Archive for the 'Enquestes' Category

La nova etapa del CEO

Amb el nomenament de Jordi Argelaguet com a director, el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) començarà una nova etapa. Com tots els nous períodes, s’obre un procés de canvi i de reflexió per la institució catalana, encarregada de la producció d’enquestes polítiques i socials, a més d’una multitud de temes diversos d’interès ciutadà i acadèmic. De moment el principal canvi es produeix en l’adscripció de l’organisme: ha passat del Departament d’Economia a Presidència. Adscrit a Economia després de la polèmica de les enquestes del 2003, el CEO s’adscriu ara a Presidència (no sabem si per quedar-s’hi) a l’espera que CiU canviï la llei -si finalment ho fa- que regula l’organisme.

Atès que alguns membres d’El Pati treballen amb enquestes i, a més, ens interessa tot allò que sigui posar Catalunya a escrutini empíric, ens agradaria aportar algunes idees i fer referència a la nova etapa del CEO. Se’ns entengui: més enllà de les qüestions legals i purament polítiques, posem en escrit algunes qüestions que, en la nostra modesta opinió, l’organisme català hauria de tenir en compte o posar sobre la taula per reflexionar:

  1. Objectivitat. Les enquestes s’utilitzen com a instrument polític i, si es fa amb elegància, ja és bo que es faci. Força el ciutadà a informar-se, a destriar el gra de la palla i a veure quin líder polític ha exagerat en la seva interpretació. A diferència del que pensen molts, la neutralitat en les enquestes és difícil i la seva interpretació no és senzilla perquè cal tenir molts elements sobre la taula i fer-ho escrupolosament. Molts cops no hi ha ni consens en la “comunitat científica”. Això no vol dir, però, que s’utilitzi un prisma científic per interpretar les enquestes a favor de tesis personals. Per exemple, durant les rodes de premsa dels últims dos anys s’insistia fins la sacietat que “el vot en blanc és el tercer partit de Catalunya”, donant a entendre que la suposada majoria d’un determinat partit era més producte d’un estat d’instatisfacció general que d’un moviment de canvi de fons. Tothom que té un mínim coneixement d’enquestes sap que la manifestació del vot en blanc és sinònim de moltes coses, d’insatisfacció o desafecció, però també de dubte, desconeixement o manca d’informació. Les cabrioles interpretatives sempre són perilloses.
  2. Innovació i risc. El CEO és, a dia d’avui, unes (quantes) passes enrere del seu homòleg espanyol, el CIS. La institució espanyola d’enquestes té una llarga història, un fort pedigrí i un pressupost més elevat. Tanmateix, això no treu que el CEO no aposti per fórmules imaginatives i apostes ambicioses. Això inclou també la capacitat de modificar els qüestionaris i d’introduir nous elements d’anàlisi de forma constant. La rigidesa en ciències socials no aporta res. La catalana és la societat que més enquestes produeix (públiques i privades) de l’Estat i que constantment s’està autointerrogant. Cal buscar sinèrgies i aprofitar el dinamisme i les noves tecnologies.
  3. Bases de dades. En aquesta línia, i com va fer el CIS, l’obertura de les bases de dades a la societat seria un gran canvi. El secret estadístic és l’argument emprat per no fer-ho. Però aquest mateix argument es pot aplicar a les bases de dades del CIS. No només això: si es pateix per la vulneració de la personalitat, només cal eliminar les variables clau que facilitin una possible cerca de qui ha contestat l’enquesta. Entenem que el CEO es guardi les enquestes durant un període concret de temps, que per això les han fetes i tenen el dret d’analitzar-les en primícia, però guardar-les sense més pretensió que “conservar-les” no té cap sentit en un món en què la informació flueix per totes bandes. Són enquestes públiques que, guardades en un calaix, no tenen cap sentit. Bé, sí, només un: provocar que no existeixin estudis amb les seves bases de dades. Ja em diran quin gran negoci…
  4. Contacte amb la comunitat científica. Pot semblar una nimietat, però el darrer pas és important per establir un contacte constant amb els professionals que poden beneficiar-se de la tasca del CEO. Això avui ja passa, però cal ser més constant i eficaços. D’aquesta manera la feina del CEO “s’obrirà” i s’establiran mecanismes comuns positius per tots dos móns. Hi ha moltes idees que han de fer reflexionar a l’organisme: per què no crear una publicació electrònica de “documents de treball” sobre Catalunya i amb bases de dades del CEO? I organitzar més jornades de comú acord amb les universitats? I jornades de formació? Idees que, creiem, s’haurien de posar sobre la taula de nou.
  5. Intenció de vot. Fins el moment el CEO publicava en les enquestes la intenció directa de vot. Aquesta mesura té “problemes”, atès que, per exemple, no té en compte el vot ocult o no computa com un vot a un determinat partit alguns vots en blanc (o abstencions). Normalment cada casa d’enquestes aplica una “cuina” perquè els resultats s’ajustin a la realitat. Publicar només la intenció de vot com fa el CEO significa alliberar-se de qualsevol crítica. Però, és informatiu? Més aviat poc. Com fer-ho? Es podrien buscar mecanismes alternatius, com la possibilitat d’establir una cuina concreta pactada per diferents experts independents i, a més, publicar-la al web. Transparència i rigor en una sola decisió.

Com en molts àmbits, Catalunya hauria de destacar per l’excel·lència i la capacitat d’estímul del debat intel·lectual. El nostre país disposa de les millors universitats en ciències socials i obrir el CEO seria un gran pas pel lliure exercici de divulgació acadèmica. Som quatre gats els que intentem treballar en aquest àmbit. Fer les coses més fàcils només resulta en el benefici de tots.

Desitjar molta sort en aquesta nova etapa. D’aquí quatre anys (o abans) en tornem a parlar.

Predir nits electorals

Fer de futuròleg i predir què passarà en les eleccions de diumenge és una tasca que emociona. Anticipar el futur és quelcom difícil (per no dir impossible), i en política les coses no canvien gaire. Tècnicament hi ha diferents maneres de predir els resultats electorals. La primera, i més comuna, és la utilització d’enquestes. Instruments que ens permeten tenir informació sobre el que passarà.

Les enquestes fins i tot es poden combinar i generar la tendència de vot “real”. Ens ho mostrava en Xavier Fernández en una anàlisi que vam fer públic a El Pati (aquí i aquí)

Una aproximació bastant nova (i, com veureu, molt americana) és fer servir les cases d’aposta per predir els resultats electorals. La lògica és evident: el candidat que rep més apostes, té més possibilitats de guanyar (vegeu aquí).

Una última manera de fer-ho és aprendre del passat. Als Estats Units (que en prediccions i en moltes altres coses van molt avançats) s’intenta predir el resultat de les eleccions en base al que ha passat en els anteriors comicis. És a dir, s’assumeix que se segueix un patró estable en funció de determinades variables.

He volgut provar el mateix [veure nota metodològica]. Segons el model que s’utilitza, el vot del partit que governa és funció de dos factors: a) la popularitat del Govern i b) la situació de l’economia. He agafat les dades de vots dels partits en els darrers anys, la situació de l’economia catalana i la valoració del president sortint. Ho he controlat pel vot cap als altres partits i per la valoració dels diferents líders. Els diferents models em donen (de mitjana) els següents resultats. No difereix gaire del que s’ha publicat fins ara.

————————

Nota metodològica: Els models tenen molts problemes estadístics (sobretot fruit de l’escàs nombre de casos, tants com eleccions s’han celebrat a Catalunya). De fet, era reticent a penjar-ho, però en veure que els resultats no es desviaven massa de les enquestes he decidit fer-ho públic. Aquests models s’implementen sobretot als EEUU i en sistemes bipartidistes. Per aquest motiu (però, sobretot, pels problemes estadístics) només apareixen els dos principals partits. Per tant, conclusió: El Pati Descobert no desincentiva al pluralisme polític. Simplement intenta arribar allà on pot.

 

Bons aliments o bon cuiner?

A El pati descobert ja fa força setmanes que estem centrats en les eleccions catalanes del 28 de novembre, fins al punt en què recentment hem obert una nova pestanya en el bloc per anar seguint l’evolució dels pronòstics per a les properes eleccions.

Aprofitant l’apareixement d’una nova enquesta, en aquest cas de El País, volem alertar de quelcom que ja fa temps (aquí i aquí, entre d’altres) en parlem: de la capacitat de les enquestes per “modular” els resultats en funció dels interessos de qui l’encarrega, el que en cercles politològics es coneix com la “cuina de les enquestes”.

Doncs bé, més enllà de ser un mite d’alguns politòlegs, la rellevància de la “cuina” en les enquestes és molt present. Avui volem presentar un altre cop unes dades calculades pel nostre company i politòleg Xavier Fernàndez i Marín sobre quina és l’estimació del biaix entre la intenció de vot real i la intenció de vot atribuïda de cadascuna de les cases d’enquestes per a cada partit polític.

Mitjançant l’estadística bayesiana, tal i com ja en vam fer us en un post recent sobre la predicció dels resultats electorals, estem en condicions de saber quin és l’abast d’aquest biaix. Els següents gràfics presenten el biaix en punts percentuals per cadascun dels partits polítics que han entrat en cadascuna de les enquestes, per les diferents empreses enquestadores (d’esquerra a dreta: CEO (Centre d’Estudis d’Opinió); EM (El Mundo); EPC (El Periódico de Catalunya); LR (La Razón); LV (La Vanguardia); i PUB (Público)):

Els resultats que es desprenen de les taules segueixen en línies generals uns patrons bastant esperables amb el perfil de cadascuna de les entitats que ha encarregat l’enquesta: així, veiem com La Vanguardia dóna un suport especialment elevat a CiU, El Mundo al PP, el Público al PSC, tot i que sorprèn que el Periódico de Catalunya sobrerepresenti en comparació amb la resta de les empreses a CiU, i en canvi infrarepresenti al PSC.

Si canviem el gràfic i presentem resultats per partit polític enlloc d’en funció de l’empresa que encarrega l’enquesta, els resultats són encara més fàcilment interpretables, tal i com es desprèn del següent gràfic:

Observem doncs que si bé el més important de les enquestes és la base del suport de vot que té cadascun dels partits -el que, continuant amb el símil de la cuina seria tenir bons aliments-, és ben rellevant com es tracten i ens presenten aquestes dades -el seu cuiner-. Les empreses que donen resultats d’enquestes no són -en la majoria dels casos- neutrals, i rere qualsevol aproximació del suport d’un partit en les següents eleccions hi ha quelcom més que uns ciutadans expressant la seva preferència política.

Fa temps que és ben conegut l’efecte de les enquestes sobre les campanyes electorals i el suport als partits polítics, especialment pel que fa a la mobilització del vot (un gran marge de victòria desincentiva els votants del partit líder a anar a les urnes) i a l’activació del vot estratègic (les expectatives d’entrada incentiven el vot popularment anomenat com a “útil”).

Els partits i els mitjans de comunicació ho saben perfectament, i és per això que les seves cuines treballen amb els fogons ben encesos….

Predir el resultat del 28 de novembre

La predicció dels resultats electorals és l’objectiu de les enquestes electorals. Els diaris i els mitjans de comunicació publiquen sondatges de forma periòdica. Tots tenen una reacció comuna: la sorpresa! Ara guanyen uns, ara els altres. Ara a molta distància i ara a poca. “Com pot ser que hi hagi tanta diferència entre una enquesta i una altra?”, exclamen molts.

Com hem dit ja alguna vegada, les enquestes només són una fotografia fixa d’un moment concret de la campanya. Cadascuna d’elles està subjecte a un marge d’error, derivat en gran part del nombre d’entrevistes que es realitzen. Així mateix, la famosa “cuina” que cada casa d’empreses aplica resulta un “forat negre” que fa difícil saber en quina mesura les enquestes que es publiquen l’encerten més o menys. Això sí: totes s’hi intenten apropar el màxim possible.

No obstant això, l’estadística permet en certa manera “superar” aquesta limitació. Sabem que les enquestes són imperfectes, però diferents enquestes “juntes” alleugereixen aquesta imperfecció. L’estadística fa la resta. Això és el que ha fet Xavier Fernández i Marín, antic professor nostre a la UPF i que molt amablement ens permet publicar les dades en El Pati.

Expliquem-ho bé. Si agaféssim la intenció de vot de les diferents enquestes i les agrupéssim en un gràfic, ens sortiria això:

Com ràpidament podeu comprovar, es fa difícil d’interpretar. La variació entre les diferents “cases” i enquestes és àmplia i és perillós afirmar les tendències que segueixen els partits.

Res d’insalvable. Aplicant estadística bayesiana (veure nota a peu d’article) s’és capaç de construir quina és la tendència electoral de cada partit en base als resultats de les enquestes preelectorals. Com a resultat, s’obté aquests gràfics (punxeu a la imatge per veure la mida original).

Els punts són les enquestes preelectorals que s’han fet. La línia representa la tendència de vot. Es pot veure clarament l’augment de suport electoral cap a CiU, la davallada del PSC, d’ERC i d’CV i l’estabilitat de PP. També es fa palès com el suport a RLS (Reagrupament, Laporta i Solidaritat) ha anat creixent al llarg del temps (una advertència: l’eix de les Y, el % de vot, té una escala diferent per cada partit perquè s’apreciïn bé les diferències).

Són només alguns comentaris. Aquestes dades (i les enquestes que vagin sortint) tindran molt més suc. A partir d’avui El Pati Descobert us oferirà una nova secció fins el 28 de novembre, dia de les eleccions catalanes. Cada vegada que es publiqui una enquesta, s’inclouran les dades i s’analitzarà si aquella enquesta realment es desvia molt o no de la tendència general mostrada per la resta (hem obert una pestanya en què anirem introduint els diferents resultats).

Sense la intensió de pecar de pretensiosos, podem dir que es tracta d’uns càlculs sense precedents en l’anàlisi del comportament electoral a Catalunya. Servirà als lectors d’aquest bloc per interpretar millor la realitat i als partits per saber quina és la tendència (o l’impacte) que té el seu missatge.

És per aquest motiu que us convidem a seguir-nos i a acompanyar-nos en aquest fascinant camí: el d’acostar-nos a què passarà durant la nit electoral.

——————————-

Nota metodològica (pels curiosos i entesos): L’estimació del suport de cada partit es fa fent servir inferència bayesiana. A través d’R i JAGS se simulen els paràmetres d’interès fent servir mètodes Monte Carlo i cadenes de Markov (MCMC). Amb aquests paràmetres és possible estimar el suport latent de cada partit (el suport que no coneixem, però que podem aproximar-nos-hi en base a les enquestes). Podeu provar de descarregar les dades i reproduir els resultats.

Convicció… o inèrcia?

És ben sabut que molts matrimonis sobreviuen no pas per convicció o per gaire estimació sinó per allò de l’“anar fent”, és a dir, per la força de la inèrcia. Dit en altres paraules, cap dels dos cònjuges demana el divorci, però —i què me’n diuen?— tots voldrien tornar-se a casar amb la mateixa parella? Aquesta pregunta és la que s’ha fet l’exconseller del president quebequès, Jean-François Lisée, pel matrimoni polític entre el Quebec i el Canadà. Els resultats són sorprenents. Les enquestes solen atorgar actualment a l’opció independentista un 35% de suport a la província canadenca del Quebec; si la qüestió formulada a les enquestes inclou una sobirania-associació amb el Canadà el suport augmenta pocs punts. Igual que a Catalunya, encara que no pas a nivell estatal, ja que el CIS no formula aquesta pregunta des que el 2001 li sortiren un 35,9% d’independentistes a Catalunya, les preguntes formulades solen demanar a l’enquestat si donaria suport a un Estat propi, independent o sobirà. És a dir solen preguntar pel divorci polític.

Per Lisée, però, aquesta pregunta no captura allò de “la força de la inèrcia” i va decidir formular-ne una de nova en una enquesta rutinària efectuada per l’empresa CROP, líder del sector al país. En comptes de preguntar per la secessió, la nova pregunta era la següent: Suposi que el Quebec ja fa anys que és un Estat independent. En aquest Quebec independent, hi hauria un referèndum sobre si hauria de tornar a ser una província de Canadà. En aquest cas, vostè votaria: a) Tornar a ser una província de Canadà; b) Que el Quebec independent continués essent independent.

Curiosament mentre a la pregunta antiga els independentistes eren un 35%, amb la nova formulació un 49% no tornarien a “casar-se” amb el Canadà i continuarien essent independents. La xifra augmentaria fins al 58% entre la població francòfona. Per tant, sembla ser que, si més no entre els indecisos a realitzar el divorci, n’hi hauria molts a qui segurament faria mandra el procés secessionista, però si avui fossin divorciats no es tornarien a casar pas amb el Canadà. Queda clar, doncs, quin pot ser el pes de la inèrcia per al suport a la secessió. Quin resultat sortiria en una enquesta a Catalunya? Demanem-ho al CEO!

Article publicat a Tribuna Catalana.

Enceguin l’extractor que la cuina s’està cremant!

A principis d’aquesta setmana ens despertàvem amb la publicació d’un parell d’enquestes electorals que, malgrat haver estat fetes al mateix moment i amb una mostra força semblant de població, presentaven resultats extremadament divergents.

Estem parlant per una banda de l’enquesta de La Vanguardia i per l’altra de l’enquesta encarregada per Joan Laporta i publicada en el seu lloc web. Abans de res, quan parlem d’enquestes electorals els lectors han d’entendre que els resultats que s’obtenen directament a través de l’enquesta han de ser tractats per tal d’adequar-los a la realitat. Bàsicament per dos motius principals.

S’observa en primer lloc que el percentatge de vot a partits polítics declarat en les enquestes no suma 100%: hi ha persones que diuen que s’abstindran (moltes menys de les que en realitat ho fan) i d’altres que simplement no responen a la pregunta. Atès que al moment de fer projeccions electorals només ens interessa el vot als partits (una altra pregunta és saber quanta gent s’abstindrà, però això és més difícil de saber mitjançant enquesta), els analistes polítics que tracten l’enquesta n’han de fer una extrapolació.

Però no només això. El vot declarat varia molt en funció del partit del que estiguem parlant: a Catalunya per exemple, mentre que per ICV i ERC no hi ha pràcticament diferències entre el vot declarat i el vot estimat un cop feta l’extrapolació explicada en el pas anterior, en el cas per exemple del PP cal pràcticament multiplicar per dos el vot declarat per obtenir l’estimació del vot.

On volem anar a parar però amb això? Doncs simplement volem justificar l’existència de les famoses “cuines” en l’anàlisi del comportament electoral. Ara bé, fins on poden arribar les cuines?

Tornant al parell d’enquestes que anteriorment havíem presentat, ens centrarem en dues preguntes: el suport a la independència i la valoració de Joan Laporta. En principi, i tenint present que l’adaptació de les dades en les enquestes és quelcom que actualment es fa de manera bastant sistemàtica i que la majoria d’actituds ja tenen el comportament bastant parametritzat, hauríem d’esperar que ambdues enquestes presentessin resultats similars, almenys des del punt de vista estadístic.

Per aquest motiu analitzarem si les mitjanes obtingudes per les dues preguntes en les dues diferents enquestes poden ser estadísticament idèntiques (assumim que les dues preguntes es van plantejar en els mateixos termes). Per fer això, calculem el marge d’error per  cadascuna de les enquestes (la de La Vanguardia tenia una mostra de 1.000 individus, la d’en Laporta de 1.500). Assumint un marge de confiança del 99% (és a dir, aquests mateixos resultats es donarien en 99 de cada 100 enquestes que realitzéssim), obtenim els resultats que presentem a continuació. En color vermell veiem la mitjana obtinguda en cada enquesta per cada pregunta; les línies per sobre i per sota són els marges d’error amb un nivell de confiança del 99%.

En aquest primer gràfic, els marges d’error per un nivell de confiança del 99% queden molt lluny. De fet, hauríem d’agafar un nivell de confiança del 99,9% (només passaria una vegada entre mil) per tal que les mitjanes es toquessin.

Però més exagerada és encara la valoració de Laporta. En aquest cas les mitjanes no es toquen amb un nivell de confiança del 99%, i tampoc ho farien amb el 99,9%. De fet, lamentablement, la distància entre ambdues mitjanes és tan elevada que cap taula ens permet saber quina és la probabilitat que aquestes dues mitjanes a la realitat fossin iguals. Es tracta per tant d’una probabilitat remota.

Així doncs, ja ho veiem: els fogons darrerament han treballat intensament a La Vanguardia i a Can Laporta. Evidentment no podem saber del cert quins són els resultats reals en el global de la població per aquestes dues enquestes. En tot cas, ens podem fàcilment aventurar a dir que ambdues han utilitzat la cuina en favor dels propis interessos. En aquest cas però potser s’han passat una mica massa de cocció….

Per cert, no sentiu olor de cremat?


La sentència

"La independència permetria als catalans estalviar-se el psiquiatre i ser feliços".

Jaume Cabré.

El nostre Twitter

Vull subscriure’m

Uneix-te al nostre grup del facebook

Entrades més vistes

Creative Commons License
El Pati Descobert està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

web counter

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.