L’OPA Tremosa

D’ençà que l’economista Ramon Tremosa fou escollit per encapçalar la candidatura de CiU a les eleccions europees, mitjans, opinadors i, com no, politòlegs, es pregunten quin serà l’impacte d’aquesta decisió que, si es valorés en termes mediàtics, ja hauria aconseguit l’efecte esperat. L’acceptació de la candidatura de Tremosa –perfil escollit per CDC i aprovat per UDC- obre la porta a interpretacions de caire intern (s’argumenta que la Casa Gran del Catalanisme vol obrir portes a diferents sensibilitats), com de projecció futura (per les intenses escomeses electorals que hi ha al tombant de la cantonada).

Ignasi Guardans, qui ocupava l’escó europeu fins ara, ha criticat que CDC miri en clau “estrictament catalana” -les eleccions europees no tenen mai “una clau” catalana?- i que el seu perfil pot crear dubtes entre l’electorat. Tremosa és desacomplexadament sobiranista i, en certa mesura, comparteix força postulats amb ERC. Amb tot, la consideració més estesa és que Tremosa ha sigut escollit amb un objectiu clar: prendre vots a ERC.

Fins a quin punt és certa –o pot ser certa- aquesta “OPA Tremosa”?

En primer lloc, convé estudiar –saber- si ERC i CiU “comparteixen” un electorat clar que, per un motiu o altre, sigui susceptible a entrar a un dels dos partits segons bufi el vent. Si s’analitza segons la intenció o el record de vot a un i altre partit, es conclou que ambdues formacions tenen un espai de competició clar. ERC té un 37% del seu electorat en posicions de centre-esquerra i a les posicions “més català que espanyol” i “només català” (veure nota metodològica). A priori (des d’un punt de vista teòric), seria aquest l’electorat més propens a poder canviar de vot.

Aquest 38,3%, però, és enganyós. En segon lloc, convé observar si existeix un electorat que s’identifica invariablement amb els dos partits. Segons les dades, un 10,8% de l’electorat d’ERC se sent proper o molt proper a CiU, xifra que puja fins el 14,1% si incloem aquells votants d’ERC que no se senten ni propers ni distants amb el partit d’Artur Mas. El següent gràfic acaba de concretar-ho. Fixeu-vos que la probabilitat de votar CiU puja a mesura que el votant d’ERC s’identifica amb CiU. Dit d’una altra manera, és més probable que els votants d’ERC votin a CiU com més “simpatia” tenen vers aquest partit. Això pot semblar molt lògic. Però no ho és tant. Primer, perquè hi ha força votants d’un partit que se senten propers a un altre i no l’acaben votant mai. Segon, perquè la proximitat no acostuma a ser una variable que expliqui per si sola el comportament electoral. La clau rau en un doble mecanisme: que ERC sàpiga mantenir els seus votants propers a CiU (que no la “vessi”, per dir-ho sense embuts) i que CiU sigui capaç de captar la seva atenció. En definitiva, la clau per ambdós és: què és més fàcil, guanyar o perdre votants?

Provada la transferència de vots entre ERC i CiU, alguns dubtes es mantenen. Caldrà veure l’efecte del vot útil. Normalment aquest va en detriment d’ERC però a les eleccions europees (poc competitives i, sobretot, poc participades) el seu efecte sembla mitigar-se. També convindrà estar atents als eixos sobre els quals pivotarà el debat públic, sempre dubtós en el corol·lari poc ordenat d’unes europees. Tampoc sabem si votants de CiU (sobretot d’UDC) marxaran del partit a causa de l’elecció de Ramon Tremosa i fins a quin punt sabrà obrir el partit cap a noves sensibilitats.

Amb tot, les dades mostren que vora un 30-40% de l’electorat republicà podria passar a mans convergents (avís per navegants: és una interpretació possibilística, en cap cas una sentència definitiva). Tanmateix, fer prediccions (sobretot, com deia el mestre, quan fan referència al futur) és complicat. L’elecció de Junqueras, a més, complica l’escenari. Les urnes decidiran si l’OPA Tremosa converteix l’espai polític en un monopoli o si, per el contrari, es manté en competència perfecta. Tot i que, com les lleis del mercat, sempre podria haver-hi un cartel…

Nota metodològica: El model probabilístic s’ha calculat amb una regressió logística que, a més, ha inclòs variables socioestructurals. A més, convé assenyalar que les enquestes sobreestimen el record de vot (dades: CEO, 2008).

Article publicat a Crònica.

La mobilització local dels vots

L’altre dia comentava amb un company la capacitat dels partits locals per mobilitzar el seu electorat en períodes electorats. El seu argument és que el partit amb el qual s’identificava, el PSC, tenia la capacitat de mobilitzar l’electorat a nivell local. Em deia el següent: “El PSC té la capacitat de mobilitzar recursos a nivell “micro”, de fer que la gent s’acosti a les urnes i voti pels socialistes a través d’un contacte directe. A diferència del què fa CiU, que basa el creixement el seu vot en termes més generals (líder, partit…), la clau dels resultats del PSC els trobem a nivell local”.

Servidor va recollir el guant i va decidir comprovar-ho. La millor manera seria fent entrevistes amb persones d’arreu de les comarques catalanes i una enquesta específica per corroborar els resultats. Com que el procediment (i el temps) no és or, he decidit recorre al camp de l’economia.

Els economistes fan servir un anàlisi anomenat shift-share que permet descomposar el creixement (o decreixement) en tres components: el creixement fruit de la tendència nacional, el creixement derivat del bon comportament del sector o el creixement a causa de factors de competitivitat regional. A nosaltres ens interessa el tercer component (shift change).

Perquè s’entengui, posarem un exemple del mateix camp de l’economia. Imaginem-nos que, un cop aplicat l’anàlisi, el component regional del sector de la construcció de l’economia del Maresme té xifres positives i el del turisme negatives. Això vol dir que el Maresme té un factor de creixement derivat del bon comportament de la construcció en relació a la resta de sectors. Per contra, es pot dir que el Maresme no és competitiu en turisme. Per tant, podem afirmar que el Maresme és competitiu en construcció (en termes relatius, en absoluts ja és una altra història…).

Imaginem que els partits són fàbriques de vots (suposició totalment dubtable, tot sigui dit) i que mobilitzen recursos amb l’únic objectiu d’augmentar el nombre de paperets que entren a l’urna el dia de les eleccions. Si el component regional del shift-share al Maresme del PSC surt positiu, vol dir que aquest partit és competitiu en aquesta àrea. Si surt negatiu, el PSC no té un creixement competitiu a la comarca marinera.

Analitzem-ho doncs. Si el meu company l’encerta, esperem que el PSC mostri xifres positives a moltes comarques. És a dir, que el partit sigui “competitiu” a la majoria del territori català des d’una òptica local. Això voldria dir que el partit és capaç de mobilitzar recursos a nivell micro. Al contrari, seguint el raonament, esperem també que CIU mostri valors negatius. Segons la lògica del meu company, CiU hauria de créixer perquè el partit ho fa bé a nivell global però no perquè té forts creixements a nivell comarcal.

És realment així? La resposta és no. El següent gràfic ho manifesta.

De fet, hi ha poques comarques on el PSC sigui competitiu (valors positius): el Barcelonès, el Baix Llobregat i el Vallès Occidental. Per contra, CiU té més comarques amb un element competitiu relatiu més alt: Alt Penedès, Anoia, Baix Camp, el Garraf, el Maresme, Osona, el Vallès Oriental i la Vall d’Aran.

Tanmateix, a la majoria de comarques les xifres són negatives. Això es pot explicar per la baixa participació que van registrar les eleccions del 2006 i, per tant, per la baixa dels resultats dels dos partits principals (fent un símil econòmic, podríem dir que dos sectors importants tenen un bon comportament però perden ocupació a causa de la conjuntura econòmica, que augmenta el nombre de desocupats).

Un cop fet l’anàlisi, què li puc respondre al meu company? Dues coses: 1) El PSC (almenys recentment) no basa el seu creixement en factors de competitivitat regional (comarcal). CiU tampoc, però en més mesura que el PSC. 2) Tant CiU com el PSC basen el seu creixement o decreixement de vot en dinàmiques globals. És a dir, quan el partit va bé a nivell català, també va bé a nivell local. En canvi, això no es produeix a la inversa: quan el partit va bé a nivell local, no necessàriament ha d’anar bé a nivell global.

Vol dir aquest anàlisi que els partits pivoten en un centre (“sector”) i des d’allà modulen el nombre de vots? Potser sí. Però ja n’hi ha prou de números. Això ja ho deixem per un altre dia.

Paraules presidencials

Algunes de les frases històriques que, en un dia com avui, s’han repetit cada quatre anys:

“Sense malícia contra ningú i amb compassió amb tots, amb la firmesa que el dret que Déu ens concedeix per a distingir allò correcte, esforcem-nos per acabar la feina empresa i curar les ferides de la nació, cuidar a qui hagi lliurat les batalles, a les seves vídues i orfes, i fer tot el que podem assolir i celebrar una pau justa i durable entre nosaltres i amb totes les nacions“.

Abraham Lincoln, 1865, al final de la Guerra Civil als EUA.

“Permeti’m reiterar-los que la meva ferma creença és que a l’únic que cal tenir por és a la pròpia por“.

Franklin D. Roosevelt, 1933, durant la Gran Depressió de l’economia.

“I per això, compatriotes nord-americans, no es tracta de plantejar què pot fer el teu país per tu, sinó preguntar-te què pots fer tu pel teu país“.

John F. Kennedy, 1961.

“Per alguns presents avui aquí aquesta és uan ocasió solemne i única i, no obstant això, en la història del nostre país és quelcom que ocorre sovint. La transferència ordenada de l’autoritat com la Constitució prescriu, té lloc com a rutina des de fa quasi dos segles, i pocs entre nosaltres ens parem a pensar com d’únics som. Als ulls del món, aquesta cerimònia es repeteix cada quatre anys i l’acceptem com quelcom normal. Això no és menys que un miracle“.

Ronald Reagan, 1981.

“Miro a la història com un llibre amb moltes pàgines, i cada dia n’omplim una amb actes d’esperança i significat. Nous vents bufen, es passa pàgina, la història avança i un capítol comença avui, una petita i digna història d’unitat, diversitat i generositat, compartida, i escrita entre tots“.

George H.W. Bush, 1989.

“El més gran progrés que hem fet, i el major progrés que hem de fer, es troba en el cor humà. Al final, tota la riquesa del món i milers d’exèrcits no són res davant la força i la decència de l’esperit humà“.

William Jefferson Clinton, 1997.

Actualització (21/01/09):

“Aquest és el viatge que continuem avui. Seguim sent la nació més pròspera i poderosa de la Terra. Els nostres treballadors no són menys productius que quan va començar aquesta crisi. Les nostres ments no són menys inventives, els nostres béns i serveis no són menys necessaris que la setmana passada, el mes passat o l’any passat. La nostra capacitat no ha disminuït. Però el temps de l’immobilisme, de la protecció d’interessos limitats i d’ajornar les decisions desagradables, aquell temps segurament ha passat. A partir d’avui, hem d’aixecar-nos, espolsar-nos i tornar a començar la tasca de refer Estats Units“.

Barack H. Obama.

——————————-

Per cert, el company blocaire Xavi Mir ens va incloure en el seu espai de blocs de Ràdio Arenys. Ho podeu escoltar aquí. Moltes gràcies!

D’altra banda, la Sílvia Claveria va assistir el passat 17 de gener a l’Ateneuesfera, una trobada que convoca blocaires diversos i posa a la pràctica allò que tantes vegades “sura” per la xarxa.

El Salt de les CUP a la política nacional

“La CUP supera l’àmbit municipal i deixa la porta oberta a participar a les eleccions nacionals”. Aquesta era notícia després què aquesta formació política celebrés l’Assemblea extraordinària. Allà es van definir dues ponències majoritàries 1) Els que consideraven “prioritària” la presència institucional de la Cup a nivell nacional, esdevenint un referent nacional 2) i aquells que volien que se seguís estrictament a nivell municipal. Finalment es van decantar per la primera. Això podria desembocar a la participació de les CUP al Parlament de Catalunya, tot i que la mateixa formació apunta que no serà en un futur immediat.

Amb el Sondeig d’opinió de Catalunya de 2008[1], hem intentat dilucidar el perfil de votant de les CUP i d’ERC. Veient si les CUP poden tenir un espai dintre de l’arena política o si haurien de competir amb ERC per arribar a tenir un espai propi a nivell nacional.
Si ens remuntem a les eleccions municipals veiem que el total de vots que van rebre les CUP van ser de 18.522, que són el 0,65% del vot emès, molt poc per establir pautes de conducta entre aquest electorat -sobretot quan es tracta d’un partit que només es presenta a nivell municipal i poden influir molt més els factors locals-. No obstant, podem saber algunes característiques d’aquest votant. Constatem que les CUP aglutinen un vot que alguns han qualificat d’”antisistema”. Alguns punts que poden ser interessants són els següents: En primer lloc, la majoria (42,8%) de votants d’aquesta formació no s’identifiquen amb cap partit, un 35% s’identifiquen amb altres partits extraparlamentaris i només un 10’1% s’identifica amb ERC. En segon lloc, trobem la majoria de votants de les CUP (57%) es posiciona a la categoria de “màxim nacionalisme català” i on un 50% considera que “l’Estat espanyol és un estat del qual el meu país no en forma part”, davant d’un 20% dels votants d’ERC, els quals no són tan extrems en relació al seu sentiment de nacionalisme català. En tercer lloc, un partit molt més sectorial en relació al consum de mitjans de comunicació, llegint l’Avui, El Periòdico ( en català) i El Punt. En canvi, ERC té un ventall molt més ampli, a banda dels abans esmentats se suma La Vanguardia i El País. Per tant, veiem que a les eleccions municipals les CUP van ser un partit més complementari que substitutiu d’ERC.

Ara bé, presentar-se a les eleccions al parlament de Catalunya i obtenir representació pot resultar complicat. D’una banda, és difícil crear-se un espai propi. 1)Encara que l’abstenció és molt alta a les eleccions al Parlament de Catalunya, -recordem que la participació va ser d’un 56,7%-, el perfil d’abstencionista no seria el prototip que votaria a les CUP. Aquest és jove i se sent més espanyol que català o només espanyol. A més, segons la teoria de l’abstenció diferencial, aquesta no està homogèniament repartida i afecta molt més als votants del PSC. 2) Aquells partits extraparlamentaris que podrien ser el cultiu per aglutinar vots a les CUP, no desprenen una ideologia forta d’esquerra independentista, són més aviat partits transversals o centrats en un ítem – com pot ser el Partit Antitaurí Contra el Maltractament Animal, o Escons Insubmisos-. Per tant arrencar el vot d’aquells més desencisats de la política catalana pot ser difícil. D’una altra banda, no em d’oblidar la potencialitat que té la CUP per recollir els vots dels votants d’ERC, ja que sabem que un 55,5% dels votants a la CUP, a les eleccions al Parlament de Catalunya havien votat a ERC. Això probablement doni lloc al traspàs els vots dels votants d’ERC més radicalitzats. Per tant s’haurà de veure com l’Esquerra independentista fa front comú a aquest possible repte.

Sense fer política ficció no podem saber si finalment es presentaran a les eleccions del 2010, ni com ERC gestionarà aquest nou escenari. No obstant, tot i que les CUP fessin el salt a la política nacional, seria interessant que continuessin treballant en una política assembleària i de base, que és el tret bàsic que les diferencia d’altres formacions polítiques.

Article publicat a www.cronica.cat

[1] Base de dades Sondeig d’Opinió de Catalunya 2008, ICPS ( Institut de Ciències Politiques i Socials)

Un càrrec, dos càrrecs, tres càrrecs

La secretaria general del Parlament de Catalunya va emetre fa uns dies un informe que donava a conèixer l’activitat professional dels diputats del Parlament de Catalunya. Segons l’informe, el 43,7% dels diputats catalans té un segon ofici (és a dir, 59 dels 135 diputats catalans). Segons l’informe, és el grup parlamentari de CiU el que té més diputats amb una segona professió, seguit del grup del PSC. Quant a ERC, el 38% dels diputats tenen altres feines. Cinc de catorze parlamentaris populars i tres de dotze dels ecosocialistes es troben en la mateixa situació. Cap diputat del grup mixt treballa fora del Parlament. L’informe (o almenys el què en vam poder llegir als mitjans) no esclaria si aquests oficis eren privats o públics. Sabem, però, que dels 59 diputats que treballen fora del Parlament, 23 tenen algun càrrec municipal i 16 són alcaldes/alcaldesses.

Hi ha una percepció comuna instal·lada a la nostra societat sobre els polítics i els seus càrrecs: se sent, majoritàriament, en tertúlies de bar i comentaris de carrer, que els polítics i polítiques acumulen càrrecs públics. Al Pati descobert intentarem comprovar-ho. L’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) recull en una base de dades les dones i els homes protagonistes a les institucions catalanes. L’arxiu, elaborat per Marta Corcoy i Patricia Laura (programa Ciutat i Persones), permet saber quants polítics catalans han estat al mateix temps als ajuntaments, consells comarcals, diputacions, Parlament de Catalunya, Congrés dels Diputats i Senat. Per desgràcia no contempla una sèrie temporal ni altres càrrecs públics. Tampoc fa un recompte de quants polítics han treballant en l’àmbit privat, element que és també d’un interès rellevant.

Vegem, però, què diuen les dades que tenim.

Des de l’any 1979 fins el 2007, hi ha hagut a Catalunya un total de 38.600 polítics, 31.961 homes i només 6.637 dones. Per cert, en l’informe elaborat pel mateix ICPS es detecta que l’evolució de la presència femenina ha anat en augment, tot i que encara és lluny de convergir amb les xifres masculines (això, però, ho analtizarem en profunditat un altre dia).

Si es consideren les institucions públiques que hi ha a la base de dades, només un 10% dels polítics d’ençà de la recuperació de la democràcia a Catalunya han estat en dues institucions i poc més d’un 1,2% en tres. Un número residual ha estat en quatre o cinc institucions. Per tant, 4.551 polítics i polítiques han sigut en dos o més institucions polítiques.

Analitzant-ho per territori, no hi ha diferències clares. Un total de 1.667 polítics de Barcelona, 879 de Girona, 985 de Lleida i 1.020 de Tarragona han estat en dues o més institucions. Però, aquells polítics amb dos o més càrrecs públics, on han treballat? Com es veu en el segon gràfic, la majoria ha compaginat la seva feina a l’ajuntament i al Consell Comarcal. Pocs polítics i polítiques han ocupat només un càrrec a un consistori local. Ser a l’ajuntament i al Consell Comarcal no ha sigut fins ara una opció de dualitat molt elevada (evidentment pel disseny institucional actual).

Per últim, la base de dades també ens permet saber la permanència dels diputats al Parlament de Catalunya. És a dir, quantes legislatures acostumen a ser-hi. Les dades diuen que dels 603 diputats i diputades que des de l’any 1980 ha tingut el Parlament de Catalunya, gairebé la meitat (48,4%) només hi ha estat una legislatura. Un 27,7% hi ha estat dues legislatures i gairebé un 12% hi ha estat tres. Com a curiositat, només un dels diputats actuals és al Parlament des de la I legislatura: Higini Clotas (PSC). El convergent Ramon Camp també va començar l’any 1980 però va deixar el seu escó recentment per anar al Consell General del Poder Judicial.

Amb les dades que aquí es presenten és difícil assegurar que les persones que ocupen càrrecs públics a Catalunya. Per fer-ho caldria comprar-ho amb altres territoris. No obstant això, la permanència o no de les persones en seients públics suscita una altra reflexió: la necessitat de renovació de personal, d’una banda, i la sensatesa de deixar que la gent amb més experiència faci la seva feina, de l’altra. Ambdós elements depenen en bona part de la manera en què els partits gestionin el seu funcionament (premi pels mèrits, ascensió vertical, trencament de clientelismes… qüestió complicada que en parlarem un altre dia) i del sistema institucional. Sobretot, del sistema electoral. I ara que es debat apassionadament sobre els avantatges i inconvenients de canviar-lo, convé pensar si amb llistes obertes o circumscripcions uninominals, per exemple, aconseguirien aquests dos objectius.

Una triple justificació del dret a l’autodeterminació

Una anàlisi sobre com justificar el dret a l’autodeterminació feta des d’una nació sense Estat sol generar sentiments oposats. Fins i tot pot resultar ofensiu buscar justificacions quan l’Estat al qual es pertany exerceix la seva sobirania per negar-la a aquells que la reclamen; es podria pensar que és l’Estat qui s’hauria de justificar. De tota manera, arguments per justificar les reivindicacions col·lectives de la comunitat política pròpia no en falten.

Els teòrics que s’han dedicat a l’estudi de casos de secessions i de moviments secessionistes al llarg del s. xx han distingit tres tipus d’arguments teòrics autodeterministes que poden ser aplicats, en major o menor mesura, al cas català: 1) nacionalista; 2) democràtic i 3) de causa justa.

1. Arguments de tipus nacionalista: han estat, al llarg del s. xx, els principals per defensar allò que en termes nacionalistes s’entén com el principi que cada nació ha de tenir un estat propi. De fet, gairebé no hi ha casos de secessió que no hagin anat acompanyats d’una reivindicació nacional. No obstant això, a mesura que va anar avançant el segle aquests arguments van anar perdent força per diverses raons (una qüestió que tractarem un altre dia), i els seus detractors (no solament els previsibles defensors de la integritat territorial dels estats existents) han posat sobre la taula problemes d’aplicació d’aquest principi. Mentrestant, els defensors de l’autodeterminació nacional s’esforçaven a demostrar que el seu nacionalisme era compatible amb els valors liberals que, de mica en mica, anaven adoptant les democràcies occidentals, si més no formalment.

2. Arguments de tipus democràtic. En aquesta categoria no s’exigeix que la col·lectivitat que demana l’autodeterminació se senti una nació. Simplement es considera que si una majoria territorialitzada expressa el seu desig d’autogovernar-se (o de secessió), té el dret de fer-ho. Els teòrics que defensen aquesta posició pensen que aquest dret deriva directament del dret a l’autonomia individual i a l’associació política. És a dir, si uns individus decideixen autogovernar-se sobiranament de manera col·lectiva tenen el dret de fer-ho. Per tant, aquesta argumentació va lligada a la justificació de la democràcia i es considera que el més democràtic és atorgar aquest dret a qui ho demani independentment de si és una nació o no.

3. Arguments de causa justa. Finalment, les teories “de causa justa” consideren que el dret a l’autodeterminació només pot ser reconegut en casos concrets i no pas de manera general. Aquests casos concrets han de complir uns requisits, que varien en funció de l’autor, però que solen estar relacionats amb les llibertats i el grau de democràcia de l’Estat on viu la col·lectivitat política, la vulneració dels drets humans dels seus membres per part de l’Estat o les injustícies que pugui patir la col·lectivitat dins d’aquest Estat. Per tant, es veu el dret a l’autodeterminació com un remei pràctic a una situació concreta d’injustícia manifesta, més que no pas com un dret universal accessible per a tothom.

Sembla evident que en el cas català la revindicació de la plena sobirania pot ser argumentada des dels tres punts de vista, si més no en certa mesura. La revindicació nacionalista (tipus 1) ha estat, i ho és encara, el pilar que sosté aquesta demanda, no solament pel que fa a l’autodeterminació sinó també a l’autogovern en les cotes que s’ha assolit. Pel que fa a la “justícia” de la demanda (tipus 3), és clar que no es poden exigir els mateixos requisits per a casos que són en democràcies liberals o per a aquells altres que no s’hi troben. El cas català (com l’escocès o el quebequès) s’ha de valorar en la mesura de les polítiques d’acomodació que hagin adoptat els Estats respectius. I tal com han apuntat diversos autors, la vulneració de l’autogovern o l’espoli fiscal podrien ser causa d’injustícia palesa. Finalment, la justificació democràtica (tipus 2) es mostra fins i tot més efectiva que la nacional per argumentar certs aspectes de l’autodeterminació. Així doncs, per exemple, aquesta argumentació permet aplicar el dret de decidir en base a un demos que no necessàriament se sentiria plenament identificat nacionalment amb una demanda de tipus 1.

En resum, comptant que tenim l’avantatge de poder justificar les nostres demandes de tres maneres diferents (i amb arguments de pes per a cadascuna), l’èxit del dret de decidir dependrà de com emprem, i sobretot en quins contextos, aquesta triple justificació.

Article publicat al portal d’informació i opinió Tribuna.cat