quantitat de recursos econòmics que mou el mercat de la construcció facilita corrupteles de tot tipus; el pressupost d’un ajuntament i el sou d’un alcalde és tan minso en comparació amb els diners que es toquen en la construcció, que és terra adobada per a actuacions fraudulentes com el suborn, el tràfic d’influències, etc.

Havent trinxat el país com ho hem fet en els darrers anys, i en vista a la facilitat de grans empreses per comprar la voluntat dels polítics, la solució de delimitar les competències urbanístiques em sembla una proposta interessant i fins i tot necessària. En Manel Mas ho complementa amb la “necessitat de reformar les normatives sobre els controls i la transparència dels electes i dels que exerceixen càrrecs públics”.

Aquest últim apunt el lliga amb la necessitat d’anar una mica més enllà, i de dur a terme directament una regeneració interna a dins mateix dels partits. En paraules seves:

“Potser fora també el moment de reflexionar sobre la conveniència d’obrir una via nova al si dels propis partits polítics. (…) El PSC, per exemple, (…) per què no crea un departament d’afers interns, a semblança del que tenen tots els cossos policials seriosos arreu del món, per supervisar als seus càrrecs orgànics i institucionals? És molt agosarada aquesta proposta? Em passo d’atrevit? Té, o pot tenir, molts inconvenients que ara, aclaparat, no sé veure? És impensable per la pròpia estructura dels partits? Potser té perills stalinistes o maccartystes? “.

Si fins aquest moment he estat plenament d’acord amb la presentació de les motivacions i les solucions proposades pel diputat Mas, en aquest cas se’m planteja un dubte essencial: aquest departament d’afers interns no serviria simplement per “netejar els draps bruts” a dins de casa mateix? No faria això encara menys transparent el funcionament intern dels partits? Que no havíem quedat que per tal de combatre la desafecció política s’hauria de fer molta més didàctica del funcionament dels partits i millorar-ne aspectes problemàtics com ara l’obscurantisme que s’amaga darrere el seu finançament?

Els partits politics han de vetllar perquè els seus propis càrrecs actuïn d’acord amb la llei, tan pel benefici que comporta pel propi partit com per la política en general. Per aconseguir això però potser no n’hi ha prou només amb la bona voluntat: la limitació de les competències dels ajuntaments en matèries sospitoses d’acollir a comportaments corruptes podria ser una altra via. Però l’augment de la transparència interna dels partits i, sobretot, el control del seu finançament, em semblen de vital importància, molt més que no pas la simple creació d’un departament d’afers interns dels propis partits. Això, al cap i a la fi, només afegiria un pedaç a una situació degenerativa estructural que, a parer meu, s’ha de solucionar a través de canvis radicals.

Itàlia i el G8

La política italiana viu un sacseig constant. Antecedent dels grans moviments europeus, segons diu Maragall en les seves memòries, o signe de la crisi de la democràcia a Europa, segons Juliana a La Vanguardia, el país es mou entre la caiguda permanent i la resurrecció constant.

Aquests dies vivim un nou episodi. La preparació de la trobada del G8, “caothic”, segons The Guardian, pot afectar de nou la seva reputació. Com llegim a alguns mitjans, ja hi ha qui demana la seva expulsió d’aquest selecte club. Es critica que només hagi destinat el 3% de les ajudes promeses al desenvolupament de les regions més pobres del món i que hagi retallat un 50% l’ajuda exterior.

Segons es comenta, si Itàlia marxa del G8 (possibilitat que un servidor veu altament improbable), Espanya podria ocupar el seu lloc. Tot plegat, mentre l’eurocentrisme de la trobada es veu com a excessiva i ja es fan passes per constituir el G13, amb països com la Xina, l’Índia, el Brasil, Mèxic o Sud-Àfrica.

Itàlia és, avui, un cas paradigmàtic que trenca amb algunes de les associacions fetes sovint a la lleugera. U. Un país pot funcionar malgrat que el clima polític sigui enrarit (no en va, la regió industrial de la vall del Pö és la que resisteix millor a la crisi global). Dos. La rendició de comptes dels polítics presumptament corruptes no sempre es produeix.

Moltes de les tendències actuals italianes, les ombres i les crisis, es viuen, tot i que a petita escala, al nostre país. Em deia un amic que els italians saben viure en crisi permanent sense que les seves vides s’alterin excessivament.

Itàlia. Un país que ha seduït al món des del Renaixement i que ha marcat tendència a Europa, des del feixisme al món dels negocis. Probablement Indro Montanelli tingui raó i “no és necessari reformar el sistema electoral, ni les regles. Cal reformar els italians”.

Potser sí. Però no només els ciutadans, sinó la vida col·lectiva que tots ens dotem per viure en comunitat.

L’economia i el comportament polític

Aquest cap de setmana ens deixa dues novetats en el mapa polític europeu que, si bé aparentment poc rellevants, són bastant significatives de què és el que podem esperar de cara al futur tan a nivell europeu com, per extensió, a nivell mundial.

Les eleccions al Parlament islandès han propiciat una majoria d’esquerres a la cambra que permetrà fer fora a la dreta del poder de l’illa després de pràcticament dues dècades de govern. La crisi econòmica que assola el món ha estat especialment severa en aquest indret, fins al punt en què han hagut de recórrer a unes multimilionàries injeccions de diners per part de l’FMI, i bona part de les discussions polítiques durant la campanya electoral han girat entorn de la necessitat de entrar a la Unió Europea –posició de la que en són partidaris els futurs inquilins del govern islandès.

A casa nostra, al Principat d’Andorra, els partits que concorren per formar els 28 escons del parlament andorrà també han centrat el seu discurs al voltant de l’economia, i més concretament, sobre la necessitat –i intensitat– d’abolir el famós secret bancari del país dels Pirineus. Fins i tot el propi candidat de la Coalició Reformista –de la qual en forma part el Partit Liberal del fins ara president Albert Pintat–, Joan Gabriel, s’ha vist obligat a allunyar-se del discurs del seu predecessor per tal de poder obtenir uns resultats dignes. Finalment però la crisi ha passat factura al govern i malgrat tot els socialdemòcrates han assolit per primer cop a la història la victòria al Consell General d’Andorra.

És ben sabut en el món de la Ciència Política que la situació econòmica d’un país en determina enormement la seva evolució política. Mirem sinó en el següent gràfic per exemple l’evolució a l’estat espanyol de la taxa d’atur (en color verd) i de l’avaluació de la situació política i econòmica (dades del CIS; registren el % de persones que afirmen que la situació econòmica/política és bona o molt bona).

Tal i com es desprèn del gràfic, a mesura que augmenta la taxa d’atur la valoració de la situació econòmica va empitjorant, així com també la valoració de la situació política. Com és evident el mal funcionament de l’economia i de la política és atribuït de manera directa per a la gran majoria dels ciutadans al govern. Així, mals resultats econòmics deriven en la gran majoria dels casos en males valoracions dels líders polítics que ostenten el poder i, en menor mesura, lleugeres millors valoracions als líders polítics a l’oposició.

Una de les principals conseqüències dels cicles econòmics negatius és la rendició de comptes amb els partits de govern. Així doncs, i tal i com ha passat en les eleccions d’Islàndia i en les andorranes, els partits de govern tenen greus dificultats per mantenir la seva posició de partit majoritari, mentre que els partits de l’oposició rendibilitzen molt el context econòmic desfavorable.

En aquest sentit doncs és completament comprensible que mentre la situació de crisi continuï assolant el vell continent, els governs intentaran evitar el màxim aventurar-se en eleccions on les possibilitats de perdre són elevadíssimes. Al Regne Unit per exemple, el premier Gordon Brown per exemple és molt probable que intenti esgotar la legislatura fins als finals dels seus dies (d’aquí a un any aproximadament) en vistes d’una hipotètica recuperació econòmica i tenir així unes majors possibilitats de revalidar la més que improbable victòria laboralista a dia d’avui.

Els casos d’eleccions que no són postergables, com ara les europees, representen veritables proves de foc per als partits al govern. En aquest sentit, és d’esperar que aquests partits pateixin una forta davallada com a conseqüència de la situació econòmica, fet que s’afegeix al ja tradicional mal paper dels grans partits –i en especial els de govern– en aquestes eleccions. Estarem a l’aguait del que pugui passar però és ben probable que, tal i com ja enuncien les enquestes, la nit del 7 de juny bastants governs es vegin obligats a replantejar la seva estratègia política. I econòmica!

Article publicat a Crònica